L’escola atrapada

L’escola, vulguem o no vulguem, es troba atrapada entre al menys tres focs que ens encaminen en tres direccions diferents:

• Ensenyar per la vida, despertar la curiositat, aprendre a aprendre
• Sancionar, als vàlids, validar, seleccionar,
• Fer de guarderia.

Des de la promulgació de la LOGSE el 1992 i després amb tot el desplegament de les competències bàsiques, s’ha posat en el centre del debat educatiu uns objectius que molts mestres sempre han tingut per prioritaris, però dels que a hores d’ara es parla molt. De fet són tan innovadors com ens volen fer pensar des de algunes de les plataformes que s’han posat en marxa, ja que alguns d’aquests objectius ja formaven part de l’essència de les escoles innovadores que la guerra civil i el franquisme van escapçat.

Ara bé la mateixa normativa que fa aquesta demanda d’educar pel futur, d’aprenentatge cooperatiu, d’educació inclusiva també exigeix una avaluació formal que discrimini entre els que superen els objectius i els que es queden pel camí. Uns podran seguir estudis superiors, els altres hauran encaminar els seus passos per altres viaranys menys valorats socialment, d’altres senzillament abandonaran el camí de l’educació formal.

I finalment, les famílies tenim un objectiu a vegades ocult i és que les escoles, al menys en l’etapa de primària, els hi guardem els seus fills mentre treballen.

Conjugar els tres objectius no resulta gens senzill, però és el que ens toca fer moltes vegades. Molts mestres ens sentim molt identificats amb el primer dels objectius, però no podem obviar els altres, ja que vulguem o no, també formen part de les nostres funcions i de les atribucions que ens atorga la societat que ens confia els seus fills i filles.

En moltes més ocasions de les que voldríem ens trobem atrapats entre aquests tres focs.

Em preocupa la simplicitat de les lectures infantils

El fet de tornar a ser tutor després de molts cursos de treballar gairebé en exclusiva d'especialista d'anglès ha fet que torni a interessar-me per les lectures dels meus alumnes. Ja fa temps que havia observat el fenomen Gerònimo Stilton, Diari de Greg, i altres llibres d'aquest estil.

Al llarg d'aquests dos trimestre m'he llegit alguns dels llibres que hi ha a la biblioteca de la meva aula, entre ells, aquests que els meus alumnes de tercer llegeixen amb fervor, i que ja he citat abans. I el que he pogut copsar és que repeteixen l'esquema de molts dels best-sellers d'adults. Són llibres amb poc interès, que tan sols cerquen situar-se líders de venta i fer un bon negoci. On estan els llibres de col·leccions que en altres moments omplien els prestatges de les aules, com els Grumets de la Galera, el Vaixell de Vapor?, i autors nostrats com Michael Ende, Chisrtine Nöstlinger, Roal Dahl, Josep Carbó, Jaume Cela, Gianni Rodari, ...? Ja no estan en el centre d'interès dels nens i nenes. Hi ha nous autors que els han substituït? Quins són?

He pogut comprovar que escolten embadalits la lectura en veu alta que faig d'aquests llibres, però ells segueixen amb les seves lectures. No observo cap canvi substancial i em preocupa cap a on anem. Potser només cerquen l'entreteniment fàcil, sense complicacions. Tot plegat no m'agrada gens i em preocupa.

Aquesta setmana he pogut llegir a Núvol "el català infantil està de rebaixes?". Sense estar del tot d'acord amb el que explica Griselda Oliver, ja que penso que les lectures que posem al seu abast no poden incloure un vocabulari massa allunyat dels seus coneixements, ja que pot dificultar molt la comprensió i el gaudi de la lectura. Però tampoc ens hem de col·locar en l'altre extrem, i deixar que s'abonin a lectures d'un llenguatge pla, sense cap dificultat, i d'argument tan simple que poc o gens fan pensar, i que poca creativitat i imaginació aporten, i en les que tot passa molt i molt ràpid, a la velocitat del videoclip.

Si no provoquem un gir radical en els seus gustos lectors estem abocant a aquests alumnes a no augmentar el seu vocabulari i en futur a tenir veritables problemes per llegir textos amb un mínim de complexitat. I en conseqüència esdevindran uns adults amb un pobre nivell intel·lectual.

