Problematitzar l'escola

 

L’escola és una de les institucions fonamentals dins de la societat occidental. Els infants i adolescents hi passen moltes hores, un mínim de 13 anys de la seva vida, dels 3 als 16. Allà es formen i conviuen amb altres infants i adolescents. Malgrat les transformacions que han sofert les diferents institucions, diversos autors, entre ells Hard i Negri (2002, 303) consideren que,  “las instituciones sociales que constituyen la sociedad disciplinaria (la escuela, la familia, el hospital, la fábrica)… están en crisis en todas partes…”.

En aquest treball, em proposo reflexionar sobre com ha canviat l’escola des de la dècada dels anys 60, en els darrers anys del franquisme, fins el moment actual ja en ple segle XXI, en la suposada democràcia plena en la que vivim a hores d’ara. L’objectiu principal, doncs, consistirà en intentar copsar els canvis que s’han produït en la institució escolar al llarg d’aquest més de mig segle. Ho intentaré fer tal com ho fa Foucault en les seves investigacions genealògiques. “La genealogía abre inmensas posibilidades de libertad, porque no hay ninguna necesidad para lo que hoy “es” deba ser como es… La genealogía permite problematizar muchas cosas” (Ibañez, 2001, 131). Posaré en el punt de mira la institució escolar per intentar problematitzar-la: “se trata, simplemente, de conseguir que todo aquello que damos por evidente, todo aquello que damos por seguro, todo aquello que se presenta como incuestionable, que no suscita dudas ..., se torne precisamente problemático y necesite ser cuestionado, repensado, interrogado” (Ibañez, 2001, 132). Anem doncs a repensar l’escola.

 

L’escola franquista dels anys 60

Comencem amb un breu anàlisi de com era l’escola dels anys 60 sota el franquisme. El poder sobirà del que ens parla Foucault en les seves obres es manifestava clarament dins de les parets de l’escola d’aquella època. El poder emanava del sobirà, en aquest cas concret del dictador, que al mateix temps l’havia rebut de Déu. Era un poder que depenia totalment de l’existència física del dictador i que travessava tota la societat amb la relació bàsica que s’establia entre dictador i súbdit. El seu poder es basava en la força i en la repressió més crua i cruel. Tenia dret sobre la vida i la mort. Era un poder que anava de dalt a baix: “por un lado un poder legislador, y por otro un sujeto obediente” (Foucault 1978b, 104).

En tenim exemples ben clars a l’analitzar com s’estructuraven les aules i com s’impartien les classes:

-          La disposició de les taules a l'aula, perquè tots els alumnes poguessin està sempre mirant al mestre.

-          L’aula presidida pel crucifix (poder de Déu), així com la foto del dictador (poder del sobirà) i la foto de José Antonio (el màrtir i l’ideòleg).

-          El mestre instal·lat dalt d’una tarima des d’on controlava i impartia la seva classe magistral  i imposava els exercicis a realitzar.

-          El silenci era el tret més característic: escoltar i callar

-          Es valorava la memòria per sobre de la comprensió i el raonament.

-          Els càstigs verbals i físics estaven normalitzats.

En definitiva, l’escola i el mestre mai eren posats en qüestió. Ambdós rebien l’autoritat directament del dictador i sempre tenien tota la raó.

La societat d’aquells anys no acceptava la discrepància, ni la diferència. Això quedava ben reflectit en la segregació per sexes, així com en  la no-escolarització dels infants discapacitats. Un exemple clar d’aquesta no acceptació de la diferència és que, en molts casos, els mal anomenats “subnormals”, eren amagats amb vergonya a les cases per les pròpies famílies.

L’escola en el segle XXI

Com és l’escola avui en dia, ja ben entrat el segle XXI, i després de 8 lleis generals d’educació?

Encara que a la societat actual hi ha restes del poder sobirà, hem entrat en un període històric en què predomina el bio-poder. Les seves formes han entrat de ple a l’escola, on ja no cal recórrer a l’existència del sobirà per imposar-se. Algunes de les pràctiques educatives del temps de la dictadura s’han abandonat, i d’altres simplement s’han modificat.

