dimecres, 24 de desembre de 2014

La LOMCE, o la llei infumable

Realment s'han de posar-hi moltes ganes per llegir la LOMCE. És un llei escrita amb un llenguatge que fa olor a ranci i molt allunyada del que són les pràctiques educatives actuals.

En el preàmbul parla molt de lluitar contra els mals resultats que situen el nostre sistema educatiu molt lluny del que seria desitjable per penjar-se medalles. Des que les proves PISA s'han posat de moda aquestes centren les preocupacions dels nostres polítics entorn al món educatiu. Tots els polítics s'emmirallen en Finlàndia i els seus excel·lents resultats, sense prendre massa exemple de que allà tenen una llei general educativa de consens entre els diferents grups polítics i educadors que no ha canviat en els darrers anys.

La LOMCE, en canvi,  ha estat una llei elaborada amb molt poc de temps, per uns suposats tècnics tancats en algun despatx ministerial en aquells edificis imperials i neoclàssics que emplenen el centre de Madrid. I un cop l'han tingut elaborada i el ministre ha donat el seu vist-i-plau tot va estar llest per sentència i res a dir. La amenaça de l'oposició de que la derogarà en el moment en que guanyi les eleccions ha servit de ben poc. Esperem tenir sort i que ho compleixin: en pocs mesos pot ja no estar en vigor. Quina pèrdua de temps per tothom!

Afirma en el preàmbul "es necesaria una reforma sensata y pràctica que permita desarrollar el máximo potencial de cada alumno/a" Si amb el que han escrit i que fa un trimestre que en teoria estem aplicant ho pretenen assolir estem arreglats.

Costa de veure reflectit en el seu articulat molt complex ja que en tot moment s'està referint a l'anterior Llei General d'Educació (LOE 2006), alguns dels principis en els que diu que pivota i alguns dels àmbits en els que afirma fer més incidència.

Parla d'augmentar l'autonomia als centres, però sura centralització per tots els costats, augmentant les avaluacions externes i deixant molt poc marge d'actuació als centres. Recorda allò "de todo atado y bien atado"

diumenge, 7 de desembre de 2014

3 mesos d'aplicació de la LOMCE

Portem tres mesos d'aplicació de la LOMCE als cursos de 1r., 3r. i 5è, precisament en els que imparteixo docència. I en que s'ha notat ? En el meu cas particular que sóc especialista d'anglès en res. Però, i la resta de l'escola ?

En ben poca cosa.

Ara que ens toca avaluar en lloc de posar una única nota de Coneixement del Medi, aquesta quedarà desglossada en Medi Natural i Medi Social, dues notes en lloc d'una, però cap canvi en el que s'ensenya i en el com s'ensenya, i tampoc en els llibres de text que són els mateixos.

L'altra novetat és l'aparició de l'educació en valors de la que també haurem de posar nota. No sabem massa com es poden avaluar els valors, però ho intentarem. En l'horari, aquesta suposada nova matèria ha ocupat el que abans era la tutoria i poc més.

La resta tot segueix igual. Penso que el canvi de lleis cada cop influeix menys en la forma de treballar dels centres. La història i tradició del propi centre s'imposa a aquest intent de modificar-ho des de fora a cop de llei, sobre tot, quan la llei és com la LOMCE que en realitat poques aportacions "reals" fa, ja que tan sols introdueix canvis formals, als que els mestres cansats de tantes i tantes lleis d'educació cada cop fem menys cas.

La nostra preocupació és que l'alumne aprengui a desenvolupar-se en aquest món tan complex que ens ha tocat en sort i que adquireixi els coneixements i les eines necessàries per poder-se adaptar al futur que li correspondrà viure. I les lleis amb les que es vol vestir tot això no ens afecten massa.

 

Imatge manllevada de la web de l'AMPA del CEIP Mario Benedetti de la comunitat de Madrid

dissabte, 22 de novembre de 2014

Matrícula permanent ?

En aquests dos primers mesos de cursos, s'han produït moltes noves matrícules un cop començat el curs. Per mi es tracta d'un fenomen nou.

Fa uns anys en plena arribada d'immigrants era habitual el que es va conèixer com a matrícula viva: un degoteig d'alumnes provinents d'altres països al llarg de tot el curs. Per la zona on està ubicada l'escola on treballo, aquest fenomen no ens va afectar massa.

