diumenge, 28 de maig de 2006

Oposicions: setmana de jornada continuada

Això sí que ha estat una veritable setmana de jornada intensiva i continuada. Començava el dilluns a les 9 del matí amb la jornada escolar habitual i acabava ahir passades les vuit del vespre, però amb tot corregit i amb les notes posades, encara que no publicades.

Tota la setmana, excepte el dimarts, que tenia reunió de pares i mares, per valorar el curs i preparar el viatge de curs, al finalitzar la meva jornada lectiva normal, a les cinc, iniciava la segona part de la jornada amb la correcció de les oposicions. Eren unes tres hores llargues de llegir i llegir exàmens i valorar-los segons els criteris que havíem prèviament establert. Arribava a casa molt tard, i pensant només en anar a dormir, per descansar i afrontar la nova jornada. No tenia temps de res, de fet, gairebé ni temps per comprar el necessari per la supervivència alimentària del dia a dia.

El dijous, molt tard, passats dos quarts de 10 acabàvem la correcció de tots els exàmens de la primera prova. Semblava que també ens tocaria treballar el diumenge si volíem deixar-ho tot llest, però entre el divendres i amb un dissabte maratonià hem aconseguit acabar-ho.

El dissabte a la tarda al passar les notes, era el moment de prendre les decisions difícils. Cada prova és corregida per tres membres del tribunal i la nota que se li dóna és la mitjana de les tres, però quan hi ha dubte, o molta discrepància entre les tres valoracions, es demana una nova correcció a un altre dels components per tractar de ser més objectiu, però amb tot això, en alguns casos sempre et quedes amb dubtes personals sobre l’objectivitat de tot el procés.

Corregir és realment difícil i segurament hi intervenen molts factors: l’estona que portes corregint, l’examen que has corregit abans, la lletra, la presentació, la forma d’expressar-se i d’organitzar-se, .... Es suposa que quan una mateixa prova es valorada per tres persones diferents aquestes variables s’aconsegueixen equilibrar, però ...

De fet, és molt clar que aquest sistema no garanteix en cap moment la idoneïtat dels elegits per donar classes. Un examen escrit sobre determinats continguts només garanteix que el “futur mestre públic” té determinats coneixements teòrics sobre la matèria que ha d’impartir, però difícilment pot dilucidar com serà la seva pràctica davant dels alumnes.

Fins ara els opositors són persones sense rostre, només són el número d’una etiqueta enganxada als diferents exàmens, però a partir de dissabte ja tindran nom i rostre. Farà això que sigui més difícil prendre algunes decisions ?

De moment una setmana de parèntesi. Demà me’n vaig de viatge de fi de curs amb els de sisè i no tornaré fins divendres, amb el temps just per descansar i iniciar la segona fase de les oposicions el dissabte.

diumenge, 21 de maig de 2006

Les oposicions: primer acte

Tot va començar dijous a la tarda amb una reunió per concretar els horaris i preparar el material per aquests dies. Divendres a la tarda esperàvem a dos opositors que tenien que fer la prova de català, però no es van presentar. Aprofitarem la tarda per ultimar els preparatius pel dissabte, i deixar a punt el tauler d’anuncis amb totes les informacions necessàries.

A l’IES seu del tribunal, hi ha 4 tribunals més i dissabte està ple d’una munió de joves expectants a l’espera de l’inici de les proves. A les 9.30 acte de presentació per explicar el procés i el calendari i repartir les etiquetes identificatives. Majoria de dones, potser el nombre d’homes arriba com a molt al 10%. A les 10.30 repartits en tres aules s’inicia la primera prova, una traducció i uns exercicis de gramàtica. Tenen tres hores. Dóna temps per seure, passejar, contemplar les vistes que es veuen des de la finestra, llegir tot el que hi ha penjat a l’aula de primer d’ESO: poemes, treballs, murals, informacions diverses. Arriba a ser avorrit això de vigilar exàmens!

A la tarda un cop instal·lats de nou a les 4 aules, procedim al sorteig dels temes. Un cop llegits em sembla que són uns bons temes pels opositors, però uns temes difícils de corregir, ja que tothom hi podrà dir la seva i caldrà filar molt prim en l’estructura i la coherència de les exposicions. Malgrat que a mi em semblen fàcils hi ha alguns opositors que abandonen.

Ja ho tinc tot vist i ara són dues hores més. Passo la tarda observant els diferents estris que fan servir per escriure. La majoria són puntes fines i el color és el blau. Però també hi ha qui utilitza bolígrafs tipus BIC, i també hi ha una noia que escriu amb ploma, i una altra amb llapis. També és una curiositat observar el desplegament d’estris que fan sobre la taula. Hi ha algunes, que no hi tenen res excepte l’estri que fan servir per escriure, però hi ha qui té de tot a sobre la taula, bolis i estris de tots els colors i maneres. Per què en necessitaran tants ? Han passat les dues hores, és hora d’acabar i de recollir.

