dimecres, 28 de febrer de 2007

Individualitat i cooperació

És clar que el treball directe amb els alumnes es realitza la major part del temps de manera individual. Però aquesta tasca individual en front del grup d’alumnes tancat tot sol a l’aula, que cadascú assumeix amb el seu propi estil i les seves conviccions pedagògiques, està immers dins d’una institució escolar. Amb tota seguretat els alumnes sortiran molt més beneficiats d’un treball conjunt dels mestres que no pas d’un treball on cadascú funcioni a la seva. Són importants les reunions dels equips docents per arribar a acords i establir línies mestres d’actuació conjunta que després caldrà respectar i seguir. Però cercar l’equilibri entre el necessari treball en equip i el no menys necessari treball individual de cada mestre per preparar les seves classes moltes vegades no resulta fàcil. Les institucions escolars han esdevingut cada cop més complexes.

Encara que algú pot pensar que el que fa ell és el millor, que no és precisament el meu cas, ja que gairebé sempre estic ple de dubtes, el que no es pot fer en una escola és actuar cadascú a la seva manera sense fer cas als demés, o fins i tot, en clara contraposició a tot el que fa la resta de membres del Claustre. És necessari que cada mestre s’emmotlli en la mesura de les seves possibilitats al tarannà que cada centre, que encara que a vegades sigui ocult sempre existeix d’una manera o un altre de forma més o menys vaga.

Trobar-se bé i a gust en el si d’equip docent, no sentir-se sol i aïllat, saber que darrera la tasca individual a l’aula hi ha un recolzament per part del grup docent és important pel mestre, així com saber que les seves iniciatives personals seran tingudes en compte.

Segurament la clau esta en conjugar els dos pols i assolir un cert equilibri, tot i que no resulta fàcil.

dilluns, 26 de febrer de 2007

Individualisme i individualitat

En el sistema educativo actual se considera una herejía el individualismo del profesor frente al concepto de misión y de trabajo en grupo.

Los profesores, en su inmensa mayoría siguen enseñando solos, tras las puertas cerradas, en el ambiente insular y aislado de sus propias aulas. El aislamiento del aula permite mantener su deseado nivel de intimidad, una protección frente a interferencias exteriores. Sin embargo, el aislamiento también tiene problemas. No les gusta ser observados y, aún menos, que los evalúen porque temen la crítica que puede acompañar la evaluación. “Parece que los maestros aislados cubren sus dudas sobre sí mismos y sus ineptitudes con reconfortantes capas de autoengaños”. (ROSENHOLTZ).

Se considera que el individualismo del profesor se deriva del hecho físico del aislamiento, propio de la arquitectura tradicional de las escuelas y sus modelos de organización celular de aulas separadas.

Es curioso que nadie niegue la premisa de que, en último término, el individualismo y el aislamiento son perniciosos y, en consecuencia, haya que eliminarlos. No existe ninguna duda al respecto.

El individualismo ha llegado a relacionarse con una práctica mala y floja, con deficiencias del profesor y con aquello que hay que cambiar. Sin embargo, en la práctica, el individualismo tiene otros significados y connotaciones cuyo carácter no todo es negativo.

Tres determinantes del individualismo:

  • Individualismo restringido: como respuesta a la fuerza de las circunstancias de la situación que no permiten otra forma de trabajar.
  • Individualismo estratégico: se escoge una vez realizado el cálculo estratégico de la inversión eficaz del tiempo y la energía, valorada la situación de trabajo, la cantidad de tareas a realizar y el escaso tiempo disponible.
  • Individualismo electivo: el individualismo como la opción libre de trabajar solo, como la manera preferida de actuación profesional.
Las mayores satisfacciones de la enseñanza son recompensas psíquicas derivadas de la atención a los alumnos y de trabajar con ellos, poniendo la colaboración con los compañeros en un segundo plano. Son muchos los maestros que consideran a sus alumnos como una propiedad.

ANDY HARGREAVES (1994)
Profesorado, cultura y postmodernidad


diumenge, 25 de febrer de 2007

Alteracions del ritme habitual.

Ha acabat la setmana i amb ella uns dies farcits d’activitats extres i diferents. Acostuma a passar un cop o dos per curs que malgrat els intents de programar de forma equilibrada el calendari de sortides, per uns motius o altres, gairebé sempre hem de fer front a aquests períodes on en poc temps els alumnes fan moltes activitats que trenquen el ritme habitual de les classes

Això és així, perquè un cop hem escollit el que considerem interessant les entitats organitzadores són les que determinen les dates en que les podem fer, i aleshores sempre ens resta molt poc marge de maniobra. Per acabar-ho d’adobar a mig curs sempre sorgeix alguna altra proposta engrescadora amb la que no havíem comptat en un primer moment i a la que també ens apuntem.