Som una escola amb moltes aules a 25 o per sobre de 25, i fins i tot, amb aquesta ràtio s'han matriculat alumnes al centre al llarg d'aquest període d'inici de curs. A hores d'ara sembla haver-se aturat aquest degoteig, encara que sempre és millor no cantar victòria.

Excepte un cas no han estat alumnes provinents de la immigració estrangera sinó que han estat nens i nenes de famílies que han canviat de domicili, ja sigui dins de la mateixa població o de poblacions properes, i fins i tot, en algun cas d'altres llocs d'Espanya.

No sabem si això és una qüestió puntual o si pot ser el signe d'algun canvi de major durada i potser caldrà que ens acostumem a aquesta entrada i també sortida, encara que en menys mesura d'alumnes.

Per alguns comentaris això no s'ha produït tan sols al nostre centre. Es podria  tractar de quelcom més general. No sé si és un fet puntual o és indicatiu d'alguna mena de canvi de costums: el continu canvi de domicili d'algunes famílies.

dimecres, 12 de novembre de 2014

Un problema real de matemàtiques: l'alumne sense llibre

Per fi aquesta setmana un alumne de l'escola de tercer ha portat el llibre d'activitats d'anglès.

Treballo en una escola on la norma des de fa molts anys és la reutilització dels llibres. Això implica que les famílies tenen una despesa mínima en llibres, ja que aquests els troben a l'aula des del primer dia de classe. Només els cal comprar alguns quaderns i alguns llibres d'activitats. Aquest fet redueix molt la despesa de les famílies a l'inici del curs. Amb tot sempre hi ha a alguna família que per diferents motius no li resulta fàcil realitzar aquesta despesa i triga alguns dies a tenir tot el material

Resulta que aquest alumne que ha trigat dos mesos per portar aquest llibre, molts matins en el meu camí cap a l'escola el veia esmorzar juntament amb la seva mare en un bar.

De fet es tracta d'un un senzill problemes de matemàtiques:

Una família ha de comprar un llibre d'activitats d'anglès que costa 18,8 €. Com que no té massa diners decideix estalviar-se l'esmorzar que alguns dies és pren al bar. Acostuma a anar al bar 3 dies a la setmana. Cada dia que va al bar es gasta 4,7 €. ¿ Quants dies trigarà a estalviar els diners suficients per poder comprar el llibre ?

dissabte, 25 d’octubre de 2014

Necessitem la P

Tot comença l'1 de setembre, el primer dia de curs. Com ja comença a ser habitual cada any, comencem amb problemes informàtics. Acostumaven a ser problemes de connexió a Internet. Fins i tot, tenien la teoria que al llarg del mes d'agost Telefònica ens tallava la connexió i fins que no ens queixaven no restablia el servei.

Però aquest any el problema és ben diferent: "ha petat el servidor". Això vol dir que no tenim accés a tota la informació compartida del centre en els fitxers que guardem en les diferents unitats del servidor: la P, la M, la T, la R, ... Sense menysprear les altres unitats la P és la més important pel funcionament general del centre.

No es pot arreglar i aquí comença el calvari. Sort que disposem de còpia de seguretat i tota la feina que tenim emmagatzemada no ha desaparegut, i podem accedir a les carpetes i fitxers més imprescindibles.

El Departament ens proposa una solució amb un nou servidor amb Linux. No ens acaba de convèncer massa perquè a l'escola ningú domina el Linux, però acabem acceptant. Quin remei ens toca!

Amb tot això van passant els dies i comencem el curs amb els alumnes el 15 de setembre i encara no funcionen les unitats de xarxa. Aquest fet implica que una part de la feina de gestió la tenim a mig fer, ja que és cabdal poder compartir documents per avançar. També és un greu inconvenient pel normal funcionament de les classes ja que en aquestes unitats tenim desats activitats que utilitzem a les aules.

Quan ens posen el nou servidor (bé del tot nou no era, tot s'ha de dir), no acaba de funcionar bé i ens dóna problemes que es van solucionant, excepte que la seva poca capacitat no admet la unitat R on guardem les imatges. Això de moment no ens preocupa massa.

Quan ja sembla que la situació s'ha normalitzat, el nou servidor també deixa de funcionar i l'han de canviar de nou. Però resulta que el darrer que ens porten no arriba a funcionar ni 24 hores. Tot aquest llarg procés ha implicat problemes de funcionament per l'escola, hores de feines perdudes per part de molts mestres, sobre tot, equip directiu i coordinadora d'informàtica, moltes anades i vingudes de tècnics informàtics del Departament o contractats pel Departament. La pregunta que ens fem és si no hauria estat més econòmic comprar un servidor nou.

