dimecres, 20 de maig de 2020

Canvi de plataforma i una mica d'història


A l’estiu del 2005 obria el meu primer blog, sota el nom de fragments nocturns. Ho feia dins de la plataforma de blog.cat. El meu objectiu a l’obrir el blog era poder escriure de les meves dèries i fer-les publiques. El nom de fragments nocturns té l’origen en l’hora que acostumava a escriure i a publicar un cop havia finalitzat la meva jornada.

En aquesta mateixa plataforma vam obrir els primers blogs de l’escola. Més endavant el Departament oferiria la seva pròpia plataforma. Per entremig vam passar a tenir alguns blogs de classe a blogger.
En el meu blog personal, ben aviat van quedar clares quines eren les tres dèries sobre les que escrivia més sovint: escola, llibres i curses i excursions. En un moment en que la plataforma blog.cat no funcionava gens bé, i em donava problemes constants, vaig decidir que el millor era especialitzar els blogs.

D’aquesta manera van néixer dins de la plataforma de blogger,  fragments personals on escric sobre llibres i expresso algunes opinions i reflexions personals del dia a dia i fragments de camins i curses on escric sobre les meves curses i alguna de les meves caminades per la muntanya. Finalment el blog original de fragments nocturns va canviar de nom pel de fragments d’escola i va quedar només pels meus escrits sobre el dia a dia de l’escola i les meves reflexions sobre educació que a mesura que passava el temps es van fer més i més esporàdiques.

La darrera publicació en fragments d’escola data de finals d’octubre del 2016, de quan encara treballava. Ara ja jubilat des de fa més de tres anys, malgrat seguir interessat pels temes educatius no m’acabo de decidir a seguir expressant les meves opinions sobre els temes educatives.

El passat mes d’abril vaig rebre un correu dels responsables de blog.cat explicant que tancaven el servidor i que ens donaven de temps fins a finals d’any per recuperar els continguts del blog. No sabia massa què fer, però vaig decidir que ho passaria a blogger. No he trobat la manera de convertir un blog fet amb wordpress a un blog fet amb blogger i al final ho estic fent entrada a entrada. És una tasca entretinguda però tinc fins a finals d’any per fer-ho.

A més a més m’està resultant divertit llegir el que havia escrit explicant el dia a dia de l’escola i opinant d’educació des de l’estiu del 2005. Em porta alguns bons records de ja fa bastant de temps.

diumenge, 30 d’octubre de 2016

L’escola atrapada

L’escola, vulguem o no vulguem, es troba atrapada entre al menys tres focs que ens encaminen en tres direccions diferents:
  • Ensenyar per la vida, despertar la curiositat, aprendre a aprendre
  • Sancionar, als vàlids, validar, seleccionar,
  • Fer de guarderia.
Des de la promulgació de la LOGSE el 1992 i després amb tot el desplegament de les competències bàsiques, s’ha posat en el centre del debat educatiu uns objectius que molts mestres sempre han tingut per prioritaris, però dels que a hores d’ara es parla molt. De fet són tan innovadors com ens volen fer pensar des de algunes de les plataformes que s’han posat en marxa, ja que alguns d’aquests objectius ja formaven part de l’essència de les escoles innovadores que la guerra civil i el franquisme van escapçat.

Ara bé la mateixa normativa que fa aquesta demanda d’educar pel futur, d’aprenentatge cooperatiu, d’educació inclusiva també exigeix una avaluació formal que discrimini entre els que superen els objectius i els que es queden pel camí. Uns podran seguir estudis superiors, els altres hauran encaminar els seus passos per altres viaranys menys valorats socialment, d’altres senzillament abandonaran el camí de l’educació formal.

I finalment, les famílies tenim un objectiu a vegades ocult i és que les escoles, al menys en l’etapa de primària, els hi guardem els seus fills mentre treballen.

Conjugar els tres objectius no resulta gens senzill, però és el que ens toca fer moltes vegades. Molts mestres ens sentim molt identificats amb el primer dels objectius, però no podem obviar els altres, ja que vulguem o no, també formen part de les nostres funcions i de les atribucions que ens atorga la societat que ens confia els seus fills i filles.

En moltes més ocasions de les que voldríem ens trobem atrapats entre aquests tres focs.


dimecres, 13 de maig de 2015

Alumnes que dormen amb els seus progenitors

Cada cop és més freqüent que pares o mares d'alumnes de Cicle Superior en els entrevistes que tenen amb els seus tutors manifestin que els seus fills o filles encara dormen amb ells. Es fa difícil d'entendre que a principis del segle XXI ens trobem cada cop amb més casos d'aquests. Sense ànims de fer estadística fàcilment ens podem trobar un parell de famílies per cada grup-classe. I això és tan sols la punta de l'iceberg de les mares que s'atreveixen a comentar aquest fet amb els tutors. I dic mares perquè són les que normalment ho expliquen. Estic segur que sempre hi ha qui no ho explica.

Fa un segle dormir a l'habitació amb els pares era el més normal, ja que moltes famílies vivien en estatges d'una sola habitació. Però des de que l'habitatge ha evolucionat, la situació més normalitzada és disposar d'habitacions pels fills i per tant, aquests ja fa temps que des de ben petits acostumen a dormir sols, o amb algun germà.

Alguna cosa no acaba de funcionar en l'educació dels fills, quan a edats ja pre-adolescents encara els fills o filles dormen amb els pares o les mares. No és una situació de normalitat en la vida actual i de ben segur que genera més problemes que cap altra cosa.

Moltes d'aquestes confessions familiars als tutors es produeixen poc abans de la marxa de colònies, ja que aquests alumnes no hi volen anar. Cada família és una història particular i el seu argumentari per justificar aquesta pràctica de la que a vegades són conscients que haurien de canviar és ben divers. És clar que perjudica l'assoliment de l'autonomia del pre-adolescent i que pot afectar de manera directa el desenvolupament de la seva personalitat.

Tot infant des del moment del naixement, fins a convertir-se en adult amb plena autonomia recorre un camí que l'ha d'anar deslliurant dels lligams físics, mentals i emocionals que té amb els seus pares. Els pares han d'ajudar en aquest camí ja de per si prou difícil, creant entorns de confiança, i facilitant espais on es pugui desenvolupar amb seguretat. Embolcallar-lo i sobreprotegir-lo no suposa cap ajuda. Els infants han d'emprendre el seu camí, prendre les seves decisions, equivocar-se i anar trobant el seu lloc a la vida  Dormir sol forma part d'aquest procés i allargar desmesuradament el període en que els fills dormen amb els pares no ajuda gens a aquesta necessària autonomia i creixement personal del infant.

dissabte, 24 de novembre de 2012

Jocs tradicionals

Els professors d'Educació Física introdueixen els jocs tradicionals a les seves classes entre ells el joc de les bales. Aprofitant aquestes classes intentem que a les hores d'esbarjo es diversifiquin més les activitats i els jocs i no tot es limiti a jugar a futbol. Però moltes vegades aquesta lluita resultat del tot inútil i una part important de l'alumnat es passa els esbarjos donant puntades de peu a la pilota.

Però de cop i volta apareixen les bales, i cada dia més i més alumnes porten bales a l'escola. No sabem d'on han sortit i tampoc qui ha implantat aquesta moda. Porten bosses plenes i el joc de les bales s'acaba convertint per un temps en el joc majoritari de l'escola. Cal regular que no juguin dins de l'edifici escolar. I per aquest motiu algunes bales acaben als calaixos dels professors.  Fins i tot, les bales s'acaben convertint en moneda d'intercanvi. Es venen alguns objectes a canvi d'algunes bales.

Tot es produeix de manera espontània i de la mateixa manera que ha arribat aquesta "moda" també desapareixerà i s'acabarà l'interès per aquest joc. Les bales acabaran oblidades en qualsevol racó i d'aquí un temps apareixerà un altre d'aquests objectes o jocs cíclics que ocuparà el seu lloc.

Fa molts anys que és així. Podríem afirmar sense gaire temor a equivocar-nos que a l'escola sempre ha estat així. Alguns jocs apareixen i desapareixen de forma misteriosa sense que ningú sàpiga quins mecanismes els governen. Quin serà el proper ?


 

 


dissabte, 3 de novembre de 2012

És cert ?