En l’educació del segle XXI sota la democràcia parlamentària, la diversitat s’ha situat en el centre de l’educació. De fet, ja fa molt de temps que les diferents pràctiques educatives situen l’alumne en el centre. S’accepta que tots els alumnes siguin diferents, i que, per tant, l’escola, i el sistema educatiu hagin d’entomar una gran diversitat d’alumnes a l’aula. La llei catalana de l’escola inclusiva del 2017 n’és un exemple. En aquest sentit, la comunitat educativa no es cansa de reclamar de forma constant més recursos per poder fer efectiva la inclusió de tots els alumnes.  

Com afirmen Hard i Negri (2002, 304) “el tránsito a la sociedad de control no significa en modo alguno el fin de la disciplina”. Moltes característiques del poder disciplinari que descriu Foucault s’imposen en el model escolar vigent:

1. L’escola vigila, controla i rep informació permanent dels individus , per exemple, a través de diverses formes de registres i de fulls d’observació, entre d’altres eines.
2. L’escola classifica als individus. En alguns moments, l’escola s’apropa més a un model mèdic de diagnòstic i de cura que a un lloc on l’objectiu és transmetre coneixements.
3. L’escola analitza els comportaments dels alumnes per modificar-los. Un clar exemple seria com han entrat de ple a les aules els mètodes i les teories provinents de la psicologia.
4. La funció de l’escola és normativitzar: adaptar el màxim possible els individus a les normes socials. És una institució clau per canalitzar conductes disruptives indesitjables.
5. L’escola pretén que tots els individus siguin útils al sistema on cadascú trobi el seu lloc.

 

D’altra banda, cal tenir en compte com alguns dels mecanismes de la societat de control també han entrat en el sistema educatiu. Aquest mostra una gran preocupació per les estadístiques dels resultats acadèmics. En aquest sentit, l’objectiu principal d’aquest sistema consisteix en què el nombre d’alumnes que no assoleixin els continguts mínims no sobrepassi un determinat percentatge. La superació d’un determinat llindar d’alumnes sense les competències mínimes es considera un risc i un perill per la supervivència del sistema social; en unes altres paraules, hi hauria més subjectes dels desitjats amb poca formació per ser útils a la societat.

Que un nombre elevat d’alumnes abandonin el sistema abans d’hora no es considera tolerable. Tot i que, aquest no és un fenomen nou i  ja es produïa en l’època franquista. Però aleshores era molt diferent, els alumnes deixaven l’escola per a incorporar-se al món del treball. A hores d’ara, en canvi, el seu destí és augmentar els percentatges de ni-nis, i encarar un futur personal incert.

 

Hi ha tantes diferències?

D’entrada, algú que entrés en una escola dels anys 60 i en una escola del 2022 les veuria molt diferents. En aparença ho són, però realment és així? L’escola com la societat han evolucionat en aquests més de 50 anys, tot i que es manté un subtil substrat de pràctiques que segueixen invariables.

Per exemple, en una entrevista, Foucault afirma que el professor és algú que diu als alumnes “hi ha una certa quantitat de coses que vostès no saben però que haurien de saber...; aquestes coses que vostès no saben jo les sé i les hi ensenyaré...; i quan les hi hagi ensenyat, les han d’haver aprés i verificaré si ha estat així...” (Foucault, 1975). Han passat gairebé 50 anys, i aquesta és una descripció perfectament vàlida del que fa el mestre a l’escola d’avui en dia.