Per l'escola ja circulen teories alternatives del que passa amb aquest servidor, des de que igual està infectat per l'ebola o de que em troba a faltar, ja que fins aquest curs l'aula on estava ubicat el servidor havia estat la English classroom, l'aula que ocupava més estones. Però aquest any és l'aula d'un grup de 3r.

Estem a finals d'octubre i continuem sense la P, i els mestres som uns P addictes i la necessitem. Fins quan podrem sobreviure sense la nostra dosi diària de P és tot un enigma.

dijous, 14 d’agost de 2014

L'objectivitat és possible ?

Entre d'altres tasques als mestres ens correspon avaluar als alumnes i tractem de ser objectius, però realment és possible l'objectivitat en l'avaluació ?

Tractem de dotar-nos d'eines i criteris que ens permetin aquesta objectivitat, però és una tasca molt complexe i no sé si en realitat ens n'acabem sortir. Ser objectius en l'avaluació seria desitjable, però situats davant un grup d'alumnes això és quelcom molt difícil, ja que no és el mateix l'alumne que presenta dificultats i s'esforça en aprendre que l'alumne llest i que no treballa gens, però és capaç de treure bé les diferents proves.

Que hem de valorar ? El treball, l'esforç, tot el procés per arribar al final ? o tan sols el producte final, els coneixements adquirits ? Moltes vegades és tot un dilema de solució difícil. De fet prenguem la decisió final que prenguem mai acabem del tot satisfets.

La realitat és que és molt difícil reflectir en un informe i molt menys amb un número el resultat de tot un procés d'aprenentatge.

De ben segur que és un tema que es veu molt diferent segons sigui l'edat dels alumnes.

També cal considerar que la societat el que vol són ciutadans i professionals competents. No n'hi ha prou amb esforçar-se també cal fer les coses ben fetes.

divendres, 1 d’agost de 2014

Expressió escrita i TIC

La millora de l'expressió escrita dels estudiants és un camp de batalla des de fa temps a l'educació. És una de les competències bàsiques a assolir al final de l'escolaritat. Fàcilment es confon una bona expressió escrita amb absència de faltes d'ortografia, però tots sabem que no és tan sols això. L'elaboració d'un text per part d'un alumne és tot un procés, des del moment en que es planteja la tasca a realitzar fins que tenim el producte final.

No podem tan sols valorar aquest producte final, sinó que cal tenir en compte els diferents passos realitzats fins arribar al text final i en la realització d'aquests passos les eines TIC poden jugar un paper facilitador.

Qualsevol escrit requereix tot un procés d'elaboració llarg on la reescriptura acostuma a jugar un paper important si volem assolir un mínim de resultats satisfactoris. Segons com, afrontar aquest procés de reescriptura amb paper es pot fer feixuc. Possiblement la utilització de les eines TIC en aquest procediment pot resultar una eina afavoridora important ja que el fet de reescriure no és una feina tan pesada.

dimarts, 8 de juliol de 2014

Jornades sobre les diferències d'aprenentatge

 Em vaig inscriure a una Jornada Internacional sobre experiències en l'àmbit de les diferències d'aprenentatge que es feien a l'auditori de Sant Cugat. El títol de la Jornada, així com les diferents ponències del programa prometia. A més feia temps que no m'apuntava a un d'aquests esdeveniments.

La primera sorpresa és que ens donen una entrada, com si d'un espectacle es tractés, per entrar. Mai m'havia passat això en una jornada, com a molt donen una acreditació.

En la presentació de les jornades, un representant de la Fundació Ricardo Fisas que dóna suport a la jornada explica el motiu de la mateixa. Havia anat a viure a Dallas per feina. En el moment de la matrícula a l'escola passen unes proves a les seves filles. Van observar alguns petits problemes en una d'elles i el van adreçar a la Shelton School. Allà li van detectar dislèxia i li van aplicar un programa. D'això ja fa uns anys. Des d'aleshores havia insistit en portar aquesta experiència a Catalunya i finalment aquesta jornada serà el punt de partida per fer-ho. El proper curs s'aplicarà un programa pilot en 6 escoles de Sant Cugat amb el suport de l'Ajuntament, el Departament d'Ensenyament i la UAB. La idea és que si la experiència funciona i obté resultats positius es traslladarà a d'altres zones educatives.

