dijous, 22 de desembre de 2005

Un vers cada dia

Al llarg del darrer mes i mig cada dia escric un vers a la pissarra de la classe que sóc tutor. Tot va començar escoltant a l’Emili Teixidor sobre la importància de la paraula per donar forma als nostres pensaments.

Va dividir els llibres en tres categories: els llibres escombraries, els bons llibres i la Literatura en majúscules. Dins d’aquests estaven els llibres de poesia. I va donar dos consells: llegir un vers cada dia com una manera de superar les dificultats que comporta la lectura de la poesia, i a les escoles, en lloc d’escriure l’avorrida data de cada dia a la pissarra, escriure-hi un vers.

Als pocs dies ho vaig comentar a classe i es van mostrar interessats per aquesta darrera proposta. Aleshores varem decidir posar-ho en pràctica. Així ha estat com cada dia al matí abans de començar les classes o a la tarda al acabar-les escrivia el vers en un racó de la pissarra. Procurava sempre que en aquest vers poguessin llegir alguna paraula “especial”, ja sigui pel seu so, com per la seva possible novetat. Al llarg del dia el vers presidia aquest racó de la pissarra al costat de la data.

Malgrat que observava a un parell d’alumnes que prenien nota del vers sempre que podien, i que a vegades alguns preguntaven pel significat del vers o d’alguna paraula en concret, tenia la impressió que estava sent una tasca inútil que no portava en lloc. Fins i tot, arribava a dubtar si realment els llegien.

Abans de començar les vacances he volgut fet una valoració amb els alumnes d’aquesta activitat. He repartit una còpia de tots els versos que aquests dies han estat escrits a l’aula. La major part ha confessat que els llegeixen, que a vegades no els entenen, però que els hi agraden molt, fins i tot, quan no els entenen. Hem dedicat un temps a cercar algunes paraules al diccionari i a triar els que més els hi han agradat:

Sóc fugitiu de no sé on
Ja no tinc res, només la veu
L’hivern és just,
restitueix la llum
al seu límit més pur

Quan recomencem les classes continuarem amb aquesta activitat. És més valorarem en l’equip de cicle si la exportem a la resta de grups de cicle. I la recomençarem amb:

Ara el que cal és que tot recomenci
ben certament,
el que més cal
és l’esforç de recomençar
un cop més encara.


dimarts, 20 de desembre de 2005

Educació Física

L’educació física és l’assignatura preferida d’una gran part dels alumnes. D’entrada amb això ja tens molt de guanyat. Fins i tot, alumnes pocs hàbils manifesten aquesta preferència i estan contents el dia de la setmana que els hi toca.

És clar que és una assignatura molt diferent a la resta. D’entrada la seva pràctica no té lloc dins de les quatre parets de l’aula. Els alumnes no estan quiets i asseguts ja que la seva base és l’educació del moviment i per això s’han de moure.

D’entrada cal deixar clar des d’un començament quina és la dinàmica de les classes:

1. Un primer moment previ a qualsevol activitat en que cal escoltar les explicacions del que els hi proposem fer: objectius que cerquem, normes, ...

2.- Un segon moment de pràctica

3.- Un tercer moment de recull i valoració de com ha anat.

En una societat tan sedentària com en la que vivim, on els infants juguen poc al carrer, i passen moltes hores davant de pantalles de diversa tipologia les poques estones en les que el moviment es situa en primer pla s’acaben convertint en moments importants. De fet l’objectiu últim d’aquesta àrea seria que quan aquests alumnes siguin adults conservin l’hàbit d’una certa pràctica esportiva continuada, si més no, caminar mitja hora tres vegades a la setmana.

A més de la importància pels hàbits saludables, es converteix en un bon observatori de les relacions socials que s’estableixen en els si dels diferents grups-classes. Moltes de les activitats que es proposen es converteixen en moments ideals de transmissió i pràctica de molts dels valors que des de l’escola volem transmetre: tolerància, acceptació de les errades, autocontrol, ajuda, col·laboració, .... Cal estar atent. i tractar també de canviar, encara que en alguns casos és molt difícil, els models i estereotips que els espectacles esportius transmeten: competitivitat, guanyar per sobre de tot, ....

Un dels moments més interessants d’aquestes classes és la de formació de grups per treballar. És molt freqüent tenir que canvia el tipus d’agrupaments al llarg d’una sessió. Aleshores pots observar com s’organitzen per formar aquests grups, qui es queda sol, qui es rebutjat, qui manipula la situació per estar amb el grup més favorable, ....

Un bon treball en aquestes classes permet llimar moltes de les diferències, i intervenir, i preveure possibles conflictes en el grup. 

dissabte, 17 de desembre de 2005

Navegació

Els alumnes són com els vaixells en alta mar. Allà transcorre la vida. Durant la travessia cal vigilar el rumb; possiblement el rumb que tots marquem (escola, família, ell mateix, ..) és diferent i això comporta alguns malestars. Si aquests són coincidents hi ha avantatges evidents.

Quan finalment arribi a port serà el mateix vaixell que va partir, però amb molts canvis. Al llarg de la navegació, ha anat canviant.

Per avançar són importants les onades i el vent, però també els rems, les veles i el pilot. Mai naveguem amb garanties definitives. També és important salvar els esculls i les tempestes. Quan aquestes apareixen és quan realment es demostra el que s'aprèn en els moments de calma. Aquests exigeixen esforç, atenció, habilitat i coratge per obrir rutes quan el mar és incert i no estavellar-se contra les roques i enfonsar-se. Salvar els esculls i les tempestes ens omple de satisfacció.

Per assegurar el rumb convindrà no perdre de vista les llums llunyanes del port on ens dirigim i saber utilitzar les boies i les balises que per ajudar-nos podem trobar en el nostre camí.
 

dilluns, 12 de desembre de 2005

Desembre congelat

Quan era petit cantava aquesta cançó, però feia molt de temps que no passava tant de fred a l’escola com avui. Anava ben abrigat ja que tenia dues sessions d’educació física a la pista, però on he passat més fred ha estat a l’aula.

Al llarg d’aquest cap de setmana l’edifici escolar s’ha refredat molt i l’automàtic que posa en marxa la calefacció des del comandament centralitzat de l’Ajuntament no ha funcionat. El conserge no l’ha pogut engegar fins a les 8.30.

A primera hora del matí fèiem català a la classe a 8 graus amb les jaquetes posades, i amb més ganes de posar-se a fer unes carreres que d’estar escrivint a les llibretes. Està clar que no és la temperatura ideal per posar-se a treballar en una classe. Alguns, fins i tot, em preguntaven si després faríem física que diuen ells. Suposo que dubtaven que amb aquell fred que tenien poguéssim sortir al pati.