Així ens hem trobat que en aquestes dues darreres setmanes els alumnes de cicle superior hem rebut la visita de dos immigrants que han explicat als alumnes com van arribar al nostre país i quines raons els van empènyer a fer-ho, hem fet una excursió a peu pel rodal per tal que coneguin el nostre entorn natural i celebrar al mateix temps el dijous gras, la celebració del Carnestoltes amb tot el que implica, una excursió al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, assistir a una representació teatral en anglès, rebre una visita a l’escola d’un escriptor del que havien llegit el seu llibre. Tot això amb la feina afegida d’escriure les nostres aportacions per la revista escolar i per un llibre de la nostra ciutat que estem elaborant entre tota l’escola.

Cada curs arribem a la conclusió de que no tornarem a caure en aquesta trampa, però sembla que és inevitable i malgrat tenir-ho en compte, any rere any ens trobem amb el mateix problema.

Tantes activitats alteren el ritme normal de les classes. En aquestes setmanes el que resulta estrany és poder donar una classe “normal” entre mig de tantes activitats extres. Es fa difícil saber exactament en quin punt et trobes i tot resulta estar una mica alterat. Per fi s’han acabat i tornarem a la normalitat per afrontar la recta final del trimestre.

dimecres, 14 de febrer de 2007

Per aprendre és necessari esforçar-se.

Aprendre ha de ser engrescador i motivant, encara que no necessàriament divertit. Els mestres hem de procurar que l’aprenentatge dels nostres alumnes resulti agradable, però no sempre pot ser així. Cal tenir present que per aprendre cal esforçar-se i que a vegades aprendre no resulta fàcil. Com en qualsevol activitat, es necessita un entrenament continuat per assolir una millora de les nostres habilitats. El premi d’aquest treball és que al final del camí el que en algun moment semblava difícil i costós pot arribar a ser més fàcil i senzill.

Moltes vegades poso als meus alumnes el futbol com exemple. Tots saben jugar a futbol, però n’hi ha uns que ho fan millor que altres. Alguns han pogut experimentar en pròpia pell que si practiquen amb esforç aconsegueixen millores importants: xuten més fort, i col·locat, aturen més pilotes, ...

També és cert que no tots naixem amb les mateixes habilitats, però no és menys cert que aquestes són entrenables. Si volem, podem. És massa fàcil rendir-se i dir no ho sé fer i abandonar tot esforç. A diari contemplem a les aules alumnes que ho fan, amb l’excusa que no saben. Però per sort també hi ha qui s’esforça malgrat les seves limitacions i assoleixen resultats prou satisfactoris. Altres vegades alumnes amb unes bones possibilitats inicials es perden pel camí per no treballar-les i viure de renta, fins que arriba un moment en que la renta inicial s’acaba. Aleshores els resultats comencen a ser dolents, i si no es reacciona a temps es pot fer tard i perdre el tren que acaba de passar per davant nostre.

Una pregunta habitual abans d’un examen: “és difícil ?” No hi ha exàmens ni fàcils, ni difícils, hi ha alumnes que estudien i treballen, i alumnes que no. Pels primers els exàmens acostumen a ser fàcils, i pels segons, acaben resultant difícils.   

dissabte, 10 de febrer de 2007

Més hores de castellà!

Des que es va anunciar el nou decret del Govern de Madrid que imposa tres hores setmanals de castellà fa dies que es parla del tema. Crec que ja s’ha dit de tot. Finalment el govern presentarà un recurs per invasió de competències. Els hi ha costat decidir-se!

Cada dos per tres quan es parla d’educació en aquest país el que es discuteix són les hores setmanals que s’han d’impartir de cada una de les matèries. Sempre sembla que aquest és el tema cabdal: que si una estona més d’això, o d’allò ha de solucionar tots els problemes del nostre sistema educatiu.

M’agradaria saber en que es fonamenten per proposar aquest augment d’hores. A les aules de primària els mestres parlem català amb els alumnes, però aquests entre ells parlen constantment en castellà tant a dins de la classe com al pati i al carrer quan juguen amb els seus amics. Excepte en algunes zones i en algunes escoles molt concretes els alumnes que parlen en català estan en franca minoria i en la major part de les ocasions opten per parlar en castellà.

Els propis mestres que en les classes parlen català en moltes de les nostres reunions s’expressen en castellà. A les aules de secundària són molts els mestres que fan les seves classes en castellà.

