dissabte, 27 de gener de 2007

Necessitem una nova escola

En el Periòdico de Catalunya d’avui un article de Fabricio Caivano, “L’educació del segle XXII”  planteja la necessitat de canvi de l’escola per adaptar-se als ràpids canvis de la societat actual i l’accelerada irrupció de les noves tecnologia en les aules. De moment les escoles s’omplen de nous aparells, però moltes vegades els mestres encara no trobem la manera d’utilitzar-les pedagògicament amb els alumnes. Els canvis tecnològics són molt més ràpids que la nostra capacitat d’adaptació. A les escoles encara estem tremendament encarcarats dins d’un model escolar i educatiu del segle passat i el canvi es produeix de forma excessivament lenta. Cal canviar la organització i les pràctiques educatives dels centres educatius si no volem quedar obsolets i no hem d’esperar al segle XXII. Amb el seu article Fabricio Caivano ens dóna un bon cop d’atenció i en el bloc de Ferran Ruiz hi podem trobar unes bones idees i reflexions per iniciar aquest camí.


dimecres, 24 de gener de 2007

Dia espès.

Començo les classes com cada jornada, però és un dia d’aquells en que les coses no funcionen i no és pas que els alumnes estiguin especialment xerraires. Tampoc és, que no tingui les classes preparades. Però aquestes avancen lentament i sóc conscient que les activitats que proposo no són fluïdes, són classes sense ritme.

Al llarg del matí tracto de canviar la dinàmica però no és possible. No puc explicar que és el que passa, però no és un fenomen nou. Per sort passa poques vegades, però passa, i quan tracto d’analitzar les possibles causes no hi trobo cap explicació raonable. Aquest matí he fet tres classes ben diferents (una hora de biblioteca, una hora d’anglès a cinquè i una hora d’anglès a sisè), totes en grups d’alumnes també diferents i en totes les mateixes sensacions de no avançar, d’estar encallat. No puc cercar la responsabilitat de la situació en els alumnes. Encara que no pugui esbrinar segur que la causa està en mi mateix.

També he tingut reunió de coordinació i allà també em sentia espès, com fora de situació. Possiblement són dies en els que no acabo d’entrar plenament en el que faig, i acabo el dia insatisfet amb mi mateix. No m’agrada.

Això va ser ahir, avui ja ha estat un dia normal, i les classes i les reunions han rutllat. Realment no sé que he fet de diferent ahir i avui, però és així. 

divendres, 19 de gener de 2007

Què difícil és atendre la diversitat a l’aula !

Aquesta reflexió la vaig escriure al finalitzar el primer trimestre d'aquest curs:

Comença un nou curs amb cinquè. Són dos grups de 21 i 22 alumnes respectivament amb alguns alumnes immigrants però ja integrats en el grup i amb dos alumnes d’educació especial. Aquest curs s’incorpora també un alumne de nova matrícula per canvi de domicili que feia molt absentisme en l’anterior escola, i que per les informacions de que disposem també és un alumne d’educació especial. Aquests alumnes són sempre una dificultat afegida a les classes ja que no segueixen el mateix currículum que els demés.

Sóc el seu professor d’anglès. Disposo d’una aula d’anglès just al costat de les aules de cinquè per poder-hi fer les classes. Al llarg de l’estiu havia reprogramat i repensat les classes del primer trimestre, i havia planificat algunes tasques de reforç pels alumnes amb algunes dificultats, però no tinc un material específic per aquest tipus d’alumnes amb coneixements molt limitats d’anglès (si en tenen algun!) i amb una progressió d’aprenentatge sempre lenta i difícil.

La  primera unitat didàctica és una revisió del vocabulari i les principals estructures apreses en els anteriors cursos.

Al llarg de les dues primeres setmanes de curs es produeix un constant degoteig de noves matrícules en aquests dos grups fruit de l’arribada de nous immigrants al barri. En concret, una alumna xinesa i 4 alumnes sud-americans, 2 a cada grup.

A les dues setmanes de curs la situació és la següent: 24 alumnes a cada grup, un grup l’A amb 5 alumnes immigrants, dos d’ells acabats d’arribar i sense cap coneixement d’anglès, i dos alumnes d’educació especial., un grup el B amb 9 alumnes immigrants, tres d’ells acabats d’arribar, un d’ells sense cap coneixement d’anglès, i un alumne d’educació especial de nova matrícula aquest curs.

És evident que el gran problema d’aquests dos grups és la diversitat. La major part del grup pot seguir les activitats i els continguts programats, sobre tot, pel fet que són continguts de revisió, encara que alguns alumnes necessiten ajudes puntuals en forma d’activitats de reforç. El problema es centra com abordar el treball amb aquests alumnes “nous” i amb els alumnes d’educació especial.