 

El control del cos

Per diverses raons s’observa una tendència a incorporar  l’infant a l’escola com més petit millor. Es tracta que l’infant entri a l’engranatge de la societat a fi de  controlar, modelar i disciplinar el seu cos com més aviat millor. Així és com l’escola convertirà l’infant en alumne, tot cercant la seva obediència. En paraules de Foucault, la disciplina escolar “implica obedecer a otro y tiene por objeto principal un aumento del dominio de uno sobre el propio cuerpo… La disciplina fabrica así cuerpos sometidos y ejercitados “cuerpos dóciles” (Foucault, 2018, 160)

Una de les àrees de l’ensenyament que més ha canviat ha estat l’educació física. A l’escola dels anys 60 rebia el nom de gimnàstica i es reduïa a l’execució de les taules gimnàstiques on tots els cossos estaven separats i on tots els subjectes havien d’actuar seguint la veu de l’instructor. A més a més de les taules, hi havia els aparells que havien de saltar-se. No es feia cap demostració prèvia de com s’havia de dur a la pràctica, simplement els alumnes es posaven en fila i saltaven un rere l’altre. Ser maldestre en aquests exercicis equivalia a rebre burles dels companys i severes recriminacions del docent.

A l’escola actual, en canvi, l’educació física és molt més relacional. Els cossos ja no estan separats, i poden interaccionar en els diferents jocs proposats. Amb tot, és el mestre qui segueix imposant què s’ha de fer. En definitiva, continua sent el mestre qui prescriu els exercicis que creu que convenen als seus alumnes. “La disposición en serie de las actividades sucesivas permite que el poder haga toda una fiscalización de la duración: posibilidad de un control detallado y de una intervención puntual en cada momento del tiempo” (Foucault, 2018, 186). Malgrat l’evidència dels canvis, els alumnes i els seus cossos segueixen sota control amb la imposició dels exercicis a realitzar.

 

L’espai i el temps

L’escola s’ha obert molt més a l’entorn, però continua sent un espai delimitat i tancat que s’organitza en aules. Malgrat les diferents possibilitats actuals de disposició de les taules a l’aula, els alumnes tenen assignat un lloc i no estan autoritzats a cap canvi sense permís del mestre.

“Es preciso anular los efectos de las distribuciones indecisas, la desaparición incontrolada, su circulación difusa…” (Foucault, 2018, 166). Veiem, doncs, com tots els moviments dins de l’escola estan definits i controlats. L’organització de l’espai escolar i dels moviments dins l’escola continua sent un element clau dels centres educatius. “El espacio escolar como máquina de aprender, pero también de vigilar, de jerarquizar, de recompensar” (Foucault, 2018, 170). S’intenta no deixar-se res a la improvisació. Tot ha d’estar regularitzat. Tot ha d’estar previst. Només es permet la lliure mobilitat en moments puntuals, com per exemple l’hora de l’esbarjo.

El temps és un altre paràmetre ben controlat i organitzat amb uns horaris rígids tant per l’alumne com per al mestre. “El tiempo penetra el cuerpo y, con él, todos los controles minuciosos del poder” (Foucault, 2028, 176). A l’escola tot el temps està ocupat. “Está prohibido perder el tiempo” (Foucault, 2018, 178).

 

L’obligació

Per llei l’escola és obligatòria per a tots els infants. No hi van perquè ells vulguin. És una decisió de la societat i, també, de les seves famílies. En conseqüència, s’exerceix un control exhaustiu de l’assistència.

En els primers anys de l’escolaritat els infants van contents a l’escola, però ben aviat no serà així. Convertir l’aprendre i el saber en quelcom que és obligatori, l’acaba convertint per molts alumnes en quelcom no desitjat, i fins i tot, rebutjat. Foucault en l’entrevista citada anteriorment (1975) contraposa el saber com a font de plaer, al saber “trist” quan aquest és obligat. A més a més, el filòsof és qüestiona si aquest no és realment l’objectiu últim que es cerca amb l’obligatorietat de l’escola.

 

Els exàmens

Podríem afirmar, sense temor a equivocar-nos, que no hi ha escoles, ni sistema educatiu sense exàmens. I encara que no vulguem, aquests s’acaben convertint en un dels punts centrals de l’ensenyament. Els exàmens serveixen per verificar si l’alumne ha après el que se suposa que el mestre li ha ensenyat, però també per poder-se comparar amb els altres. “El examen como fijación a la vez ritual y “científica” de las diferencias individuales” (Foucault, 2018, 223). Poc han canviat els exàmens amb el pas del temps. “El examen se halla en el centro de los procedimientos que constituyen al individuo como objeto y efecto de poder, como efecto y objeto de saber” (Foucault, 2018, 223).

