dijous, 29 de juny del 2006

Reflexions breus

Fa molts anys es valorava l’esforç i la pregària. En els temps actuals el valor preeminent és el consum en els grans temples actuals, les grans superfícies comercials. Allà ens divertim, i ens estressem mentre buidem les nostres butxaques.

La immigració que ve de països més pobres i amb menys recursos també sucumbeix a aquests nous temples i els seus atractius. De fet venen cap a nosaltres per formar part d’aquesta bona nova: vesteixen de marca, utilitzen el mòbil contínuament, ...

Abans escola i societat anaven a una, defensaven i ensenyaven els mateixos valors, ara no. La societat transmet uns valors utilitzant, sobre tot, la publicitat i els mitjans, (els predicadors del nou segle) i moltes vegades l’escola tracta d’impulsar altres valors diferents. Gairebé sempre entrem en una contradicció evident, anem a contracorrent i entrem en una batalla que tenim perduda des de bon començament.

La nostra felicitat abans estava en el més allà, ara està aquí en tenir i consumir. Però la felicitat real està en el ser. Tothom pot ser, però no tothom pot tenir.

dilluns, 26 de juny del 2006

Oposicions: ja s'acaben

Aquest ha estat el primer cap de setmana des del 13 maig en el que he gaudit de dos dies de festa i relax, abans d’encarar el darrer dia del tribunal de les oposicions Han estat 5 setmanes en les que he tingut molta feina extra i en les que m’ha tocat treballar els dissabtes tot el dia fins tard i, per tant, només comptava amb el diumenge com a dia de descans. No estic acostumat a aquest ritme frenètic. No m’agrada anar tan accelerat i amb tan poc temps per organitzar-me. Sóc lent i necessito el meu temps.

Tenia moltes ganes d’albirar el final d’aquests dies de tribunal, primer van ser les inacabables correccions escrites i després d’aquests dies en els hem tingut que llegir les programacions dels supervivents i escoltar després la seva defensa. Haig de reconèixer que alguns dels opositors han estat molt bons i que m’han aportar excel·lents idees que espero poder aplicar a les meves classes del proper curs. En tinc una bona llista Però avui ja hem acabat i ja tenim les notes posades, malgrat que encara no estan publicades. Ja només resta recollir i baremar els mèrits dels aprovats i fer el tancament del tribunal.

Demà torno a l’escola a la que no m’acosto des del comiat dels alumnes de dijous. M’esperen quatre dies de Claustre, Consell Escolar, reunions de cicle, recollida de la classe, o sigui, bàsicament tancar el curs i començar a preparar el proper, que es preveu si més no diferent amb tot el tema de la sisena hora.

dijous, 22 de juny del 2006

Final de trajecte

Han marxat els alumnes de 6è. S’ha acabat tota una etapa per ells. Molts porten a l’escola des dels tres anys. Al setembre començaran una nova etapa en un altre centre molt més gran.

Sisè és un curs especial, sobre tot, les darreres setmanes. Tot comença amb la preparació del que anomenem viatge fi de curs, cinc dies d’activitats lúdiques i esportives a Cala Monjoi que els alumnes esperen amb gran il·lusió. Allà es desfermen les primeres emocions del comiat de l’escola que els ha acollit al llarg de tant de temps.

A la tornada del viatge ja queden pocs dies, amb classes ja només de matí, que utilitzem per anar tancant temes, acabar feines o repassar els aspectes més importants de les diferents matèries. Entre mig és succeeixen diferents capítols de la festa de fi de curs: una tarda esportiva i una altra tarda dedicada al teatre, balls i danses.

El darrer dissabte tota la comunitat educativa acomiada als alumnes de sisè que reben l’orla amb la foto de tots els companys i professors i al mateix temps es dóna la benvinguda als futurs alumnes de P-3 amb el lliurament de la clau de la seva nova escola. Aquesta clau és de fang i ha estat feta pels alumnes de sisè que ara marxen.

Finalment arriba avui el darrer dia de classe, on fem de tot. menys classe: balls, representacions de teatre, jocs i darrers moments a l’aula amb la recollida del darrer informe i de les poques pertinences que encara hi ha per la classe.