Acabada la classe i abans de baixar els he explicat que faríem a la classe d’educació física. Normalment ho explico asseguts al pati abans de començar cada sessió, però avui era millor fer-ho a la classe. Només arribar al pati ens em posat a córrer una mica per entrar en calor abans de practicar els diferents jocs i activitats de la sessió d’avui. Normalment no corro amb ells, ni jugo amb ells, però avui era necessari per entrar en calor. Deixaré les observacions per un altre dia.

He continuat a l’aire lliure vigilant pati i amb un altre classe d’educació física amb un altre grup d’alumnes. Malgrat que feia fred el moviment que implica aquest tipus de classe el feia suportable, i els alumnes no se’n queixaven.

Acabades les classes del mati tenia reunió d’avaluació. Dins de l’edifici la temperatura continuava freda (11 graus). De fet la sensació de fred era més acusada que al pati. No és el mateix estar movent-se que estar quiet. Hem avaluat amb fred i amb ganes d’acabar el més aviat possible.

Com acostumo a fer molt dilluns, tenia previst dinar a l’escola i aprofitar el migdia per avançar feina: preparar fotocòpies, corregir dossiers, posar algunes notes,.... Però he canviat de plans i he anat cap a casa per escalfar-me una mica i recuperar-me.

A la tarda ja s'estava millor, encara que no hem assolit la temperatura ideal pel treball escolar. Al marxar he tornat a mirar el termòmetre i estàvem a 15. La instal·lació és antiga i necessita molt de temps per escalfar tot l’edifici escolar. M’ha recordat altres temps que ja tenia molt oblidats.


dissabte, 3 de desembre de 2005

Entre dos silencis

Com veu el món la ment d’una persona autista? Aquesta és una pregunta que m’he formulat moltes vegades. La seva conducta, les seves reaccions ens resulten moltes inexplicables des del que nosaltres considerem el nostre món lògic i racional.

Rosa M. Esteller en la seva novel·la aconsegueix situar-se en el cap d’un autista. El Titus és un nen autista que abans d’anar a dormir explica com se sent i que li ha passat al llarg de la jornada a la foto del seu avi mort que té a la tauleta de nit.

Resulta evident que el que li passa pot resultar per nosaltres quelcom incomprensible, però quan l’autora ens col·loca en el punt de vista del Titus podem comprendre molt millor les seves reaccions i els seus estats d’ànims. El món que ens envolta és realment complex i amb una gran estimulació. En situació normal ja és difícil adaptar-nos a aquest món. Aquesta adaptació encara és més difícil per la ment d’un nen autista.

En les curtes narracions que constitueixen els capítols del llibre podem apropar-nos a l’evolució del Titus des dels seus primers anys fins passats els 20 anys; els seus neguits per no entendre quan li parlen, i per no poder fer-se entendre a través del llenguatge com els altres; els seus anys d’escola en els que no ha aprés a llegir i que només arribar a aprendre fins el tres; l’esplai; la seva relació amb els pares i, especialment, el seu germà; els seus amics; el centre especial de treball, ....

Lluny de les explicacions psicològiques i científiques, Rosa M. Esteller ens apropa des de la literatura al que pot pensar un autista.

dimecres, 30 de novembre de 2005

A grans mals, grans remeis.

A l’escola no hi ha mai dos dies igual. Malgrat planificar el que faràs a la classe sempre sorgeixen imprevistos. Estem immersors en una Avaluació Externa Globalitzada per haver sol·licitat gaudir d’un Projecte d’Autonomia de Centre. Dos inspectors de fora de la nostra zona educativa en són els responsables. La setmana passada van fer la presentació al Claustre de què implicava sotmetre al centre a aquest tipus d’avaluació.

Els mestres hem hagut de contestar un qüestionari per via telemàtica. Avui era el torn dels alumnes de Cicle Superior. Els alumnes van escollir als seus representats, en total 12 entre cinquè i sisè. M’ha tocat acompanyar als inspectors i als alumnes mentre contestaven les preguntes del qüestionari. Per sorpresa meva les preguntes eren les mateixes que vàrem contestar els mestres, i per tant, amb el vocabulari críptic dels docents i de molt difícil comprensió pels alumnes, tal com els mateixos inspectors han reconegut. La feina què tenien per fer comprensible les preguntes als alumnes! De fet, els pobres han contestat el que han pogut i com han pogut. A la tarda comentaven que era molt difícil i que moltes coses no les entenien.

Respondre totes les preguntes ha comportat el seu temps, però el més interessant ha estat en el moment d’enviar les respostes. Quan ho han fet han estat rebutjades pel servidor del Departament. Després hem esbrinat que a l’excedir-se en el temps de resposta, el servidor no les admetia.

Hem enviat els alumnes a les seves respectives aules, però la pregunta era ¿ què podíem fer per no perdre la informació que teníem en pantalla ? La solució era imprimir-ho, però la impressora que tenim en xarxa a l’aula no funciona des de fa uns dies i encara no han vingut a reparar-la. Un nou entrebanc.

Finalment hem optat per una solució casolana. Un de nosaltres entrava en un nou qüestionari en un dels ordinadors que estava lliure, mentre un altre li dictava les respostes d’un dels alumnes i així amb els 12 qüestionaris, un a un. Està clar, a gran mals, grans remeis.

dilluns, 28 de novembre de 2005

Un amic especial

El curs passat dins de l’espai de tutoria dels grups de cinquè i amb motiu de l’arribada de tres alumnes nous vàrem fer una mica d’història dels dos grups. Ambdós grups han sofert molts canvis des dels seus inicis a P-3, amb molts alumnes que han marxat a altres centres i d’altres que s’han anat incorporat, ja sigui a l’inici del curs, ja sigui amb el curs començat. De fet, a hores d’ara, només la meitat dels alumnes d’aquests dos grups de sisè van iniciar la seva escolaritat a l’escola.

Hem pensat donar un pas més per afavorir el coneixement que tenen dels companys amb una proposta de treball que hem presentat avui i que ja havíem comentat en la reunió amb les famílies de principi de curs.

L’objectiu és conèixer en profunditat a un company o companya de classe. Per fer-ho, hauran de conviure (visitar casa seva, fer els deures junts, jugar, anar al cinema, …) amb ell al llarg de dues setmanes i conèixer la seva família.

Un cop creguin conèixer bé al company tindrà que d’entrevistar-lo.

Al final haurà de lliurar un petit treball que es tindrà en compte per l’avaluació de català amb l’entrevista que hagi fet, una descripció (aspecte físic, manera de ser, relacionar-se, comportar-se, …, ), un petit resum de les coses més sorprenents que ha descobert i que abans de fer aquest treball desconeixia, explicar els moments més agradables de la relació establerta al llarg d’aquest període, així com els possibles moments desagradables, si aquests s’han produït, i aconsellar al company algun aspecte del seu caràcter o manera de ser que creu que seria millor que canviés. Per últim lliurar un cartell publicitari que penjarem a l’aula per fer propaganda de les bones qualitats descobertes en el nou amic.

