diumenge, 22 de novembre de 2020

I amb aquesta ja en portem 8. Tot un rècord.

De nou es repeteix una pel·lícula que ja hem vist massa vegades, i de nou ens encallem en els mateixos problemes que llei rere llei queden per solucionar, i amb aquesta ja van 8 lleis d’educació en el que portem de governs democràtics, una mitjana d’una llei cada cinc anys i mig.

La LOMCE va ser aprovada aprofitant la majoria absoluta del PP. Aquesta serà aprovada amb el vot favorable de més grups parlamentaris, però no resolt el problema de la necessària estabilitat de les lleis d’educació que permetin als docents caminar per un camí segur. El PP i tota la dreta ha posat el crit al cel, amb els crits de “llibertat” “llibertat” en la seva posada en escena al Congrés que cada vegada sembla més un mal teatre. Hi ha seguit repetint el model de recollida de firmes que ja va utilitzar per l’Estatut. No em puc estar de recordar les meses “petitòries” de l’època franquista. Realment resultaria patètic si no fos que obtenen moltes firmes i que tenen un ampli recolzament en vots.

Fa anys que es demana un pacte educatiu entre els partits per tal de consensuar una llei educació que duri anys i no que es canviï amb cada ministre d’educació. Segur que no seria una llei al gust de tothom, però al menys acabaria amb aquests canvis que ens porten a enlloc. Si deixessin fer als tècnics i no als polítics, el mateix que es demana en qüestions de salut, segur que seria més fàcil arribar a un cert consens.

Cada vegada que es posa a debat s’acaben encallant en els mateixos punts:

1.- Escola pública, escola concertada i escola privada. En aquest punt es reben moltes pressions del lobby de les escoles privades i concertades que veuen perillar el seu negoci a través dels partits de la dreta.

2.- La religió, en el que l’església també exerceix la seva pressió que és molta.

3.- La llengua. La defensa del castellà, com si aquest estigues en perill d’extinció. En aquest cas és un tema que dona molts vots a determinats partits.

4.- Educació en valors, ètica, educació per la ciutadania, una matèria que ha anat i vingut, ha canviat de nom, i sobre la que sempre pesa la sospita de manipulació dels alumnes ....

En aquesta llei s’ha posat també sobre la taula un tema en el que hi ha consens com és la inclusió, sota la falsa acusació del PP que implica la desaparició dels centres d’educació especial. Cal tenir present que una part important dels centres especials també són privats.

Si m’haig de definir prefereixo aquesta llei que no m’he llegit ni penso llegir-me, que la LOMCE que si que em vaig llegir en el seu moment i que era una llei absolutament infumable, fins i tot, en al seva redacció. Vaig viure el seus primers anys d’aplicació a l’escoles i realment els mestres i els centres em vàrem fer molt poc cas. Vam seguir fentel que ja fèiem.

I per acabar-ho d’adobar avui surten al carrer atiats pels partits de la dreta més rància i el lobby dels centres concertats i l’església amb la campanya del llaç taronja. No tinc ni idea de qui és l’invent, però el color el converteix en molt sospitós. Els anti-llaços grocs ara es posen en campanya amb els llaços taronges. Aviat no quedaran lliures colors per a tants llaços.

Taga (2040 metres), gener 2020

 

dimecres, 20 de maig de 2020

Canvi de plataforma i una mica d'història


A l’estiu del 2005 obria el meu primer blog, sota el nom de fragments nocturns. Ho feia dins de la plataforma de blog.cat. El meu objectiu a l’obrir el blog era poder escriure de les meves dèries i fer-les publiques. El nom de fragments nocturns té l’origen en l’hora que acostumava a escriure i a publicar un cop havia finalitzat la meva jornada.

En aquesta mateixa plataforma vam obrir els primers blogs de l’escola. Més endavant el Departament oferiria la seva pròpia plataforma. Per entremig vam passar a tenir alguns blogs de classe a blogger.
En el meu blog personal, ben aviat van quedar clares quines eren les tres dèries sobre les que escrivia més sovint: escola, llibres i curses i excursions. En un moment en que la plataforma blog.cat no funcionava gens bé, i em donava problemes constants, vaig decidir que el millor era especialitzar els blogs.