 

Relacions de poder i resistència

Foucault considera que “el éxito del poder está en proporción directa con los mecanismos que logra esconder” (Foucault, 1978b, 105). Amagar els seus mecanismes és tan important i indispensable per als que ostenten el poder com per als que el pateixen, ja que, d’altra manera segurament no seria acceptat:  “Lo que hace que se acepte el poder es simplemente que no pesa sólo como una fuerza que dice que no, sino que de hecho atraviesa, produce cosas, induce placer, forma saber, produce discursos; es preciso considerarlo como una red productiva que atraviesa todo el cuerpo social más que como una instancia negativa que tiene como función reprimir” (Foucault, 1978a, 182). L’escola és acceptada, perquè no només és un centre de poder disciplinari i de control, sinó que també és un lloc on l’alumne troba molts moments de plaer i gaudi. D’altra manera, no hauria resistit com a institució al llarg dels anys.

Foucault afirma repetides vegades en la seva obra que on hi ha poder, hi ha resistència. Això també s’observa a l’escola. Tant els mestres com els alumnes són productors de resistència en el sí de la institució escolar:

-          Els mestres ho són quan no segueixen les directrius que emanen dels diferents poders institucionalitzats i utilitzen la seva llibertat de càtedra per ensenyar el què i el com els dicta el seu propi criteri.

-          Els alumnes amb el seu comportament també són un punt de resistència dins de la institució i de les aules amb els seus actes d’indisciplina i de transgressió de les normes.

 

A tall de conclusió, per Foucault el poder pretén fer creure que existeix l’alliberació en tot allò que el propi poder utilitza pel nostre control. L’escola n’és un fidel reflex d’aquesta “ironía del dispositivo: nos hace creer que en ello reside nuestra liberación” (Foucault, 1978b, 194). Ens volen fer creure que l’escola dota als infants de les eines pel seu desenvolupament com a subjectes lliures quan molt probablement no és així.

I què podem fer per canviar l’escola? Per fer una escola diferent? Ens caldria, fer nostra la proposta de Deleuze “d’experimentar, inventar, ... noves possibilitats de vida’” (Garcés, 2010, 16) i també noves possibilitats d’escola. Això suposaria “atrevir-se a pensar una cosa que fins ara havia quedat impensada” (Garcés, 2010, 17) i, per tant, pensar també en una escola encara impensada.

En definitiva, d’acord amb Foucault, ens cal pensar d’una altra manera i ser conscients que estem tancats en una presó conceptual. Siguem valents, i agafem el martell, símbol de l’herència nietzschiana, i  destruïm l’escola tal com la coneixem, a fi de començar de nou amb una escola diferent.  

 

 

Bibliografia:

FOUCAULT, M. (1975). Michel Foucault acerca de la enseñanza. . [document en vídeo] https://www.youtube.com/watch?v=DAe0wpX2xQc

FOUCAULT, M. (1978a). Microfísica de poder: Madrid: Las Ediciones de La Piqueta.

FOUCAULT, M. (1978b). Historia de la sexualidad. 1. La voluntat de saber. Madrid: Siglo XXI

FOUCAULT, M. (2018). Vigilar y castigar. Nacimiento de la prisión. México: Siglo XXI

GARCÉS, M. (2010). El problema de la diferència. BARCELONA: UOC

GARCÉS, M. (2015). Filosofía inacabada: Galaxia Gutenberg

HARDT, M.; NEGRI, A. (2002). Imperio: Paidós

IBAÑEZ, T. (2001). Municiones para disidentes. Realidad – Verdad – Política. Barcelona: Gedisa

 

 

Un nou curs ja és aquí

 

Aquest matí m’he creuat amb molts nens i nenes que es dirigien cap el seu primer dia d’escola d’aquest curs. A Sabadell, ahir encara era Festa Major, i el curs començava avui pels alumnes d’Infantil i Primària. Demà ho faran els de Secundària. Aquest és el sisè curs que m’ho miro de lluny. Però malgrat estar jubilat les notícies del món educatiu encara m’interessen.