La presentació d’avui ha creat una gran expectació, sobre tot, el moment del sorteig que determinaria el company amb el que tindran que conviure tot aquest període de temps. Alguns han estat més contents que altres del resultat del mateix, però a l’hora de l’esbarjo, ja he vist algunes parelles fent plans del que farien aquest dies.

dilluns, 21 de novembre de 2005

A un mes vista

Ja portem més de dos mesos de curs i d’aquí un mes s’haurà acabat el primer trimestre.

He revisat la meva planificació de classes fins a final de trimestre. Malgrat les poques classes que resten crec que portem un bon ritme i que aconseguirem fer tot el que havia previst per aquest trimestre a l’inici de curs. No sempre és així.

Comencen els dies dels controls i de les avaluacions. A part de les anotacions i observacions dels alumnes fetes al llarg de tots aquests dies, avaluar, moltes vegades, suposa pensar i preparar les activitats dels diferents controls. Corregir aquests controls, una de les tasques més pesades i poc gratificants pels mestres. També acostumo a revisar els dossiers i les llibretes per veure la feina que han fet cada dia.

Divendres vaig fer el control de català i avui el d’anglès. Segurament encara en faré algun altre abans d’acabar el trimestre i poder decidir amb més fonament les diferents "creus" que posaré en l’informe.
En aquestes matèries hi ha elements objectius que et permeten prendre una decisió més fonamentada en el moment d’avaluar. El realment difícil, moltes vegades, és omplir els apartats de personalitat i habilitats socials.

També resulta complexa l’avaluació de l’educació física. Són classes amb 25 alumnes en moviment continu, realitzant activitats on prendre anotacions no resulta senzill i quan has d’afrontar l’elaboració de l’informe no saps molt bé què posar. Malgrat haver fet alguns intents d’objectivitzar d’alguna manera les observacions, acabo sent intuïtiu amb el risc d’equivocar-me.

En definitiva, l’avaluació és un dels moments més difícils del procés educatiu. Cal sospesar l’evolució de cada alumne al llarg d’aquest període de temps i tot tractant de ser just posar una "nota" que ajudi a l’alumne a continuar en el seu aprenentatge i procés de millora.

Bé, ja s’apropa el moment, i després uns dies d’un bon descans.

dilluns, 14 de novembre de 2005

A voltes amb l'educació

Els mitjans de comunicació, els polítics, fins i tot, els bisbes parlen d’educació. Hauríem d’estar contents i alegres que consideren que l’educació és molt important, que és la peça clau per qualsevol canvi. Estan preocupats perquè les dades dels resultats del nostre sistema ens situa a la cua dels països del nostre entorn. Cal fer alguna cosa per tal de canviar la situació.

Però no s’atreveixen a fer una reforma amb profunditat i es passen el dia discutint per petits detalls fent veure que aquests són molt importants
  • fer religió o no i que aquesta sigui o no avaluable permetrà augmentar els índex de lectura?
  • les repeticions de curs amb dos, tres o quatre suspensos solucionarà l’alt índex de fracàs escolar? I, els nostres alumnes augmentaran espectacularment la seva motivació i disposició per l’estudi?
  • noves assignatures com l’educació per la ciutadania evitaran les conductes violentes i de falta de respecte?
  • una hora més de classe al dia evitarà que els nens estiguin sols quan arribin a casa?
Com sempre en els darrers intents d’introduir reformes tot són grans paraules i grans principis, però els canvis que es proposen sempre són petits detalls que no passen de ser exercicis de maquillatge per continuar tal com estàvem.

Els temps canvien, però les escoles segueixen funcionat si fa no fa com molts anys enrere. Les assignatures són les mateixes i el món i els interessos de l’alumnat són molt diferents.

La diversitat ha augmentat de forma considerable. Ara tothom va a l’escola fins els 16 anys. La realitat que ens envolta és molt més complexa, la estimulació que rep avui en dia un alumne en un dia supera a la que es rebia en tota la vida només fa uns quants anys: la televisió, la publicitat, la ciutat, els viatges, el ritme de vida, ….

La organització de les escoles és també molt més complexa. Abans un mestre a la classe ho ensenyava tot. Ara tenim especialistes i molts més recursos, però els resultats estan lluny dels nostres desigs.

Segurament cal repensar el currículum que s’ensenya i, sobre tot, com s’ensenya. Ens falta molta reflexió sobre la pròpia pràctica. Aniria molt bé poder analitzar com fem les classes i variar el que no funciona.

Malgrat que a vegades treballem amb equip, en el moment en que ens enfrontem als alumnes ho fem sols i es fa molt difícil poder valorar com interaccionem amb els alumnes com posem en pràctica el que hem planificat, en definitiva valorar les nostres actuacions amb els alumnes. Potser estaria bé trobar moments en que dos mestres poguessin treballar junts en una mateixa aula i després poder avaluar i compartir com han anat les classes.

dimecres, 9 de novembre de 2005

Cantant sota la pluja

Malgrat les previsions meteorològiques i la pluja de la nit, aquest matí camí cap a l’escola el cel estava blau i seré. Res feia pensar que s’havia de posar a ploure. De fet, feia vergonya anar a treballar amb el paraigua a la mà.

Avui els dos grups de sisè anàvem a veure un musical sobre Beethoven. Començava a les 9.45, i com que l’auditori on teníem que anar no estava massa lluny, hem anat tot passejant. A mesura que ens apropàvem al nostre destí, ja hem observat que el cel ennegria per moments i, fins i tot, hem comentat entre nosaltres que a la tornada ens tocaria mullar-nos.

El musical ha esta força bé i els alumnes han gaudit de l’espectacle tot aprenent algunes curiositats de la vida i l’obra del gran músic. En alguns moments de la representació hem escoltat tronar, i també ens ha semblat sentir la remor d’una forta pluja.

A la sortida hem pogut comprovar que no estàvem equivocats, estava plovent. Ningú portava paraigua, molts l’havíem deixat a l’escola confiant que no plouria.

Hem renunciat al nostre propòsit d’esmorzar al petit parc que hi ha davant l’auditori. I com que no feia aspecte de voler parar de ploure, al poc temps, hem decidit emprendre el camí de tornada a l’escola sota la pluja. No plovia massa, però hem quedat ben xops. Malgrat algunes petites queixes i protestes ha estat un retorn divertit i ple de bon humor.

Ja de nou a la classe, i després de donar temps per menjar-se l’esmorzar, hem aprofitat per comentar l’obra i arxivar, endreçar i posar una mica d’ordre tan en l’aula en general com en les seves carpetes i calaixos. A alguns, els hi feia bona falta.

