Ja acaben!

Cada cop els pintors ocupen més espais i quan un professor entra en un aula per desdoblar un grup d’alumnes o per fer un reforç, trobar un lloc on poder-ho realitzar es converteix en una odissea. Bé de fet en alguns moments hem de renunciar-hi o en altres moments en lloc de desdoblar els dos professors treballen junts dins d’una mateixa classe. Per cert, aquesta és una bona estratègia de treball i que poques vegades es utilitzada a les escoles. Potser caldria reflexionar-hi.

 Ara també han començat a pintar les tutories. Les tutories són uns petits espais dels que disposa cada cicle i on els mestres fem les nostres reunions i guardem una part dels nostres materials. Fins ara aquest havia estat el refugi on deixava els meus papers, però a partir d’ara tinc que anar tot el dia amunt i avall de classe a classe amb totes les coses a sobre: la roba d’abric, la maleta, el cassette, els llibres ....

S’acaba el trimestre i estan acabant de pintar la planta. El darrer dia de classe quan marxem ja han acabat la biblioteca i han entrat a pintar l’aula d’informàtica. De la segona planta, ja només els hi resta acabar aquesta aula i l’aula d’educació especial. Esperem que l’any que ve ja no veurem als pintors per la segona planta i podrem treballar amb més normalitat!

Aula ocupada

Ja tenim pintades dues aules i un tros de passadís i ja s’escolten les primeres veus sobre quin color més lleig han triat. La pregunta és qui ha triat el color ? Sembla que ningú recordi quin color va escollir de les mostres que ens van presentar! La votació va ser ajustada però aquest va ser el color que va guanyar. Una cosa és veure una petita mostra i l’altre es veure tota una aula pintada. La veritat és que no està tan malament, però ja se sap no estem mai contents. De fet segurament el menys important és el color i l’important es que pintin l’escola de nou després de 12 d’anys de no fer-ho.

           

Després de la pintura de les dues primeres aules sembla que van una mica més de presa, i cada 3 o 4 dies hi ha moviments de classes. Grups d’alumnes que van d’aquí cap allà amb tot el que necessiten. Fins i tot, en alguns moments es fa difícil saber on estar cada grup d’alumnes.         

He passat de fer la major part de les classes d’anglès a l’aula d’idiomes, a fer-ho a les aules dels alumnes, ja que l’aula d’anglès està permanentment ocupada per grups als que estan pintat la seva aula. Em sento exiliat, tinc l’aula ocupada. Em passo el dia portant el material que necessito d’aula a aula. A vegades em costa saber on he deixat les meves coses. He passat tres dies buscant un material que creia que s’havia quedat dins d’una de les aules que estaven pintant i un cop el grup classe va retornar-hi vaig continuar sense trobar. Finalment quan ja no ho buscava el vaig trobar a l’aula d’anglès. On havia d’estar? Està clar que en algun moment ho havia deixat allà.

 

Pinten les primeres aules.

La biblioteca és un espai reduït per encabir 25 alumnes i poder fer classe amb una certa normalitat. Malgrat que només hem agafat l’imprescindible es produeix una situació d’amuntegament important, juntament amb una sensació de provisionalitat. Els alumnes gaudeixen del canvi. Els hi agrada anar a llocs nous, però les classes en aquest espai no són fàcils, i regna un important desordre i és difícil moure’s en l’aula. Al matí quan arriben van a fer un seguiment de l’evolució de la seva aula, que té totes les taules i cadires al mig ben tapades i la resta de materials al passadís.

        

    No sols estan pintant l’aula d’anglès i la de 5A. També pinten espais comuns com el vestíbul i els lavabos. Tots els moviments dels alumnes per aquests espais comuns donen una sensació de caos. Malgrat que els pintors vigilen, en certs moments no es pot evitar tenir pintures i escales pel mig. Els alumnes miren i segueixen encuriosits tot el procés. Els que encara estan a la seva aula pregunten quan els hi tocarà a ells i els altres pregunten quan podran tornar a la seva classe.

           Ha passat gairebé una setmana i els pintors ens demanen si podem buidar dues aules més. És el torn d’un grup de 6è i de l’altre grup de 5è. Els de 6è ocuparan l’aula d’anglès que ja ha estat pintada. Aquesta és un aula gran i sense problemes d’espai. L’altre grup de 5è. ocuparà la biblioteca un cop els seus companys retornin a la seva aula ja pintada. Hi tornen il·lusionats. Les parets estan maques recent pintades, però ara estan buides de pòsters, murals i altres papers. Caldrà recomençar de nou a ordenar i decorar la classe. En certa manera serà com tornar a començar el curs.

Arriben els pintors!

Estan a punt d’acabar de pintar la segona planta. Ja els hi falta poc. En tenim unes ganes de que passin a pintar les altres plantes de l’escola!

Ho sabíem des dels primers dies de curs que aquest any ens tenien que pintar l’escola. A finals d’octubre van pintar unes mostres per tal de poder escollir el color. Hi havia dos tipus de verd, un blau i un taronja. Després de parlar-ho els diferents cicles per molt pocs vots va guanyar el taronja.

El 16 de novembre anem al teatre amb els alumnes de cicle superior. Aquell mateix dia els pintors estan desembarcant el material per pintar l’escola. Hi anem caminant ja que el teatre no està lluny, uns 20 minuts. Com sempre alguns alumnes es queixen i pregunten per què no hi anem en autocar. Mira que els agrada poc caminar! Estan molt acostumats a anar amb cotxe a tot arreu!

L’obra era “El llibre imaginari” una representació imaginativa i sorprenent que utilitza tota mena de tècniques teatrals i amb un missatge molt clar en contra de la vida quotidiana grisa i avorrida i la importància dels llibres per posar imaginació a la nostra vida.

Arribem a l’escola i ens diuen que els pintors ja volen entrar a pintar dues aules. En una hora desallotgem dues aules, l’aula d’anglès i un aula de cinquè. Mentre pintin la seva aula aquests alumnes faran les classes a la biblioteca del centre. Agafem el que creiem imprescindible per fer classes 4 o 5 dies. Però com que no hem disposat de massa temps per pensar-hi, alguns materials necessaris queden a les aules envaïdes pel pintors, i amb poques possibilitats de ser rescatats ja que està tot junt en piles cobertes per plàstics.  

Final de trimestre

Demà s’inicia la recta final del primer trimestre del curs i puc dir que l’encaro amb la feina feta, les classes preparades i les notes i els informes enllestits. Fa temps que procuro avançar-me la feina per tal d’evitar les presses i els neguits d’aquests finals de trimestre.