No tan sols l'anècdota és molt americana, l'escenari i els continguts de la jornada també ho són. Ho sento però tot aquest espectacle em genera un cert rebuig. Malgrat tot, les hores assegut a la butaca escoltant els diferents participants em fa reflexionar:

  • La major part de la jornada es centra en la dislèxia i el TDAH i els processos d'ensenyament de la lectura. En el programa inicial això no era evident. Tenia la impressió que parlarien de les dificultats d'aprenentatge sense centrar-se gairebé en exclusivitat en aquestes dues.
  • Hi ha una certa cultura entre els mestres que posa en dubte la existència tant de la dislèxia com del TDAH, en canvi els científics de la jornada no en tenen cap de dubte. Aquest coneixement científic moltes vegades no arriba als docents que treballen a les aules. Caldria cercar mecanismes per tal d'evitar aquest distanciament.
  • Els agrada més parlar de diferències d'aprenentatge que no de dificultats d'aprenentatge. Ja tornem a estar amb un canvi de nom per continuar dient el mateix. Mira que ens agrada canviar el nom de les coses. És un fenomen molt típic del món educatiu.
  • La detecció precoç d'aquestes dificultats és cabdal per posar-hi remei. No entenc que sigui tant important i que encara no estigui generalitzada. Ja seria hora que es faci alguna cosa per tal que funcioni d'una vegada. Fa molt de temps que sabem de la seva importància.
  • Pel que expliquen existeixen formes clares d'establir diagnòstics i també programes que funcionen i resolen la major part de les diferències d'aprenentatge que generen aquests dificultats. El problema estaria en que no s'apliquen o s'apliquen poc. Doncs a què esperen per implantar-ho d'una vegada ?
  • Què ens manca a l'escola ? Treballar amb mètode i remar tots en la mateixa direcció. ¿Si hi ha metodologies que s'ha demostrat que funcionen i tot és tan senzill com expliquen alguns dels ponents de la jornada per quina raó no s'aplica als centres educatius? Segurament els mestres estem massa acostumats anar cadascú a la nostra i compartir poc el que fem. I tampoc ens agrada que ningú ens expliqui què hem de fer i cóm ho hem de fer.

Possiblement aquest és el repte: portem molts anys donant voltes a les mateixes qüestions i pràcticament tot segueix igual. Continuem tenint alumnes a les aules que tenen dificultats d'aprenentatge i no és fàcil aconseguir un diagnòstic i tenir clar que és el que s'ha de fer per ajudar-los. Fem el que bonament podem, però no n'hi ha prou, ja seria hora que avancéssim tots junts en el bon camí.

 


dimarts, 24 de juny de 2014

La dificultat dels canvis

 La societat canvia i els alumnes que tenim al davant també. La forma d'ensenyar evoluciona amb el pas del temps, però a vegades no resulta senzill implementar canvis en les escoles. Cal vèncer la resistència a les innovacions. D'una manera o altra és fàcil escoltar: "Sempre ho hem fet així". Fa mandra fer-ho diferent. És molt més còmode seguir amb les rutines de sempre que a més ens donen seguretat.

Ara bé, el canvi pel canvi no sempre ha de ser positiu, però a petites dosi i després de reflexionar-ho amb cura, es pot convertir en un bon revulsiu. Als mestres ens correspon estar en un constant procés de reflexió al voltant del que fem a les nostres sessions de classe i del que passa a diari a les aules i cercar com introduir formes de millora. Ens cal mantenir el que ja ens funciona, però també analitzar que ens convé modificar, però sense deixar-nos enlluernar pel que és nou, ja que no sempre les novetats són millors que les velles metodologies. Cada mestre té el seu estil i és fàcil acomodar-se i seguir fent el sempre hem fet sense plantejar-se, ni dubtar de res.

Hem de vèncer la inèrcia de mantenir-ho tot igual. Entrem en el període de fer balanç de com ens ha funcionat el curs. És el moment de pensar què podem introduir que ens ajudi a millorar la nostra pràctica diària a l'aula.

divendres, 23 de maig de 2014

MUFACE, un contrasentit en si mateixa

MUFACE va ser una de les meves sorpreses en el moment en que em vaig convertir en funcionari després de guanyar les oposicions. I d'això ja fa molts anys. De fet encara no em deixa de sorprendre. Resulta que sóc funcionari públic, i si vull, puc gaudir de sanitat privada de manera gratuïta. Per mi és tota una contradicció. Personalment m'he acollit sempre a la Seguretat Social i mai he estat en cap de les mútues que m'ofereix el privilegi de ser de MUFACE. És una qüestió de principis.