En definitiva ha estat un matí ben remullat.

dilluns, 7 de novembre de 2005

Una definició d'educar i molts interrogants

"Educar a l'escola és ajudar als alumnes a convertir-se en amos de seu destí, a desenvolupar i adquirir les capacitats que els permetin actuar i interactuar constructivament amb els altres i amb l'entorn" (C. Coll)

Quina definició més bonica! ¡Ja m’agradaria tenir la sensació de que és això, o alguna cosa similar, el que faig amb el meu treball diari a l’aula! Els llibres d’educació van plens d’aquestes definicions tan boniques. ¿ Però què fem realment els mestres en el nostre batallar diari amb els alumnes ?

Moltes vegades simplement presentem coneixements als alumnes, els hi proposem unes activitats per ajudar-los a assimilar aquests continguts, corregim les seves errades i avaluem la seva adquisició. Però al mig de tot aquest procés sorgeixen mil i un imprevistos que ens obliguen a canviar el que inicialment havíem previst: l’alumne que molesta, les conseqüències d’una baralla al pati, els dubtes sobre alguna qüestió, un tema d’actualitat que cal aprofitar, …

Realment a les escoles ajudem als alumnes a convertir-se en amos del seu destí ? M’agradaria pensar que si, però ¿com ho podem fer, si segurament nosaltres mateixos no som amos del nostre destí en moltes ocasions?

¿Els ajudem a interactuar constructivament amb els altres i amb l’entorn? Estaria bé que fos així, però aleshores ¿com podem explicar la gran quantitat de conflictes que hi ha a molts dels centres d’ensenyament? Segurament alguna cosa no devem fer bé.


divendres, 21 d’octubre de 2005

Nova incorporació

Ja porta dues setmanes a la classe. Un divendres a l’hora d’esbarjo l’EAP i l’Equip Directiu em donaven la notícia de la matriculació d’una nova alumna pel grup classe del que sóc tutor.

A la setmana següent vaig parlar amb la família i vaig donar la notícia als alumnes. Es van posar molt contents. Tots la volien conèixer i preguntaven cada dia quan començaria la nova. Per sort amb aquesta nova alumna no tindrem que superar la barrera idiomàtica, malgrat ser estrangera, sap català i castellà, ja que porta un temps al nostre país. Van cercar informació del lloc de procedència i vaig escollir una nena per fer d’alumna-tutora. En un esbarjo li vaig explicar quina seria la seva funció: explicar a poc a poc el que tots sabem del funcionament de l’escola i que la força de la costum fa habitual, però que una persona nova no sap i a vegades no li expliquem, vetllar per tal que es trobi còmode en aquests primers dies d’adaptació, esbrinar si es troba bé o es troba sola, …

En aquest poc temps que porta a l’escola s’adapta bé, malgrat que és poc xerraire i això fa patir a vegades, però tots els companys volen seure al seu costat, i sobre tot, les nenes de la classe la busquen per jugar i estant pendents d’ella per tal que no es trobi sola. He parlat amb ella d’aquests primers dies i manifesta trobar-se contenta i diu que l’escola li agrada.

Per cert, aquesta tarda preparàvem el mural de l’entrada de l’escola sobre la tardor i uns cartells publicitaris per vendre moltes castanyes el proper divendres. Tota la classe estava molt treballadora i atrafegada. Hem rebut la visita d’una ex-alumna que va canviar d’escola el passat mes d’abril i que ens ve a veure algunes vegades. Era curiós veure a l’escola una alumna que portava 8 anys en aquest grup i que havia marxat i una alumna recent arribada. Una de les primeres coses que han fet ha estat presentar-li la nova companya.

D’aquí un parell de setmanes mantindré una nova reunió amb la família per valorar com va aquest període d’adaptació.

Caldrà estar atent un cop passats aquests primers dies d’eufòria grupal per l’arribada de la nova alumna, ja que el curs passat es van donar dues incorporacions tardanes d’alumnes al grup, i un cop passats aquests primers moments d’eufòria en que tothom volia conèixer la novetat, els van deixar de banda. I aleshores vàrem tenir que prendre mesures per redreçar la situació.

Abans de l’arribada de la nova alumna vàrem parlar d’aquesta experiència del curs passat, i ara esperem que no es repeteixi.


dimarts, 18 d’octubre de 2005

I què podem fer ?

A totes les classes, sigui quin sigui el nivell acadèmic, sempre passa el mateix, alguns alumnes no segueixen el ritme general del grup. Aquests alumnes tenen dificultats en l’aprenentatge, es mostren poc interessats per les activitats que es fan a la classe i sovint s’inhibeixen en la realització de les tasques proposades.

Quina explicació es proposa des de les diferents teories psicològiques de l’aprenentatge ? Assajaré uns primers intents d’explicació que segurament caldria matisar i aprofundir.

1.- Segons les teories conductistes aquests alumnes no reben el reforç positiu necessari per tal que es produeixi l’aprenentatge. És possible que es trobin molt allunyats de l’objectiu final que es té per objectiu. Aleshores si és així cal modelar passos intermitjos. En aquest procés de modelatge necessitarà posar en joc atenció, retenció del comportament a la memòria i motivació, però està clar que aquests alumnes no activen els seus processos motivacionals, i que possiblement presenten problemes d’atenció i memòria.

2.- Segons la Teoria de l’assimilació d’Ausubel, aquests alumnes no tenen una estructura cognitiva prou desenvolupada per assimilar els aprenentatges que se’ls hi proposa. El fet de no posseir aquesta estructura cognitiva suficientment desenvolupada comporta que aquests alumnes només els hi quedi la possibilitat de realitzar un aprenentatge mecànic i repetitiu, un tipus d’aprenentatge poc interessant i poc motivador.
Segons aquesta teoria a aquests alumnes els hi manquen dues de les tres condicions bàsiques necessàries per tal que es doni un aprenentatge significatiu:

      • No hi ha significativitat psicològica. Els alumnes no posseeixen els coneixements previs pertinents que els puguin possibilitat l’aprenentatge.


      • No hi ha una disposició favorable per aprendre.


3.- Segons les Teories del processament humà de la informació aquestes dificultats són degudes a que tenen una capacitat limitada de processament de la informació que els arriba i no són capaços d’arbitrar estratègies que els facilitin l'emmagatzemament de tota la nova informació que envaeix el seu processador (el cervell).
Els esquemes de coneixement que posseeixen no són suficients per permetre assolir aquests nous aprenentatges. La inhibició que mostren al enfrontar-se a les tasques que el professor proposa per facilitar el seu aprenentatge implica que, en part, no aprenen per manca de pràctica.
Segons aquesta teoria els alumnes novells (poc experimentats, amb pocs coneixements escolars) tenen una organització de coneixement diferent a la dels alumnes experts amb coneixements escolars consolidats. Sé novell en l’aprenentatge escolar no vol dir que no puguin ser experts en altres tipus de coneixements. Esdevenir expert en qualsevol tipus de coneixement o aprenentatge implica no solament automatitzar determinades destreses, sinó que a més a més és necessari reestructurar tots els coneixements.

