dijous, 22 de desembre de 2005

Un vers cada dia

Al llarg del darrer mes i mig cada dia escric un vers a la pissarra de la classe que sóc tutor. Tot va començar escoltant a l’Emili Teixidor sobre la importància de la paraula per donar forma als nostres pensaments.

Va dividir els llibres en tres categories: els llibres escombraries, els bons llibres i la Literatura en majúscules. Dins d’aquests estaven els llibres de poesia. I va donar dos consells: llegir un vers cada dia com una manera de superar les dificultats que comporta la lectura de la poesia, i a les escoles, en lloc d’escriure l’avorrida data de cada dia a la pissarra, escriure-hi un vers.

Als pocs dies ho vaig comentar a classe i es van mostrar interessats per aquesta darrera proposta. Aleshores varem decidir posar-ho en pràctica. Així ha estat com cada dia al matí abans de començar les classes o a la tarda al acabar-les escrivia el vers en un racó de la pissarra. Procurava sempre que en aquest vers poguessin llegir alguna paraula “especial”, ja sigui pel seu so, com per la seva possible novetat. Al llarg del dia el vers presidia aquest racó de la pissarra al costat de la data.

Malgrat que observava a un parell d’alumnes que prenien nota del vers sempre que podien, i que a vegades alguns preguntaven pel significat del vers o d’alguna paraula en concret, tenia la impressió que estava sent una tasca inútil que no portava en lloc. Fins i tot, arribava a dubtar si realment els llegien.

Abans de començar les vacances he volgut fet una valoració amb els alumnes d’aquesta activitat. He repartit una còpia de tots els versos que aquests dies han estat escrits a l’aula. La major part ha confessat que els llegeixen, que a vegades no els entenen, però que els hi agraden molt, fins i tot, quan no els entenen. Hem dedicat un temps a cercar algunes paraules al diccionari i a triar els que més els hi han agradat:

Sóc fugitiu de no sé on
Ja no tinc res, només la veu
L’hivern és just,
restitueix la llum
al seu límit més pur

Quan recomencem les classes continuarem amb aquesta activitat. És més valorarem en l’equip de cicle si la exportem a la resta de grups de cicle. I la recomençarem amb:

Ara el que cal és que tot recomenci
ben certament,
el que més cal
és l’esforç de recomençar
un cop més encara.


dimarts, 20 de desembre de 2005

Educació Física

L’educació física és l’assignatura preferida d’una gran part dels alumnes. D’entrada amb això ja tens molt de guanyat. Fins i tot, alumnes pocs hàbils manifesten aquesta preferència i estan contents el dia de la setmana que els hi toca.

És clar que és una assignatura molt diferent a la resta. D’entrada la seva pràctica no té lloc dins de les quatre parets de l’aula. Els alumnes no estan quiets i asseguts ja que la seva base és l’educació del moviment i per això s’han de moure.

D’entrada cal deixar clar des d’un començament quina és la dinàmica de les classes:

1. Un primer moment previ a qualsevol activitat en que cal escoltar les explicacions del que els hi proposem fer: objectius que cerquem, normes, ...

2.- Un segon moment de pràctica

3.- Un tercer moment de recull i valoració de com ha anat.

En una societat tan sedentària com en la que vivim, on els infants juguen poc al carrer, i passen moltes hores davant de pantalles de diversa tipologia les poques estones en les que el moviment es situa en primer pla s’acaben convertint en moments importants. De fet l’objectiu últim d’aquesta àrea seria que quan aquests alumnes siguin adults conservin l’hàbit d’una certa pràctica esportiva continuada, si més no, caminar mitja hora tres vegades a la setmana.

A més de la importància pels hàbits saludables, es converteix en un bon observatori de les relacions socials que s’estableixen en els si dels diferents grups-classes. Moltes de les activitats que es proposen es converteixen en moments ideals de transmissió i pràctica de molts dels valors que des de l’escola volem transmetre: tolerància, acceptació de les errades, autocontrol, ajuda, col·laboració, .... Cal estar atent. i tractar també de canviar, encara que en alguns casos és molt difícil, els models i estereotips que els espectacles esportius transmeten: competitivitat, guanyar per sobre de tot, ....

Un dels moments més interessants d’aquestes classes és la de formació de grups per treballar. És molt freqüent tenir que canvia el tipus d’agrupaments al llarg d’una sessió. Aleshores pots observar com s’organitzen per formar aquests grups, qui es queda sol, qui es rebutjat, qui manipula la situació per estar amb el grup més favorable, ....

Un bon treball en aquestes classes permet llimar moltes de les diferències, i intervenir, i preveure possibles conflictes en el grup. 

dissabte, 17 de desembre de 2005

Navegació

Els alumnes són com els vaixells en alta mar. Allà transcorre la vida. Durant la travessia cal vigilar el rumb; possiblement el rumb que tots marquem (escola, família, ell mateix, ..) és diferent i això comporta alguns malestars. Si aquests són coincidents hi ha avantatges evidents.

Quan finalment arribi a port serà el mateix vaixell que va partir, però amb molts canvis. Al llarg de la navegació, ha anat canviant.