Aquest és un curs especial. Per primera vegada es comencen les classes el 5 de setembre. Fa molts anys que es parla de modificar el calendari lectiu, però la manera en que s’ha fet no ha estat la millor. El conseller ha buscat acontentar les famílies i fer quedar malament els mestres amb “acusacions encobertes”. Les grans decisions i els grans canvis no es poden fer d’aquesta manera.

Encara no fa una setmana el conseller i els sindicats signaven la pau. El conseller va fer una proposta de darrera hora i els sindicats s’hi agafen com a un ferro roent per no sortir escaldats d’una convocatòria de vaga que tot feia preveure que seria un fracàs. Així queda tot arreglat de moment, però els problemes reals segueixen allà.

Fa molt de temps que tinc la percepció que l’escola i el sistema educatiu no acaba d’anar prou bé i que no s’acaba de trobar el que cal fer per capgirar la tendència. No soc, ni he sigut mai d’aquells que diuen que abans els alumnes estaven millor preparats, sense concretar mai quan era aquest abans. Això ho he escoltat des de sempre, i si realment fos veritat hauríem arribat a un punt que la societat i el sistema no podria funcionar. Ara bé, és cert que no anem bé.

Seguim amb la política educativa de fer més i més lleis. Els governs, els ministres i els consellers de torn pensen que tot arreglen amb una nova llei en la que canvien quatre noms pensant que han descobert la sopa d’all. Lleis que gairebé sempre es queden amb paper mullat, ja que una cosa és fer la llei i l’altre és dotar al sistema de recursos per aplicar-la. Els mestres estan molt cansats d’aquests canvis i, amb bon criteri, no en fan massa cas.

En definitiva rebre una bona educació depèn sempre de l’escola que et toqui en sort, i dins de l’escola del mestre que tinguis. Dins de la pitjor escola et pot tocar un bon mestre i dins de la millor escola et pot tocar un mal mestre. I a mesura que s’avança en el sistema educatiu, moltes vegades les preferències i eleccions dels alumnes depenen molt directament del professorat de cada assignatura.

Què tingueu sort en aquest curs que acaba de començar amb el mestre o mestres que us toquin.

Pla de les Forques, 2022

Amb l'escola no és suficient

Portem unes quantes setmanes en que són freqüents les notícies educatives als mitjans. La primera que va saltar va ser el poc ús del català per part de l’alumnat. Però, oh sorpresa!, també per part del professorat. No sé com poden dir que no ho sabien. Ja fa més de 4 anys que no trepitjo una aula i aleshores ja feia temps que aquest fenomen es donava. 

Manifestació de Som Escola juny del 2014

 

L’ús del català als centres educatives, tant per part de l’alumnat com del professorat, no ha estat mai tan optimista com les xifres del departament volien fer veure. Després del canvi que es produeix al llarg de les dues darreres dècades del segle passat, es va estancar i va començar una franca davallada en part impulsada pel discurs d’odi en contra del català de Ciutadans. Aquest discurs ha fet molt de mal.

En els anys que ha durat el procés el govern català no va voler fer res que pogués emprenyar a la gent que es podia sentir perseguida per l’exigència de la utilització del català. Portem al menys una dècada en que no hi ha accions d’impuls de l’ús del català, no sigui que siguem considerats els dolents i els racistes, ... Mentrestant des del Gobierno d’España i des de la seva “injustícia” han seguit impulsant normes i sentències contràries a l’ús del català i posant més i més entrebancs a la nostra llengua. La seva estratègia és clara: convertir el català en una llengua residual només utilitzada en privat, i la pràctica desaparició del català en la vida pública. I no cal ser massa llest per veure que a poc a poc ho van aconseguint i que des d’aquí, entre tots, els hi estem posant molt fàcil

I ara, després d’escoltar repetides vegades que no anem bé i no fer cas, ens estripem les vestidures, ens escandalitzem i diem que posarem mans a l’obra per revertir la situació a l’educació. No haurem fet tard?