Algunes vegades, i malgrat l’experiència, encara caic en l’error de deixar feines per darrera hora i aleshores acabo el trimestre amb un mal regust de boca. M’agrada tenir temps per poder pensar sobre la feina feta arrodonir-la el millor possible amb els alumnes i encarar les vacances amb tranquil·litat.

Encara recordo quan era un mestre inexpert i jove els esgotadors i inacabables finals de trimestre. Em costa d’entendre a aquests mestres experimentats que any rere any cauen en la trampa i els pots veure atrafegats per l’escola amb el neguit d’acabar-ho tot al darrer moment. Semblen no aprendre dels errors.

La importància de dir-se mestre

Aquest he matí he llegit al Periòdico de Catalunya aquest article de l'Antoni Bassas "la importància de dir-se mestre" que he trobat interessant.

Sempre he defensat que els mestres haurien d'estar més ben pagats. Per la importància de la seva feina. I perquè cada cop és més difícil ensenyar a nens superestimulats per tota mena de pantalles, sovint procedents de cultures diferents, o emocionalment ferits pel fracàs familiar. Per no parlar dels alumnes d'ESO que no volen seguir estudiant, entre altres raons perquè han vist a les teleescombraries que no cal cap esforç per arribar a ser un adult. I justament per aquesta creixent dificultat, és urgent revisar de dalt a baix la carrera de mestre. Si els mestres han d'ensenyar en anglès, si han de saber combinar la pissarra amb l'ordinador, si han de gestionar convivències complexes, han de ser professionals més ben preparats que ara i en constant reciclatge.
 

Per això vaig llegir amb interès les declaracions del nou conseller d'Educació, Ernest Maragall. Deia que pensava lluitar "a mort" per tenir la millor facultat de mestres, i que calia avaluar la feina del professorat de manera més exigent. Crec que el conseller l'encerta. Hem de poder mesurar l'eficiència del professorat. Gastem un pressupost enorme en educació (i que per molts anys) perquè ens hàgim de conformar amb els actuals nivells de fracàs escolar. Els mestres haurien d'acceptar incentius a canvi d'objectius, sense por, no pas com una intromissió de la competitivitat, sinó com una garantia que també obliga l'administració. Vaja, ¡molt millor aquest estímul a la feina ben feta que l'increïble plus dels funcionaris de justícia per no faltar al lloc de treball!
 

Però Maragall no ho tindrà fàcil, perquè els mestres no ho estan passant bé. Van acceptar la sisena hora amb escepticisme, i, en efecte, els nous docents van arribar justos per començar el curs al setembre i ara, quan han de cobrir una baixa, han de fer mans i mànigues per trobar un mestre disponible.
 

No li serà fàcil introduir canvis al nou conseller. Costa trencar inèrcies funcionarials. I els estudis de magisteri no són la seva competència. Però un col.lega seu del Govern me l'ha descrit com un home obstinat, un advocat de causes perdudes. Que tinguem sort.

La vostra gran oportunitat!

¡Quantes vegades no m’he tingut que sentir que els mestres vivim molt bé, amb un horari envejable i moltes vacances! ¡A més els que treballem a l’ensenyament públic i som funcionaris tenim, sense grans preocupacions, feina assegurada per tota la nostra vida! Al principi quan escoltava aquests comentaris m’enfadava, però ara ja fa temps que sempre acostumo a respondre que és veritat i que a més és una feina que m’agrada. Però també els hi pregunto per què no es fan mestres ?

A tots aquells que envegeu d’una manera o una altra les nostres condicions de treball, us ha arribat la vostra gran oportunitat. El Departament convocarà 6140 places d’oposicions, 4470 de mestres de primària i 1670 de professors de secundària. A més a més també estan previstes un munt de places pels propers cursos 4991 pel 2008, 5075 pel 2009 i 1056 pel 2010.

I tot gràcies a la implantació de la famosa sisena hora, al gran volum de jubilacions que es preveuen en els propers cursos i al lloable esforç que vol fer el Departament per reduir la proporció de mestres interins a les escoles i instituts.

Doncs ja sabeu si no teniu la titulació per accedir, només cal posar-se a estudiar, primer per adquirir-la i després presentar-se a oposicions i si teniu la titulació, ja podeu començar estudiar que oportunitats com aquesta no se’n presenten moltes a la vida.

A contracorrent

Un altre cop es torna a parlar dels mestres, i com sempre per res de bo. Darrerament no parem de ser portada dels mitjans de comunicació. Al final serem més famosos que alguns polítics.

La darrera vegada en plena campanya electoral el Periòdico va publicar en portada una carta d’un mestre amb una visió molt negativa de la realitat docent del nostre país. Ara mig miler de mestres es manifesten en contra de les agressions que darrerament està patint el col·lectiu, i demandant alguna actuació per part de la Administració, i un canvi d'actitud d'algunes famílies.

Estic convençut que, per sort, la situació de violència a les aules no es generalitzada. El que si és cert que està augmentant la conflictivitat, segurament fruit d’un ambient social crispat i accelerat. Cal una reflexió de tots en la recerca de quins han de ser els camins que han de permetre redreçar aquesta situació i evitar que vagi a més, així com, formes d’actuació per quan el conflicte ja s’ha donat. Davant d’un problema la millor solució sempre està en afrontar-lo. Deixar-ho passar o esperar un altre moment, moltes vegades simplement el que provoca és un agreujament de la situació. A ningú li agraden els problemes, però quan apareixen s’han d’afrontar de forma immediata i sense aplaçaments.

És clar que el context social no afavoreix la vida en les aules. Estem vivim en una societat cada cop més violenta, que posa per davant de tot el compliment dels desitjos a qualsevol preu. I això té un perill. Quan no aconsegueixo el que vull seré capaç de fer qualsevol cosa per tenir-ho. Ho vull tot, i ho vull ara, i no vull esperar. Aquesta és una consigna molt perillosa.

No hem d’oblidar que l’escola és un context d’aprenentatge i de socialització, i aprendre a controlar l’agressivitat i els desitjos immediats és quelcom que tots, i sobre tot, els alumnes han d’aprendre. Però si al mateix temps estem rodejats per tot arreu de models que obtenen l’èxit amb la violència que aprendran finalment ?

Fa temps que a l’escola estem nedant a contracorrent i fer esforços constantment inútils esgota. 

Absurditats administratives.

Al mes de gener vaig participar al concurs de mèrits per accedir a una plaça en algun Centre de Recursos Pedagògics. Presentar-se a un concurs d’aquestes característiques implica preparar tota la documentació necessària i fer-ne les fotocòpies que s’han de compulsar degudament.