S'organitzen manifestacions i ens omplim la boca en defensa dels serveis públics, però ens beneficiem dels privilegis que ens atorga MUFACE.

Conec una mica la història i MUFACE va néixer per tal de donar cobertura sanitària als funcionaris ja que molts no en tenien, però ara ens hem convertit en uns privilegiats. Tenim feina vitalícia i podem escollir entre diferents mútues. I filant una mica prim, encara que no ho sé del cert, suposo que els metges del servei públic de sanitat poden escollir ser beneficiaris d'una mútua privada.

Si realment creiem que la societat del benestar ha de cobrir les nostres necessitats bàsiques, no té cap sentit que els funcionaris públics gaudim del privilegi de MUFACE. Tots haurien de rebre els serveis de la sanitat pública com la resta de treballadors.

 

dilluns, 12 de maig de 2014

Quin començament de tercer trimestre!

Fa tres setmanes que he iniciat aquest trimestre i encara no he aconseguit agafar el ritme de treball adient. Han estat uns dies molt accidentats, farcits d’esdeveniments extraordinaris o al menys diferents que d’una o altra manera m’han impedit posar-me a treballar com m’agrada.

El segon dia del trimestre va ser Sant Jordi, una celebració sempre especial a les escoles. El mateix divendres d’aquell setmana havíem de celebrar la Jornada Esportiva que finalment van decidir ajornar el mateix dijous a la tarda degut a una previsió meteorològica incerta que després no es va complir.

A conseqüència del pont del primer de maig, la segona setmana següent es va convertir en una setmana de tan sols 3 dies. A part de ser una mini-setmana, al mig hi ha havia una sortida de tot el dia.

I arriba la tercera setmana, la primera sencera. Però no us penseu que ha estat una setmana normal. És la setmana de la prova de les Competències Bàsiques de sisè. Com altres anys sóc aplicador. Per aquesta raó em passo dos matins en una altra escola aplicant aquestes proves. I per acabar la setmana el dijous haig de portar la meva mare al metge i també haig de substituir a un mestre absent i el divendres acabem celebrant la jornada esportiva que havíem aplaçat.

De tot plegat se'n ressenten les classes, ja que no s'agafa un bon ritme per avançar i seguir aprenent. Espero poder entrar en la normalitat demà ja que avui era festa local a partir d'ara i aprofitar els pocs dies de curs que ens queden i que ja tinc pràcticament planificats fins el final.

dilluns, 5 de maig de 2014

Més autisme ?

El meu primer contacte amb aquesta paraula es va produir al llarg dels meus anys d'estudiant universitari (mitjans dels 70), però aleshores no estava massa interessat pel tema, ja que m'inclinava més per temes de la psicologia social i els fenòmens del poder.

Quan vaig començar a treballar en un centre d'educació especial me'ls vaig trobar al davant i la pregunta era: que els hi passava a aquells nens tan misteriosos que tenien l'etiqueta d'autistes ? Va ser el moment de llegir i llegir llibres i també preguntar i escoltar als experts.

I a partir d'aquí s'ha convertit amb un tema que d'una manera o un altre  m'ha acompanyat sempre. Han aparegut noves etiquetes per explicar el mateix (trastorn generalitzat del desenvolupament, trastorn d'espectre autista) i també descripcions més detallades i aprofundides dels símptomes així com canvis en la forma de treballar amb aquests alumnes.

  

Imatge del bloc recursos per l'educació especial: http://blocs.xtec.cat/recursosee/

I una pregunta que fa temps que els que treballem a l'ensenyament ens fem a vegades amb veu baixa, és si hi ha cada vegada més alumnes autistes.  Potser és que simplement s'han millorat les eines diagnòstiques. També cal tenir en compte que no fa pas tants que un bon grapat de nois i noies que avui es troben en els nivells alts del Trastorn d'Espectre Autista (TEA) eren simplement considerats rarets i poca cosa més. I avui en dia aquests també els col·loquem en el calaix d'autistes. De fet no hem d'anar pas tants anys enrere per comprovar que autisme i deficiència intel·lectual anaven de bracet i en canvi ara no és ni molt menys així i es coneixen molts autistes capaços de portar una vida que podem qualificar de normal. És evident que no presenten les mateixes dificultats els autistes amb nivells d'intel·ligència normals que els que tenen associada una discapacitat intel·lectual.