S’ha establert un pla d’actuació a les escoles. Però molt em temo que només quedarà en normes i paraules esperant que sorgeixi el miracle de la resurrecció del català. Com a societat tenim la mania que quan sorgeix un problema del tipus que sigui mirem cap a l’escola i pensem que allà s’arreglarà. Està bé que es realitzin polítiques per promocionar l’ús del català en el medi educatiu, però amb això sol no hi ha prou. Fa temps que el govern disposa d’eines legals per exigir l’ús del català en diferents àmbits, però aquestes lleis arribat el moment no es posen en pràctica i estem gairebé sense pel·lícules en català al cinema, en l’àmbit de la justícia gairebé tampoc s’utilitza, molts metges tampoc l’entenen, molts cambrers i molts treballadors dels comerços, ... Als àmbits i als barris dels nostres pobles i ciutats com més va, més s’escolta castellà.

D’aquesta manera és cada vegada més difícil viure en català en el nostre propi país. I això no només s’arregla posant en marxa programes d’incentivació i de control de l’ús del català a l’escola. Com diuen alguns experts el català està travessant una situació d’emergència i cal un pla de xoc ambiciós per revertir la situació que de moment no es veu per enlloc. El català només ens té a nosaltres i ens hi hem de posar amb urgència o farem tard.

A mode de balanç

Malgrat estar jubilat des de fa 4 anys, encara segueixo les notícies relacionades amb el món educatiu. Tot just acaba un curs que no deu haver estat gens fàcil ni per alumnes, ni mestres, ni famílies. Però contra tots els pronòstics inicials, no s’han hagut de tancar les escoles.

Ara bé quan s’acaba un curs el que cal sempre és fer balanç, per tal de cercar estratègies de millora. Aquests darrers mesos he llegit un parell d’articles que posen al sistema educatiu davant el mirall i que haurien de portar a tots els més directament implicats en el món educatiu a trobar sortides de l’atzucac en el que sembla trobar-se el sistema.

• Deu dades que demostres que el sistema educatiu està estancat.
• La meitat dels que volen ser mestres no aproven les proves d’aptitud.

 

L’anuari de la Fundació Bofill dona un toc d’alerta amb el seu acurat recull de dades. M’ha sobtat molt que el director d’aquest estudi sigui Cèsar Coll. No tinc res a dir sobre la seva vàlua com a professional, però estaria bé trobar recanvis a aquests lideratges que fa massa temps que perduren. Recordo que va ser un dels caps visibles de la LOGSE, la reforma educativa del 1992. El proper curs farà ja 30 anys.

No tot en educació s’arregla amb més despesa, però aquesta està estancada des de fa massa temps, fins el punt que s’incompleix greument la Llei d’Educació que fixa un 6% del PIB com a despesa. ¿Com es pot justificar l’incompliment d’una llei pròpia aprovada per una gran majoria del Parlament? ¿Potser hem de pensar que les lleis són un brindis al sol?

Fa massa anys que es parla, i es torna a parlar, amb diferents noms de l’escola inclusiva. A finals dels 80 ja es parlava de normalització i d’integració i del més que desitjable tancament de les escoles d’educació especial. Ha plogut molt, i en l’entremig es va promulgar l’ambiciosa llei de l’educació inclusiva, però els avenços són massa lents.

Encara hi ha massa diferències en els resultats educatius. Com diu l’informe “l’estatus socioeconòmic condiciona en excés els resultats educatius, i les diferencies entre alumnes rics i pobres són pràcticament iguals que l’any 2003”. Aquestes diferències es noten en molts dels aspectes que condicionen, i molt, les oportunitats educatives d’un infant:

• Accés a internet, amb la bretxa digital que s’ha fet famosa arrel del confinament.
• Molts centres educatius amb majoria d’alumnes immigrants
• Taxa d’abandonament escolar massa elevada i que aboca a aquests joves a trobar feines precàries i amb sous de low cost que condicionaran el seu futur.