Finalment no vaig obtenir la puntuació suficient per aconseguir la plaça.

Aleshores vaig decidir recuperar la documentació lliurada tal com disposa la mateixa norma “una vegada transcorreguts els terminis per interposar els recursos que caben contra la resolució definitiva del concurs, s’obrirà un termini d’un mes perquè els participants puguin retirar la seva documentació”. Em podria ser útil per si s’obria un nou concurs i em decidia presentar de nou. M’estalviaria la feinada i despesa de tornar a fer fotocòpies, així com el malbaratament inútil de paper i més paper.

A finals del mes de maig tot calculant que ja s’havia complert el termini em vaig acostar a la Delegació Territorial d’Educació. Va ser difícil que entenguessin el que anava a buscar, però quan finalment vaig aconseguir parlar amb la secció que tocava em van dir que encara no s’havia acabat el termini.

Repetia la visita per dues vegades el mes de juliol. La primera vegada la persona encarregada del tema estava de vacances. El segon cop em van dir que encara no tenien la documentació que havien de rebre des dels Serveis Centrals de Via Augusta. Què millor que tornès per setembre.

Bé, ara ja hi anat per quarta vegada. Arribo i primer de tot, em toca esperar una bona estona. En aquests llocs, ja se sap. Finalment surten amb un sobre amb tota la documentació. Em fan signar un paper conforme l’he rebut. Ho he aconseguit! Puc marxar cap a casa amb el meu botí!

Quan ja estic baixant les escales, escolto que em criden. Torno a pujar. Han de revisar el que m’han lliurat!. S’ho emporten cap a dins. Passa una bona estona.

Surt la noia en qüestió i em diu que no m’ho pot donar. No entenc res. Segons ella, només retornen la documentació quan aquesta és original, i no quan són fotocòpies. Li dic que em sembla absurd ja que sempre es lliuren fotocòpies. Veig que no aconseguiré recuperar-la i desisteixo de discutir.

La veritat em resulta incomprensible i absurd, però ja no tinc ganes de fer més viatges. La propera vegada em tocarà fer un altre cop totes les fotocòpies: una bona despesa de paper i energia.

Tornem a estar d'actualitat

Avui l’escola ha tornat a ser portada dels Telenotícies de TV3. Al migdia una escola de Viladecans que com a resposta a la sisena hora imposada pel Departament ha decidit no fer colònies, ni sortides amb els seus alumnes. Al vespre, un nou suposat cas de bullying.

Aquest serà el curs de la sisena hora. Per avaluar-ne la seva aplicació caldrà esperar com a mínim a final de curs. Ja vaig expressar en un post anterior que no és gens clar que aquesta suposi la solució a tots els problemes de l’educació.

A aquests dubtes cal afegir que, un cop es posa en marxa aquesta recepta, resulta que s’havien previst els diners, però no hi ha prou mestres per garantir el funcionament del sistema. Això és insòlit! Qualsevol gestor de qualsevol empresa quan proposa una mesura de canvi i decideix portar-la a terme ha de preveure si tindrà recursos econòmics i humans per portar-la a bon port. Ara ja tenim els alumnes a les escoles sis hores diàries, però falten mestres per atendre adequadament les seves necessitats educatives. Un mestre es posa malalt i no envien cap substitut! El Departament ha promès que en poques setmanes haurà solucionat aquest problema. Potser faran arribar uns quants “cayucos” plens de mestres!

Crec que aquest fet demostra una vegada més una gran falta de previsió per part de la nostra Administració. En qualsevol empresa s’exigirien responsabilitats per aquestes errades, però dubto que això es produeixi en l’Administració.

El bullying comença a ser un tema de moda en els mitjans de comunicació. Aquesta mateixa setmana un informe d’una Universitat venia a dir que l’escola és una selva, i l'adjunt al Síndic de Greuges per a la defensa dels infants, Xavier Bornal en declaracions al programa la nit al dia va assegurar que "la negligència del professorat i la manca de recursos”.
 

Crec que cal anar molt amb compte en el tractament d’aquest tema en els mitjans de comunicació si no volem generar més problemes a les escoles. Segur que hi ha mestres negligents, com també hi ha polítics, metges, paletes, mecànics ... negligents, però no per això podem generalitzar. Generalitzar és sempre perillós. Cal ser molt curós amb les paraules i el que es diu quan es parla d’un tema delicat com és l’educació que afecta als més petits de la nostra societat.

Cal definir clarament que es vol dir amb la paraula bullying. No es pot considerar bullying qualsevol incident entre alumnes. Avui mateix Josep Mª Espinas en la seva columna diària en El Periòdico de Catalunya amb “el sentit comú” que el caracteritza deia: “Avui en dia hi ha nens que són violents, maleducats i indisciplinats, i els mestres prou que ho saben. Però si volem parlar de bullying, siguem seriosos. Reservem la paraula per a casos molt concrets d'agressió permanent i malaltissa i no confonguem aquests casos amb les burles, les manies, les aversions o les incompatibilitats que són pròpies del descobriment de l'altre i que, precisament, en l'àmbit escolar troben camins de moderació i enriquiment. Per descomptat que existeix un bullying autèntic, però no utilitzem aquesta paraula en va. No col.laborem en la sensació d'hipersusceptibilitat de pares i fills. Als problemes reals de la societat no hi afegim l'alarming.”

És positiu que l’educació i les escoles siguin portada dels Telenotícies, però si només ho hem de ser per notícies negatives, potser val més que no ho siguem. L’alarming pot ser molt perillós.

El treball ocult

En una escola hi ha molta feina que no es veu, i que als mestres ens acaba ocupant moltes i moltes hores. Qui no coneix la tasca del mestre pensa que aquest només treballa quan està a l’aula amb els alumnes. Però per tal que el treball a l’aula simplement sigui possible són necessaris molts detalls que amb una mirada superficial des de fora a vegades passen desapercebuts.