4.- Segons la Teoria Genètica de Piaget l’aprenentatge es dóna en la interacció alumne-realitat. L’alumne ha de ser actiu per assolir aprenentatges. Si s’inhibeix davant les tasques proposades no es produirà el progrés i l’aprenentatge buscat. Els alumnes han de posar en joc els seus esquemes d’acció per aprendre. Si no ho fan així no aprendran. Està clar que aquests alumnes no posen en joc els seus processos d’assimilació i acomodació. La seva poca motivació i capacitat d’activitat davant les propostes d’exercicis no provoca el desequilibri necessari per tal que es produeixi el nou aprenentatge.
Possiblement no han arribat a l’estadi evolutiu que els ha de permetre assolir l’aprenentatge proposat. No han assolit la suficient maduresa psicològica.

Aquí no s’acaben les teories de l’aprenentatge. Segurament caldrà continuar la reflexió.
I bé ¿què pot fer el professor per canviar el rumb de l’aprenentatge d’aquests alumnes que no aprenen i que moltes vegades semblen ja haver renunciat a aprendre?
I també, què ha de fer l’alumne?, i la família?, i tot l’entorn social que el rodeja?

diumenge, 16 d’octubre de 2005

Incògnites a les classes d’anglès

A l’escola disposem d’una aula específica per fer aquests classes ambientada amb tot de materials amb anglès i amb les eines tecnològiques necessàries. Als alumnes els hi dic que allò és territori anglès. Malgrat que procuro parlar tota l’estona amb aquest idioma, és molt difícil que ells ho facin. He cercat diferents estratègies però sembla que això no és possible. Només utilitzen l’anglès quan han de fer els exercicis orals que els hi demano, o quan han de contestar les preguntes que els hi faig. No aconsegueixo que utilitzen l’anglès per la comunicació habitual de la classe, malgrat els cartells d’ajuda que hi ha repartits per la classe per tal de facilitar que ho puguin fer així.

Un altre problema és que fixin el vocabulari bàsic a la seva memòria. Moltes vegades i en una proporció elevada d’alumnes observo que obliden les paraules més usades a l’aula i que han escoltat al llarg dels 3 o 4 anys que porten estudiant l’idioma. Si cal tornar constantment sobre el que ja s’ha fet, es fa molt difícil avançar.

I per últim, amb 25 alumnes a l’aula és molt complicat que puguin parlar un temps significatiu per posar en pràctica de manera significativa els nous coneixements que van adquirint. Si realment un dels objectius de l’educació obligatòria és assolir un domini pràctic de l’anglès caldrà esmerçar-hi recursos per facilitar classes amb un menor nombre d’alumnes.

Malgrat tot els alumnes van aprenent, però no sé si estem en el bon camí.

dissabte, 15 d’octubre de 2005

Un mes d'escola

Ja portem un mes d’escola, ja fa dies que estem a ple rendiment. Aquesta setmana acabaran les darreres reunions de principi de curs amb les famílies dels diferents cursos amb la reunió de les famílies de sisè. Ja tenim un primer coneixement dels grup d’alumnes i hem concretat els objectius per aquest curs i les diferents sortides pedagògiques que farem. En algunes encara resta concretar la data exacta.

Els dies passen ràpid. El dilluns al matí tinc la impressió que resta una llarga setmana per endavant, però de cop i volta, ja estem a divendres a la tarda, a punt de començar un nou cap de setmana.

Les sessions de classes passen una darrera d’altra i anem desgranant els diferents continguts i activitats previstes pel seu aprenentatge. En alguns moments cal aturar-se i repetir alguns conceptes o procediments que no han quedat clars. Algunes qüestions caldrà tenir-les present al llarg de tot el curs si volem que els alumnes les acabin incorporant als seus coneixements o a les seves pràctiques quotidianes.

Ja tinc les primeres anotacions del progrés dels alumnes. La major part progressen i treballen a bon ritme. Alguns, pocs per sort, són lents en el seu treball i progrés, i algun sembla que comença a renunciar a aprendre. Són aquells que acostumen a manifestar que l’escola no els hi agrada, no els interessa i que s’avorreixen. I encara els hi queden tots els anys d’ESO !!!!

Només començar i ja entrarem en dues setmanes especials. La propera setmana ens quedarem tres dies (de dimecres a divendres) pràcticament sols a l’escola. Tots els cursos de primària, excepte sisè marxen de colònies. A l’escola només estarem els de sisè i els alumnes d’infantil. És una situació estranya. Continuarem les classes però també aprofitarem per decorar l’escola de tardor i per preparar amb els alumnes la celebració de la festa de castanyada que celebrarem el divendres 28 a la tarda.

Els alumnes de sisè són els encarregats d’anunciar l’arribada de la festa i d’explicar-la a les diferents classes del centre amb petites representacions. El divendres al migdia torrem les castanyes amb ajuda de les famílies, i a la tarda les venen, conjuntament amb alguns pastissos i moniatos al pati de l’escola. Els diners que s’aconsegueixen reunir seran per abaratir el que costa el viatge de fi de curs que farem a finals de maig, principis de juny.


dijous, 6 d’octubre de 2005

Dia internacional del mestre

Ahir era el dia internacional del mestre. Un dia molt important, suposo. De fet ho vaig saber fa un parell de setmanes. I fins ahir al final del Telenotícies Vespre no ho vaig recordar de nou.

El meu dia a l’escola començava com cada dia a les 9 en un grup de sisè amb un classe d’anglès introduint nou vocabulari d’esports mitjançant uns jocs força divertits i entretinguts, seguida d’una classe de català oral on els alumnes per parelles havia de descriure una foto per facilitar que la resta de companys i companyes de l’aula se la poguessin imaginar. Algunes descripcions van ser molt acurades i reeixides.

L’hora d’esbarjo la vaig aprofitar per parlar amb una alumna a qui volia proposar de tutoritzar a una nova alumna que encara ha de incorporar-se a l’escola. Les classes del matí van acabar amb anglès a un grup de cinquè, dedicada a repassar el vocabulari i les estructures que han après des de l’inici de curs per preparar un proper control. L’hora de treball del migdia la vàrem dedicar a elaborar el Pla de Treball d’aquest curs de la comissió d’Informàtica de la que formo part.

Vaig sortir puntual per anar a dinar a casa. I a la tarda una classe d’Educació Física també amb cinquè d’iniciació al handbol.

Acabades les classes encara em quedava una entrevista amb una mare d’una d’alumna nova que s’incorporarà al centre el proper dilluns i un curs de formació de centre sobre aspectes pràctics de com articular les experiències en el currículum del Coneixement del Medi Natural. Finalment arribava a casa a prop de les 8 del vespre.