"Cuando la cultura se dota de un lenguaje profesionalment racionalizado del déficit mental y las personas pasan a ser cada vez más comprendidas según este lenguaje, la población de "pacientes" se expande. Esta población, a su vez fuerza a la especialidad profesional a ampliar su vocabulario, y por consiguiente la gama de términos de déficit mental disponibles para su uso cultural. De este modo cuantos más problemas se construyen dentro de la cultura, más ayuda se busca, y el discurso del déficit de nuevo se hincha"

Kenneth J. Gergen

Realidades y relaciones

Als darrers temps a l'escola tenim la impressió que la proporció d'alumnes amb problemes va en augment. A vegades, et poses davant d'un grup i vas pensant en cada un dels alumnes i arribes a la conclusió que pràcticament cada un d'ells té algun tipus de problema. Potser amb tanta definició de síndromes i demés n'estem fent tots plegats un gra massa. Per una banda serveixen a les famílies per justificar uns resultats no massa bons dels seus fills, per altra banda, ajuden a omplir els consultoris de la diferent tipologia de professionals que envolten el fenomen educatiu i així els ajuden a guanyar uns calerons. Cal filar prim amb tot això de trobar nous diagnòstics no sigui que perdem de vista que no tot ho podem categoritzar i classificar i que hem de deixar un cert marge per la normalitat. Avui en dia gairebé sembla que els alumnes "normals" no existeixen.

 

divendres, 12 d’octubre de 2012

JA SOM CAMPIONS!

 

Aquests dies es celebra el 20è aniversari dels Jocs Special Olímpics i els records de les experiències passades en les 5 edicions en les que vaig participar com a mestre flueixen. El darrer curs que vaig treballar a Educació Especial vaig escriure aquell llarg article en el que em posava dins la ment dels meus alumnes especials. És un article llarg que no vaig conseguir publicar però amb el que m'ho vaig passar molt bé quan l'escrivia.

JA SOM CAMPIONS

  Hola, soc el Pere, i tinc 9 anys. Us vull explicar una cosa molt emocionant que m'ha passat avui mateix.

Aquesta nit he dormit poc i m'he despertat aviat, massa d'hora, m'han dit els meus pares, però és que ells no entenen que és un dia especial: ahir a l'escola em van donar una samarreta groga que jo només havia vist posar-se als grans, també em varen donar una carta pels pares, em sembla que m'han de preparar entrepans i posar-me uns pantalons negres i mitjons i sabatilles d'esport: Ep! Alerta, que no poden ser noves, no sigui cas que em facin mal. Això m'ho ha dit el profe que d'aquestes coses en sap un munt. Quan tot estigui a punt, cap al cole i allà amb autocar cap a la pista esportiva, però aquest cop no per entrenar, no: Per competir, quina emoció!! Com serà? Hi haurà públic?. Els meus pares, encara que no m'ho diguin també estan emocionats i ells no ho saben, però jo els he sentit quan deien que em vindran a veure i que portaran la camera de fotos i el vídeo, que al meu pare li agrada molt fer pelis i després les hi ensenya als amics i els avis.

Malgrat la calor i la incomoditat de les grades i les esperes, arriba el moment de la cursa. Ja era hora ! Ja estic preparat. Soc un sac de nervis. El profe em dóna les darreres instruccions. Faig veure que l'escolto, però no he entès res. Sona un tret. Quin ensurt ! i a córrer. Si que corren tots els altres nens, uf, una mica més. He arribat darrera d'un altre. No l'he pogut avançar. He fet segon em diuen. Estic cansat, i no em deixen anar a les grades a seure. Em fan anar en fila, mentre sona una música i em col·loquen darrera del número 2. Escolto que diuen el meu nom ben alt i fort i em donen una medalla. Aplaudeixen i fan fotos.

 En Pere ha guanyat una medalla d'argent en la prova del 60 metresamb un temps de 18 segons i 2 dècimes en la seva primera participació en els Jocs Escolars d'Atletisme Special Olímpics.

Tota aquesta petita història que s'esdevé joc pels infants, suposa una metòdica i acurada planificació. Aquest final feliç no és més que una iniciació esportiva que anirà evolucionant al llarg de tot el període d'escolaritat dels alumnes. Els Jocs Escolars a què fa esment el nostre petit amic, serà el primer dels que tindrà accés un cop cada curs, a més també podrà participar dels Jocs Nacionals Special Olímpics que s'organitzen cada quatre anys i que pretenen simular uns Jocs Olímpics.

Malgrat que aquí partim d'aquest fet puntual com són els Jocs Escolars, val a dir que assolir medalles en aquests campionats no és el nostre objectiu cabdal. Per a nosaltres és més important que cada un dels alumnes progressi i assoleixi millores en els seus aprenentatges, en les seves relacions socials i en el seu rendiment físic-esportiu sempre tenint en compte el punt on es troba quan iniciem la nostra intervenció educativa.

Com són les primeres passes d'aquests alumnes és el que tractarem de relatar en el que segueix.

 

COMPOSICIÓ DEL GRUP:

 

En Pere es va matricular a l'escola fa tres cursos provenint d'un grup de l'etapa d'Educació Infantil de l'escola del seu barri. Va entrar a formar part d'un grup-classe amb quatre alumnes més de característiques similars.

 

Encara recordo quan vaig començar a escola. Era petit, bé, de fet ENCARA SOC PETIT, malgrat que a ells se'ls ha ficat al cap que he crescut. Quina va ser la meva sorpresa, en aquesta escola hi ha havia nens com jo ! I a la classe i al pati érem molt pocs. A l'escola d'on venia, tan la classe com el pati, estaven plens de nens. A més no hi havia cap que s'assemblés a mi.  

 

Estem parlant d'una escola d'Educació Especial d'àmbit comarcal que acull alumnes amb necessitats educatives especials greus i permanents derivades d'una discapacitat psíquica des dels tres fins als divuit anys que en determinats casos presenten trastorns motrius, sensorials i de personalitat associats

A les escoles d'Educació Especial els grups d'alumnes acostumen a ser reduïts, en la nostra la mitjana és de 4/5 alumnes per aula. El criteri per formar els grups-classe és dual: per una banda, d'acord amb l'edat cronològica i, per l'altra, el nivell de competències. D'aquesta manera a l'escola podem trobar diversos grups d'una mateixa edat, però amb capacitats i nivell de competències diversos.

En el cas que ens ocupa, l'àrea d'educació física, aquesta norma també es compleix en gran part. Les agrupacions es fan també respectant l'edat, però en el que es refereix al nivell de competències, el criteri és sempre més ampli per tal de constituir grups generalment força més nombrosos (de 7-8 a10-12 alumnes). Aquests grups més nombrosos han de facilitar:

       - la interrelació entre alumnes de diferents característiques i capacitats

       - la utilització dels millors models per tal que la imitació dels mateixos pugui actuar com una estratègia d'ensenyament-aprenentatge.

       - la ajuda al company amb més dificultats i limitacions

       - la introducció de jocs en que la participació d'un nombre mínim de jugadors és cabdal per la seva realització.

 

En aquesta experiència de tres cursos emmarcada dins l'àrea d'Educació Física i a cavall de l'Etapa d'Educació Infantil i del Cicle Inicial de l'Etapa d'Educació Primària fem referència a un grup actualment (final del curs 2000/2001), composat per 9 alumnes: 7 nens i 2 nenes, d'edats compreses entre els 8 i 11 anys, i que al llarg d'aquests darrers cursos ha anat canviant en la seva composició:

                        - en Pere, en Vicenç i en Ramón amb síndrome de Down

                        - l'Albert amb síndrome de Noonan

                        -la Pilar, amb síndrome de Angelman

                        -la Rosa, amb plurideficència: paràlisi cerebral amb hemiparèsia espàstica del costat dret, sordesa pregona i important deficit visual

                        - el Mario i el Joan, amb autisme

                        - en Marcel, amb retard mental mig però sense un diagnòstic establert.

 

Val a dir que en l'àrea d'Educació Física des de sempre no tan sols cerquem un desenvolupament motriu dels alumnes sinó que per nosaltres és cabdal el seu desenvolupament psicològic i social, és a dir, un creixement de si mateix que l'ha de permetre una millor motricitat i una millora de la relació social amb els companys que l'envolten, amb els mestres i amb sí mateix i amb tot l'entorn. Tot això ha de conduir a un procés de desenvolupament el més harmònic possible de les diferents vessants de la persona humana considerant a aquesta com un tot.