Només han passat tres setmanes des que els mestres ens hem reincorporat als centres,i en aquest temps, a part d’haver donat 9 dies de classe hem fet altres innumerables feines:

• Muntar les aules i els diferents espais de l’escola (laboratori, anglès, informàtica).
• Muntar i traslladar mobles amunt i avall. A vegades semblem una brigada de mudances.
• Concretar ja per telèfon o per internet diferents sortides pedagògiques i paquets d’activitats de colònies.
• Sol·licitar pressupost de transport.
• Establir el preu per alumne de cada una de les sortides. Som uns experts i garrepes comptables.
• Traspassar informació dels alumnes que canvien de tutor.
• organitzar els horaris, pensant en les millors opcions possibles per atendre a la diversitat d’alumnes que actualment assisteix a l’escola. Aquest any està sent especialment complicat amb la innovació de la sisena hora.
• Demanar a les editorials els llibres i materials complementaris que ens feien falten.
• Organitzar els diferents esbarjos
• Preparar les reunions d’inici de curs amb els pares i mares dels alumnes.
• Fotocopiar i grapar el dossier informatiu que donem a les famílies el primer dia de curs.
• Preparar, imprimir i fotocopiar documents, exercicis, informacions ....
• Comprar material necessari per les classes.
• Actualitzar la nova pàgina web de l’escola.
• Nous rètols per les aules.
• Organitzar comissions de treball del centre pels temes que considerem prioritaris.
• Ah, m’oblidava! Preparar i programar el què farem a les classes.
  

L'escola està d'actualitat

Ja ha començat el curs. Ja portem dos dies. Ja he passat per totes les classes. Algunes amb alumnes que ja conec de l’anterior curs i d’altres nous per a mi. La primera classe és on es presenta com serà el curs, i es mostren i reparteixen els nous materials i llibres que seran els fidels companys d’aprenentatge al llarg de l’any.

Al mateix temps aquests dos dies també han servit que veure que aquest curs amb la sisena hora treballarem d’una altra manera. En molts moments, mentre els alumnes estaran a l’aula, alguns mestres a la sala de profes, o davant d’algun ordinador, prepararan classes o realitzaran algunes de les tasques organitzatives que l’escola els hi ha encomanat. Abans totes aquestes tasques es feina de 12 a 13 hores i les feien tots els mestres al mateix temps. Ara això només passarà dos dies a la setmana. Caldrà que tots plegats ens acostumem a aquesta nova forma de treballar.

Aquests dies els diaris no paren de parlar de les escoles i de l’Educació. Som notícia i, fins i tot, sortim a les televisions. L’inici de curs de les escoles és una notícia mediàtica. El gran titular és que les escoles han començat amb normalitat.

Però aquesta no ha estat la única notícia del món educatiu aquests dies.

Ha tornat a aparèixer el fantasma de les xifres que ens converteix en un dels països amb pitjors estadístiques educatives de la OCDE:

• El 30 % dels alumnes no acaben l’ensenyament obligatori, o sigui, 1 de cada 3 adolescents del nostre país no aprèn el que la societat creu que ha de saber per esdevenir ciutadans adults.
• Entre els anys 1995 i 2003 la despesa pública en educació respecte del producte interior brut (PIB) va disminuir. Si el 1995 era d'un 5,3%, l'últim any que s'inclou a l'estudi havia baixat fins a un 4,7%, mentre que la mitjana de l'OCDE el 2003 era d'un 5,9%. És evidentment que aquesta no és una bona dada per permetre la millora d’aquest sistema educatiu de tant mala qualitat i tant precari.
• Som un dels països amb un dels més alts índex d’alumnes que han repetit al menys un curs, un 28 % enfront a una mitjana del 13%.

Esperem que al llarg del curs els mestres de les escoles del país podem donar millors notícies que els diaris als pares i mares dels nostres alumnes.

A contrarellotge

L’inici del curs fins el dia en el que comencen els alumnes és una carrera a contrarellotge per tenir-ho tot a punt.

El primer dia és el retrobament amb els companys i amb els projectes pel nou curs que varen quedar tancats en les memòries. A l’arribada a l’escola, mentre s’espera el primer claustre i entre les salutacions dels que arriben, es fan els grups de sempre a la sala de profes: els nous tots junts en un racó tot esperant a saber com els anirà, els homes també tots junts en un altre racó i les dones saludant a tothom i anant de grup en grup.

Un cop s’inicia el primer claustre tot comença a prendre cos. Ja és hora de posar-se a treballar i fer memòria d’on havíem deixat les coses a l’acabar el curs. Una posterior reunió de cicle dóna el tret de sortida definitiu del curs.

Després d’aquest primer dia que tan sols serveix per posar-se en marxa, han vingut quatre dies ben frenètics moltes vegades amb la sensació de que el dia 12 no seria possible tenir-ho tot a punt per poder començar. Això acostuma a passar aquests primers dies, però sempre s’aconsegueix arribar a aquest dia sense massa entrebancs.

De nou, aquest estiu hi hagut obres a l’escola i a més aquests dies ens han arribat alguns dels materials que havíem demanat.

Són uns dies de posar les coses a lloc, i prendre les decisions imprescindibles per arribar a aquest primer dia. Una part important del divendres la varem dedicar a canviar mobiliari de lloc. En alguns moments més que mestres semblaven personal d’una empresa de mudances. Sort que ens ho agafem amb humor, però la veritat és que moltes vegades els mestres acabem fent una mica de tot.

Finalment aquesta cursa contrarellotge ha acabat i el dimarts rebrem els alumnes amb un munt de dies per endavant per aprendre plegats.

Tancades les vacances

Ha finalitzat el castell de focs de la Festa Major. I amb aquest acte es pot donar oficialment per tancat el període de vacances. Divendres ja vaig anar a l’escola, però sabent que a continuació venen tres dies de festa, aquest primer dia es treballa d’una manera diferent.

Demà ja serà el moment de començar a preparar seriosament l’inici del nou curs, només amb quatre dies caldrà tenir-ho tot a punt. Sort que ja tenim els horaris fets!

I així a poc a poc anirem entrant en les velles rutines de la feina: reunions, presa de decisions, preparar classes i materials, trucades per organitzar les sortides, posar en ordre les classes, pensar si m’inscric en algun curs de formació, .... Malgrat que la feina anirà sortint aquests dies encara mantindrem el ritme lent del temps de vacances que a poc a poc anirem accelerant a mesura que el compte enrere s’apropi al zero.

Tal com la seva paral·lela li explica en un poètic missatge a elqvulldir al llarg dels feixucs dies de curs restaran en la nostra memòria els bons records d’aquests dies de descans i esperarem poder fruir dels caps de setmana tot fent plans amb les activitats que a cadascú ens són més plaents.

El jo sense límits

LASCH (1979): Los padres, sobre todo las madres, como es muy frecuente que consideren al niño como una prolongación de sí mismos, les prodigan atenciones completamente inadecuadas a sus necesidades, dándoles excesivos cuidados aparentemente solícitos, pero poco cálidos en realidad. Al tratar al niño como una “posesión exclusiva” suya, estimula en él una sensación exagerada de su propia importancia; al mismo tiempo, hace que para el niño resulte difícil admitir la decepción que sufre ante sus defectos.