Com podeu veure va ser un dia del tot normal, potser una mica més llarg que altres dies, malgrat ser el dia internacional del mestre. Voleu dir que serveixen per alguna cosa aquests dies internacionals sobre qualsevol cosa ? Com ahir moltes vegades passen desapercebuts. Quantes persones ho sabien si ni tan sols els propis mestres ho recordàvem ? Gairebé cada dia és el dia internacional d’alguna cosa. Com i qui decideix aquestes celebracions inútils ?

Fa molts anys, al menys el dia del mestre era festa, com també ho era el d’altres oficis, però ara, ni això. Qui en treu beneficis d’aquests dies internacionals ? És que en una societat com l’actual començo a ser molt mal pensat.

dilluns, 3 d’octubre de 2005

Un dia especial

Avui ha estat un dia diferent a l’escola. La major part dels alumnes havien sentit parlar de l’eclipsi i alguns, fins i tot, preguntaven si sortiríem al pati. És evident que alguna cosa havien escoltat.

Seguint les indicacions del Departament havíem decidit no sortir-hi ni fer educació física. I així ha estat. El primer que hem fet ha estat explicar als alumnes les raons d’aquesta decisió. No els hi agradava però ho entenien.

Malgrat que no tocava ja que estava a classe de català, hem explicat les raons per les que es produeix l’eclipsi i que procuraríem al llarg del matí de cercar alguna manera d’observar-lo. Com amb tot, hi havia alumnes veritablement interessats, d’altres amb certa curiositat pel fenomen i alguns que els hi era tot igual.

Tapant les finestres del passadís on tocava el sol directament i amb un petit forat, el sol quedava reflectit en una pantalla que hi hem instal·lat. Al llarg del matí hem interromput les classes per sortir de l’aula i anar observar el que es podia veure en aquesta pantalla. Simplement veiem el fenomen en petit. Mentre per la finestra de la classe en alguns moments observaven petits canvis en la llum.

Certament en dies especials com aquest es fa difícil fer classe normal, puix que la major part dels alumnes estan més pendents d’altres qüestions que del que passa a classe. A la dificultat ja habitual de la seva atenció, ja moltes vegades dispersa sense motiu clar, si afegeix que el punt d’interès principal d’avui estava centrat fora de l’aula. El mateix ens passa quan a l’escola es preparen les diferents festes que si celebren. També aquests són moments complicats per continuar fent classes amb normalitat. D’alguna manera, aquest matí ha estat com un dia de celebració d’una festa, la festa del primer eclipsi del nou mil·lenni.

dimecres, 28 de setembre de 2005

Un bon exemple

Poques vegades de l’esport professional es poden extreure lliçons que siguin aplicables a l’escola. En general és un món massa competitiu, on l’únic important són les diners i els triomfs. Els mitjans de comunicació tampoc ajuden massa a que altre tipus d’actituds i valors proliferin.

Quan es va anunciar que Ronaldhino i Deco no estaven convocats pel partit de lliga del dissabte, l’únic que interessava als mitjans era aconseguir unes declaracions dels jugadors on es demostressin les seves queixes per aquesta decisió de l’entrenador.

Ahir van jugar el partit de Champions, a més de ser els golejadors, van jugar un molt bon partit. De nou hi havia expectació per escoltar la queixa dels jugadors. No ha estat així. Han reconegut l’autoritat de l’entrenador i han acceptat les seves decisions, malgrat que reconeixen que els agradaria jugar sempre. Fins i tot, esportistes de la seva classe reconeixen que encara han de millorar i aprendre. Les declaracions de l’entrenador també han estat exquisides, com gairebé sempre que parla Rijkaard.

Segurament, tot això ha sigut així perquè en la plantilla del Barça actual hi ha un veritable esperit d’equip.

En l’esport escolar i en la pràctica de l’educació física a les escoles, és important que els aprenents d’esportistes i d’adults aprenguin:

    • a respectar les decisions de l’entrenador amb respecte tant si els hi agraden com si no,


    • l’equip està per sobre de les individualitats,


    • han de jugar tots, bons i dolents, i això ho han d’acceptar, sobre tot, els bons


    • tots poden aprendre, ningú en sap el suficient.


I moltes vegades és fa molt difícil nedar a contracorrent del que els nois i noies escolten que diuen els esportistes que ells admiren. Lo que ha passat aquests dies amb el Barça i els seus "cracks" és un bon exemple de bon utilitzar.

dilluns, 19 de setembre de 2005

Canvi d'imatge

A principi de l’estiu ja havia decidit passar per la perruqueria per tallar-me el cabell. Feia més de dos anys que no ho feia i lluïa una llarga cua. Amb el pas dels dies prenia un altre decisió: "quan me’l talli també m’afaitaré la barba". Volia tornar a veure tota la meva cara després d’uns sis o set anys.
Va passar tot l’estiu i vaig començar a treballar: "un dia a la tornada de la feina que no trobi ningú a la perruqueria em pelaré". I el dimarts passat, el segon dia del nou curs, va ser el moment escollit:

    • Primer tallar el cabell, força curt.


    • Segon al sortir de la perruqueria compro tot l’instrumental necessari per procedir a l’operació de fer desaparèixer la meva barba.


    • Tercer un cop a casa més de 40 minuts de feixuga feina per deixar tota la cara sense pels.

L’endemà a la feina tot són comentaris del que he canviat. Al lloc on treballo no m’havien vist mai sense barba. Uns opinen que estic millor ara, altres que estava millor abans. Tots coincideixen en que m’he tret un bon grapat d’anys de sobre. Alguns en veuen i no em reconeixen. Altres pregunten pels motius del canvi.

En els primers moments a l’aula els alumnes creuen que sóc un mestre substitut, fins que no m’escolten parlar.

Aquests primers dies aquest canvi d’imatge és el comentari d’imatge a tots els llocs on em veuen per primer cop sense cabell llarg ni barba.

Demà aniré a casa dels meus pares que encara no m’han vist així i sé que els hi donaré una bona alegria. Ho diuen poques vegades però sé que a ells els agrado més amb el cabell ben tallat i la barba ben afaitada.

I quan de temps s’allargarà aquesta nova imatge ? De fet tornarà passar molt de temps d’aquí a que em torni a tallar el cabell. No m’agrada anar a la perruqueria. Ho considera una gran pèrdua de temps. Fins ara aquesta setmana m’he afaitat un parell de cops, però ara que ja estic acostumat a no tenir que fer-ho estic segur que se’m farà molt feixuc.

Però encara hi ha una raó més poderosa. No sé si ho podreu creure, però quan miro aquesta nova imatge al mirall, no em reconec a mi mateix. Aquest que es reflexa al mirall no soc jo, i sembla que no m’acostumaré a la meva nova imatge. Crec que molt aviat tornaré a portar barba.

Aquesta manca d’autoreconeixement em fa pensar amb les dificultats que han de patir les persones que es sotmeten a una operació de cirurgia estètica per reconèixer-se a ells mateixos en la seva nova imatge.

divendres, 16 de setembre de 2005

La primera setmana

Ha acabat la primera setmana, ja he tingut els primers contactes amb tots els grups d’alumnes amb els que faré classe al llarg d’aquest curs. A uns ja els coneixia, i d’altres són nous.