De nou es desborden les emocions del comiat. La resta d’alumnes de l’escola els esperen davant de la porta per aplaudir-los en la darrera sortida de l’escola. Alguns d’ells prometen que el proper curs ens vindran a veure.

Ja han marxat, i l’escola resta en silenci. S’han acabat aquests darrers dies frenètics on tot era acabar feines, corregir, fer informes, ultimar els darrers detalls ... Ara arriba el moment de fer balanç, recapitular que volíem fer i que hem fet realment, que ha anat bé, i que no han acabat de funcionar i caldrà rectificar. Sempre en aquest moments tinc sensacions d’haver fet moltes coses, però totes a mitges. Costa molt arribar a tot el que hom es proposa i penso que tot podia haver estat molt millor. En els finals de curs mai acabo satisfet de la feina feta. Amb els anys he aprés a no angoixar-me i a no culpabilitzar-me, però m’agradaria arribar a algun final de curs on poder lliurar-me d’aquesta sensació desagradable.

I un cop fet balanç serà el moment de començar a pensar i planificar el nou curs.

diumenge, 18 de juny del 2006

Un dissabte a les oposicions

Els dissabtes no acostuma a sonar el despertador, però avui sona repetidament. Són les 7 del matí i toca aixecar-se i espavilar-se ràpid per anar a la seu del tribunal d’oposicions. En el trajecte em compro un croissant. No sé si després em quedarà massa temps per esmorzar.

Passades les 8 arribo a l’Institut seu del meu tribunal. Les companyes ja han tancat a la primera opositora del dia. Anem a prendre un cafè abans de posar-nos a llegir la programació que ha presentat. A partir d’aquí ens espera una intensa jornada en la que es succeeixen les opositores, per cert, tot dones.

El procés és sempre el mateix: sorteig de la unitat de programació que ens haurà d’explicar, tancada d’una hora de l’opositora, mentre aprofitem per llegir i puntuar la programació que ha presentat, escoltar la defensa de la programació presentada i l’explicació de la unitat de programació. Disposen d’una hora i mitja per aquesta part, mitja hora per la programació i una hora per la unitat, que per sort cap opositora esgota tot el temps. Mentre fan l’exposició ja tanquem a la següent. Aprofitem el temps entre el final d’una exposició i l’inici de la següent per comentar el que ens ha semblat i posar la nota. Acostumem a estar bastant d’acord en les nostres apreciacions. És un no parar tot el dia. Sempre s’agafen algunes idees per les classes del proper curs, però és molt llarg.

Al migdia aconseguim trobar una estona per anar a dinar una mica i continuar la tasca. Acabem al voltant de les 6 de la tarda. Avui han passat set opositores i el balanç final ha estat ben pobre. Només dues s’han explicat amb coherència, altres explicacions han estat ben pobres i, fins i tot, algunes podríem dir que no tenien ni cap ni peus.
És una feina pesada i feixuga. Aquesta és el tercer dissabte seguit de la mateixa rutina. Per sort ha estat el darrer dissabte entretingut amb aquesta “afició”. Encara resten dos dies, però ja no seran dissabtes.

Quan arribo a casa ja no tinc ganes de fer res, però encara em resta el sopar de fi de curs i comiat dels alumnes de sisè. El dia va estar molt llarg, sort que el diumenge ha anat bé per poder descansar una mica abans d’afrontar la propera setmana de classes, que ja serà la darrera del curs. 

dilluns, 12 de juny del 2006

Darrers dies

Es van desgranant els darrers dies d’escola. Cada cop són menys normals. Tret de les dues primeres hores, la resta s’omple amb activitats especials: preparació de les diferents activitats de la festa fi de curs, preparació del festival Mozart, i tot d’activitats especials que es fan aquests dies. El ritme de treball i l’aire que es respira és ben diferent. Aquest curs ha trigat més, però la calor ja està arribant i a partir de l’hora de l’esbarjo es fa ben evident, sobre tot quan toca educació física. Les tardes sense classe són de ben aprofitar per anar tancant temes i fer desaparèixer algunes de les anotacions de la llista de coses pendents per fer.