D’aquesta manera van néixer dins de la plataforma de blogger,  fragments personals on escric sobre llibres i expresso algunes opinions i reflexions personals del dia a dia i fragments de camins i curses on escric sobre les meves curses i alguna de les meves caminades per la muntanya. Finalment el blog original de fragments nocturns va canviar de nom pel de fragments d’escola i va quedar només pels meus escrits sobre el dia a dia de l’escola i les meves reflexions sobre educació que a mesura que passava el temps es van fer més i més esporàdiques.

La darrera publicació en fragments d’escola data de finals d’octubre del 2016, de quan encara treballava. Ara ja jubilat des de fa més de tres anys, malgrat seguir interessat pels temes educatius no m’acabo de decidir a seguir expressant les meves opinions sobre els temes educatives.

El passat mes d’abril vaig rebre un correu dels responsables de blog.cat explicant que tancaven el servidor i que ens donaven de temps fins a finals d’any per recuperar els continguts del blog. No sabia massa què fer, però vaig decidir que ho passaria a blogger. No he trobat la manera de convertir un blog fet amb wordpress a un blog fet amb blogger i al final ho estic fent entrada a entrada. És una tasca entretinguda però tinc fins a finals d’any per fer-ho.

A més a més m’està resultant divertit llegir el que havia escrit explicant el dia a dia de l’escola i opinant d’educació des de l’estiu del 2005. Em porta alguns bons records de ja fa bastant de temps.

diumenge, 30 d’octubre de 2016

L’escola atrapada

L’escola, vulguem o no vulguem, es troba atrapada entre al menys tres focs que ens encaminen en tres direccions diferents:
  • Ensenyar per la vida, despertar la curiositat, aprendre a aprendre
  • Sancionar, als vàlids, validar, seleccionar,
  • Fer de guarderia.
Des de la promulgació de la LOGSE el 1992 i després amb tot el desplegament de les competències bàsiques, s’ha posat en el centre del debat educatiu uns objectius que molts mestres sempre han tingut per prioritaris, però dels que a hores d’ara es parla molt. De fet són tan innovadors com ens volen fer pensar des de algunes de les plataformes que s’han posat en marxa, ja que alguns d’aquests objectius ja formaven part de l’essència de les escoles innovadores que la guerra civil i el franquisme van escapçat.

Ara bé la mateixa normativa que fa aquesta demanda d’educar pel futur, d’aprenentatge cooperatiu, d’educació inclusiva també exigeix una avaluació formal que discrimini entre els que superen els objectius i els que es queden pel camí. Uns podran seguir estudis superiors, els altres hauran encaminar els seus passos per altres viaranys menys valorats socialment, d’altres senzillament abandonaran el camí de l’educació formal.

I finalment, les famílies tenim un objectiu a vegades ocult i és que les escoles, al menys en l’etapa de primària, els hi guardem els seus fills mentre treballen.

Conjugar els tres objectius no resulta gens senzill, però és el que ens toca fer moltes vegades. Molts mestres ens sentim molt identificats amb el primer dels objectius, però no podem obviar els altres, ja que vulguem o no, també formen part de les nostres funcions i de les atribucions que ens atorga la societat que ens confia els seus fills i filles.

En moltes més ocasions de les que voldríem ens trobem atrapats entre aquests tres focs.


dilluns, 14 de març de 2016

Em preocupa la simplicitat de les lectures infantils

El fet de tornar a ser tutor després de molts cursos de treballar gairebé en exclusiva d'especialista d'anglès ha fet que torni a interessar-me per les lectures dels meus alumnes. Ja fa temps que havia observat el fenomen Gerònimo Stilton, Diari de Greg, i altres llibres d'aquest estil.

Al llarg d'aquests dos trimestre m'he llegit alguns dels llibres que hi ha a la biblioteca de la meva aula, entre ells, aquests que els meus alumnes de tercer llegeixen amb fervor, i que ja he citat abans. I el que he pogut copsar és que repeteixen l'esquema de molts dels best-sellers d'adults. Són llibres amb poc interès, que tan sols cerquen situar-se líders de venta i fer un bon negoci. On estan els llibres de col·leccions que en altres moments omplien els prestatges de les aules, com els Grumets de la Galera, el Vaixell de Vapor?, i autors nostrats com Michael Ende, Chisrtine Nöstlinger, Roal Dahl, Josep Carbó, Jaume Cela, Gianni Rodari, ...? Ja no estan en el centre d'interès dels nens i nenes. Hi ha nous autors que els han substituït? Quins són?

