Atendre la diversitat és tot un repte per l'educació i pel dia a dia dels mestres a l'aula. Els alumnes d'una classe són tots ben diferents. Sempre ha estat així, però possiblement cada cop aquesta constatació és més evident pels mestres. Trobar recursos per atendre aquesta diversitat de manera satisfactòria no és gens fàcil.
Hom va provant estratègies i metodologies. Algunes funcionen però d'altres no. Poques vegades s'assoleix la satisfacció desitjada. Bé, de fet els mestres acostumem a ser inconformistes i gairebé sempre tenim la sensació de que ho podem fer millor. Incorporem les pràctiques que alguna vegada ens han funcionat i les que no ens funcionen intentem canviar-les.
Aquest llibre de Robert Ruiz és una bona eina de reflexió. En alguns moments la seva lectura no resulta del tot fàcil i es fa feixuga, però ofereix idees que segurament es poden aplicar a l'aula.
La seva proposta és l'elaboració d'uns plans de treball d'aula multinivell que puguin permetre el treball dels alumnes en diferents nivells de dificultats en funció de les seves característiques particulars. De fet no dista massa del que algunes vegades fem a l'aula on oferim diferents nivells de treball als alumnes, encara que en ocasions no d'una forma del tot sistemàtica. La seva proposta és sistematitzar una mica aquesta oferta multinivell i que amb el temps aquestes propostes de treball es vagin acumulant i estenent en les nostres programacions del dia a dia a l'aula. No és fàcil, però tampoc és impossible. Segurament és més qüestió de posar-s'hi que una altra cosa.
En les pàgines finals del llibre ofereix unes reflexions a tenir en compte i més venint d'una de les persones que més va treballar i treballa per estendre el concepte d'integració i normalització, primer, i d'inclusió després. Robert Ruiz va ser el que va introduir i desenvolupar tant el concepte d'els ACI com diferents eines per la seva utilització a casa nostra, que des de fa uns pocs anys han desaparegut de la normativa en educació sent substituïts per un eteris i fantasmagòrics Plans Individualitzats que a ben pocs ens queden clars com s'han d'utilitzar.
“La nostra tradició és la de plantejar la planificació personalitzada o individualitzada dels suports sense cap vinculació legal amb la provisió i el finançament públic i gratuït” Poques vegades l'Administració garanteix els suports que en la planificació individualitzada dels alumnes es realitza des dels centres o des dels tècnics dels EAP
“Els ACI eren en els seus orígens un dispositiu pensat per a la integració escolar, però per unes o altres raons alguns dels seus termes han servit, en algunes memorables ocasions, per fonamentar idees i pràctiques més aviat vinculades a vestir endèmics processos i realitats d'exclusió”. En moltes ocasions s'ha fet una utilització perversa de les ACI, ja que més que justificar processos d'integració, han justificat processos de segregació.
“L'empobriment del currículum i la limitació d'oportunitats no semblen una història del passat, sinó la resposta habitual que molts alumnes amb necessitats especials experimenten quotidianament. Es tracta d'uns esquemes organitzatius que, la majoria de vegades, no semblen contemplar altra possibilitat que la de continus suports fora de l'aula de referència, suposadament per reforçar “el bàsic”. Això sí, presentat sota l'etiqueta “d'adaptacions curriculars” que del seu original plantejament només solen conservar el nom, i sempre embolicades amb la traïdorenca actitud de les “bones intencions”, que deixa les consciències tranquil·les però discrimina els alumnes que les pateixen” ECHEITA i VERDUGO (2004) Massa vegades es treu l'alumne de l'aula per donar-li un suport que segurament es podria oferir dins de l'aula i dins del seu grup-classe i que és molt possible que més alumnes en poguessin treure beneficis en el seu aprenentatge.