Los niños educados en estos medios narcisistas experimentan, a menudo, la pérdida de los límites del yo: la incapacidad para distinguir entre ellos mismos y sus padres, a causa de los límites, diferencias y disciplina que éstos no consiguen imponer.

Esto provoca la carencia de límites psicológicos claros ayudada por las pautas cambiantes de la vida social, al mismo tiempo se experimenta el mundo como algo inestable e inmerso en una rápida transformación. Este yo se convierte en una fuente de incertidumbre y vulnerabilidad.

ANDY HARGREAVES (1994)

Profesorado, cultura y
postmodernidad

Vacances

Per fi han arribat les vacances. Aquesta primera setmana no ha estat totalment de vacances. Encara he anat alguns dies a l’escola, bàsicament per renovar la pàgina web de l’escola tant en imatge com en continguts. També tinc unes gestions a realitzar que sempre que puc les deixo pendents per aquests dies. Però a poc a poc vaig agafant el ritme de vacances, aquell ritme lent, d’anar fent sense presa i amb el rellotge oblidat al calaix. És un ritme que em permet establir unes rutines que em són agradables: entrenar sense pensar en l’hora de tornar a casa per anar a treballar, llegir el diari al bar, fer el vermut tot llegint alguna novel·la, ...

Al llarg d’aquests dies tinc previst estar un parell de setmanes fora. La propera setmana aniré uns dies a la comarca del Ripollès, en concret a la vila de Camprodon, i més tard, a principis del mes d’agost uns dies a la vall de Pineta al bell mig del Pirineu Aragonès.

I la resta de dies, tinc un bon grapat de llibres que vull llegir: novel·les, poesia, assaigs, i alguns que podríem anomenar de psicologia social i de teoria de l’educació. Unes quantes pel·lícules per veure, aquelles que al llarg del curs no m’ha estat possible. També em caldrà temps per reordenar la casa. Cada estiu trec tots els llibres i papers dels prestatges i cerco una millor manera d’ordenar-los. Serveix entre altres coses per fer neteja d’alguns papers inútils que acumulo al llarg del curs. Escriure i continuar amb el bloc i potser també revisar i actualitzar la meva pàgina web que tinc abandonada fa temps.

Tot aprofitant les idees que m’ha donat escoltar els opositors m’agradaria revisar i refer la programació d’anglès.

Al final de les vacances serà el moment de fer balanç i veure que ha donat de si l’estiu. 

Les oposicions en xifres

Primera notícia de formar part del tribunal: 21 d’abril

Constitució del Tribunal: 28 d’abril

Primer acte amb els opositors: prova de llengua: 19 de maig

Opositors: 120

Aprovats de la primera prova: 39, un 32.5 %

Aprovats un cop acabat tot el procés: 26, un 21,66 % del total d’opositors i un 66,66 % dels que havien superat la primera prova.

Dies treballats: 19. Tres dies no vaig estar en les diferents sessions de treball del tribunal per estar de viatge fi de curs amb els alumnes de 6è. D’aquests 19 dies, 5 han estat dissabtes i un diumenge.

Dinars fora de casa per causa de les oposicions: 7

Hores de feina: aproximadament 100 hores

Càlcul provisional en brut de compensació econòmica a percebre: 2200 €

Aproximadament 22 € per hora treballada

Tancament real del Tribunal : 3 de juliol

Tancament oficial del Tribunal: 7 de juliol

Oposicions: final

Tal com vaig explicar en un post, tot va començar el 21 d’abril al bell mig de la celebració escolar de la diada de Sant Jordi. Estàvem lliurant els premis als millors poemes de Cicle Superior quan una trucada des d’Inspecció m’anunciava la bona nova: “la deessa Fortuna havia decidit que formés part d’un tribunal d’oposicions”.

Han estat dos mesos inacabables amb hores i hores de feina, per una banda, tota la gestió burocràtica del procés de les oposicions, la part més avorrida, i per altra banda la part més acadèmica, amb inacabables correccions, però també la part humana, el contacte i el coneixement dels opositors. Bé de fet, potser hauria d’escriure opositores, ja que les dones han estat majoria. L’ofici de mestre continua sent un ofici de dones.

Els primers pensaments que vaig tenir un cop havia assumit la notícia van ser que podia ser una bona experiència i també la responsabilitat que queia sobre les meves espatlles de decidir sobre si una persona era apte o no per l’exercici vitalici de la professió de mestre.

Sens dubte, ha estat una experiència de la que he extret algunes coses positives. Bàsicament la segona prova, la coneguda com “la tancada” m’ha permès, llegir programacions interessants, escoltar altres maneres de fer a la classe, i recollir un bon munt d’idees, algunes d’elles tractaré de posar en pràctica el proper curs. Però han estat dos mesos amb pocs moments de descans.

El fet de ser un tribunal amb cinc components fa que la responsabilitat es dilueixi d’alguna forma i no quedi personalitzada. De fet, en el moment de prendre les decisions, cal dir que hi ha pocs dubtes entre aprovar i suspendre. Els aprovats i els suspensos acostumen a ser clars, després cal matisar la puntuació. En la majoria dels casos tenim opinions molts semblants entre els diferents membres del tribunal. Al llarg de tot el procés també hi ha alguns moments de dubtes i de discrepàncies que resolem tornant a revisar les proves i prenen la decisió que entre tots ens sembla més justa.

El passat dilluns tancàvem definitivament el tribunal. S’ha acabat tot el procés. Ha canviat molt el model d’oposicions des de que les vaig fer. Crec que és molt clar en el model actual que passar la primera prova té un component de coneixements, però també de sort (que et toqui un tema que dominis), però que el factor clau és la segona prova: defensar la teva programació i exposar una unitat de programació. I en aquesta segona part, si la programació està treballada i és fruït de l’experiència personal difícilment es pot fer malament, encara que sempre els nervis poden jugar una mala passada a la opositora.

Reflexions breus

Fa molts anys es valorava l’esforç i la pregària. En els temps actuals el valor preeminent és el consum en els grans temples actuals, les grans superfícies comercials. Allà ens divertim, i ens estressem mentre buidem les nostres butxaques.

La immigració que ve de països més pobres i amb menys recursos també sucumbeix a aquests nous temples i els seus atractius. De fet venen cap a nosaltres per formar part d’aquesta bona nova: vesteixen de marca, utilitzen el mòbil contínuament, ...