Es fa molt difícil de treure'n l'entrellat a aquesta qüestió. No sempre s'utilitzen els mateixos criteris per emetre el diagnòstic i segurament la metodologia també és diferent. Això fa que les dades de les que es disposa no són comparables les unes amb les altres.

Ara bé, els que fa temps que treballem en el món de l'educació tenim la impressió que el nombre de diagnosticats, sigui pel motiu que sigui ha anat en augment de forma progressiva. De fet 30 o 40 anys enrere eren ben pocs els que coneixien el tema i ara pràcticament ha arribat a totes les aules i a tots els mestres. Gairebé tots els mestres en un moment o altre de la seva pràctica educativa han tingut un alumne amb diagnòstic d'autista a l'aula. Tan sols això ja ha fet aquests trastorns a hores d'ara siguin molt més visibles.

Ara bé la popularització del terme també fa que a vegades es parli amb molta facilitat d'alumnes amb trets autistes, i cal clarificar que no és el mateix tenir trets que ser autista. De fet qui no té en algunes ocasions trets o reaccions autistes ?

La diferència entre tenir trets autistes i ser autista és molt gran i cal vigilar i no posar a tots en el mateix calaix de sastre, ja que ens pot portar a confusions que no ens ajudaran gens en la nostra pràctica a l'aula.

Cal ser molt curós amb el tema. Diagnosticar bé és important i cal fer-ho amb cura. Però més que diagnosticar el que necessitem es trobar la millor manera d'abordar aquests trastorns i la millora manera d'ajudar a aquests alumnes a afrontar el repte de adaptar-se a una realitat ja de per si difícil i feixuga per molts alumnes i molt més per ells.

dilluns, 24 de març de 2014

Casa-habitació 3,52

Al rebre la meva primera nòmina com a mestre de l'escola pública (1986) em va sorprendre molt el concepte de gratificació per casa-habitació. Vaig preguntar. Això ho cobràvem els mestres que no gaudíem d'un habitatge de mestre. Moltes escoles tenien un edifici al costat o a prop on hi vivien sense pagar res alguns mestres. Els que no hi vivíem cobràvem 585 ptes. com podeu comprovar en alguna nòmina de la època.

Cobrar aquesta quantitat en aquell temps ja servia de ben poc, per no dir per res, si amb això es pretenia llogar algun lloc per viure. Han passat els anys i aquest concepte segueix apareixen a les nostre nòmines. Ara en lloc de pessetes són euros (3,52), però la quantitat és la mateixa.

No entenc aquesta persistència al llarg del temps i molt menys l'actualitat. Des de ja fa uns quants anys que no existeixen (al menys que jo sàpiga) els habitatges de mestres. Per què es manté aquest ridícul concepte en la nòmina ? Només ho rebem els mestres o també ho reben altres tipus de funcionaris ? Crec que seria l'hora de plantejar-se la seva desaparició. És una resta del passat remot que ja seria hora que canviï.


 

dimecres, 12 de març de 2014

Tres tòpics

Com a tot arreu les escoles estan plenes de tòpics i de converses que es repeteixen una vegada i un altre:

1.- No tenim temps: és una constant escoltar dir als mestres que ens falta temps. En certa manera ho podem considerar cert. La feina de mestre requereix de molt de temps i sempre tens la sensació de no poder arribar a tot. Aquesta sensació és més aguda en els inicis quan encara et manca experiència. Però amb posterioritat el que cal es relativitzar-ho: disposem d'un temps de dedicació diari i setmanal i el que hem de fer és prioritzar les nostres tasques en el ben entès que sempre ens deixarem feines al tinter que no podrem abordar. Simplement ens hem d'organitzar i procurar que res del que considerem important resti per fer.

2.- Papers i més papers que no serveixen per res. Als mestres no ens agrada omplir papers sota l'argument que no tenen cap utilitat i que considerem que són tan sols una tasca burocràtica que ens pren temps del nostre objectiu cabdal que és l'atenció dels alumnes. Per altra banda, tenim molta facilitat de caure en la trampa d'elaborar papers que ens poden ser útils i deixar-los abandonats de forma immediata al fons d'un calaix. De ben segur que si volem, els papers ens podem ser d'utilitat. Són un bon moment per reflexionar sobre la nostra feina i trobar noves formes per a millorar-la en la mesura del possible. Ara bé si els elaborem de pressa i corrents sense pensar, seran del tot inútils i no tindran cap sentit.

