Més autisme ?

El meu primer contacte amb aquesta paraula es va produir al llarg dels meus anys d'estudiant universitari (mitjans dels 70), però aleshores no estava massa interessat pel tema, ja que m'inclinava més per temes de la psicologia social i els fenòmens del poder.

Quan vaig començar a treballar en un centre d'educació especial me'ls vaig trobar al davant i la pregunta era: que els hi passava a aquells nens tan misteriosos que tenien l'etiqueta d'autistes ? Va ser el moment de llegir i llegir llibres i també preguntar i escoltar als experts.

I a partir d'aquí s'ha convertit amb un tema que d'una manera o un altre  m'ha acompanyat sempre. Han aparegut noves etiquetes per explicar el mateix (trastorn generalitzat del desenvolupament, trastorn d'espectre autista) i també descripcions més detallades i aprofundides dels símptomes així com canvis en la forma de treballar amb aquests alumnes.

  

Imatge del bloc recursos per l'educació especial: http://blocs.xtec.cat/recursosee/

I una pregunta que fa temps que els que treballem a l'ensenyament ens fem a vegades amb veu baixa, és si hi ha cada vegada més alumnes autistes.  Potser és que simplement s'han millorat les eines diagnòstiques. També cal tenir en compte que no fa pas tants que un bon grapat de nois i noies que avui es troben en els nivells alts del Trastorn d'Espectre Autista (TEA) eren simplement considerats rarets i poca cosa més. I avui en dia aquests també els col·loquem en el calaix d'autistes. De fet no hem d'anar pas tants anys enrere per comprovar que autisme i deficiència intel·lectual anaven de bracet i en canvi ara no és ni molt menys així i es coneixen molts autistes capaços de portar una vida que podem qualificar de normal. És evident que no presenten les mateixes dificultats els autistes amb nivells d'intel·ligència normals que els que tenen associada una discapacitat intel·lectual.

Es fa molt difícil de treure'n l'entrellat a aquesta qüestió. No sempre s'utilitzen els mateixos criteris per emetre el diagnòstic i segurament la metodologia també és diferent. Això fa que les dades de les que es disposa no són comparables les unes amb les altres.

Ara bé, els que fa temps que treballem en el món de l'educació tenim la impressió que el nombre de diagnosticats, sigui pel motiu que sigui ha anat en augment de forma progressiva. De fet 30 o 40 anys enrere eren ben pocs els que coneixien el tema i ara pràcticament ha arribat a totes les aules i a tots els mestres. Gairebé tots els mestres en un moment o altre de la seva pràctica educativa han tingut un alumne amb diagnòstic d'autista a l'aula. Tan sols això ja ha fet aquests trastorns a hores d'ara siguin molt més visibles.

Ara bé la popularització del terme també fa que a vegades es parli amb molta facilitat d'alumnes amb trets autistes, i cal clarificar que no és el mateix tenir trets que ser autista. De fet qui no té en algunes ocasions trets o reaccions autistes ?

La diferència entre tenir trets autistes i ser autista és molt gran i cal vigilar i no posar a tots en el mateix calaix de sastre, ja que ens pot portar a confusions que no ens ajudaran gens en la nostra pràctica a l'aula.

Cal ser molt curós amb el tema. Diagnosticar bé és important i cal fer-ho amb cura. Però més que diagnosticar el que necessitem es trobar la millor manera d'abordar aquests trastorns i la millora manera d'ajudar a aquests alumnes a afrontar el repte de adaptar-se a una realitat ja de per si difícil i feixuga per molts alumnes i molt més per ells.

Casa-habitació 3,52

Al rebre la meva primera nòmina com a mestre de l'escola pública (1986) em va sorprendre molt el concepte de gratificació per casa-habitació. Vaig preguntar. Això ho cobràvem els mestres que no gaudíem d'un habitatge de mestre. Moltes escoles tenien un edifici al costat o a prop on hi vivien sense pagar res alguns mestres. Els que no hi vivíem cobràvem 585 ptes. com podeu comprovar en alguna nòmina de la època.

Cobrar aquesta quantitat en aquell temps ja servia de ben poc, per no dir per res, si amb això es pretenia llogar algun lloc per viure. Han passat els anys i aquest concepte segueix apareixen a les nostre nòmines. Ara en lloc de pessetes són euros (3,52), però la quantitat és la mateixa.

No entenc aquesta persistència al llarg del temps i molt menys l'actualitat. Des de ja fa uns quants anys que no existeixen (al menys que jo sàpiga) els habitatges de mestres. Per què es manté aquest ridícul concepte en la nòmina ? Només ho rebem els mestres o també ho reben altres tipus de funcionaris ? Crec que seria l'hora de plantejar-se la seva desaparició. És una resta del passat remot que ja seria hora que canviï.