Abans escola i societat anaven a una, defensaven i ensenyaven els mateixos valors, ara no. La societat transmet uns valors utilitzant, sobre tot, la publicitat i els mitjans, (els predicadors del nou segle) i moltes vegades l’escola tracta d’impulsar altres valors diferents. Gairebé sempre entrem en una contradicció evident, anem a contracorrent i entrem en una batalla que tenim perduda des de bon començament.

La nostra felicitat abans estava en el més allà, ara està aquí en tenir i consumir. Però la felicitat real està en el ser. Tothom pot ser, però no tothom pot tenir.

Oposicions: ja s'acaben

Aquest ha estat el primer cap de setmana des del 13 maig en el que he gaudit de dos dies de festa i relax, abans d’encarar el darrer dia del tribunal de les oposicions Han estat 5 setmanes en les que he tingut molta feina extra i en les que m’ha tocat treballar els dissabtes tot el dia fins tard i, per tant, només comptava amb el diumenge com a dia de descans. No estic acostumat a aquest ritme frenètic. No m’agrada anar tan accelerat i amb tan poc temps per organitzar-me. Sóc lent i necessito el meu temps.

Tenia moltes ganes d’albirar el final d’aquests dies de tribunal, primer van ser les inacabables correccions escrites i després d’aquests dies en els hem tingut que llegir les programacions dels supervivents i escoltar després la seva defensa. Haig de reconèixer que alguns dels opositors han estat molt bons i que m’han aportar excel·lents idees que espero poder aplicar a les meves classes del proper curs. En tinc una bona llista Però avui ja hem acabat i ja tenim les notes posades, malgrat que encara no estan publicades. Ja només resta recollir i baremar els mèrits dels aprovats i fer el tancament del tribunal.

Demà torno a l’escola a la que no m’acosto des del comiat dels alumnes de dijous. M’esperen quatre dies de Claustre, Consell Escolar, reunions de cicle, recollida de la classe, o sigui, bàsicament tancar el curs i començar a preparar el proper, que es preveu si més no diferent amb tot el tema de la sisena hora.

Final de trajecte

Han marxat els alumnes de 6è. S’ha acabat tota una etapa per ells. Molts porten a l’escola des dels tres anys. Al setembre començaran una nova etapa en un altre centre molt més gran.

Sisè és un curs especial, sobre tot, les darreres setmanes. Tot comença amb la preparació del que anomenem viatge fi de curs, cinc dies d’activitats lúdiques i esportives a Cala Monjoi que els alumnes esperen amb gran il·lusió. Allà es desfermen les primeres emocions del comiat de l’escola que els ha acollit al llarg de tant de temps.

A la tornada del viatge ja queden pocs dies, amb classes ja només de matí, que utilitzem per anar tancant temes, acabar feines o repassar els aspectes més importants de les diferents matèries. Entre mig és succeeixen diferents capítols de la festa de fi de curs: una tarda esportiva i una altra tarda dedicada al teatre, balls i danses.

El darrer dissabte tota la comunitat educativa acomiada als alumnes de sisè que reben l’orla amb la foto de tots els companys i professors i al mateix temps es dóna la benvinguda als futurs alumnes de P-3 amb el lliurament de la clau de la seva nova escola. Aquesta clau és de fang i ha estat feta pels alumnes de sisè que ara marxen.

Finalment arriba avui el darrer dia de classe, on fem de tot. menys classe: balls, representacions de teatre, jocs i darrers moments a l’aula amb la recollida del darrer informe i de les poques pertinences que encara hi ha per la classe.

De nou es desborden les emocions del comiat. La resta d’alumnes de l’escola els esperen davant de la porta per aplaudir-los en la darrera sortida de l’escola. Alguns d’ells prometen que el proper curs ens vindran a veure.

Ja han marxat, i l’escola resta en silenci. S’han acabat aquests darrers dies frenètics on tot era acabar feines, corregir, fer informes, ultimar els darrers detalls ... Ara arriba el moment de fer balanç, recapitular que volíem fer i que hem fet realment, que ha anat bé, i que no han acabat de funcionar i caldrà rectificar. Sempre en aquest moments tinc sensacions d’haver fet moltes coses, però totes a mitges. Costa molt arribar a tot el que hom es proposa i penso que tot podia haver estat molt millor. En els finals de curs mai acabo satisfet de la feina feta. Amb els anys he aprés a no angoixar-me i a no culpabilitzar-me, però m’agradaria arribar a algun final de curs on poder lliurar-me d’aquesta sensació desagradable.

I un cop fet balanç serà el moment de començar a pensar i planificar el nou curs.

Un dissabte a les oposicions

Els dissabtes no acostuma a sonar el despertador, però avui sona repetidament. Són les 7 del matí i toca aixecar-se i espavilar-se ràpid per anar a la seu del tribunal d’oposicions. En el trajecte em compro un croissant. No sé si després em quedarà massa temps per esmorzar.

Passades les 8 arribo a l’Institut seu del meu tribunal. Les companyes ja han tancat a la primera opositora del dia. Anem a prendre un cafè abans de posar-nos a llegir la programació que ha presentat. A partir d’aquí ens espera una intensa jornada en la que es succeeixen les opositores, per cert, tot dones.

El procés és sempre el mateix: sorteig de la unitat de programació que ens haurà d’explicar, tancada d’una hora de l’opositora, mentre aprofitem per llegir i puntuar la programació que ha presentat, escoltar la defensa de la programació presentada i l’explicació de la unitat de programació. Disposen d’una hora i mitja per aquesta part, mitja hora per la programació i una hora per la unitat, que per sort cap opositora esgota tot el temps. Mentre fan l’exposició ja tanquem a la següent. Aprofitem el temps entre el final d’una exposició i l’inici de la següent per comentar el que ens ha semblat i posar la nota. Acostumem a estar bastant d’acord en les nostres apreciacions. És un no parar tot el dia. Sempre s’agafen algunes idees per les classes del proper curs, però és molt llarg.

Al migdia aconseguim trobar una estona per anar a dinar una mica i continuar la tasca. Acabem al voltant de les 6 de la tarda. Avui han passat set opositores i el balanç final ha estat ben pobre. Només dues s’han explicat amb coherència, altres explicacions han estat ben pobres i, fins i tot, algunes podríem dir que no tenien ni cap ni peus.

És una feina pesada i feixuga. Aquesta és el tercer dissabte seguit de la mateixa rutina. Per sort ha estat el darrer dissabte entretingut amb aquesta “afició”. Encara resten dos dies, però ja no seran dissabtes.