He pogut comprovar que escolten embadalits la lectura en veu alta que faig d'aquests llibres, però ells segueixen amb les seves lectures. No observo cap canvi substancial i em preocupa cap a on anem. Potser només cerquen l'entreteniment fàcil, sense complicacions. Tot plegat no m'agrada gens i em preocupa.

Aquesta setmana he pogut llegir a Núvol "el català infantil està de rebaixes?". Sense estar del tot d'acord amb el que explica Griselda Oliver, ja que penso que les lectures que posem al seu abast no poden incloure un vocabulari massa allunyat dels seus coneixements, ja que pot dificultar molt la comprensió i el gaudi de la lectura. Però tampoc ens hem de col·locar en l'altre extrem, i deixar que s'abonin a lectures d'un llenguatge pla, sense cap dificultat, i d'argument tan simple que poc o gens fan pensar, i que poca creativitat i imaginació aporten, i en les que tot passa molt i molt ràpid, a la velocitat del videoclip.

Si no provoquem un gir radical en els seus gustos lectors estem abocant a aquests alumnes a no augmentar el seu vocabulari i en futur a tenir veritables problemes per llegir textos amb un mínim de complexitat. I en conseqüència esdevindran uns adults amb un pobre nivell intel·lectual.

diumenge, 31 de gener de 2016

Recursos esportius versus recursos educatius

Gairebé cada dia quan surto de l'escola puc veure com entrenen les categories inferiors del C.E. Sabadell a les instal·lacions de l'Olímpia. I també cada dia m'indigno. Veig grups de 8 a 10 nens entrenant amb entusiasme sota les ordres d'un parell d'entrenadors. D'aquesta manera poden polir el més petit detall tècnic.

Aleshores no puc evitar pensar que a l'escola ens passem 5 hores diàries tancats en una aula 1 mestre i 25 alumnes. Suposo que aquesta diferència de ràtio entre mestre i alumne té la seva motivació en la gran dificultat que té l'aprenentatge del futbol comparat amb la diversificació de matèries que intentem ensenyar a l'escola. O potser la raó és que aprendre a jugar a futbol és molt més important que aprendre a llegir i a escriure.

Com a societat ens omplim la boca amb afirmacions sobre la gran importància que té l'educació. Però aquestes afirmacions no es corresponen a la realitat. Només hem de realitzar algunes comparacions amb el món de l'esport i veurem amb claredat qui en surt guanyador i per golejada:

  • comparem els recursos que destinem al món educatiu i el que destinem a l'esport,
  • els sous que es cobren en ensenyament i alguns dels sous que es cobren al món del futbol i altres esports,
  • i també el temps i l'espai que els mitjans de comunicació dediquen a l'esport i a l'educació.

Caldria repensar-ho tot plegat una mica i invertir aquestes proporcions, o simplement ser sincers com a societat i reconèixer que l'esport és prioritari respecte a l'educació i deixar d'enganyar-nos. I ho dic des de la visió d'una persona esportista i que li agrada l'esport, però molt poc satisfet de que aquest sigui considerat com una de les activitats més importants, a la que es destinen milions i més milions, i a les que es dediquen hores i hores en els mass-media.

diumenge, 10 de gener de 2016

És possible canviar el futur?

No ens agrada llegir-lo però en tots els estudis que es fan sobre el rendiment i resultats dels alumnes, el factor més decisiu és l'origen socioeconòmic d'aquests alumnes i la professió dels pares. O sigui que el futur de tots nosaltres està directament relacionat al tipus de família i entorn social del que procedim. Els mateixos resultats de PISA diuen que el 85% de la diferent puntuació assolida pels alumnes són una conseqüència directa del nivell socioeconòmic de la família.

L'escola es baralla per tal que aquestes diferències socials siguin els menys significatives possibles, però malgrat el seu esforç no se n'acaba sortint. De fet un dels objectius de l'escola és fer disminuir aquestes diferències d'origen. Però siguem realistes malgrat que els alumnes passen moltes hores a l'escola, on realment passen més hores és en l'entorn familiar. Aleshores, què és el que es pot fer ?