 

CURS 1998-1999: EL CURS DE LES DESCOBERTES

 

Descripció del grup:

 

Tal com ja hem dit, aquest curs en Pere va passar a formar part d'un grup de cinc alumnes amb dos síndromes de Down més, un síndrome de Noonan i un autista. Tots ells nens, de 6 i 7 anys. A més d'en Pere en aquest grup també hi trobem un altre alumne nou a l'escola, el Vicenç.

El fet de ser un grup amb dos alumnes nous i amb l'objectiu de propiciar una millor integració tan al centre com a la dinàmica de la classe ens fa prendre la decisió de realitzar les activitats de Descoberta d'un Mateix en aquest petit grup, deixant la incorporació a aquestes classes d'alumnes d'altres grups per propers cursos.

Comencem amb dues sessions setmanals d'una hora aproximadament, que es desenvolupen al gimnàs.

 

Objectius:

 

            - Adquirir un coneixement ajustat del seu cos i les seves possibilitats i limitacions que els donin seguretat i els permetin crear una imatge positiva de si mateixos, tot afavorint la consciència de la pròpia identitat.

            - Conèixer les normes bàsiques i l'estructura de les sessions d'aquesta àrea.

            - Introduir les nocions bàsiques de temps i espai referides a la organització de les sessions i a la utilització de l'espai en que es desenvolupa l'activitat: el gimnàs

            - Conèixer els objectes propis de les activitats motrius (piques, aros, pilotes, matalassos, moduls d'escuma, teles, cordes, tacs de fusta, ...) i les possibilitats que ofereixen.

            - Possibilitar la conscienciació i el control motriu voluntari.

            - Afavorir la socialització: potenciar les interrelacions entre els components del grup i la cooperació per assolir fites comunes, el respecte per les produccions i activitats dels altres i la iniciativa personal.

            - Orientar les possibles alteracions emocionals (inseguretats, pors, angoixes, afectes, alegries...)  i l'agressivitat, oferint-los alternatives i recursos que els facilitin la comunicació.

            - Afavorir el joc i les activitats lúdiques i la pròpia expressió

 

En resum bàsicament al llarg d'aquest curs els alumnes han de descobrir l'espai del gimnàs amb els objectes meravellosos que allà s'amaguen i uns companys i professors que l'hauran d'acompanyar en aquesta aventura que tan sols acaba de començar. Tot axò dins d'un espai de llibertat d'acció amb uns límits molt amplis que els hi han de donar seguretat.

Sempre partim d'uns objectius generals per a tots els alumnes del grup, que comporten una planificació general de les activitats bàsiques que tenim pensades realitzar. Ara bé, sempre hi ha un nivell d'exigència diferenciat segons les pròpies capacitats de cada alumne i amb les adaptacions pertinents i el més ajustades per cadascú.

Val a dir que dins d'aquests objectius, sempre fem una gran incidència en l'adquisició d'actituds com una de les parts més importants del currículum.

 

Metodologia i activitats:

 

El primer que aprenen els petits son les rutines del funcionament de les classes que en resum son:

- Pujar fins al gimnàs, que està al pis de dalt, de manera ordenada acompanyats amb els dos professors responsables.

- Entrar, seure's i saludar, tot esperant el seu torn.

- Escoltar les indicacions dels professors, respecte al desenvolupament de la classe, el material proposat, les consignes, etc.

- Jugar (manipular els objectes, compartir, inventar,...) tot respectant les "consignes": no fer ni fer-se mal, no trencar el material, no xutar.

- Participar en la recollida del material emprat.

- Estirar-se als matalassos, per descansar.

- Tornar ordenadament cap les aules.

 

Pensem que l'adquisició per part dels infants d'aquests hàbits de treball són fonamentals per tal de amb posterioritat poder posar l'èmfasi en la dificultat de la tasca que es proposa. D'aquesta manera es faciliten en la mesura del possible els elements externs que la envolten tractant que aquests siguin el més fixes possible. Cal pensar que ja tenen prou dificultats per tal que nosaltres n'afegim més. Aquest esquema de funcionament de la classe s'anirà repetint amb petites variants en funció de l'edat i el desenvolupament cognitiu de l'alumne al llarg de tota la seva escolaritat al centre.

 

Quan era més petit, les classes les fèiem al gimnàs, en deien Descoberta, sempre ho fèiem igual. Jo ho vaig descobrir tot molt aviat: calia entrar, seure's, saludar, jugar, recollir i descansar; després un altre cop cap a l'aula.

 

Ens ajudem de la música per remarcar els diferents moments de la sessió:

- Els primers moments de presentació i salutacions es fan sense música.

- L'activitat principal de la sessió es realitza amb música, de forma preferent, ritmes i autors d'actualitat, que son les que prefereixen els petits.

- El moment de la recollida de material es fa sense música

- La relaxació amb música suau que convidi al repòs, i la sala només il·luminada amb la claror tamisada a través de les persianes.

 

Al tractar-se de nens de cinc a sis anys, les activitats són de tipus lúdic, en les quals l'objectiu fonamental és que es relacionin de la forma més ajustada possible, entre ells, amb els objectes, amb els adults i que es facin conscients de llurs possibilitats i limitacions tot prenent consciència dels riscos i adquirint conductes de socialització i control. Abans de reincorporar-se a les respectives aules i activitats reglades, practiquem un inici de relaxació amb l'objectiu que recobrin el seu ritme després de l'activitat sovint frenètica, que es desenvolupa al gimnàs.

 

El millor de tot era l'estona de joc, de l'armari sortien tot de coses fantàstiques que em deixaven per jugar. ... Bé, ... també havia de compartir-les i això no sempre em venia de gust, però era una de les normes que calia respectar, i així de mica en mica apareixien pilotes tovetes, teles suaus i de colors llampants, peces de construcció més grans que jo, globus, pals, que ells en diuen piques, matalassos per rebolcar-me, i els mestres, que també eren com de joguina perquè sempre estaven al meu costat i jo em podia enfilar a les seves cames, a l'espatlla o seure'm a la falda perquè em gronxessin.

També m'agradava molt que ells m'agafessin a coll i m'anaven d'allò més bé quan em feia algun cop o algun company em feia alguna barrabassada, aleshores m'abraçaven molt fort, m'eixugaven les llàgrimes i m'amanyagaven una bona estona. Jo, de vegades els enganyava i em feia el ploricó, però algun cop, encara no sé com, s'adonaven que feia comèdia i aleshores s'enfadaven una mica amb mi perquè deien que no em podia fer el nen petit.

 

Els dos professors que condueixen les sessions prenen diferents papers al llarg de les sessions: orientadors, animadors, facilitadors, organitzadors, de refugi. La major part de l'activitat es desenvolupa a nivell de terra, per tal de mostrar-se més propers a l'alçada dels alumnes, permeten el contacte corporal. Aquest rol va canviant a mesura que els alumnes van creixent. Valorem com a important el fet de ser dos professors i de sexe diferent. Permet en moltes ocasions exercir rols molt diferenciats dins de les sessions.

Es dóna molta llibertat d'actuació als alumnes ja que les pautes de treball són molt generals. Tan sols s'exigeix el compliment de l'esquema temporal de la sessió i algunes normes bàsiques com no obrir els armaris, no sortir del gimnàs, ...

Al llarg de la sessions es fan intervencions tan a nivell individual com de petit grup per tal d'incidir en l'assoliment i la pràctica dels objectius proposats, cercant l'equilibri entre directivisme i espontaneitat. Es permet i alhora s'estimula l'experimentació espontània del material per tal d'afavorir el descobriment de les diferents possibilitats, es potencien les troballes i s'afavoreix la repetició de les activitats que els ajudaran a interioritzar la vivència. Es procura estimular la participació activa de l'alumne que resta aïllat de la resta del grup amb l'objectiu d'integrar-lo a la dinàmica del grup i de la sessió. S'aporten idees i materials per enriquir més les propostes sorgides de les activitats manipulatives i motrius aportades pels propis alumnes, incidint, sobre tot, en la realització d'activitats conjuntes.