El diumenge al matí ens tornem a trobar per començar a corregir. És fa feixuc i costa avançar. Alguns respostes als exercicis ens produeixen dubtes i els comentem entre tots per tal d’arribar a un consens i procurar ser el més justos possible.

Al migdia cap a casa, a procurar gaudir del que resta de cap de setmana, agafar forces per poder afrontar amb energia la setmana intensiva de correccions que ens espera després de la jornada diària de classes.

dilluns, 15 de maig de 2006

Alumnes no escolars

De sempre he pensat que entre altres podem establir una divisió entre els alumnes escolars i els no-escolars. No necessàriament uns són millors que els altres, però si que aconsegueixen una millor adaptació al medi escolar. L’escola i les classes en particular són una institució amb un funcionament molt peculiar i una mica o un molt d’artificialitat. Hem d’ensenyar per la vida en un espai i en una situació en què la vida està reglamentada d’una manera molt específica i que a vegades té poc a veure amb la vida real que hi ha fora les aules. Els alumnes escolars són els que s’adapten a aquesta idiosincràsia pròpia de la institució escolar.

Els alumnes no-escolars són aquells que malgrat tenir bones capacitats, no estan interessats pels continguts que l’escola els vol ensenyar, i no s’adapten a les formes de treballar que els hi volem imposar. Els interessos d’aquests alumnes no passen per l’escola, i d’aquesta manera no aprofiten les seves capacitats. Aleshores acostuma a passar que malgrat que podrien tenir un bon rendiment escolar, s’acaben convertint en alumnes incòmodes que només treballen i s’involucren a les classes quan apareixen temes que són del seu interès, però que la major part del temps el passen distrets, sense treballar i moltes vegades molestant.

Si això ja passa a primària, ¿ què no ha de passar a secundària quan aquests alumnes es fan més grans i la forma que tenen d’entendre la vida és molt diferent de la que oferim des dels centres educatius ?


dimecres, 10 de maig de 2006

Sensacions desagradables

S’apropa el final de curs i d’alguna manera començo a fer balanç. I em passa com en algunes altres ocasions, per sort no en totes.

Ha estat un curs en que ha estat necessari tocar moltes tecles i a la mateixa hora. Tinc la sensació desagradable i alhora compartida amb altres companys del centre d’haver fet moltes coses, però de no haver-les fet prou bé, de fer-ho a mitges i no poder-les fer com realment m’agradaria.

Per acabar-ho d’adobar estem portant un trimestre farcit de reunions i més reunions tant als migdies com a les tardes, plegant gairebé tots els dies força tard. I no sols això, sinó també activitats especials (Sant Jordi, Jornada Esportiva, Competències Bàsiques, preparació del Viatge Fi de Curs, ...) amb els alumnes que trenquen completament el ritme habitual de les classes.

Necessito aturar-me i poder pensar amb tranquil·litat, però això és cada cop més impossible. La proximitat del final de curs comprimeix el temps. I malgrat les circumstàncies poc favorables, els mestres hem de seguir, sense cap possibilitat d’aturar, les classes davant d’uns alumnes que ens demanen una acció continuada. Aleshores és quan treus l’ofici i l’experiència que et permet donar classes encara que no sigui en les condicions més òptimes, i en les que moltes vegades simplement et limites a proposar activitats, però sense tenir una consciència massa clara de quins objectius hi ha al darrera d’aquestes, tret de passar l’hora sense massa problemes. És evident que en aquestes situacions els aprenentatges dels alumnes no es veuen afavorits de la mateixa manera que quan les classes les pots preparar amb més cura.

És lamentable que sigui així, però els mestres no som superhomes.

divendres, 5 de maig de 2006

Jornada esportiva

Avui ha estat un dia diferent: la VI trobada esportiva. És una jornada on ens trobem uns 800 alumnes de sisè de més de 20 escoles per compartir una matí de 10 a 14 hores tot practicant esports i jocs de tot tipus.

Ha començat la jornada amb la presentació del decàleg de l’esport i l’educació física que ha estat llegit per dos alumnes. La primera activitat és un cros d’uns 500 metres. Per evitar aglomeracions, sobre tot, en el moment de la sortida, dividim els alumnes participants en cinc sèries. Ho havíem preparat a consciència en les darreres setmanes. Alguns tenien per objectiu aconseguir acabar sense tenir que caminar, altres assolir un bon temps, i alguns pocs volien guanyar. Han acabat molt satisfets de com els hi havia anat. Han regulat molt bé el seu esforç i el seu ritme de cursa sense contagiar-se de la rapidesa de la sortida i passat la meitat del recorregut han pogut avançar a molts altres nens i nenes que ja estaven molt cansats. Això els permetia acabar amb un molt bon regust final.