Els primers dies amb un grup d’alumnes són claus pel que serà la docència i la relació amb ells a l’escola. Al menys hi ha estudis que així ho indiquen. Un mal començament fa molt difícil redreçar amb posterioritat la relació que s’estableix. En aquests primers moments cal deixar clar no només en paraules, sinó també amb gestos i tarannà què és el que es pretén d’ells. És fonamental la creació d’un bon clima de treball en el si de la classe, així mateix, com establir els límits del que s’està disposat a permetre i del que es considerarà intolerable.

Aquests dies a classe han estat agradables. Hem repassat alguns conceptes ja adquirits en anteriors cursos que hauran de ser la base dels nous aprenentatges, així com hem introduït alguna de les noves exigències i responsabilitats que suposa fer-se grans i avançar en el nivell d’estudis.

Els alumnes ja han omplert els primers fulls de les seves llibretes. Això ho fan sempre amb molta cura i il·lusió. Després ja vindrà el desànim i la presentació més descuidada dels treballs. Aquests dies tots, fins i tot, els que no acostumen a fer-ho, han fet els pocs deures que s’han endut per casa.

També han obert els nous llibres, pocs, que tant els hi agraden i que més endavant ja no seran tan interessants. Hem repartit també els llibres, ja vells, que els companys d’anys anteriors han deixat a l’escola per tal que siguin re-utilitzats. Pràcticament ja tots disposen de tot el material que necessitaran utilitzar al llarg del curs.

Aquesta setmana ha estat també l’estrena d’un nou horari. Hem canviat el tradicional de 9 a 12 i de 15 a 17 pel nou horari de 9 a 12.30 i de 15.30 a 17. L’objectiu és aprofitar millor l’horari de matí on creim que el rendiment és molt millor. El canvi era petit i l’adaptació ha estat fàcil. Curiosament tinc la impressió de tenir més temps al migdia i d’anar més relaxat que amb l’anterior horari. És ben estrany perquè el marge de temps és exactament igual.

dilluns, 12 de setembre de 2005

Bon Any Nou

De fet malgrat la insistència en que l’any comença l’u de gener des de sempre per a mi l’any comença al setembre i sobre tot, quan a mitjans de setembre es dóna inici al curs escolar. L’u de gener no deixa de ser un simple artifici astronòmic. Psicològicament és ara quan em faig els nous bons propòsits pel nou curs-any que comença.

De fet tota la meva vida des dels tres anys l’he passat anant a estudi. Primer d’alumne en una escola religiosa, després d’alumne en un institut públic i finalment a la Universitat. A continuació un petit i obligat parèntesi de dos anys vestit de caqui i torno a l’escola. Ja la devia enyorar. Primer faig de mestre en la mateixa escola concertada religiosa en la que havia estudiat de petit, i després en diferents escoles públiques fins avui.

En aquest llarg període de temps de mestre, he tornat a desenvolupar el rol d’alumne en els cursos de formació (quants cursos portaré a les meves esquenes !) així com alguns estudis universitaris, com a hores d’ara que segueixo estudiant a la UOC, pel simple plaer de saber més coses i anar ampliant i actualitzant alguns coneixements que amb el temps es van oxidant.

Bé, aquestes quatre ratlles és per desitjar a tots els a que avui comencen el seu nou any un Bon Any Nou o potser s’hauria de dir un Bon Curs Nou.

divendres, 9 de setembre de 2005

Tot a punt

Ja estem a punt per començar. Els dies de preparació s’han acabat. El mateix divendres vàrem ultimar la preparació de les aules, però encara resten molts llocs de l’escola per endreçar (l’aula d’informàtica, algunes sales de reunions, laboratori, aula de plàstica). Se suposa que hauran aprofitat el cap de setmana per netejar el pati i demà podrem començar sense cap entrebanc i a mesura que avanci el curs anirem reconquerint aquests espais per tal de que també passin a formar part de la vida escolar activa. Esperem que tot sigui qüestió de poc temps. De segur que el que ens prendrà més de temps serà el muntatge de l’aula d’informàtica.

Malgrat no tenir-ho tot preparat com a mi m’agrada el divendres marxava satisfet, però tard, de l’escola amb el sentiment d’haver fet tot el que havia estat possible, per tal de iniciar el curs de la millor manera: com rebrem els alumnes, el que farem els primers dies, les classes ordenades, ….

També tenim un altre problema afegit a aquest començament de curs. Al llarg de les obres d’aquest estiu han desaparegut algunes elements de valor que necessitem pel bon funcionament d’algunes classes: la càmera de vídeo digital, les dues càmeres de fotos digitals, alguns radiocassettes de les aules. Ja hem fet la denúncia corresponent, però la reposició d’aquests aparells no serà tan immediata com és el nostre desig, i per tant algunes classes (audiovisuals, anglès, …) se’n veuran perjudicades. Esperem disposar d’alguna partida de diners que ens permeti recuperar aviat aquesta dotació tecnològica, ja que no confiem massa que l’assegurança cobreixi aquesta eventualitat. Com ja sabem per experiència aquestes són bones i ràpides per cobrar, però a l’hora de cobrir aquestes contingències el procediment sempre és molt lent.

dimecres, 7 de setembre de 2005

Dos dies menys

A només dos dies efectius de l’inici del curs amb els alumnes i a l’escola encara està tot pel mig. Les obres de col·locació de les finestres no han acabat, la primera neteja dels diferents espais tampoc, els horaris no acaben de sortir…. Encara que tots sabem que el dilluns a les 9 estarà tot a punt, a hores d’ara això sembla del tot impossible. A la meitat de les classes encara no es pot entrar. Les taules ja estan al seu lloc, però pràcticament no es pot tocar res ja que tot està ple de pols.

Estic neguitós. No acaba d’arrancar el curs i no aconsegueixo agafar el ritme de treball necessari per afrontar-lo amb garanties. A més a més a les tardes a casa, perdo miserablement el temps sense fer res de profit. Ja comença a ser hora que dediqui una mica del meu temps de les tardes a preparar aquests primers dies que s’apropen. Sé que com més trigui a posar-m’hi més atabalat de feina aniré després. Però ho vaig deixant. Sempre trobo alguna cosa millor que fer.

dilluns, 5 de setembre de 2005

Ha començat el compte enrera …

Hem trobat una escola amb les obres per acabar i plena de brutícia. La pols és la reina de tots els espais. Tenim tota l’escola potes enlaire. El primer de tot ha estat habilitar alguns espais per poder fer alguna reunió per prendre les primeres decisions.