Pels alumnes de sisè es tanca una etapa de la seva vida i se’n obra un altre de diferent. Han passat moltes hores entre les parets d’aquesta escola, més de la meitat 9 anys de la seva vida. Avui des de català tot parlant del que es una autobiografia els he proposat que escriguin alguns dels seus records d’aquests anys, per fer-ne després una mena de llibre que s’emportaran com record del seu pas per primària.

Està clar aquests darrers dies d’escola desperten en ells una mena nostàlgia del temps que han passat junts. Aviat deixaran de ser els grans, pel setembre passar a ser els petits, en un lloc nou i desconegut, que d’alguna manera encara veuen lluny amb unes llargues vacances pel mig.


dimecres, 7 de juny del 2006

Un somni possible

L’altre dia llegia al Periòdic de l’Estudiant la següent nota:"Catalunya és a la cua, juntament amb Canàries de les comunitats espanyoles on els estudiants amb necessitats educatives especials assisteixen a les escoles ordinàries segons dades del Ministeri d'Educació. En total, estan escolaritzats en aquests centres un 67.5 %, lluny del 89.7 % de Cantàbria i Melilla"

A finals de la dècada dels 80 quan vaig entrar a treballar en una escola d’educació especial el mot de moda era la integració. Les autoritats educatives catalanes van arribar a pronosticar la desaparició de les escoles d’educació especial. Aleshores va començar a baixar la matrícula en aquests centres. On treballava en pocs anys varem passar de 80 alumnes matriculats a poc més de 30.

A la meitat dels 90 es canvia la terminologia i en lloc de parlar d’integració es parla d’inclusió, de modificacions curriculars, etc. , però les escoles d’educació especial comencen a recuperar matrícula, i alguns alumnes que alguns anys enrere haurien, si més no d’entrada, gaudit d’alguna oportunitat a l’aula ordinària ja es comencen a matricular directament a escoles especials.

Ara ja fa uns anys que he abandonat el món de les escoles d’educació especial i torno a treballar a l’escola ordinària, però pel que indica aquesta nota de la premsa estem molt lluny del compliment d’aquell pronòstic.

Queda molt bé elaborar lleis que parlin de normalització, integració, inclusió i altres paraules ben boniques. De fet és políticament incorrecte defensar el contrari. Però finalment queda tot en paper mullat i com a societat avancem molt poc en aquest sentit. Potser caldria analitzar que s’està fent malament per tal que la inclusió total dels alumnes amb necessitats educatives especials en el sistema educatiu ordinari no sigui possible. Estic convençut que amb mesures adients, un bon recolzament, esforç i treball per part de tots, aquest somni seria possible. A què esperem ?


diumenge, 4 de juny del 2006

Recta final

Tota una setmana a Cala Monjoi, prop de Roses, amb els alumnes de sisè. Tret de petits incidents poc remarcables han estat uns dies tranquils. Ja tenia ganes de tornar a casa i refer les rutines diàries. Porto deus setmanes de jornada continuada, primer per les oposicions i després pel viatge fi de curs.

De fet divendres vaig tornar tard i el dissabte tenia un altre jornada maratoniana d’oposicions. Començava el que “popularment” es coneix com la tancada amb els aprovats de la primera prova. Va ser tot el dia non-stop, des de les 9 del mati, fins passades les 7 de la tarda.

Aquest matí m’he retrobat amb els entrenaments. Feia dues setmanes que per unes raons o unes altres no sortia córrer. Han estat 80 minuts suaus per camins de terra. I després he aprofitat la jornada per posar en ordre la casa i planificar aquests darrers dies d’escola. Demà iniciarem la recta final. Per sort només treballarem amb alumnes els matins.

Tinc una llista força llarga de coses per fer: fer alguns exàmens, posar notes, fer els informes per les famílies i per secundària, corregir encara algunes competències bàsiques, les memòries, .... Malgrat que sembla molta feina si m’organitzo bé i no ho deixo tot pel darrer moment finalment no serà tant. Estar clar que caldrà aprofitar les tardes per anar acabant feines el més aviat millor.

Bye, bye Cambray.

  Ja fa uns dies de la notícia de la destitució de Josep González Cambray de la conselleria d’Educació. Ara ja estic jubilat, però he trebal...