Acabat el cros, cada escola tenia organitzats els seus alumnes en equips d’uns 10 alumnes com a màxim. Cada equip té un capità o alumne responsable i un horari de les 5 activitats (futbol, bàsquet, handbol, volei, jocs, salt d’alçada, llargada, pes, malabars, raquetes, mate, velocitat, relleus, bitlles, ....) que li corresponen fer amb el seu equip al llarg del matí, juntament amb un plànol d’on estan situades. Un professor es responsabilitza de la realització de cada una de les activitats.

He passat una part del matí a futbol i l’altra part a handbol. Encara que ha tots els agrada guanyar, ha estat molt agradable comprovar que tots els nois i noies fonamentalment el que volien era jugar i passar-ho bé. Fins i tot, s’han donat un parell de casos en que al comprovar que hi havia molta diferència entre els dos equips, han acceptat la proposta de barrejar-se i així igualar més el nivell de joc.

El temps també ha acompanyat, ja que en el moment en que el sol començava molestar, els núvols l’han tapat una mica. El proper divendres ens trobarem per fer-ne una valoració, recollir els aspectes positius i negatius i començar a preparar l’edició del 2007.


dimecres, 3 de maig de 2006

Renuncia a l'aprenentatge

A gairebé totes les aules sempre hi ha alumnes que donen la impressió que han renunciat a aprendre. No mostren interès per gairebé res i els seus resultats acadèmics tampoc els importen. En alguns casos, no sempre, hi ha alguna matèria en la que treballen i s’esforcen, però a vegades ni això. La pregunta sempre és que hem fet entre tots, i sobre tot, que hem fet des de l’escola per produir aquest tipus d’alumnes, quines son les nostres responsabilitats, quines son les responsabilitats de l’ambient i què podem fer per revertir la situació, si és que això és possible. Moltes vegades us he de dir que em sembla impossible.

Normalment aquests alumnes presenten dificultats d’aprenentatge. Aleshores ens plantegem presentar activitats al seu abast per tal que partint del seu nivell de coneixements puguin avançar en el mesura del possible. Però aquí tornem a topar amb la seva manca d’interès i de nou amb la seva renúncia a aprendre. No és el mateix, l’alumne al qui li costa aprendre però que amb esforç va millorant, que l’alumne que no vol aprendre, crec que amb aquest hi molt poca cosa a fer, excepte esperar que en algun moment de la seva vida es produeixi algun canvi. Mentrestant estan a les aules escalfant cadires, i moltes vegades molestant i entorpint el procés d’aprenentatge dels companys de classe.

És fotut pensar així, però hi ha alumnes ben petits que ja no volen aprendre, si més no, no volen aprendre el que els oferim des de l’escola.

dilluns, 1 de maig de 2006

Oposicions

La setmana passada mentre estàvem lliurant els premis de poesia del concurs de Sant Jordi puja el conserge amb el telèfon: “una trucada des d’inspecció”. Què estrany! Sorpresa, sorpresa! era per informar-me que formava part d’un tribunal d’oposicions i d’una reunió als Serveis Territorials per constituir el Tribunal.

Aquesta si que no me l’esperava. Fa 20 anys que sóc funcionari i fins ara no m’havia tocat. De fet havia oblidat del tot l’existència d’aquesta possibilitat. Però igual amb una mica de sort només m’havia tocat ser suplent. No ha esta així, sóc titular.

A l’escola som dos que ens estrenarem en un tribunal, jo en anglès i un company que estarà en un tribunal d’educació física.

Ja s’ha constituït el tribunal, i ja conec el calendari d’actuacions que s’iniciaran el divendres 19 de maig i acabaran el 3 de juliol. Serà un mes i mig una mica frenètic, ja que a aquesta feina caldrà sumar la ja habitual dels finals de curs, amb viatge fi de curs inclòs amb els de sisè dels que sóc tutor.

Estar en un tribunal no deixa de ser una nova experiència. D’entrada quan t’ho diuen no et ve gens de gust. De fet encara ara no em va massa de gust, però ja que és inevitable tractaré de veure-hi els aspectes positius.

Sempre havia estat a l’altre cantó. Pot estar bé, per una vegada, viure l’experiència d’unes oposicions des de l’altra banda. El que abans eren nervis per aprovar, ara es convertirà en responsabilitat davant dels opositors. Avaluar i decidir és sempre una tasca difícil i, sobre tot, quan aquesta decisió pot afectar directament la vida d’altres persones que han esmerçat un temps i uns esforços per superar aquestes proves. Espero fer-ho el millor possible.

Canvi de plataforma i una mica d'història

A l’estiu del 2005 obria el meu primer blog, sota el nom de fragments nocturns. Ho feia dins de la plataforma de blog.cat. El meu objectiu...