Primers intents

En les primeres classes l’organització dels alumnes a l’aula d’anglès és per parelles. Situo a alumnes avançats com a companys dels nouvinguts i dels d’educació especial per tal que els ajudin en la mesura del possible. No faig un tracte diferenciat amb alumna xinesa ja que en el cas de l’anglès està amb el mateix problema que els altres.

Quan es comencen a posar en marxa els mecanismes d’atenció a la diversitat dels que disposa l’escola per atendre aquests alumnes em trobo amb una dificultat afegida: tant els alumnes de nova incorporació com els que van a l’aula d’educació especial es perden alguna de les sessions d’anglès.

Observo que amb aquesta estratègia no aconseguim avançar i a més els alumnes que actuen d’ajudants estan més pendents dels seus companys que no del seguiment de la classe.

Acabo la primera unitat didàctica de revisió del curs anterior i un cop fetes les colònies escolars em cal un canvi per abordar aquesta diversitat a l’aula. No estic satisfet dels resultats obtinguts.

Canvi de rumb

Aleshores canvio d’estratègia. Elaboro uns dossiers de treball amb el vocabulari bàsic d’anglès (nombres, colors, objectes de l’aula, roba, parts del cos, dies de la setmana, ...) i situo a aquests alumnes junts en una taula, per tal que s’ajudin en el seu treball. L’objectiu és que aprenguin aquest vocabulari bàsic mínim per poder més endavant incorporar-se a les classes conjuntament amb la resta de companys d’aula. Els ofereixo un material d’ajuda complementària com són els diccionaris amb imatges.

Aleshores a la classes es produeixen dos treballs paral·lels el treball de tot el grup classe i el treball d’aquests alumnes. Sempre que la dinàmica de la classe m’ho permet m’apropo a la seva taula per donar pautes de treball, observar com treballen i donar models de pronúncia del nou vocabulari. Tracto d’organitzar activitats autònomes per tot el grup per tal de poder-ho fer, però no sempre és possible. Malgrat que m’havia plantejat utilitzar als propis alumnes de l’aula com ajudants d’anglès, ho puc fer poques vegades ja que sinó es perden la resta d’activitats de la classe. En realitat ho he fet només tres vegades al llarg d’un mes.

En el grup A funciona així un grup de 4 (2 sud-americans i 2 d’educació especial) amb bona evolució dels 2 sud-americans i el grup B acaba organitzat d’una altra manera, dos alumnes (1 sud-americà i un d’educació especial) segueixen aquesta mateixa dinàmica amb una evolució molt lenta i no tant satisfactòria com en l’altre grup i altres dos alumnes (la noia xinesa i un altre sud-americà) un cop comprovat que tenen un coneixement bàsic d’anglès per haver-ho estudiat amb anterioritat acaben formant un grup a part que tracta de seguir la classe que fan els demés amb adaptacions i algunes ajudes extres, malgrat que els hi costa.

Dubtes, neguits i interrogants

Tota aquesta organització tan complexa acaba generat neguits i dubtes personals difícils de resoldre.

1.- La dificultat de tenir preparat material per treballar a tres/dos nivells dins de la pròpia aula.

2.- Aquests alumnes pràcticament només fan treball escrit i no fan un aprenentatge oral de l’anglès quan aquest és l’aprenentatge bàsic a fer en aquests nivells educatius. No acabo de trobar forma de resoldre aquest problema, els seus companys no són un model de pronúncia i jo només puc estar poques estones dedicades al treball oral amb ells.

3.- En algunes sessions classe la sensació de no arribar a tot amb alumnes esperant instruccions sobre el que han de fer, mentre dedico el temps a altres alumnes del grup.

4.- Alguns d’aquests alumnes avancen (la major part dels immigrants), però hi ha altres, sobre tot, els d’educació especial que estan estancats en el seu aprenentatge. Cal seguir insistint en l’aprenentatge de l’anglès o cal considerar que hi ha matèries més fonamentals com català i matemàtiques i preparar material d’aquestes assignatures ? L’anglès és una matèria obligatòria del currículum i tots els alumnes l’han d’estudiar.

5. M’estic plantejat que un cop passat el primer trimestre i un cop assolit el vocabulari bàsic mínim per poder treballar a l’aula aquests alumnes s’incorporin a la dinàmica general de la classe amb material complementari de reforç.

6.- A tot això s’ha afegit un problema més que ja esperaven. Estant pintant l’escola per tant, hem perdut l’aula d’anglès i ara la organització dels agrupaments és més feixuga, ja que en molts moments estem en un espai súper petit.

Segurament la resolució d’aquests dubtes és la determinarà el camí a seguir a partir d’ara, però a hores d’ara no ho tinc massa clar, em cal acabar de valorar la situació i els aprenentatges assolits pels alumnes per decidir per on encaminar els nous passos. 

dijous, 18 de gener de 2007

Diàleg, si us plau.