Recursos esportius versus recursos educatius

Gairebé cada dia quan surto de l'escola puc veure com entrenen les categories inferiors del C.E. Sabadell a les instal·lacions de l'Olímpia. I també cada dia m'indigno. Veig grups de 8 a 10 nens entrenant amb entusiasme sota les ordres d'un parell d'entrenadors. D'aquesta manera poden polir el més petit detall tècnic.

Aleshores no puc evitar pensar que a l'escola ens passem 5 hores diàries tancats en una aula 1 mestre i 25 alumnes. Suposo que aquesta diferència de ràtio entre mestre i alumne té la seva motivació en la gran dificultat que té l'aprenentatge del futbol comparat amb la diversificació de matèries que intentem ensenyar a l'escola. O potser la raó és que aprendre a jugar a futbol és molt més important que aprendre a llegir i a escriure.

Com a societat ens omplim la boca amb afirmacions sobre la gran importància que té l'educació. Però aquestes afirmacions no es corresponen a la realitat. Només hem de realitzar algunes comparacions amb el món de l'esport i veurem amb claredat qui en surt guanyador i per golejada:

• comparem els recursos que destinem al món educatiu i el que destinem a l'esport,
• els sous que es cobren en ensenyament i alguns dels sous que es cobren al món del futbol i altres esports,
• i també el temps i l'espai que els mitjans de comunicació dediquen a l'esport i a l'educació.

Caldria repensar-ho tot plegat una mica i invertir aquestes proporcions, o simplement ser sincers com a societat i reconèixer que l'esport és prioritari respecte a l'educació i deixar d'enganyar-nos. I ho dic des de la visió d'una persona esportista i que li agrada l'esport, però molt poc satisfet de que aquest sigui considerat com una de les activitats més importants, a la que es destinen milions i més milions, i a les que es dediquen hores i hores en els mass-media.

És possible canviar el futur?

No ens agrada llegir-lo però en tots els estudis que es fan sobre el rendiment i resultats dels alumnes, el factor més decisiu és l'origen socioeconòmic d'aquests alumnes i la professió dels pares. O sigui que el futur de tots nosaltres està directament relacionat al tipus de família i entorn social del que procedim. Els mateixos resultats de PISA diuen que el 85% de la diferent puntuació assolida pels alumnes són una conseqüència directa del nivell socioeconòmic de la família.

L'escola es baralla per tal que aquestes diferències socials siguin els menys significatives possibles, però malgrat el seu esforç no se n'acaba sortint. De fet un dels objectius de l'escola és fer disminuir aquestes diferències d'origen. Però siguem realistes malgrat que els alumnes passen moltes hores a l'escola, on realment passen més hores és en l'entorn familiar. Aleshores, què és el que es pot fer ?

Realitzar intervencions en l'àmbit familiar que generin alguns canvis podria ser el camí. Alguns dels canvis que serien desitjables podrien ser que:

• els alumnes tinguin un temps i un lloc per poder treballar/estudiar a casa seva.
• dediquen una part del lleure familiar a la lectura. Tots sabem que una bona lectura és cabdal per la millora escolar i acadèmica.
• la família vagi sovint a l'escola a parlar amb el mestre del seu fill
• la família valori el treball escolar del nen i que ho faci evident.
• s'estableixen en el sí de la família unes rutines favorables al treball escolar
• l'alumne dormi les hores necessàries per arribar ben descansat al matí a l'escola.
• la família s'asseguri que el seu fill porti cada dia tot el que necessita pel treball escolar.
• la família estimuli les visites a la biblioteca del barri.
• s'estableixin períodes de tranquil·litat amb els diferents aparells tecnològics actuals tancats.
• es milloren les expectatives de futur del nen

¿On podem trobar el desllorigador d'aquesta situació en que la família i la seva situació socioeconòmica són la part més important per oferir una millor possibilitat de futur al nen?

Només veig una possibilitat: establir una mena de formació de la família. L'escola ha de treballar tant amb l'alumne com amb la família per incidir el màxim en aquests punts i ajudar a la família per establir els canvis que poden afavorir un millor esdevenidor per l'infant. No és fàcil, però ningú ha dit mai que l'educació i oferir un millor futur al nostre alumnat per tal de trencar les barreres de la desigualtat sigui un camí de roses.