 

Tres tòpics

Com a tot arreu les escoles estan plenes de tòpics i de converses que es repeteixen una vegada i un altre:

1.- No tenim temps: és una constant escoltar dir als mestres que ens falta temps. En certa manera ho podem considerar cert. La feina de mestre requereix de molt de temps i sempre tens la sensació de no poder arribar a tot. Aquesta sensació és més aguda en els inicis quan encara et manca experiència. Però amb posterioritat el que cal es relativitzar-ho: disposem d'un temps de dedicació diari i setmanal i el que hem de fer és prioritzar les nostres tasques en el ben entès que sempre ens deixarem feines al tinter que no podrem abordar. Simplement ens hem d'organitzar i procurar que res del que considerem important resti per fer.

2.- Papers i més papers que no serveixen per res. Als mestres no ens agrada omplir papers sota l'argument que no tenen cap utilitat i que considerem que són tan sols una tasca burocràtica que ens pren temps del nostre objectiu cabdal que és l'atenció dels alumnes. Per altra banda, tenim molta facilitat de caure en la trampa d'elaborar papers que ens poden ser útils i deixar-los abandonats de forma immediata al fons d'un calaix. De ben segur que si volem, els papers ens podem ser d'utilitat. Són un bon moment per reflexionar sobre la nostra feina i trobar noves formes per a millorar-la en la mesura del possible. Ara bé si els elaborem de pressa i corrents sense pensar, seran del tot inútils i no tindran cap sentit.

3.- El nivell dels alumnes baixa en cada promoció. Aquesta és una cantarella que s'escolta a la sala de mestres així com en moltes converses informals entre educadors. Fins i tot sorgeix de tarda en tarda en els mitjans de comunicació. L'altre dia tot parlant amb un company a l'hora de l'esbarjo em va dir que aquesta ja era una frase que deia Plató en el segle V abans de Crist sobre els seus deixebles.  Si realment fora certa aquesta afirmació podríem pensar que l'especie humana en lloc d'evolucionar el que està és en regressió. La realitat és que els temps canvien i els alumnes també i que cada promoció és diferent. Quan afirmem que els nivells baixen no ho fem amb les dades a la mà, sinó que simplement ens basem en impressions personals del moment. Hem de pensar que si fora així ens estaríem tirant pedres sobre el nostre propi terrat, ja que voldria dir que la nostra experiència serveix de ben poc i que en realitat cada any ho fem pitjor.

Aquests tres tòpics són tres simples exemples. Hi ha molts més temes que fàcilment s'acaben convertint en un tòpic en la nostra feina. Ara bé això no tan sols passa entres mestres sinó que també passa en altres àmbits laborals.

Imatge manllevada del bloc de Carmelo Urso: tiempo presente

Vull ser famós o famosa

És evident que els temps han canviat. Quan jo era alumne a la pregunta que volies ser de gran, potser les respostes més habituals eren algunes professions uniformades (policia, bomber,...) i d'altres d'un cert prestigi social com metge o fins i tot, futbolista. Però ara han canviat del tot i la resposta potser més escoltada és "vull ser famós o famosa" o al menys aquesta és la idea que hi ha al darrera de voler ser futbolista, cantant, actriu, ...

De fet fa pocs dies en un control d'anglès on demanava en una pregunta que em posessin noms d'oficis en anglès i la seva traducció al català. En no pocs exàmens va aparèixer com a professió: famous = famós

Com i quan es produeix aquest canvi? La gran popularització dels mitjans de comunicació en tenen una gran part de responsabilitat. El somni dels nostres infants és ser popular i sortir als mitjans de comunicació. Qui no surt a la tele, no existeix. Ser objecte de conversa, o potser ser objecte de desig i enveja dels altres. I darrera de ser famós també hi ha el somni de destacar per sobre dels demés. Com que no ho podré ser pel saber, potser per aquest camí serà tot plegat més fàcil. També hi ha al darrera el desig de ser algú reconegut dins de la societat i deixar de ser un subjecte anònim al qui ningú coneix. Aquest és l'actual somni dels contes de fades dels nostres infants. És això ?

El castellà està en perill d'extinció ?

Fa dies que una nova sentència d'aquesta justícia espanyola assentada a Catalunya, que no sap o no vol  escriure en català, vol imposar a 5 aules que el 25 % de les seves hores lectives  s'imparteixin en castellà. I tot tan sols per què els pares d'un dels alumnes de cada una de les aules així ho exigeix. I on estan els drets de les altres famílies dels alumnes d'aquestes aules ?

Veiem el que passa en una escola qualsevol del nostre país. En l'escola on treballo la major part de l'alumnat i de les seves famílies són de parla castellana. També tenim immigrants però no són una xifra important i la major part també són de parla espanyola. Els alumnes catalanoparlants són minoria. Les classes s'imparteixen en català, excepte les hores de llengua castellana.

Malgrat aquesta immersió educativa els resultats de les avaluacions tant internes com externes són prou clars. Els resultats en castellà acostumen a ser molt millors que els resultats en català.