Hi ha molta feina a fer. L’Administració Educativa té molts deures. Però als mestres també els cal fer una reflexió. No tot és responsabilitat de l’Administració. Tenim un exemple clar amb els resultats de les Proves d’Aptitud Personal per accedir als estudis de Magisteri. Amb els anys que porten d’aplicació els resultats no paren de baixar. És preocupant el poc nivell de formació inicial dels aspirants a futurs mestres. Quelcom cal fer al respecte.

I una reflexió personal final. Per assolir èxits educatius i personals en el futur de l’alumnat és clau poder oferir a les aules educació emocional, possiblement la competència més important poder enfrontar-se a la vida adulta.

I amb aquesta ja en portem 8. Tot un rècord.

De nou es repeteix una pel·lícula que ja hem vist massa vegades, i de nou ens encallem en els mateixos problemes que llei rere llei queden per solucionar, i amb aquesta ja van 8 lleis d’educació en el que portem de governs democràtics, una mitjana d’una llei cada cinc anys i mig.

La LOMCE va ser aprovada aprofitant la majoria absoluta del PP. Aquesta serà aprovada amb el vot favorable de més grups parlamentaris, però no resolt el problema de la necessària estabilitat de les lleis d’educació que permetin als docents caminar per un camí segur. El PP i tota la dreta ha posat el crit al cel, amb els crits de “llibertat” “llibertat” en la seva posada en escena al Congrés que cada vegada sembla més un mal teatre. Ha seguit repetint el model de recollida de firmes que ja va utilitzar per l’Estatut. No em puc estar de recordar les meses “petitòries” de l’època franquista. Realment resultaria patètic si no fos que obtenen moltes firmes i que tenen un ampli recolzament en vots.

Fa anys que es demana un pacte educatiu entre els partits per tal de consensuar una llei educació que duri anys i no que es canviï amb cada ministre d’educació. Segur que no seria una llei al gust de tothom, però al menys acabaria amb aquests canvis que no ens porten a enlloc. Si deixessin fer als tècnics i no als polítics, el mateix que es demana en qüestions de salut, segur que seria més fàcil arribar a un cert consens.

Cada vegada que es posa a debat s’acaben encallant en els mateixos punts:

1.- Escola pública, escola concertada i escola privada. En aquest punt es reben moltes pressions del lobby de les escoles privades i concertades que veuen perillar el seu negoci a través dels partits de la dreta.

2.- La religió, en el que l’església també exerceix la seva pressió que és molta.

3.- La llengua. La defensa del castellà, com si aquest estigues en perill d’extinció. En aquest cas és un tema que dona molts vots a determinats partits.

4.- Educació en valors, ètica, educació per la ciutadania, una matèria que ha anat i vingut, ha canviat de nom, i sobre la que sempre pesa la sospita de manipulació dels alumnes ....

En aquesta llei s’ha posat també sobre la taula un tema en el que hi ha consens com és la inclusió, sota la falsa acusació del PP que implica la desaparició dels centres d’educació especial. Cal tenir present que una part important dels centres especials també són privats.

Si m’haig de definir prefereixo aquesta llei que no m’he llegit ni penso llegir-me, que la LOMCE que si que em vaig llegir en el seu moment i que era una llei absolutament infumable, fins i tot, en al seva redacció. Vaig viure el seus primers anys d’aplicació a l’escoles i realment els mestres i els centres en vàrem fer molt poc cas. Vam seguir fent el que ja fèiem.

I per acabar-ho d’adobar avui surten al carrer atiats pels partits de la dreta més rància i el lobby dels centres concertats i l’església amb la campanya del llaç taronja. No tinc ni idea de qui és l’invent, però el color el converteix en molt sospitós. Els anti-llaços grocs ara es posen en campanya amb els llaços taronges. Aviat no quedaran lliures colors per a tants llaços.