3.- El nivell dels alumnes baixa en cada promoció. Aquesta és una cantarella que s'escolta a la sala de mestres així com en moltes converses informals entre educadors. Fins i tot sorgeix de tarda en tarda en els mitjans de comunicació. L'altre dia tot parlant amb un company a l'hora de l'esbarjo em va dir que aquesta ja era una frase que deia Plató en el segle V abans de Crist sobre els seus deixebles.  Si realment fora certa aquesta afirmació podríem pensar que l'especie humana en lloc d'evolucionar el que està és en regressió. La realitat és que els temps canvien i els alumnes també i que cada promoció és diferent. Quan afirmem que els nivells baixen no ho fem amb les dades a la mà, sinó que simplement ens basem en impressions personals del moment. Hem de pensar que si fora així ens estaríem tirant pedres sobre el nostre propi terrat, ja que voldria dir que la nostra experiència serveix de ben poc i que en realitat cada any ho fem pitjor.

Aquests tres tòpics són tres simples exemples. Hi ha molts més temes que fàcilment s'acaben convertint en un tòpic en la nostra feina. Ara bé això no tan sols passa entres mestres sinó que també passa en altres àmbits laborals.

Imatge manllevada del bloc de Carmelo Urso: tiempo presente

diumenge, 16 de febrer de 2014

Vull ser famós o famosa

És evident que els temps han canviat. Quan jo era alumne a la pregunta que volies ser de gran, potser les respostes més habituals eren algunes professions uniformades (policia, bomber,...) i d'altres d'un cert prestigi social com metge o fins i tot, futbolista. Però ara han canviat del tot i la resposta potser més escoltada és "vull ser famós o famosa" o al menys aquesta és la idea que hi ha al darrera de voler ser futbolista, cantant, actriu, ...

De fet fa pocs dies en un control d'anglès on demanava en una pregunta que em posessin noms d'oficis en anglès i la seva traducció al català. En no pocs exàmens va aparèixer com a professió: famous = famós

Wordle: Famós

Com i quan es produeix aquest canvi? La gran popularització dels mitjans de comunicació en tenen una gran part de responsabilitat. El somni dels nostres infants és ser popular i sortir als mitjans de comunicació. Qui no surt a la tele, no existeix. Ser objecte de conversa, o potser ser objecte de desig i enveja dels altres. I darrera de ser famós també hi ha el somni de destacar per sobre dels demés. Com que no ho podré ser pel saber, potser per aquest camí serà tot plegat més fàcil. També hi ha al darrera el desig de ser algú reconegut dins de la societat i deixar de ser un subjecte anònim al qui ningú coneix. Aquest és l'actual somni dels contes de fades dels nostres infants. És això ?

dimecres, 12 de febrer de 2014

El castellà està en perill d'extinció ?

Fa dies que una nova sentència d'aquesta justícia espanyola assentada a Catalunya, que no sap o no vol  escriure en català, vol imposar a 5 aules que el 25 % de les seves hores lectives  s'imparteixin en castellà. I tot tan sols per què els pares d'un dels alumnes de cada una de les aules així ho exigeix. I on estan els drets de les altres famílies dels alumnes d'aquestes aules ?

Veiem el que passa en una escola qualsevol del nostre país. En l'escola on treballo la major part de l'alumnat i de les seves famílies són de parla castellana. També tenim immigrants però no són una xifra important i la major part també són de parla espanyola. Els alumnes catalanoparlants són minoria. Les classes s'imparteixen en català, excepte les hores de llengua castellana.

Malgrat aquesta immersió educativa els resultats de les avaluacions tant internes com externes són prou clars. Els resultats en castellà acostumen a ser molt millors que els resultats en català.

Un factor important d'aquests millors resultats és la utilització massiva que fan els alumnes de la llengua castellana en tots els entorns. La llengua de comunicació habitual entre els alumnes és el castellà. Poques vegades en les seves interrelacions espontànies es pot escoltar el català. Fins i tot, és del tot habitual escoltar als alumnes catalanoparlants parlar en castellà. No ho hem comptabilitzat, però ben segur que supera el 25 %, aquest que volen imposar per la força judicial el nombre d'hores que l'alumnat de les nostres escoles estant exposats i bombardejats per la llengua de l'imperi. No sé pas perquè pateixen tant. De fet, tal com va dir Màrius Serra a la concentració del passat dilluns, algú de vosaltres coneix algun català que sigui monolingüe ? que només parli català tot el dia ? En canvi quants castellanoparlants només parlen castellà al llarg de tota la jornada ?