 

 

Valoració del curs 1998-1999:

 

Si bé en un principi ens havíem plantejat que en una part de la sessió les activitats serien semi dirigides, amb ordres i imitació i deixar una part d'activitat lliure, per observar millor el treball i les relacions espontànies dels alumnes, no va estar així, i el curs es va desenvolupar, d'una manera natural, cap a un treball més lliure, basat en el joc, on els alumnes manipulaven i exploraven el material, alhora que descobrien llurs possibilitats i els professors hem aprofitat el que ells platejaven de forma espontània i així conduir-los cap els objectius que prèviament teníem plantejats.

 

La veritat és que aviat vaig veure el que volien de mi i com que jo el que volia era jugar m'acostava a un dels profes i els deia on tenia el cap, el nas, la boca, els ulls, les orelles i tot allò que em demanaven i així ja em podia posar a jugar amb els meus amics.

 

Malgrat que la llibertat d'actuació pot fer pensar en alguns moments que els alumnes no milloren per una manca de planificació més acurada d'objectius, observem un progrés important en la comunicació entre ells i amb els professors, la utilització adient del material que es presenta en les diferents sessions, i sobre tot, en l'execució de les instruccions tan individuals com col·lectives que donem, fet aquest que al principi de curs podia semblar una missió impossible.

En general, no s'han produït massa diferències d'acceptació o rebuig amb els diferents materials emprats, i tan sols en comptades ocasions han fet demanda d'algun material o objectes específic. El que aprenguin a donar-li a cada objecte el significat i l'ús adequat és una tasca que requereix un cert temps.

Podem considerar que la major part del grup ha assolit un bon coneixement del seu esquema corporal, el que ens permetrà en propers cursos inciar el treball d'altres conceptes.

Possiblement, a hores d'ara, el grup ja està preparat per avançar cap a propostes de treball més dirigides així com per obrir-se a nous companys i noves experiències el proper curs.

 

 CURS 1999-2000: LA ROTLLANA SALVADORA

 

Descripció del grup:

 

El grup es va ampliar a nou alumnes amb edats compreses entre 7 i 11 anys. Al nucli inicial s'afegeixen dos nens i dues nenes. Un altre nen autista de 8 anys, una nena amb la síndrome de Angelman de 10 anys i els altres dos infants sense una etiologia específica, de 8 i 11 anys respectivament. L'alumna de 11 anys, l'Emma, malgrat que camina ho fa molt lentament i amb molta inseguretat, sobre tot, quan hi ha obstacles al seu voltant o elements que es mouen, que ella no pot controlar.

Els alumnes que s'incorporen no son nous a l'escola, els cursos anteriors han seguit, encara que amb més dificultats, un treball paral·lel. De fet són més grans, però amb un nivell de competències inferior. L'objectiu que cerquem al incloure'ls en aquest grup és que disposin de models a imitar que els ajudin en el seu procés d'aprenentatge.

 

Objectius:

 

            - Prendre consciència de la pròpia situació motriu a l'espai i en el temps.

            - Reconèixer i discriminar les qualitats perceptibles dels materials que es manipulen al gimnàs: colors, formes, grandàries, posicions, qualitats sonores, ...

            - Imitar les postures i els moviments del mestre.

            - Utilitzar i millorar les habilitats i destreses bàsiques següents: marxa, reptació, quadropèdia, gateig, croqueta, pujar i baixar escales, equilibri.

            - Desplaçar-se per sobre de diferents materials i recorreguts establerts tot controlant l'equilibri i vencent la por a les alçades.

            - Iniciar-se en el control de la inhibició voluntària del moviment.

            - Ampliar les formes de comunicació expressives i de relació amb els companys del grup i amb els mestres.

            - Fruir de les activitats i reptes físics que els hi proposem.

            - Iniciar-se en els hàbits d'higiene de pràctica permanent: rentar-se les mans abans d'incorporar-se a l'aula o el menjador, ser conscients que els dies d'educació física porten una roba diferent.

 

Metodologia i activitats:

 

A raó de la valoració de final de curs, en aquest curs tenim l'objectiu d'introduir una metodologia més dirigida, en que un cop al gimnàs i realitzades les salutacions inicials, la primera part de la sessió la dedicarem a l'execució de les activitats preparades, deixant una segona part per activitats i joc lliure.

Al principi de curs aquesta intenció inicial topa amb moltes dificultats. Els alumnes no ens entenen i volen continuar amb l'esquema que tan bé havien adquirit el curs passat. Segurament, per una banda, nosaltres no som capaços d'explicar-nos prou bé, i per l'altra, no trobem les estratègies adients per introduir aquest canvi.

Després d'algunes provatures amb resultat incert, quan fem la valoració de final de primer trimestre i abans d'iniciar el segon trobem el desllorigador. Es tracta d'ampliar la rutina que ja tenen apresa. Si el curs passat varen ser capaços d'aprendre a pujar al gimnàs amb un cert ordre, entrar i seure, esperar a rebre la salutació de forma individual i a esperar que sortis el material de l'armari abans de posar-se a jugar, ara en aquest punt de la rutina ens calia introduir un nou element que permetés avançar en l'objectiu d'augmentar els moments dirigits en les activitats de la classe. Aquest element gairebé miraculós serà la rotllana.

 

Un dia, després de saludar com sempre, ens van obligar a seure en rotllana. Era això el que volien! Mira que els ha arribat a costar explicar aquesta cosa tan senzilla. I asseguts en rotllana teníem una pilota, a vegades, gran, a vegades petita, a vegades d'un color, a vegades d'un altre. El que tenia la pilota deia el nom d'un nen o nena i li passava la pilota. Fins i tot, els que parlaven malament ho feien força bé. Encara ara m'agrada jugar a aquest joc.

 

Quan introduim la rotllana, ràpidament alguns alumnes ho incorporen a la seva rutina i només amb uns pocs hi cal una certa insistència, i fins i tot, ajuda física. Amb poc temps serà una activitat que gairebé tots incorporaran al seu repertori de conducta.

La rotllana que sempre comença amb l'activitat de passar-se la pilota, tot dient el nom del company a qui li volen passar, ens permet introduir moltes activitats dirigides. A mesura que passen les sessions, podem estar més temps asseguts en rotllana, realitzant aquestes noves activitats que ens permeten introduir nous conceptes i noves formes d'utilitzar el material.

Aprofitem les activitats més lliures per introduir el treball de les habilitats i destreses bàsiques (reptació, quadropèdia, gateig, croqueta, equilibri) tot aprofitant les pròpies iniciatives dels alumnes o incitant-los a imitar als mestres, tot plantejant reptes. Al mateix temps i ajudats de nou amb la música introduim el joc de les estatues.

Alguns alumnes aprofiten aquesta part de la sessió per dedicar-se a activitats que podriem qualificar d'obsessives com mirar-se al mirall, amagar-se sota els matalassos o dins de l'armari o del plinthon o jugar només amb un tipus de material, constantment el mateix. Sense establir cap mena de prohibicions procurem reconduir aquestes conductes cap a altres activitats més adaptades a la situació, ofertant alternatives més engrascadores que promoguin actituds comunicatives i de relació amb la resta de companys.

 

És també en aquests moments que apareixen els conflictes i les conductes agressives que també cal reconduir. I també són els moments que s'aprofiten per tal d'integrar en la dinàmica del grup els alumnes amb més problemes de relació, ja sigui pels seus trets psicopatològics, com pel fet de patir un major grau de disminució psíquica.

Fruït de la valoració positiva del segon trimestre al llarg del tercer trimestre, comencem a realitzar alguna sessió a la pista, si bé de forma un tant esporàdica, per tal d'introduir l'espai on realitzarem la major part del treball del proper curs. Tot mantenint el caire lúdic de les propostes, les poques sessions que realitzem a la pista ens serveixen per provar les activitats que més endavant seran l'eix de les sessions: la iniciació a les curses.

 

Quan va fer bon temps vam començar a sortir a la pista: què gran! gairebé no gosava moure'm del costat dels profes i fèiem una pinya apretada amb els companys.