Donades les circumstàncies han estat dos matins força profitosos. Ens hem vist obligats a dedicar el temps a organitzar-nos. Hi ha quatre cares noves. Un altre alegria ha estat la confirmació de la reducció de la plantilla. Ara som 26 en lloc de 27.

Inicialment semblava que estava previst que fes de tutor a cinquè, però al final seguiré amb la tutoria del grup que ja tenia des de gener passat, o sigui, seré tutor de 6-B. I encara no del tot definit però segurament a l’Anglès i a l’Educació Física hi afegiré Català i Visual i Plàstica. Però això ho sabrem més segur quan comencem a elaborar els horaris definitius.

Demà està previst que una brigada especial iniciï la gran neteja que a partir de dimecres ens haurà de permetre, posar ordre en els diferents espais de l’escola: taules, cadires, armaris, llibres, material …. 

Ara encara està tot pel mig i el proper dilluns arriben els alumnes. Queden pocs dies i molta feina per fer.

dimecres, 31 d’agost de 2005

... i demà torna a començar ...

Les hores d’ahir i avui s’han esmunyint ràpidament entre els dits.

Demà al matí les rutines de cada començament de curs. Les salutacions inicials a tots els companys i companyes. Com han anat les vacances ? Què moreno que estàs ! I els tòpics de sempre: les vacances bé, llàstima que acabin, …

També és el moment de recollir la primera documentació necessària pel nou curs i començar a prendre les primeres decisions i rebre les noves incorporacions de mestres. Si la plantilla ja està complerta caldrà acabar de decidir l’assignació de cursos i tutories que varen quedar pendents per aquest inici de curs. Potser farem un primer Claustre.

A més a més tindrem una feina afegida. A l’escola han posat finestres i persianes noves. Suposant que ja estigui tot acabat caldrà muntar i ordenar totes les aules. Tenim totes les taules, cadires i materials amuntegats al mig de les classes. I, sobre tot, tornar a posar en marxa l’aula d’informàtica que va quedar completament desmuntada. Per tal que aquesta torni a funcionar com abans caldrà dedicar-li moltes hores. I tot això, en menys dies que altres cursos.

Altres anys havia aprofitat les vacances per preparar alguna cosa per l’escola. Aquest any pràcticament no he fet res, tret de posar una mica d’ordre en tots els materials que al llarg d’un curs s’acaben acumulant. He descansat i desconnectat plenament. Ara veurem si necessitaré molts dies per tornar a connectar o aquest procés serà ràpid.

dilluns, 29 d’agost de 2005

Les vacances s'acaben

Dos dies més i es produirà el retorn inexorable a la feina. Darrera quedaran aquests dies de descans, tranquil·litat, lectures d’estiu, passejades, naufragis …

Abans d’iniciar les vacances un pont a Segur de Calafell va servir per desaccelerar el final de curs, i començar a ensumar la flaire dels dies que s’apropaven.
La primera setmana de vacances la vaig dedicar a fer un curs d’anglès en un horari una mica singular de 15.00 a 18.30 i a Barcelona. Entre desplaçaments i tot em passava el dia pendent del curs. Volien fer-me fer un curs d’una altra setmana, però ja en tenia prou.

Els primers dies són sempre per trobar el ritme, per després dedicar temps a posar ordre a la quantitat de papers que s’acumulen a casa al llarg d’un curs. Cal fer una bona neteja i deixar-ho tot disposat per el proper curs. Aquests dies també estableixo les prioritats entre les lectures que tinc pendents.

Fa anys, de més jove, establia uns ambiciosos objectius per les vacances que mai aconseguia complir. Després les acabava amb la mala consciència d’haver perdut el temps miserablement. Amb el temps s’aprèn i ara ja no ho faig.

Uns dies a la muntanya amb molt bon temps van servir per fer nous camins i nous cims, i omplir els ulls de verd i d’horitzons inabastables.

També alguna tarda de cinema, no massa aquest any. Però bàsicament les vacances es converteixen en una rutina que m’agrada. El matí després d’esmorzar i córrer una mica surto a llegir el diari en algun bar dels pocs que resten oberts al barri, mentre prenc alguna cosa. De tornada a casa, aprofito per comprar. A casa abans de dinar llegeixo una estona mentre faig el vermut.

La tarda comença amb la migdiada, algun vídeo dels que sempre tinc pendents, llegir i naufragar per Internet acostumen a omplir la tarda fins l’hora de sopar.

Tot això s’acaba en dos dies.

Quines poques ganes tinc de tornar a començar a treballar! Quina mandra que em fa !

dimarts, 16 d’agost de 2005

Harry Potter i l’ordre del Fènix

He acabat la lectura del cinquè lliurament de les aventures i desventures d’aquest nou heroi juvenil. Haig de dir que dels cinc ha estat l’únic que se m’ha fet pesat i en molts moments he tingut la temptació d’abandonar la seva lectura.
Malgrat el seu èxit mediàtic i de vendes és evident que no els podem considerar cap meravella literària. Són uns llibres correctes de literatura infanto-juvenil dins de la seva corrent fantàstica amb protagonistes juvenils com al llarg de la història de la literatura podem trobar molts altres exemples.
Però si fins ara els quatre llibres anteriors m’havien agradat. Amb aquest em sembla que el model ja queda esgotat i ja no hi ha lloc per a sorpreses. Observo un esquema repetitiu que es dóna a tots els llibres:
    • un començament del Harry Potter vivint amb els seus tiets que el maltracten molt.

    • el viatge a Hogwarts amb el retrobament amb tots els personatges.

    • un nou professor moltes vegades sospitós

    • els partits de quidditch que sempre guanyen en el darrer moment.

    • les malvades manipulacions del Voldemort per aconseguir alguna cosa i guanyar en força

    • alguna aventura en el bosc prohibit amb alguna nova criatura estranya

    • les males relacions amb el Malfoy i amb l’Snape

    • el coneixement del passat del protagonista amb comptagotes

    • i el final apoteòsic amb l’esperada lluita amb el Voldemort que cada cop està més fort.

A banda les bones pràctiques de màrqueting i publicitat, hi ha altres factors que han fet d’aquest un llibre d’èxit:
    • un protagonista d’edat infanto-juvenil

    • una escola molt diferent on s’aprenen coses molt diferents de les nostres escoles muggles.

    • la fantasia de les seves aventures

    • l’enfrontament entre les forces del bé i del mal

    • la reiteració en l’esquema de la història que tan agrada als nens.

Malgrat tot, aquests llibres han estat útils per arrossegar a nois i noies que no llegien cap aquest fantàstic món de la lectura i això és suficient per fer-ne una bona valoració. Esperem que aquests nous lectors que s’inicien amb el Harry Potter siguin capaços de transferir aquesta afecció a altres llibres

I amb aquesta ja en portem 8. Tot un rècord.

De nou es repeteix una pel·lícula que ja hem vist massa vegades, i de nou ens encallem en els mateixos problemes que llei rere llei queden p...