Taga (2040 metres), gener 2020

 

Canvi de plataforma i una mica d'història

A l’estiu del 2005 obria el meu primer blog, sota el nom de fragments nocturns. Ho feia dins de la plataforma de blog.cat. El meu objectiu a l’obrir el blog era poder escriure de les meves dèries i fer-les publiques. El nom de fragments nocturns té l’origen en l’hora que acostumava a escriure i a publicar un cop havia finalitzat la meva jornada.

En aquesta mateixa plataforma vam obrir els primers blogs de l’escola. Més endavant el Departament oferiria la seva pròpia plataforma. Per entremig vam passar a tenir alguns blogs de classe a blogger.

En el meu blog personal, ben aviat van quedar clares quines eren les tres dèries sobre les que escrivia més sovint: escola, llibres i curses i excursions. En un moment en que la plataforma blog.cat no funcionava gens bé, i em donava problemes constants, vaig decidir que el millor era especialitzar els blogs.

D’aquesta manera van néixer dins de la plataforma de blogger,  fragments personals on escric sobre llibres i expresso algunes opinions i reflexions personals del dia a dia i fragments de camins i curses on escric sobre les meves curses i alguna de les meves caminades per la muntanya. Finalment el blog original de fragments nocturns va canviar de nom pel de fragments d’escola i va quedar només pels meus escrits sobre el dia a dia de l’escola i les meves reflexions sobre educació que a mesura que passava el temps es van fer més i més esporàdiques.

La darrera publicació en fragments d’escola data de finals d’octubre del 2016, de quan encara treballava. Ara ja jubilat des de fa més de tres anys, malgrat seguir interessat pels temes educatius no m’acabo de decidir a seguir expressant les meves opinions sobre els temes educatives.

El passat mes d’abril vaig rebre un correu dels responsables de blog.cat explicant que tancaven el servidor i que ens donaven de temps fins a finals d’any per recuperar els continguts del blog. No sabia massa què fer, però vaig decidir que ho passaria a blogger. No he trobat la manera de convertir un blog fet amb wordpress a un blog fet amb blogger i al final ho estic fent entrada a entrada. És una tasca entretinguda però tinc fins a finals d’any per fer-ho.

A més a més m’està resultant divertit llegir el que havia escrit explicant el dia a dia de l’escola i opinant d’educació des de l’estiu del 2005. Em porta alguns bons records de ja fa bastant de temps.

L’escola atrapada

L’escola, vulguem o no vulguem, es troba atrapada entre al menys tres focs que ens encaminen en tres direccions diferents:

• Ensenyar per la vida, despertar la curiositat, aprendre a aprendre
• Sancionar, als vàlids, validar, seleccionar,
• Fer de guarderia.

Des de la promulgació de la LOGSE el 1992 i després amb tot el desplegament de les competències bàsiques, s’ha posat en el centre del debat educatiu uns objectius que molts mestres sempre han tingut per prioritaris, però dels que a hores d’ara es parla molt. De fet són tan innovadors com ens volen fer pensar des de algunes de les plataformes que s’han posat en marxa, ja que alguns d’aquests objectius ja formaven part de l’essència de les escoles innovadores que la guerra civil i el franquisme van escapçat.

Ara bé la mateixa normativa que fa aquesta demanda d’educar pel futur, d’aprenentatge cooperatiu, d’educació inclusiva també exigeix una avaluació formal que discrimini entre els que superen els objectius i els que es queden pel camí. Uns podran seguir estudis superiors, els altres hauran encaminar els seus passos per altres viaranys menys valorats socialment, d’altres senzillament abandonaran el camí de l’educació formal.

I finalment, les famílies tenim un objectiu a vegades ocult i és que les escoles, al menys en l’etapa de primària, els hi guardem els seus fills mentre treballen.

Conjugar els tres objectius no resulta gens senzill, però és el que ens toca fer moltes vegades. Molts mestres ens sentim molt identificats amb el primer dels objectius, però no podem obviar els altres, ja que vulguem o no, també formen part de les nostres funcions i de les atribucions que ens atorga la societat que ens confia els seus fills i filles.

En moltes més ocasions de les que voldríem ens trobem atrapats entre aquests tres focs.