 

 

 

 

Valoració curs 1999-2000:

 

A part del tema de la rotllana salvadora, aquest curs el podríem definir com el dels grans jocs salvatges, amb gran desplegament de construccions i enderrocs amb els mòduls d'escuma, amb la utilització de molt material escampat per tot l'espai, etc.  El fet de ser un grup molt més nombròs ha afavorit aquest tipus d'activitats, i també ha ajudat a l'aflorament dels conflictes, a vegades amb algun punt d'agressivitat. Aquestes situacions conflictives ens han obligat a cercar solucions. El primer és sempre no intervenir a l'espera de que ells mateixos resolguin el problema per si mateixos. En un segon moment cerquem la mediació "pacífica", però en moltes ocasions s'han de resoldre fent valer l'autoritat o interrompent l'activitat per evitar un excessiu descontrol i reconduir alguna situació per mor que ningú no acabi prenent mal.

Val a dir que sortosament mai no hem hagut de lamentar cap incident, i que, fins i tot, en algun moment que vist des de fora ha pogut donar sensació de extremadament caòtica, els conflictes no han anat més enllà de petits problemes.

Però evidentment no tot han estat conflictes, tots plegats (professors i alumnes) hem compartit moltes estones de joc i de gaudi.

Observem una millora evident en tots els alumnes del grup en el desenvolupament de les habilitats i destreses bàsiques que ens havíem proposat treballar, així com en el reconeixement i discriminació de les qualitats perceptibles dels diferents materials utilitzats. El progrés tan en el seguiment d'ordres com en la imitació de les postures proposades pels mestres també ha estat evident.

Dels quatre alumnes que s'han incorporat de nou aquest curs al grup, dos d'ells,la Pilari el Marcel, s'han integrat ràpidament a la dinàmica del grup, mentre que els altres dos han restat més al marge. Dels alumnes autistes i del seu procés dins del grup en parlarem més endavant en un apartat específic. L'Emma s'ho ha passat d'allò més bé tot mirant encuriosida l'activitat frenètica dels seus companys, però les seves possibilitats de participació quedaven molt reduïdes per la dinàmica que generada el pròpia grup i que en molts moments podia resultar fins i tot perillosa per la seva integritat física donada la seva inseguretat de moviments. Val a dir que els companys la tenien en compte i l'anaven a cercar per jugar i participar en els diferents jocs, però aquesta moltes vegades no ho podia fer per la por que li produia observar tan moviment al seu voltant. Aleshores preferia restar asseguda i simplement mirar el que feien els altres.

Pel proper curs ens proposem mantenir el grup, a excepció de l'Emma per qui cercarem un grup més tranquil amb activitats més adients a les seves possibilitats motrius. La línia encetada el tercer trimestre amb més treball a la pista i amb augment del nombre d'activitats més dirigides ens sembla el camí a seguir.

 

CURS 2000-2001: COMENCEM A SER GRANS

 

Descripció del grup:

 

El grup només experimenta una modificació amb la incorporació en el lloc de l'Emma d'una alumna amb plurideficiència (paràlisi cerebral amb hemiparèsia espàstica del costat dret, sordesa pregona i important deficit visual) que si bé no és nova a l'escola i ja ha estat alumna nostra en l'àrea de Descoberta, no ho ha fet amb aquest grup. Amb la incorporació dela Rosaen aquest grup que ja està força consolidat, cerquem que els seus nous companys actuin com a models de comportament.

Al mateix temps hem considerat diverses estratègies per tal d'afavorir tant la seva comprensió d'ordres i de la situació en general de les diferents sessions, com la relació amb els professors i amb els companys. Entre d'altres aspectes incorporem les instruccions més bàsiques en llenguatge signat cercant consignes breus i el més senzilles possibles per tal que les pugui incorporar al seu repertori. També ens assegurem d'oferir-li el referent d'una companya (la Pilar) amb la qual manté molt bona relació.

 

Objectius:

 

            - Interpretar les nocions de relació espacial que s'estableixen entre el propi cos, els objectes, l'espai exterior i la resta de companys: dins-fora, junts-separats, a prop-lluny, sota-sobre, als costat de, al voltant de, ...

            - Orientar-se en un nou espai com és la pista poliesportiva, tot aprenent els nous hàbits de treball que se'n deriven.

            - Realitzar diferents tipus de marxa i de carrera controlant voluntàriament l'inici i l'acabament dels desplaçaments.

            - Respondre ràpidament als estímuls que es donen al començament d'una cursa i reconèixer el final de la mateixa.

            - Cercar estratègies per tal d'assolir amb èxit el transport de diferent material tan de forma com de mida.

            - Mantenir l'equilibri estàtic en diferents postures amb ajut si és necessari, i practicar exercicis d'equilibri dinàmic a diferents alçades i superficies de recolçament.

            - Enfilar-se a diferents aparells, tot vencent la por, i gaudint de les pròpies conquestes.

            - Experimentar la realització de diversos tipus de llançament de pilotes, pes, soft-ball, ...

            - Executar els moviments necessaris que han d'arribar a permetre el control i la precisió en el bot de la pilota i la realització autònoma de tombarelles.

            - Interpretar les intencions comunicatives de l'altri.

            - Iniciar-se en jocs molts senzills (el gat i la rata, buscar casa, imitar al cavaller, tots junts a ...) amb una o dues normes, tot experimentant el joc com a objecte de plaer i recreació.

            - Aplicar hàbits higiènics de pràctica permanent: canviar-se de roba abans de les activitats, rentar-se les mans, ...

            - Respectar amb ordre el torn de la realització dels exercicis.

 

Al final del tercer trimestre pretenem que aquests alumnes participin en les Jocs Escolars en concret, les proves de curses de velocitat i de llançament.

 

Metodologia i activitats:

 

En aquest curs gairebé desapareixen els moments de classe dedicats a activitats i joc lliure, i pràcticament tot el temps de les sessions serà dirigit pels professors donant poques oportunitats a la lliure expressió. Aquests només es mantindrant en algunes sessions al gimnàs del primer trimestre dins de les activitats de treball de nocions de relació espaial, i cap a final de curs, per poder fer observacions de com evolucionen els alumnes en prendre iniciativa, organitzar la pròpia activitat, relacionar-se i comunicar-se amb l'altri, etc.

La participació a final de curs en els jocs escolars ens obliga a passar de l'espai petit i protegit que és el gimnàs a l'espai gran i obert que suposa la pista poliesportiva a l'aire lliure. Era necessari portar la estructuració del temps de la sessió al gimnàs a un nou lloc: la pista.

Al primer trimestre alternem les classes en els dos espais mencionats i ja al llarg del segon i tercer trimestre la major part de les classes s'han desenvolupat a la pista. Les activitats de caire més esportiu, així com les habilitats coordinatives bàsiques, i els jocs que després els mateixos alumnes hauran d'acabar d'incorporar a l'esbarjo els realitzem a la pista. Només tornem a treballar al gimnàs per activitats (circuïts d'equilibri, enfilar-se a aparells, ....) que requereixen de més material o de material molt específic, o quan les condicions metereològiques (pluja o un fort sol) ens obliguen.

Per tal que la participació als Jocs Escolars no representi un element absolutament nou, al llarg del curs fem dues sortides a les Pistes Municipals d'Atletisme conjuntament amb d'altres companys de l'escola d'altres grups, més grans i més avesats a aquestes activitats. Aquest esquema de treball que és habitual des d'anteriors cursos i amb diferents grups d'alumnes, és força positiu donat que facilita la incorporació dels debutants de manera que els alumnes amb més experiència actuen de model.

En aquest altre espai les rutines de treball canvien. Un cop arribats a la pista poliesportiva i després de seure's i saludar, el treball ja no s'inicia seient-se en rotllana, sinó que la posició inicial és situats a sobre d'una de les línies del camp (sempre la mateixa, evidentment) esperant la indicació de: preparats, llestos, ja!, que els nens incorporen sense dificultat.

 

A partir d'aquell moment, els jocs al gimnàs només es van repetir els dies que plovia o feia molta calor, però el pati també era prou divertit perquè vàrem aprendre a fer curses, saltar, jugar al gat i la rata, ens van deixar pilotes de les de veritat i fins i tot, algun dels dies que el profe estava de bones vàrem començar a fer alguna cistella com els ganàpies de l'escola. A vegades, fins i tot, treien els matalassos del gimnàs i fèiem tombarelles.