Quan en una classe hi ha alumnes que s’insulten o es barallen, els mestres intentem ensenyar que aquesta no és la millor forma de relacionar-se. Expliquem que davant dels problemes cal cercar formes dialogades de solució.

Davant de l’aparició d’un conflicte a l’aula cap dels dos pols oposats vol aparèixer com a culpable. L’origen del problema sempre està en l’altre. Sempre ha estat l’altre qui ha començat. Poques vegades topes amb algun que reconegui directament que ha estat ell qui ha iniciat el problema. En aquests casos la solució acostuma a ser més senzilla. Al reconèixer el seu error també accepta amb facilitat demanar disculpes pel greuge que hagi pogut causar i ja podem continuar la vida acadèmica amb normalitat.

Però quan cap dels dos vol reconèixer l’inici de les hostilitats tot és més complex. Normalment sorgeixen de forma espontània testimonis del que ha passat (“jo ho he vist profe") i també defensors d’un o altre, la major part de les vegades més fruit de les afinitats personals que del que realment hagi pogut passar. A no ser que un hagi presenciat l’inici del conflicte es converteix com quelcom gairebé impossible esbrinar el que ha passat en realitat.

Aleshores vista aquesta impossibilitat cal centrar tots els esforços en demostrar als alumnes que ja no podem tornar enrere. El que està fet, ja està fet, però ambdós parts es senten malament i no es bo que aquests sentiments negatius restin dins seu. Cal cercar una via per tal que aflorin, es puguin expressar i d’alguna manera s’arribi a restituir la situació anterior a l’aparició del conflicte sense guanyadors ni vençuts. I en aquest punt la única via possible és el diàleg. En la major part de les situacions per aquest camí s’acaba arribant a una solució prou satisfactòria.

dilluns, 8 de gener de 2007

Tornada a la feina

   Sona el despertador. Què diferent que sona els dies de festa! No és el mateix aixecar-se aviat un dia de festa que fer-ho un dia de treball. Avui torno a la rutina diària.

Primer de tot esmorzar mentre miro una pel·lícula gravada. Avui en concret “Roma” d’Adolfo Aristain que fa dies van passar a Versión Española. Un cop esmorzat agafo tot el que ahir nit va quedar preparat i m’encamino cap a l’escola.

El primer dia després d’uns dies de vacances o d’un pont llarg es fa feixuc. Primer de tot els tòpics amb els companys. “Ja tornem a ser aquí”, “les vacances sempre es fan curtes”, “ahir a aquestes hores estava millor que avui” ....

I sense temps per res més ja estic dins de la classe tancat amb els alumnes. Cal fer memòria en quin punt havíem quedat i començar de nou. Les primeres classes són estranyes i em costa arrancar, agafar el to i el ritme, però a mesura que avança el matí noto la millora i a la darrera classe abans del migdia ja he entrat plenament en la rutina del treball diari que m’espera per endavant al llarg de dotze setmanes fins els propers dies de vacances.

Els pintors ja han abandonat la segona planta. Ja estem tranquils! Ara ens tocarà posar en ordre tot el que ha quedat desendreçat i tornar a decorar de nou les classes i passadissos que han quedat molt macos amb el nou color, però “despullats” sense cap mural penjat. 

diumenge, 7 de gener de 2007

Demà, tornar a treballar

Han estat dues bones setmanes de descans i de desconnexió del dia a dia a l’escola. Han estat uns dies de bon temps. No ha fet fred i al llarg del dia el solet permetia sortir a entrenar amb pantalonet curt i màniga curta pel camp i els boscos, i també fer passejades pel poble, la muntanya i la capital.

Aquestes festes són un xic estranyes envoltades de tradicions i d’obligacions. Però han estat útils per posar en ordre la casa i tots els papers acumulats al llarg del primer trimestre de treball.

Havia previst aprofitar el temps i llegir, ultimar algunes reflexions i programar algunes activitats pel proper trimestre. Però com sempre els bons propòsits de l’inici d’unes vacances queden en un no res davant la possibilitat de gaudir del descans i d’encantar-te davant de qualsevol possibilitat imprevista de passar el temps.
          
  Aquesta tarda ha estat el moment de recuperar els papers de l’escola, i pensar i planificar com serà la primera setmana de l’inici del nou trimestre. Demà serà el moment de retrobar-me amb els alumnes i els companys d’escola i recordar i recomençar les activitats en el punt on les havíem deixat fa dues setmanes. En definitiva tornar a la feixuga feina de cada dia.

Canvi de plataforma i una mica d'història

A l’estiu del 2005 obria el meu primer blog, sota el nom de fragments nocturns. Ho feia dins de la plataforma de blog.cat. El meu objectiu...