El grup Contrastant ha publicat aquesta interessant reflexió sobre el tema  a Vilaweb: Qui decideix la llengua de l'escola ?


 

dimarts, 21 de gener de 2014

Els ni-ni, problema pendent

Fa molt de temps que es parla dels ni-nis, però poc s'ha fet per tal de trobar-hi solucions. Segurament sempre hi ha hagut joves en aquesta situació, però sembla que el nombre va en augment. Les raons que porten a un jove a no treballar i a no estudiar per un període de temps poden ser molt diverses. Però tenir a 140.000 joves en aquesta situació i a més de forma molt perllongada es converteix en un problema greu: fàcilment està molt de temps continuat sense fer res, ni tenir unes obligacions pot fer perdre els hàbits de treball adquirits en el temps passat a l’escola i per tant, és molt probable que acabi tenint conseqüències a llarg termini.

És un col·lectiu que acostumen a no voler seguir estudiant i al no trobar feina es troben en terra de ningú. En altres èpoques quan hom no volia estudiar era molt fàcil trobar feina, però des de ja fa un temps no és així. A més a més, en la cerca de feina pot rebre moltes respostes negatives amb la frustració que aquest fet poc implicar i la sensació d’inutilitat que pot donar.

En molts casos aquests ni-ni abandonen aquesta recerca de feina i aleshores  ser un ni-ni vol dir trobar-se en una situació de lleure permanent, amb pocs recursos, depenent de la família qui és qui finança les seves despeses. Aquesta situació no és gens favorable per tal de promoure l’autonomia del noi o noia.

Si a Catalunya la xifra és 140.000 en el total d’Espanya entre els 18 i 24 anys aquests s’eleven fins a 800.000 ni-nis, un 23,1 % de la població d’aquesta edat.

Víctor Hugo deia que quan la crisi tenalla una nació és més necessari que mai duplicar els fons destinats als sabers i a l’educació dels joves per evitar que la societat es precipiti en l’abisme de la ignorància. Malgrat no ser fàcil aquesta podria estar una via interessant per trobar alguna sortida a aquests nois i noies, però no sembla pas que estem en aquest camí.


 

 

diumenge, 12 de gener de 2014

Llibres de text, lleis educatives i editorials

Treballo en una escola que fa temps que aplica la política de reutilització de llibres. D'aquesta manera aconseguim disminuir la despesa de les famílies a l'inici de cada curs. Ara fa temps que no renovem llibres i comencen a estar força malmesos. Ho hem revisat i els llibres que utilitzem actualment a les aules tenen entre 4 i 6 anys. Com una curiositat a cada llibre figura el nom de l'alumne que l'ha utilitzat en cada un dels cursos al llarg dels seus anys de vida útil. Estem estudiant quina serà la millor manera d'organitzar la renovació dels llibres ara que el programa de reutilització de llibres de la Generalitat està aturat com un efecte més de les retallades. L'idea és renovar un llibre cada curs començant pels més vells,  i així en 4 cursos podrem tenim tots els llibres renovats. Però la organització d'aquesta renovació se'ns complica amb la reforma educativa del Sr. Wert pel mig. Les editorials estan a l'espera de saber com acaba tot plegat per llançar al mercat els seus nous productes: moltes vegades llibres iguals que els anteriors amb simples canvis d'ordre i de fotos.

Parlant de tot això en les darreres reunions a l'escola ens ha sortit la sospita que darrera aquestes reformes continuades del sistema hi ha el lobby de les editorials de llibre de text molt interessades en que les escoles canviem de llibres més sovint i així augmentar els seus guanys. I cercant informació sobre el tema de les editorials de llibres de text el que hem comprovat és que darrera de moltes editorials hi ha capital de diferents ordres religioses. Per tant la darrera reforma educativa suposa un doble guany per l'Església Catòlica: a més de guanyar protagonisme dins dels continguts del currículum que es volen imposar també augmentaran els seus beneficis amb el canvi de llibres de text a l'escoles. No deixa de ser una jugada perfecta. Potser aquests polítics tan interessats en els canvis educatius constants ens haurien d'explicar quina pressió reben d'aquests lobbys editorials. Al menys d'aquesta manera tot quedaria molt més clar.


 

I amb aquesta ja en portem 8. Tot un rècord.

De nou es repeteix una pel·lícula que ja hem vist massa vegades, i de nou ens encallem en els mateixos problemes que llei rere llei queden p...