Tan sols tenim dos diaris en català i les televisions de major audiència són en castellà. És difícil poder anar a veure una pel·lícula en català. Davant d’un immigrant moltes vegades optem per parlar-li en castellà, segurament perquè inconscientment creiem que si li parlem en català no ens entendrà.

No crec que el castellà estigui en perill d’extinció. Ni tampoc crec que necessiti una ajuda suplementària, però també crec que el epicentre de les discussions educatives s’ha de col·locar en altres temes que no sigui les hores que han de correspondre a cadascuna de les matèries dins del currículum: moltes vegades és més important com ensenyem que el què ensenyem. 


diumenge, 4 de febrer de 2007

Entrenament fotogràfic

El d’aquest matí ha estat un entrenament diferent. Tenia a gairebé tots els companys amb els que ens trobem els diumenges corrent la mitja de Granollers i per tant he sortit a entrenar sol. He aprofitat per fer el mateix recorregut que el proper dijous gras farem amb els alumnes caminant.

Cada any fem una excursió a peu amb tots els alumnes de Cicle Superior de forma alterna: un any Coll d’Estenalles, Montcau, La Mola, Cavall Bernat, i un altre any, sortim des de l’escola caminant cap a Can Deu, Torrent de Gotelles, Can Argelaguet i un altre cop cap a l’escola. Aquest any ens toca aquesta segona opció.

Després que fa uns mesos em robessin la càmera digital, aquesta setmana n’’he comprat una altra. He sortit a provar-la amb l’objectiu d’elaborar després un CD amb les fotos i amb textos en anglès per mostrar als alumnes pocs dies abans de la sortida. Es tractava de córrer i anar parant per fer fotos, ara aquí, ara allà del que creia més significatiu i que em podia ajudar a elaborar aquest CD utilitzant el vocabulari anglès bàsic que coneixen.

A la baixada de la Font dels Capellans veig venir corrent a en Pep, un company de Terrassa amb un amic. M’han acompanyat un bon tros en aquesta cursa fotogràfica. Com sempre que ens trobem hem fet petar la xerrada una bona estona.
A mig camí la càmera es queixa i diu que ja no té bateria. Anem fins a Mossèn Homs on deixo als amics i agafo el camí de tornada a casa, però abans de deixar estar les fotos, provo de nou i funciona.

Aleshores torno al lloc on he fet la darrera foto i faig la resta del recorregut sense més contratemps. Ja tinc totes les fotos descarregades a l’ordinador. Ara es tracta d’elaborar el muntatge. Al final han estat gairebé dues hores i al voltant d’uns 20 km. Ha estat un entrenament divertit i diferent.

divendres, 2 de febrer de 2007

Tres novetats

Ha finalitzat el primer mes del segon trimestre i amb aquest hem arribat a la meitat d’aquest curs. Al llarg d’aquest mes de gener, a part de que els pintors estan acabant la seva feina i han desaparegut definitivament de la segona planta, s’han produït tres novetats de les que m’agradaria fer esment, i de les que probablement més endavant escriure més extensament:

1.- Hem iniciat l’activitat que anomenem tutors de lectura. A cada alumne de sisè hem assignat un o dos alumnes de primer que són els seus alumnes de lectura. Hi dediquem mitja hora quinzenal, en que els alumnes tutors llegeixen un llibre adient als seus aprenents i després els hi fan llegir en veu alta.  

2.- Aprofitant que aquest curs després de cinc cursos en els que no havia estat possible gaudim d’una hora de desdoblament de grup per impartir l’anglès als grups de cicle superior, he recuperat els English Corners.

3.- En un grup de 6è hi ha una alumna amb sordesa pregona, això no li ha impedit fins ara seguir una escolaritat normal. Utilitza un audiòfon en una orella i té un implant a l’altra el que li permet gaudir d’una audició força correcta quan pot veure al seu interlocutor. Aquesta setmana a proposta del CREDA hem introduït una FM. Els professors quan entrem a la classe ens pengem un micròfon com els dels presentadors de la televisió que mitjançant un sistema FM fa que l’alumna ens pugui escoltar molt millor. Quelcom que podia semblar molt estrany ho he incorporat a la dinàmica de la classe amb plena normalitat i la noia ens diu que ara ens escolta molt millor, sobre tot, l’anglès que és segurament l’àrea que li presenta més dificultats.

Canvi de plataforma i una mica d'història

A l’estiu del 2005 obria el meu primer blog, sota el nom de fragments nocturns. Ho feia dins de la plataforma de blog.cat. El meu objectiu...