Per avançar són importants les onades i el vent, però també els rems, les veles i el pilot. Mai naveguem amb garanties definitives. També és important salvar els esculls i les tempestes. Quan aquestes apareixen és quan realment es demostra el que s'aprèn en els moments de calma. Aquests exigeixen esforç, atenció, habilitat i coratge per obrir rutes quan el mar és incert i no estavellar-se contra les roques i enfonsar-se. Salvar els esculls i les tempestes ens omple de satisfacció.

Per assegurar el rumb convindrà no perdre de vista les llums llunyanes del port on ens dirigim i saber utilitzar les boies i les balises que per ajudar-nos podem trobar en el nostre camí.
 

dilluns, 12 de desembre de 2005

Desembre congelat

Quan era petit cantava aquesta cançó, però feia molt de temps que no passava tant de fred a l’escola com avui. Anava ben abrigat ja que tenia dues sessions d’educació física a la pista, però on he passat més fred ha estat a l’aula.

Al llarg d’aquest cap de setmana l’edifici escolar s’ha refredat molt i l’automàtic que posa en marxa la calefacció des del comandament centralitzat de l’Ajuntament no ha funcionat. El conserge no l’ha pogut engegar fins a les 8.30.

A primera hora del matí fèiem català a la classe a 8 graus amb les jaquetes posades, i amb més ganes de posar-se a fer unes carreres que d’estar escrivint a les llibretes. Està clar que no és la temperatura ideal per posar-se a treballar en una classe. Alguns, fins i tot, em preguntaven si després faríem física que diuen ells. Suposo que dubtaven que amb aquell fred que tenien poguéssim sortir al pati.

Acabada la classe i abans de baixar els he explicat que faríem a la classe d’educació física. Normalment ho explico asseguts al pati abans de començar cada sessió, però avui era millor fer-ho a la classe. Només arribar al pati ens em posat a córrer una mica per entrar en calor abans de practicar els diferents jocs i activitats de la sessió d’avui. Normalment no corro amb ells, ni jugo amb ells, però avui era necessari per entrar en calor. Deixaré les observacions per un altre dia.

He continuat a l’aire lliure vigilant pati i amb un altre classe d’educació física amb un altre grup d’alumnes. Malgrat que feia fred el moviment que implica aquest tipus de classe el feia suportable, i els alumnes no se’n queixaven.

Acabades les classes del mati tenia reunió d’avaluació. Dins de l’edifici la temperatura continuava freda (11 graus). De fet la sensació de fred era més acusada que al pati. No és el mateix estar movent-se que estar quiet. Hem avaluat amb fred i amb ganes d’acabar el més aviat possible.

Com acostumo a fer molt dilluns, tenia previst dinar a l’escola i aprofitar el migdia per avançar feina: preparar fotocòpies, corregir dossiers, posar algunes notes,.... Però he canviat de plans i he anat cap a casa per escalfar-me una mica i recuperar-me.

A la tarda ja s'estava millor, encara que no hem assolit la temperatura ideal pel treball escolar. Al marxar he tornat a mirar el termòmetre i estàvem a 15. La instal·lació és antiga i necessita molt de temps per escalfar tot l’edifici escolar. M’ha recordat altres temps que ja tenia molt oblidats.


dissabte, 3 de desembre de 2005

Entre dos silencis

Com veu el món la ment d’una persona autista? Aquesta és una pregunta que m’he formulat moltes vegades. La seva conducta, les seves reaccions ens resulten moltes inexplicables des del que nosaltres considerem el nostre món lògic i racional.

Rosa M. Esteller en la seva novel·la aconsegueix situar-se en el cap d’un autista. El Titus és un nen autista que abans d’anar a dormir explica com se sent i que li ha passat al llarg de la jornada a la foto del seu avi mort que té a la tauleta de nit.

Resulta evident que el que li passa pot resultar per nosaltres quelcom incomprensible, però quan l’autora ens col·loca en el punt de vista del Titus podem comprendre molt millor les seves reaccions i els seus estats d’ànims. El món que ens envolta és realment complex i amb una gran estimulació. En situació normal ja és difícil adaptar-nos a aquest món. Aquesta adaptació encara és més difícil per la ment d’un nen autista.

En les curtes narracions que constitueixen els capítols del llibre podem apropar-nos a l’evolució del Titus des dels seus primers anys fins passats els 20 anys; els seus neguits per no entendre quan li parlen, i per no poder fer-se entendre a través del llenguatge com els altres; els seus anys d’escola en els que no ha aprés a llegir i que només arribar a aprendre fins el tres; l’esplai; la seva relació amb els pares i, especialment, el seu germà; els seus amics; el centre especial de treball, ....

Lluny de les explicacions psicològiques i científiques, Rosa M. Esteller ens apropa des de la literatura al que pot pensar un autista.

Canvi de plataforma i una mica d'història

A l’estiu del 2005 obria el meu primer blog, sota el nom de fragments nocturns. Ho feia dins de la plataforma de blog.cat. El meu objectiu...