Quan arribo a casa ja no tinc ganes de fer res, però encara em resta el sopar de fi de curs i comiat dels alumnes de sisè. El dia va estar molt llarg, sort que el diumenge ha anat bé per poder descansar una mica abans d’afrontar la propera setmana de classes, que ja serà la darrera del curs. 

Darrers dies

Es van desgranant els darrers dies d’escola. Cada cop són menys normals. Tret de les dues primeres hores, la resta s’omple amb activitats especials: preparació de les diferents activitats de la festa fi de curs, preparació del festival Mozart, i tot d’activitats especials que es fan aquests dies. El ritme de treball i l’aire que es respira és ben diferent. Aquest curs ha trigat més, però la calor ja està arribant i a partir de l’hora de l’esbarjo es fa ben evident, sobre tot quan toca educació física. Les tardes sense classe són de ben aprofitar per anar tancant temes i fer desaparèixer algunes de les anotacions de la llista de coses pendents per fer.

Pels alumnes de sisè es tanca una etapa de la seva vida i se’n obra un altre de diferent. Han passat moltes hores entre les parets d’aquesta escola, més de la meitat 9 anys de la seva vida. Avui des de català tot parlant del que es una autobiografia els he proposat que escriguin alguns dels seus records d’aquests anys, per fer-ne després una mena de llibre que s’emportaran com record del seu pas per primària.

Està clar aquests darrers dies d’escola desperten en ells una mena nostàlgia del temps que han passat junts. Aviat deixaran de ser els grans, pel setembre passar a ser els petits, en un lloc nou i desconegut, que d’alguna manera encara veuen lluny amb unes llargues vacances pel mig.

Un somni possible

L’altre dia llegia al Periòdic de l’Estudiant la següent nota:"Catalunya és a la cua, juntament amb Canàries de les comunitats espanyoles on els estudiants amb necessitats educatives especials assisteixen a les escoles ordinàries segons dades del Ministeri d'Educació. En total, estan escolaritzats en aquests centres un 67.5 %, lluny del 89.7 % de Cantàbria i Melilla"

A finals de la dècada dels 80 quan vaig entrar a treballar en una escola d’educació especial el mot de moda era la integració. Les autoritats educatives catalanes van arribar a pronosticar la desaparició de les escoles d’educació especial. Aleshores va començar a baixar la matrícula en aquests centres. On treballava en pocs anys varem passar de 80 alumnes matriculats a poc més de 30.

A la meitat dels 90 es canvia la terminologia i en lloc de parlar d’integració es parla d’inclusió, de modificacions curriculars, etc. , però les escoles d’educació especial comencen a recuperar matrícula, i alguns alumnes que alguns anys enrere haurien, si més no d’entrada, gaudit d’alguna oportunitat a l’aula ordinària ja es comencen a matricular directament a escoles especials.

Ara ja fa uns anys que he abandonat el món de les escoles d’educació especial i torno a treballar a l’escola ordinària, però pel que indica aquesta nota de la premsa estem molt lluny del compliment d’aquell pronòstic.

Queda molt bé elaborar lleis que parlin de normalització, integració, inclusió i altres paraules ben boniques. De fet és políticament incorrecte defensar el contrari. Però finalment queda tot en paper mullat i com a societat avancem molt poc en aquest sentit. Potser caldria analitzar que s’està fent malament per tal que la inclusió total dels alumnes amb necessitats educatives especials en el sistema educatiu ordinari no sigui possible. Estic convençut que amb mesures adients, un bon recolzament, esforç i treball per part de tots, aquest somni seria possible. A què esperem ?

Recta final

Tota una setmana a Cala Monjoi, prop de Roses, amb els alumnes de sisè. Tret de petits incidents poc remarcables han estat uns dies tranquils. Ja tenia ganes de tornar a casa i refer les rutines diàries. Porto deus setmanes de jornada continuada, primer per les oposicions i després pel viatge fi de curs.

De fet divendres vaig tornar tard i el dissabte tenia un altre jornada maratoniana d’oposicions. Començava el que “popularment” es coneix com la tancada amb els aprovats de la primera prova. Va ser tot el dia non-stop, des de les 9 del mati, fins passades les 7 de la tarda.

Aquest matí m’he retrobat amb els entrenaments. Feia dues setmanes que per unes raons o unes altres no sortia córrer. Han estat 80 minuts suaus per camins de terra. I després he aprofitat la jornada per posar en ordre la casa i planificar aquests darrers dies d’escola. Demà iniciarem la recta final. Per sort només treballarem amb alumnes els matins.

Tinc una llista força llarga de coses per fer: fer alguns exàmens, posar notes, fer els informes per les famílies i per secundària, corregir encara algunes competències bàsiques, les memòries, .... Malgrat que sembla molta feina si m’organitzo bé i no ho deixo tot pel darrer moment finalment no serà tant. Estar clar que caldrà aprofitar les tardes per anar acabant feines el més aviat millor.

Oposicions: setmana de jornada continuada

Això sí que ha estat una veritable setmana de jornada intensiva i continuada. Començava el dilluns a les 9 del matí amb la jornada escolar habitual i acabava ahir passades les vuit del vespre, però amb tot corregit i amb les notes posades, encara que no publicades.

Tota la setmana, excepte el dimarts, que tenia reunió de pares i mares, per valorar el curs i preparar el viatge de curs, al finalitzar la meva jornada lectiva normal, a les cinc, iniciava la segona part de la jornada amb la correcció de les oposicions. Eren unes tres hores llargues de llegir i llegir exàmens i valorar-los segons els criteris que havíem prèviament establert. Arribava a casa molt tard, i pensant només en anar a dormir, per descansar i afrontar la nova jornada. No tenia temps de res, de fet, gairebé ni temps per comprar el necessari per la supervivència alimentària del dia a dia.

El dijous, molt tard, passats dos quarts de 10 acabàvem la correcció de tots els exàmens de la primera prova. Semblava que també ens tocaria treballar el diumenge si volíem deixar-ho tot llest, però entre el divendres i amb un dissabte maratonià hem aconseguit acabar-ho.

El dissabte a la tarda al passar les notes, era el moment de prendre les decisions difícils. Cada prova és corregida per tres membres del tribunal i la nota que se li dóna és la mitjana de les tres, però quan hi ha dubte, o molta discrepància entre les tres valoracions, es demana una nova correcció a un altre dels components per tractar de ser més objectiu, però amb tot això, en alguns casos sempre et quedes amb dubtes personals sobre l’objectivitat de tot el procés.

Corregir és realment difícil i segurament hi intervenen molts factors: l’estona que portes corregint, l’examen que has corregit abans, la lletra, la presentació, la forma d’expressar-se i d’organitzar-se, .... Es suposa que quan una mateixa prova es valorada per tres persones diferents aquestes variables s’aconsegueixen equilibrar, però ...