Un factor important d'aquests millors resultats és la utilització massiva que fan els alumnes de la llengua castellana en tots els entorns. La llengua de comunicació habitual entre els alumnes és el castellà. Poques vegades en les seves interrelacions espontànies es pot escoltar el català. Fins i tot, és del tot habitual escoltar als alumnes catalanoparlants parlar en castellà. No ho hem comptabilitzat, però ben segur que supera el 25 %, aquest que volen imposar per la força judicial el nombre d'hores que l'alumnat de les nostres escoles estant exposats i bombardejats per la llengua de l'imperi. No sé pas perquè pateixen tant. De fet, tal com va dir Màrius Serra a la concentració del passat dilluns, algú de vosaltres coneix algun català que sigui monolingüe ? que només parli català tot el dia ? En canvi quants castellanoparlants només parlen castellà al llarg de tota la jornada ?

El grup Contrastant ha publicat aquesta interessant reflexió sobre el tema  a Vilaweb: Qui decideix la llengua de l'escola ?

 

Els ni-ni, problema pendent

Fa molt de temps que es parla dels ni-nis, però poc s'ha fet per tal de trobar-hi solucions. Segurament sempre hi ha hagut joves en aquesta situació, però sembla que el nombre va en augment. Les raons que porten a un jove a no treballar i a no estudiar per un període de temps poden ser molt diverses. Però tenir a 140.000 joves en aquesta situació i a més de forma molt perllongada es converteix en un problema greu: fàcilment està molt de temps continuat sense fer res, ni tenir unes obligacions pot fer perdre els hàbits de treball adquirits en el temps passat a l’escola i per tant, és molt probable que acabi tenint conseqüències a llarg termini.

És un col·lectiu que acostumen a no voler seguir estudiant i al no trobar feina es troben en terra de ningú. En altres èpoques quan hom no volia estudiar era molt fàcil trobar feina, però des de ja fa un temps no és així. A més a més, en la cerca de feina pot rebre moltes respostes negatives amb la frustració que aquest fet poc implicar i la sensació d’inutilitat que pot donar.

En molts casos aquests ni-ni abandonen aquesta recerca de feina i aleshores  ser un ni-ni vol dir trobar-se en una situació de lleure permanent, amb pocs recursos, depenent de la família qui és qui finança les seves despeses. Aquesta situació no és gens favorable per tal de promoure l’autonomia del noi o noia.

Si a Catalunya la xifra és 140.000 en el total d’Espanya entre els 18 i 24 anys aquests s’eleven fins a 800.000 ni-nis, un 23,1 % de la població d’aquesta edat.

Víctor Hugo deia que quan la crisi tenalla una nació és més necessari que mai duplicar els fons destinats als sabers i a l’educació dels joves per evitar que la societat es precipiti en l’abisme de la ignorància. Malgrat no ser fàcil aquesta podria estar una via interessant per trobar alguna sortida a aquests nois i noies, però no sembla pas que estem en aquest camí.

 

 

Llibres de text, lleis educatives i editorials

Treballo en una escola que fa temps que aplica la política de reutilització de llibres. D'aquesta manera aconseguim disminuir la despesa de les famílies a l'inici de cada curs. Ara fa temps que no renovem llibres i comencen a estar força malmesos. Ho hem revisat i els llibres que utilitzem actualment a les aules tenen entre 4 i 6 anys. Com una curiositat a cada llibre figura el nom de l'alumne que l'ha utilitzat en cada un dels cursos al llarg dels seus anys de vida útil. Estem estudiant quina serà la millor manera d'organitzar la renovació dels llibres ara que el programa de reutilització de llibres de la Generalitat està aturat com un efecte més de les retallades. L'idea és renovar un llibre cada curs començant pels més vells,  i així en 4 cursos podrem tenim tots els llibres renovats. Però la organització d'aquesta renovació se'ns complica amb la reforma educativa del Sr. Wert pel mig. Les editorials estan a l'espera de saber com acaba tot plegat per llançar al mercat els seus nous productes: moltes vegades llibres iguals que els anteriors amb simples canvis d'ordre i de fotos.

Parlant de tot això en les darreres reunions a l'escola ens ha sortit la sospita que darrera aquestes reformes continuades del sistema hi ha el lobby de les editorials de llibre de text molt interessades en que les escoles canviem de llibres més sovint i així augmentar els seus guanys. I cercant informació sobre el tema de les editorials de llibres de text el que hem comprovat és que darrera de moltes editorials hi ha capital de diferents ordres religioses. Per tant la darrera reforma educativa suposa un doble guany per l'Església Catòlica: a més de guanyar protagonisme dins dels continguts del currículum que es volen imposar també augmentaran els seus beneficis amb el canvi de llibres de text a l'escoles. No deixa de ser una jugada perfecta. Potser aquests polítics tan interessats en els canvis educatius constants ens haurien d'explicar quina pressió reben d'aquests lobbys editorials. Al menys d'aquesta manera tot quedaria molt més clar.