Les TIC a l'escola

Ahir el professor Manel Castells, conjuntament amb la rectora de la UOC Imma Tubella presentaven l’informe Projecte Internet Catalunya

Lluny queda l’arribada dels primers ordinadors a les escoles a principis dels 90. Aquell primer 286 prehistòric ens feia molt de respecte (encara més lluny queden els Amstrad i els Commodore). Gairebé no ens atrevíem a tocar-los. Funcionaven amb el sistema operatiu MS-dos, un programa de tractament de textos ben estrany, el Framework, conegut per alguns com el Franfurt, i el D-Paint com a eina de dibuix. Aquests eren els seus elements bàsics. El Windows encara trigaria a arribar i internet encara no sabíem que era i tampoc ens podíem imaginar les possibilitats que ens obriria. A més els ordinadors podien tenir virus com els humans i es podien infectar. Fins i tot, hi havia qui es preguntava si aquest virus no es podien encomanar a les persones!

L’arribada dels 486, el sistema windows 3.1. i les primeres connexions a Internet van suposar el primer gran canvi. Els professors ens anàvem formant lentament i alguns agosarats ja començaven a utilitzar-ho amb els alumnes.

En la presentació d’aquest estudi sobre la utilització de les TIC en la nostra societat s’afirmava que totes les escoles del país tenen connexió a Internet, molts alumnes i molts professors utilitzen internet a casa seva, però en fan molt poca utilització conjunta amb finalitats pedagògiques dins de l’escola; només el 3 % dels ordinadors estan a l’aula; la major part dels ordinadors estan a l’aula d’informàtica. Potser és que encara no sabem ensenyar amb les TIC. Les sabem utilitzar, però ens costa utilitzar-les com a eina pedagògica.

De fet l’element central de l’ensenyament continua sent el llibre de text. Amb el llibre de text ens sentim còmodes i encara tenim serioses dificultats d’integrar plenament les TIC en el procés d’aprenentatge de l’alumne. Algunes aules ja tenen pissarres digitals i alguns ordinadors a les aules ordinàries. Possiblement el següent canvi serà la desaparició de les aules d’informàtica i tenir els ordinadors a totes les aules. Aleshores ja no tindrem excusa per no utilitzar-los, tret dels problemes tècnics que a vegades donen aquests aparells. Els mestres encara hem de canviar més, però possiblement les editorials són les que també han de fer el gran canvi i deixar d’editar llibres i començar a  convertir-se en constructors d’entorns TIC per l’aprenentatge.

Els temps estan canviant

Els temps estan canviant és el títol d’una cançó dels anys 60 del mestre Bod Dylan, i té raó encara estan canviant, no sé massa si per bé o per mal.

Tots estem d’acord en que el treball dels mestres ha canviat, encara que segurament no estarem d’acord en quins han estat els canvis. També és cert que la resta de les professions també han canviat i de fet, tota la societat ha canviat i segueix canviat de forma molt accelerada.  

D’alguna manera som animals de costums i aquests canvis constants ens desagraden i sovint ens consta adaptar-nos als mateixos. A l’escola s’escolten queixes constants de que ja no és com abans. Sembla que d’alguna manera enyorem els vells temps, un temps indefinits, com si allò fos el paradís perdut. De fet eren uns temps en que el que s’havia fet per una any servia pels següents sense canvis. Tot era més permanent. Ara estem instal·lats en el canvi permanent.

Quan ens aturem i pensem ens costa definir quins han estat aquests canvis, però reclamem més prestigi i més autoritat del mestre. Un altre reclamació constant és temps, sempre ens falta temps: per preparar classes, per parlar dels alumnes, per una atenció més individualitzada, .... També ha canviat el rol de mestre, ara ja no només fem de mestre, fem una mica de tot, i segurament no està clar quin és el paper que la societat reclama que juguem en l’educació dels nostres alumnes. Segurament cada família té una perspectiva ben diferent de quin és el paper que hem de jugar, i donar resposta a tot no és possible. Hauríem d’estar clares quines són les nostres funcions. Hem d’aprendre a marcar els nostres propis límits, de la mateixa manera que hem de marcar els límits als alumnes i a les famílies en la seva relació amb nosaltres.

Això s'acaba!

De mica en mica es van desgranant els darrers dies de curs. A l’escola tots comencem a olorar les vacances d’estiu. Les classes no són com a la resta del curs. Resta poc temps i alguns continguts encara estan dins el tinter. És la darrera oportunitat per tractar d’explicar o practicar allò que es creu que és fonamental i que al llarg del curs no s’ha fet. També és el moment de les avaluacions finals, de fer balanç, lliurar memòries, reflexionar sobre el que ha funcionat i el que cal canviar.

Només fem classes pel matí, però molts dies la nostra jornada s’allarga per la tarda (correccions, reunions amb famílies, informes, ...). Són dies en que la llista de feines a fer amb data de caducitat s’allarga a vegades de manera infinita. Les prioritats en aquesta llista van canviant en funció de la urgència de les diferents tasques i malgrat les hores de dedicació és difícil escurçar la llista.

Pels alumnes de sisè que aquesta setmana han arribat del viatge fi d’etapa han començat els seus dies de comiat. Estan inquiets. Molts d’ells han crescut des dels tres anys dins d’aquestes parets. Les emocions estan a flor de pell. Amb pocs dies tancaran una etapa de la seva vida, l’etapa de la seva primera escola.

Els mestres tancarem un nou any escolar, i el setembre repetirem curs amb nous alumnes i amb algunes novetats fruit de les reflexions d’aquests dies de juny.