De fet, és molt clar que aquest sistema no garanteix en cap moment la idoneïtat dels elegits per donar classes. Un examen escrit sobre determinats continguts només garanteix que el “futur mestre públic” té determinats coneixements teòrics sobre la matèria que ha d’impartir, però difícilment pot dilucidar com serà la seva pràctica davant dels alumnes.

Fins ara els opositors són persones sense rostre, només són el número d’una etiqueta enganxada als diferents exàmens, però a partir de dissabte ja tindran nom i rostre. Farà això que sigui més difícil prendre algunes decisions ?

De moment una setmana de parèntesi. Demà me’n vaig de viatge de fi de curs amb els de sisè i no tornaré fins divendres, amb el temps just per descansar i iniciar la segona fase de les oposicions el dissabte.

Les oposicions: primer acte

Tot va començar dijous a la tarda amb una reunió per concretar els horaris i preparar el material per aquests dies. Divendres a la tarda esperàvem a dos opositors que tenien que fer la prova de català, però no es van presentar. Aprofitarem la tarda per ultimar els preparatius pel dissabte, i deixar a punt el tauler d’anuncis amb totes les informacions necessàries.

A l’IES seu del tribunal, hi ha 4 tribunals més i dissabte està ple d’una munió de joves expectants a l’espera de l’inici de les proves. A les 9.30 acte de presentació per explicar el procés i el calendari i repartir les etiquetes identificatives. Majoria de dones, potser el nombre d’homes arriba com a molt al 10%. A les 10.30 repartits en tres aules s’inicia la primera prova, una traducció i uns exercicis de gramàtica. Tenen tres hores. Dóna temps per seure, passejar, contemplar les vistes que es veuen des de la finestra, llegir tot el que hi ha penjat a l’aula de primer d’ESO: poemes, treballs, murals, informacions diverses. Arriba a ser avorrit això de vigilar exàmens!

A la tarda un cop instal·lats de nou a les 4 aules, procedim al sorteig dels temes. Un cop llegits em sembla que són uns bons temes pels opositors, però uns temes difícils de corregir, ja que tothom hi podrà dir la seva i caldrà filar molt prim en l’estructura i la coherència de les exposicions. Malgrat que a mi em semblen fàcils hi ha alguns opositors que abandonen.

Ja ho tinc tot vist i ara són dues hores més. Passo la tarda observant els diferents estris que fan servir per escriure. La majoria són puntes fines i el color és el blau. Però també hi ha qui utilitza bolígrafs tipus BIC, i també hi ha una noia que escriu amb ploma, i una altra amb llapis. També és una curiositat observar el desplegament d’estris que fan sobre la taula. Hi ha algunes, que no hi tenen res excepte l’estri que fan servir per escriure, però hi ha qui té de tot a sobre la taula, bolis i estris de tots els colors i maneres. Per què en necessitaran tants ? Han passat les dues hores, és hora d’acabar i de recollir.

El diumenge al matí ens tornem a trobar per començar a corregir. És fa feixuc i costa avançar. Alguns respostes als exercicis ens produeixen dubtes i els comentem entre tots per tal d’arribar a un consens i procurar ser el més justos possible.

Al migdia cap a casa, a procurar gaudir del que resta de cap de setmana, agafar forces per poder afrontar amb energia la setmana intensiva de correccions que ens espera després de la jornada diària de classes.

Alumnes no escolars

De sempre he pensat que entre altres podem establir una divisió entre els alumnes escolars i els no-escolars. No necessàriament uns són millors que els altres, però si que aconsegueixen una millor adaptació al medi escolar. L’escola i les classes en particular són una institució amb un funcionament molt peculiar i una mica o un molt d’artificialitat. Hem d’ensenyar per la vida en un espai i en una situació en què la vida està reglamentada d’una manera molt específica i que a vegades té poc a veure amb la vida real que hi ha fora les aules. Els alumnes escolars són els que s’adapten a aquesta idiosincràsia pròpia de la institució escolar.

Els alumnes no-escolars són aquells que malgrat tenir bones capacitats, no estan interessats pels continguts que l’escola els vol ensenyar, i no s’adapten a les formes de treballar que els hi volem imposar. Els interessos d’aquests alumnes no passen per l’escola, i d’aquesta manera no aprofiten les seves capacitats. Aleshores acostuma a passar que malgrat que podrien tenir un bon rendiment escolar, s’acaben convertint en alumnes incòmodes que només treballen i s’involucren a les classes quan apareixen temes que són del seu interès, però que la major part del temps el passen distrets, sense treballar i moltes vegades molestant.

Si això ja passa a primària, ¿ què no ha de passar a secundària quan aquests alumnes es fan més grans i la forma que tenen d’entendre la vida és molt diferent de la que oferim des dels centres educatius ?

Sensacions desagradables

S’apropa el final de curs i d’alguna manera començo a fer balanç. I em passa com en algunes altres ocasions, per sort no en totes.

Ha estat un curs en que ha estat necessari tocar moltes tecles i a la mateixa hora. Tinc la sensació desagradable i alhora compartida amb altres companys del centre d’haver fet moltes coses, però de no haver-les fet prou bé, de fer-ho a mitges i no poder-les fer com realment m’agradaria.

Per acabar-ho d’adobar estem portant un trimestre farcit de reunions i més reunions tant als migdies com a les tardes, plegant gairebé tots els dies força tard. I no sols això, sinó també activitats especials (Sant Jordi, Jornada Esportiva, Competències Bàsiques, preparació del Viatge Fi de Curs, ...) amb els alumnes que trenquen completament el ritme habitual de les classes.

Necessito aturar-me i poder pensar amb tranquil·litat, però això és cada cop més impossible. La proximitat del final de curs comprimeix el temps. I malgrat les circumstàncies poc favorables, els mestres hem de seguir, sense cap possibilitat d’aturar, les classes davant d’uns alumnes que ens demanen una acció continuada. Aleshores és quan treus l’ofici i l’experiència que et permet donar classes encara que no sigui en les condicions més òptimes, i en les que moltes vegades simplement et limites a proposar activitats, però sense tenir una consciència massa clara de quins objectius hi ha al darrera d’aquestes, tret de passar l’hora sense massa problemes. És evident que en aquestes situacions els aprenentatges dels alumnes no es veuen afavorits de la mateixa manera que quan les classes les pots preparar amb més cura.

És lamentable que sigui així, però els mestres no som superhomes.