Jo no m'ho pensava pas que tot això aniria d'aquesta manera, és més, cada cop que em tocava classe d'educació física, el que més m'agradava era pensar que passaria una estona jugant amb els meus companys, que de debó és el que més m'agrada, però no sempre ha estat així, malgrat que si ho penso bé, gairebé sempre m'he divertit i a més també és força xulo notar com cada cop corro més i més de pressa i que quan llenço la bola, que els profes diuen que s'ha de dir pes, m'agrada veure com la puc enviar ben lluny.

 

Així com en el gimnàs després de recollir el material ens estirem als matalassos per descansar i poder tornar a la calma abans de retornar a la classe, a la pista un cop recollit el material, s'asseuen al mateix lloc on hem començat la classe i un cop tots asseguts, anem en ordre cap el menjador després de rentar-se les mans, i posar-se la bata.

La iniciació a les curses és un procés llarg. La dificultat que tenen per captar conceptes nous, ens obliga a introduir-ho com l'adquisició d'una nova rutina motriu.

Al principi els alumnes fan recorreguts molt curts, uns10 metres. Cadascú té assenyalat el seu lloc de sortida i d'arribada amb un aro. Primer de tot, ensenyem de forma individual i amb ajuda, si cal, el que han de fer: sortir caminant de l'aro quan es dona l'ordre per arribar sense aturar-se fins a l'altre aro. Els altres han d'esperar el seu torn, i aquesta, a vegades, és una tasca més feixuga que el propi fet d'iniciar-los en les curses. Sempre és més dificil tenir-los quiets esperant, que realitzant alguna mena d'activitat.

Utilitzant l'elogi quan ho fan bé aconsenguim a poc a poc que vagin aprenent. Amb posterioritat i de manera progresiva introduim noves variables: ja no ho fan sols, ja no tan sols s'ha de caminar, també s'ha de caminar enrera o transportant un objecte alhora, tot cercant formes lúdiques de treball, fins arribar al moment en que el que cal és córrer i córrer tots a l'hora i els més ràpid possible, la desaparició dels aros com a punt de referència, i la seva substitució per les línies de diferents colors que estan dibuixades a la pista, i la distància a córrer es va allargant fins arribar als40 metres, tota la llargada de la pista.

 

Quin embolic al començament! Uns corríem, altres no sortiem de l'aro, el meu amic Vicenç sempre sortia el primer i també era el primer en arribar a l'aro. Fins i tot semblava que ell sí que sabia el que calia fer. De vegades em feia molta ràbia i aleshores m'asseia a terra força empipat i jugava amb l'aro.

Ara ja ho faig gairebé tant bé com el meu amic que sempre acostuma a arribar primer, però és que hi ha dies que les coses no em surten tant bé i a les hores també m'esbronquen, diuen que ho puc fer millor, que només penso en jugar i que no m'esforço prou. Jo em penso que no és veritat i tampoc no els entenc del tot, però m'estimo més que estiguin contents.

 

La major part d'habilitats i destreses bàsiques (llançament de pilotes, pes, botar la pilota, execució de tombarelles) segueixen un procés similar a la introducció de les curses amb uns primers moments de tasca molt individualitzada fins arribar a activitats més grupals un cop han consolidat els aprenentatges.

En les sessions s'alternen aquest tipus d'activitats amb propostes d'exercicis més lúdics i de descobriment, com diferents maneres de transportar un material d'un lloc a un altres, introducció als diferents jocs, etc. que permeten als alumnes experimentar altres activitats motrius.

 

Valoració curs 2000-2001:

 

Si deixem de banda el primer trimestre que va ser força caòtic (gairebé sempre els primers trimestres, sobre tot, quan es pretén introduir canvis resulten una mica caòtics), les classes han seguit un ritme ascendent.

Malgrat els primers intents de curses en què quan teníem la fila formada ja ni ens recordàvem de la consigna que havíem donat, o les enrabiades, a vegades de nen petit de l'Albert o la tossuderia en no botar la pilota del Pere, el cert és que el canvi del gimnàs per la pista ha estat positiva i se'ls ha notat que es feien grans. Cada cop treballen més i a un millor ritme, i semblen més capaços d'assimilar nous aprenentatges amb més facilitat. El que aprenen fa coixí en els seus coneixements i facilita la construcció de nous aprenentatges motrius.

Al mateix temps, val a dir que sense realitzar un treball específic es produeix tot un desenvolupament de les capacitats condicionants: velocitat, resistència davant d'un esforç físic continuat, força, així com, el manteniment d'una capacitat en disminució com és la flexibilitat.

A part de l'evident progrés en les activitats més esportives (còrrer, llançar, fer tombarelles, ...) han assolit un alt nivell d'autonomia en les diferents activitats que realitzem. Aquest curs ha minvat de manera considerable l'aparició de conflictes, i han establert entre ells unes relacions més madures.

És possible que el fet d'organitzar unes sessions molt més dirigides per part dels mestres hagi ajudat a baixar el nivell de conflictivitat. Ara bé per aquesta mateixa raó hem observat que en els primers mesos del curs es produia una manca d'iniciativa quans els proposàvem una estona de joc lliure. Semblava que no sabien jugar sols i que necessitaven de la constant participació i ordres dels mestres. Cap a final del curs, ja més madurs, han tornat a ser capaços de jugar sols i organitzar-se quan aquesta era la proposta.

Al llarg de curs també han incorporat al seu repertori de treball la capacitat de respectar el torn per realitzar l'aprenentatge de les activitats que així ho requereixen.

El grup s'ha anat compactant amb una bona relació i dinàmica entre ells. Podríem considerar que a excepció feta dels alumnes autistes tenen una certa consciència de grup. La nova alumna,la Rosa, s'ha incorporat sense problemes i, fins i tot, alguns dels alumnes de la resta del grup reconeixen i utilitzen alguns dels signes.

Encara els hi resta molt per progressar en l'habilitat motriu de botar la pilota si exceptuem en Pere que bota la pilota amb gran domini. Malgrat que és una activitat que els engresca molt sempre resulta de dificil aprenentatge per la gran coordinació motriu que exigeix dels alumnes.

Un altre dels objectius en els que es presenten dificultats d'assimilació, són els jocs, fins i tot en els més senzills. Gaudeixen dels mateixos però moltes vegades no entenen que han de fer, en definitiva tenen problemes per tal de jugar amb regles.

El proper curs sense oblidar el treball iniciat en les habilitats i destreses motrius que tan bon resultat ha donat, i tot insistint, en la millora de la coordinació motriu, introduint els salts com una de les activitats principals, caldrà fer una major incidència en la comprensió de les regles dels jocs, tot proposant aquests com la part central de les sessions, i utilitzant-los al mateix temps per anar millorant altres aspectes. (habilitats, condició física, ....), és a dir, pensar amb el joc com introductor de normes i regles i com a forma d'entrenament i pràctica de les altres habilitats.

ELS ALUMNES AMB AUTISME

 Mereix una menció a part explicitar l'evolució dels alumnes amb greus problemes de psicosi o autisme i la seva participació en el treball amb aquest grup d'Educació Física.

Com ja hem apuntat, en el grup a que ens hem referit s'hi troben dos alumnes d'aquestes especials característiques. Malgrat tenir el mateix diagnòstic són dos alumnes ben diferents. Com la resta de persones, manifesten diferències de personalitat.

Per les seves pròpies característiques aquests alumnes estableixen poca interrelació amb l'entorn i amb les persones que els envolten. Prefereixen matenir-se al marge del que es fa, no participant del treball que es realitza amb el grup. Val a dir que amb alguna diferència tots dos manifesten un nivell més que acceptable en quan a habilitats motrius. Aquesta acostuma a ser una característica general d'aquesta tipologia d'alumnes.

Són alumnes que no parlen, simplement emeten alguns sons, alguns d'ells significatius. Tenen poca intencionalitat comunicativa. El que fan algunes vegades és cercar a l'adult, agafant-lo de la ma, per tal que els resolgui algun problema o algun desig que se'ls pugui presentar i no puguin resoldre per si mateixos. Suposa una fita treure'ls del seu mutisme i de la seva incomunicació.

