Bye, bye Cambray.

 

Ja fa uns dies de la notícia de la destitució de Josep González Cambray de la conselleria d’Educació. Ara ja estic jubilat, però he treballar 36 anys com a mestre de primària. En tots els meus anys de docència he conegut 11 consellers d’educació. Del que en tenia pitjor record era Ernest Maragall. En el seu moment ja li havia dedicat algun comentari en aquest mateix blog. Però puc dir que en J. G. Cambray l’ha superat. Ha estat poc més de dos anys en el càrrec, ens el que ha sabut posar-se a tots els ensenyants, sindicats i també a moltes famílies en contra. El pitjor de tot ha estat el seu tarannà poc dialogant i la seva actitud constant de ordeno i mano.

Com moltes vegades passa en molts consellers, la seva formació acadèmica no té res a veure en les àrees en les que ha de prendre decisions. Reconec que segurament el que cal per ser Conseller són coneixements de gestió, però també és important tenir experiència sobre els àmbits que cal gestionar.

Faig una mica de repàs de les seves decisions més polèmiques. Segurament la més sonada ha estat l’avançament de l’inici de curs. Una polèmica del tot inútil que no resolt res, i que l’únic que aconsegueix és posar-se a tot el professorat en contra. Avançar una setmana l’inici de curs no resolt el problema de la conciliació familiar. Si es vol avançar en aquesta qüestió cal posar sobre la taula molts més elements, però la solució no està en el canvi d’uns pocs dies del calendari escolar. És un tema molt complex que no es resolt només des de l’escola.

Amb les seves declaracions i formes d’actuar només ha aconseguit desprestigiar al col·lectiu dels mestres. En cap moment ha defensat la seva tasca. Ja fa massa temps que no es fa res per prestigiar una professió que és cabdal pel futur dels ciutadans del país. Tenim mala peça al teler.

Hi hagut molta retòrica buida en la defensa del català en l’ensenyament. S’han aprovat algunes lleis que suposadament defensen la utilització del català a l’escola, però res d’efectiu. Les escoles en que el jutge imposa el 25 per cent de castellà han d’acatar les sentències, i el català cada vegada està més arraconant en les aules i els patis i poc s’ha fet per saber quina és la realitat, i posar-se a treballar per revertir una situació cada dia més preocupant. Es parla molt de que la immersió és innegociable, però potser cal re-pensar tot, immersió inclosa. Però no ho farem. Costa massa. Vol dir pensar i treballar, i no sembla que estiguem disposats a fer-ho. Resulta més fàcil fer una declaració rere l’altra encara que sigui sense contingut.

Tenim una conselleria que es deixar manar pels lobbies que defensen els seus interessos i no els de la societat, amagats darrere informes i estudis. El més conegut de tots és la Fundació Bofill. Ja fa temps que és així. Aquest són els que manen i imposen les seves maneres de pensar a la conselleria i als mitjans i, a vegades, també als mestres i a la societat.

I per acabar, ja portem massa anys en el que Departament omple a la professió educativa d’imposicions burocràtiques creixents, que ocupen el temps de molts docents en lloc del que és la seva tasca essencial que és ensenyar. Abans de proposar quelcom cal pensar quin benefici comporta per la formació dels alumnes, ja que omplir molts formularis per l’administració s’acaba convertint en una pèrdua de temps que en poc ajuda als alumnes que haurien de ser l’objectiu prioritari.

Avui acaba el curs i la nova consellera porta pocs dies al capdavant del Departament. Té molta feina pel davant per engegar el nou curs, i començar a revertir tot el que la gestió del nefast senyor Cambray ha empitjorat. Ho sento molt i, malgrat que ja m’agradaria, no soc gens optimista que canviïn massa les coses. M’agradaria molt equivocar-me.