Realitzar intervencions en l'àmbit familiar que generin alguns canvis podria ser el camí. Alguns dels canvis que serien desitjables podrien ser que:

  • els alumnes tinguin un temps i un lloc per poder treballar/estudiar a casa seva.
  • dediquen una part del lleure familiar a la lectura. Tots sabem que una bona lectura és cabdal per la millora escolar i acadèmica.
  • la família vagi sovint a l'escola a parlar amb el mestre del seu fill
  • la família valori el treball escolar del nen i que ho faci evident.
  • s'estableixen en el sí de la família unes rutines favorables al treball escolar
  • l'alumne dormi les hores necessàries per arribar ben descansat al matí a l'escola.
  • la família s'asseguri que el seu fill porti cada dia tot el que necessita pel treball escolar.
  • la família estimuli les visites a la biblioteca del barri.
  • s'estableixin períodes de tranquil·litat amb els diferents aparells tecnològics actuals tancats.
  • es milloren les expectatives de futur del nen

¿On podem trobar el desllorigador d'aquesta situació en que la família i la seva situació socioeconòmica són la part més important per oferir una millor possibilitat de futur al nen?

Només veig una possibilitat: establir una mena de formació de la família. L'escola ha de treballar tant amb l'alumne com amb la família per incidir el màxim en aquests punts i ajudar a la família per establir els canvis que poden afavorir un millor esdevenidor per l'infant. No és fàcil, però ningú ha dit mai que l'educació i oferir un millor futur al nostre alumnat per tal de trencar les barreres de la desigualtat sigui un camí de roses.

dijous, 10 de desembre de 2015

Del 1981 al 2015

El setembre del 1981 començava a fer de mestre i fins ara. Són un munt anys, de classes i d'alumnes. Era jove i inexpert. Ara ja sóc gran i amb experiència. Al llarg d'aquests anys tot ha canviat i molt.

Vaig començar en una escola concertada religiosa en el que aleshores s'anomenava segona etapa (6è, 7è i 8è d'EGB). A les aules hi havia de 35 a més de 40 alumnes. Eren aules només de nois. L'educació mixta que ja s'estava implantant a l'escola no havia arribat als cursos més alts. Entre d'altres matèries impartia francès. Era la llengua estrangera majoritària. L'anglès tot just arribava a algunes escoles. La llengua vehicular era el castellà. El català feia poc que havia arribat a les aules. Si no em falla la memòria a part del català, també es feien amb català les socials i poca cosa més. L'atenció a la diversitat estava a les beceroles. Bé de fet gairebé ningú en parlava. Les TIC no sabíem el que eren. En els cinc cursos que hi vaig treballar és va construir una sala d'usos múltiples amb televisor per veure alguns vídeos i vam començar a gravar amb una càmera Betamax. Tota una modernitat!

Entre el 1981 i el 2015, he vist passar per les aules un bon nombre de reformes educatives. La més sonada i que va implicar grans canvis organitzatius va estar la LOGSE als anys 90 . Altres reformes han passat sense pena ni glòria. Els mestres estem tan acostumats a les lleis de Reforma Educativa, gairebé una cada quatre anys, que ja no fem cas. També he vist alguns invents de durada efímera: la sisena hora, la setmana blanca, ... Val a dir que al llarg de tots aquests anys també he constatat alguns encerts i alguns canvis conceptuals que han arribat per quedar-se: alumnes amb necessitats educatives especials, competències bàsiques, ...

2015: després de passar per l'escola d'educació especial pública, ja fa més d'una dècada que treballo en la mateixa escola pública. També he vist la seva evolució en aquests més de 10 anys. Les imparables TIC han entrat a les aules, des de fa ja un temps totes amb ordinador i projector i algunes amb PDI. Però encara no les hem acabat d'integrar del tot en el nostre treball diari. Malgrat les retallades, seguim al voltant de 25-26 alumnes a l'aula. El francès i els vídeos pràcticament han desaparegut de les escoles. El català és la llengua vehicular indiscutible, malgrat el ministre Wert i el seu desig d'espanyolitzar-nos. De l'atenció a la diversitat se'n parla i molt. En el camí han canviat els noms i els conceptes: normalització, integració, inclusió. Però, encara resta molt per fer. Com diu el poeta tot està per fer i tot és encara possible.

Com seran les escoles i l'educació d'aquí a 35 anys? 2050!!!!

I amb aquesta ja en portem 8. Tot un rècord.

De nou es repeteix una pel·lícula que ja hem vist massa vegades, i de nou ens encallem en els mateixos problemes que llei rere llei queden p...