Ambdós alumnes, mentre la resta del grup realitza les activitats proposades, acostumen a manipular materials molt concrets i específics, sovint de forma obsessiva, fent molt poc cas dels altres. Malgrat procurar que utilitzin diferents estris, la tendència és a no variar de materials i a fer-ne un ús ritualitzat, repetitiu i poc significatiu i útil per la resta del grup.

 

M'agrada jugar amb els aros verds, portar-los d'un lloc a l'altre, acumular-los, agafar-los, fer-los rodar. ... A vegades, no se per què no hi ha aros verds, i els busco desesperadament per tot el gimnàs. On estan ? Estic convençut que estan amagats a l'armari, però no me'l deixen obrir. Seran malparits. Si no tinc els aros verds, jugaré amb els blaus que són els que més s'assemblen.

 

Malgrat no parlar, el Mario es comunica de manera molt elemental utilitzant algun signe. Té tendència a la passivitat, a estar estirat sense fer res. Acostuma a mostrar-se tranquil. Normalment no s'empipa per res, ni tan sols, quan li amaguem un dels seus objectes preferits (els aros verds). Encara menys manifesta cap tipus d'actitud violenta.

 

En Joan acostuma a estar en un dels quatre racons del gimnàs sense res o rodejat d'objectes que d'alguna manera podriem dir que simulen una muralla. Des d'allà alguns cops sembla observar amb certa atenció el que fan la resta d'alumnes.

 

M'agrada està sol i tranquil en el meu racó, pensant en les meves coses o simplement sense fer res i mirant de tan en tan les coses rares que fan aquests humans tant grans, com petits que no paren quiets en un lloc. Ara cap aquí, ara cap allà.A vegades, no sé perquè venen allà al meu racó i aleshores xisclo perque em deixin estar. He descobert que xisclant, esgarrapant i mossegant a vegades aconsegueixo el que vull.

 

Moltes vegades quan hom s'acosta al seu racó envaint el seu espai vital, en Joan canvia de racó o agredeix a l'invasor. Amb el temps aquests rampells d'agressivitat s'han donat més sovint i sense una explicació clara,  en especial quan se'l contraria: xiscla, surt corrent i agredeix amb mossegades i esgarrapades de forma ràpida i descontrolada, a qui troba en el seu camí, en especial els companys més petits.

 

La seva incorporació d'aquests alumnes dins d'aquest grup té com objectiu fonamental i gairebé únic tractar que estableixin algun tipus de vinculació i relació amb els companys amb els que també comparteixen activitats en l'aula i en l'esbarjo. Tots els objectius més vinculats a les habilitats i destreses físiques no tenen sentit per ells, si no solventem primer de tot aquest problema de relació i d'incomunicació.

En tot moment som conscients que la fita que ens proposem presenta serioses dificultats, però tampoc no ens sembla adient marginar-los d'entrada, i això tant per ells com per la resta de companys que també cal que aprenguin a tenir-los en compte.

Aprofitem els moments de les activitats més lliures per apropar-nos a ells i portar-los cap els llocs on la resta dels companys estan realitzant activitats, tot proposant-los la manipulació d'altres materials. En les activitats més dirigides procurem la seva incorporació sempre al costat d'algu de nosaltres, sempre i quan no mostrin una gran resistència o rebuig a l'activitat. Evidentment no sempre aconseguim l'éxit i si en tenim acostuma a ser per curts períodes de temps. No sembla convenient perllongar aquestes estones de participació en les activitats del grup més enllà del seu propi grau de tolerància a les mateixes.

La nostra actitud sempre és de fermesa i afecte. Amb aquesta tipologia d'alumnes els petits passos endavant solen venir de la relació que l'adult pot establir amb ells i que no es produeix sempre amb tothom. Cal aprofitar qualsevol indici de preferència vers un o altre adult per tractar de generalitzar auqesta relació positiva, però tot i així sempre cal que l'adult de referència romangui el més a prop possible del nen, que per altra banda absorbeix tota l'atenció.

 

La seva participació en les activitats ha estat força diferent en els dos alumnes, encara que l'evolució en la pertinença al grup ha estat pràcticament la mateixa.

De sempre en Mario s'ha mostrat més participatiu, però el resultat final ha estat malauradament el mateix en ambdós casos, els companys els han anat ignorant i només s'ha mantingut el lligam amb el grup mitjançant l'actuació de l'adult.

També ha evolucionat la seva relació amb els adults: mentre que el Mario sembla acceptar millor la figura femenina i que sovint se li acosta quan té algun problema, per cercar mimos o interessar-se per les polseres, en Joan ha anat prestant més atenció a la figura masculina fins el punt que cap al final de curs només semblava atendre les seves indicacions, ignorant per complert a l'altra adult.

Els companys que alguna vegada l'havien requerit per jugar, han deixat de tenir-lo en compte i només s'adreçen a ell per tractar de fer-lo callar quan es posa a xisclar.

A mesura que les activitats són més dirigides i que una part estigui basada en la consecució d'un treball d'equip, fa que cada cop quedin més allunyats de cap possibilitat d'incorporar-los a les classes. Tampoc no ens sembla del tot convenient mantenir-los apartats del grup perquè reforcem la seva tendència natural a l'aïllament, però és evident que forçar les relacions mai no resulta una estratègia aconsellable.

D'altra banda, tampoc no podem condicionar la dinàmica del grup que evoluciona de forma natural i positiva i en el que també hi ha nens que necesiten d'una atenció més específica per tal que puguin seguir el ritme de la resta. És evident que això comporta un dilema a l'hora de prendre decisions de com afrontar la intervenció educativa amb aquests alumnes.

Arribats a aquest punt pel proper curs ens plantegem mantenir aquests dos alumnes dins del grup tot incorporant una persona responsable (l'adult de referència) d'aquests dos alumnes amb la condició que mantingui una bona relació amb ells. La seva tasca seria la de romandre a prop seu i anar-los introduint de forma paulatina a alguna de les activitats respectant el seu ritme i interesos, mantenint un nivell d'exigència adeqüat i en cas d'extrema necesitat els podrien apartar del grup i adreçar-los cap a altres activitats. Cal tenir en compte el que ja hem mencionat: els moments d'atenció són curts i en activitats molt concretes i resulta del tot contraproduent voler forçar les situacions. D'aquesta manera el grup podria seguir evolucionant i evitariem la segregació.

 

 

EL PAPER DELS EDUCADORS:

 

En aquesta experència, el nostre paper com a educadors evoluciona al llarg d'aquests primers cursos en que atenem els alumnes segons evoluciona el plantejament de les classes. En un principi, com hem pogut veure són bàsicament lúdiques i lliures, aleshores el nostre rol s'assemblaria, per descomptat salvant les diferències, al d'uns pares i companys simbòlics que escolten i afavoreixen el joc, per a mesura que avancem cap a propostes més dirigides, abandonem aquest rol protector i incorporem més el de mestre.

Si ho haguéssim d'il·lustrar d'una manera gràfica, podríem dir que en un principi, en la nostra actuació sovinteja el treball per terra a l'alçada dels alumnes, i que a mesura que els nens van madurant i adquirint una personalitat pròpia, ens anem posant d'empeus fins a adquirir la figura de l'adult que representa la llei i la seguretat.

Al primer curs i en part del segon, posem especial atenció a la metodologia, que presentant les activitats en forma de joc, permet l'experimentació espontània del material, la repetició de les activitats que els facilitin la interiorització de les vivències tot afavorint la verbalització de les activitats i les estones de descans.

És un treball que afavoreix l'espontaneïtat, tot facilitant i ajudant a que organitzin jocs abans d'oferir jocs reglats, facilita situacions i moments en que puguin organitzar-se les seves activitats per si mateixos i augmenta la capacitat per acceptar normes. Partim de poques normes (la pròpia organització de la sessió) fins a arribar a unes sessions plenament reglades i amb poc espai per la improvisació.

Es tracta d'un procés que des de l'activitat lliure inicial amb poca directivitat ens conduirà a un directivisme cada cop més evident, des de les activitats lúdiques arribarem a activitats amb més exigència i on posarem l'èmfasi en l'execució i en el rendiment.

Aquesta metodologia inicial, basada en l'espontaneïtat dels alumnes i en la lliure expressió d'experiències sensorials i motrius l'aprofitem per afavorir les relacions socials entre ells. És una forma de treballar, que per si mateixa genera situacions de conflicte, bé perquè es disputen un objecte, un determinat lloc del gimnàs, o, fins i tot, el mateix adult. Aleshores, correspon exercir un control flexible basat en els principis, el més equilibrats possible, d'autoritat i d'afecte. Només així es pot participar en les situacions que ho necessitin i abstenir-se en les altres.

Un cop aconseguit que el grup comenci a prendre una certa consciència de grup, així com, l'adquisició de les rutines bàsiques de les sessions, és més senzill tan la incorporació de nous alumnes al grup, com la introducció d'altres canvis. D'aquesta manera, al llarg dels tres cursos ens hem pogut permetre modificar l'estructura del grup i de les sessions sense que s'hagin produït situacions traumàtiques.

Un altre dels factors que també faciliten la incorporació de nous elements, és que els nens no sentin que l'entrada d'un nou company, suposi la pèrdua de l'afecte dels adults vers ells. Cada un d'ells, en especial en els primers cursos, ha de sentir que és molt important, i d'alguna manera l'únic.

Han de notar que en tot moment els estas mirant, no amb una mirada recriminatòria, sinó que estàs amb ells, que els veus i participes de les seves conquestes i els seus jocs o dificultats, que sempre estàs allà quan es troben amb un entrebanc o tenen un problema més o menys real, però que no saben com resoldre. Ara bé s'ha d'anar molt en compte en no crear dependència. Una cosa és establir lligams positius i una altra el fer-nos imprescindibles. Hem de tenir clar que si bé fem de "papàs i mamàs" no ho som, i tampoc els nens ens han de confondre.

Aquests alumnes no acostumen a tenir facilitat en verbalitzar les seves sensacions: pors, angoixes... De vegades tampoc no saben distingir si estan cansats o es troben malament, si estan contents o enfadats. Hem de ser els adults els qui posem paraules i donem sentit a totes aquestes sensacions ajudant-los a la seva identificació, tot i que de vegades es fa difícil encertar la idea que ells en tenen i no s'acontenten amb les explicacions que intentem donar-los.

Hem d'estar molt atents a qualsevol manifestació i anar posant les paraules que els ajudin a moldejar i diferenciar els seus estats d'ànim, mediar en els conflictes tenint molta cura de no prendre partit, ajudar-los a que siguin ells mateixos els que aprenguin a superar les dificultats, acompanyar-los en la descoberta dels materials, donar sentit a les seves produccions, sense tancar-se a les seves propostes i creacions, tot creant el sentit de pertinença al grup. En qualsevol cas, l'expressió verbal de l'educador serveix de guia en el moment de plantejar l'activitat i al llarg de la mateixa i actua com un regulador de l'activitat que amb el temps el nen ha d'interioritzar.

Tambè considerem de vital importància donar temps pel descobriment individual de les possibilitats del material i de les activitats, permetent la repetició de les activitats que els ajudaran a progressar, i identificant aquelles que no ajuden al progrés de l'alumne, i que per tant, és millor evitar la seva repetició.

Hem observat que donar un excés de temps en la realització dels exercicis proposats, acostuma a conduir a la mala execució. Hi ha sempre un temps òptim que un cop sobrepassat no ajuda a progressar. Els educadors hem d'estar atents per reconèixer quan s'arribat a aquest llindar i proposar un canvi d'activitats abans d'entrar en un procés d'errades.

L'actitud ha de ser en tot moment de facilitar als nens les situacions i moments per a organitzar-se en la seva activitat tot creant una relació personalitzada amb ells per així poder mantenir un nivell d'exigència adeqüada al grup ja que en el nostre cas, malgrat l'atenció i el treball individualitzat, un dels objectius d'aquesta àrea és que treballin tots, i tots a l'hora, sense tenir que esperar torns.

El mestre necessita tenir molt clar el que cerca en cada sessió i tenir un esquema bàsic de la mateixa, però alhora ha de ser el suficient flexible per tal d'adaptar-se al que es pot produir al llarg de la classe i tot i mantenir els objectius ser capaç de canviar les activitats proposades i donar-li la volta al que els alumnes proposen amb les seves accions i manipulacions sobre els objectes, l'espai i les persones.

En definitiva,  hem d'atendre a tots els alumnes de forma diferent perquè tenen necessitats diferents, però també atendre'ls a tots de manera igual amb la mateixa intensitat, per tal que cada un dels alumnes sorti reforçat de cada sessió, amb el íntim convenciment d'haver gaudit, d'haver aprés i amb ganes de tornar a una nova sessió d'educació física.

 

 

A TALL DE CONCLUSIÓ

 

Si l'objectiu principal haguera estat la participació als Jocs podríem afirmar que els alumnes han superat el curs amb bona nota, considerant que hi han participat 7 dels nou alumnes del grup i el nombre de medalles i les marques assolides.

Però tot i la importància de l'esdeveniment esportiu el que mereix la valoració més positiva és la evolució dels alumnes com a individus. Malgrat que el nostre amic Pere no ho vol reconèixer, els nens s'han fet grans, han millorat la seva condició física (ara són més ràpids, més alts, més forts i més valents), són capaços d'executar noves habilitats i destreses motrius, han après a tenir confiança en les seves capacitats, toleren millor la frustració, mostren més capacitat d'organització i de autoregulació de la seva conducta, han aprés a jugar amb els altres i a respectar els límits i les normes imposades, tot ajudant-se entre ells, formen un grup i s'identifiquen com a tal (cosa molt important amb alumnes d'aquestes característiques) i a més a més, s'ho han passat molt bé.

I el proper curs seguirem fins aconseguir que formin part de l'equip de bàsquet o de futbol-sala de l'escola i arribin a competir en uns Jocs Nacionals, els nostres Jocs Olímpics Especials.

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Fart del ministre Wert

El ministre Wert és una mina per a tertulians i mitjans de comunicació. Encara no havia acabat d'escriure sobre la primera grossa que va dir que avui mateix n'ha dit una segona. Realment ens té ben distrets.

Fa pocs dies va afirmar amb contundència i sense cap vergonya de que hi ha evidències que relacionen l'augment de l'independentisme amb el sistema educatiu. Realment m'agradaria que expliqui on són aquestes evidències. ¿Vol dir potser que tots els que vam sortir amb les estelades l'11 de setembre ho vam fer com a conseqüència del pervers i nefast sistema educatiu català?

Tinc molts dubtes que això sigui així. És inevitable que un mestre, com a persona que és, exerceixi una influència en els seus alumnes, ja que a part d'ensenyar els mestres fins i tot, sense voler transmeten unes actituds i uns valors. Però d'aquí a dir que el sistema educatiu català està al darrera de l'augment de l'independentisme hi ha un abisme.

Un exemple ben clar és l'escola religiosa i franquista que vam rebre tots els que ja tenim una edat, en unes classes presidides per la creu, i la foto del dos lladres als costats. Una educació on el català estava prohibit i amb Formació del Espirítu Nacional i Religió a dojo. I per sort els que vam sortir d'aquelles aules que pretenien ser uniformadores som ben diversos. Tanta influència no deuen tenir les aules malgrat les seves malèfiques intencions. Si no ho va aconseguir la dictadura, com es pot pensar que ho aconsegueix l'escola catalana rodejada de cultura castellana per tots els costats.

En l'alumnat de l'escola catalana actual hi trobem de tot: alumnes catalanistes, i espanyolistes i malgrat els ministres i consellers aquestes diferències hi conviuen prou bé. Pot ser viuríem molt millor sense ministre d'Educació i al mateix temps ens estalviaríem un sou que bona falta ens fa. Podríem dedicar aquests diners a beques.

La xarxa va plena d'opinions d'aquest ministre. Al menys ha aconseguit que es parli d'ell:

Quina #wertgonya per Jordi Roca

Un ministre d’educació que ha perdut la xaveta per Joan Lladonet

Wert i la Història per Xavier Diez

El ministro Wert españolea sin rubor ni talento per Lluís Foix

Canvi de plataforma i una mica d'història

A l’estiu del 2005 obria el meu primer blog, sota el nom de fragments nocturns. Ho feia dins de la plataforma de blog.cat. El meu objectiu...