Sense comprensió lectora, on queda l'educació?

 

Ja fa temps que les notícies que ens arriben des del món educatiu no son gens positives. Un parell de les darreres que està generant un cert rebombori són el baix nivell de comprensió lectora dels alumnes catalans, i la poca  afició lectora d’una part important dels mestres. De fet, diria que no son cap novetat, però no per això deixen de generar alarma.

Podem considerar que hem desterrat l’analfabetisme, però persones amb baix nivell de comprensió es converteixen en analfabetes funcionals. Saben llegir, però no entenen el que llegeixen. De fet, penso que algú que té problemes de compressió lectora és molt segur que en tingui per entendre els missatges orals d’una certa complexitat. Aquests tipus de dificultats comporten problemes per entendre la realitat que els envolta. En definitiva, estem omplint el país de ciutadans amb una limitada comprensió del món i, per tant, fàcilment manipulables. En tenim un exemple amb les darreres campanyes electorals, campanyes farcides de missatges senzills i més centrades en desqualificar als adversaris que en explicar el projecte de cadascú.

Si no hi posem remei amb celeritat abocarem el país cap el que molts desitgen, un país de ciutadans sense opinió que només entenguin consignes senzilles i poca cosa més.

“Una lletra no sembla res, és una cosa humil, però unida a d’altres formen paraules, les paraules formen textos, i els textos pensaments”

Jaume Plensa

Malauradament els infants amb baix nivell de comprensió són capaços de llegir lletres, paraules i textos, però no són capaços de comprendre els pensaments que hi ha darrera d’aquests signes lingüístics i, per tant, no accedeixen a la comunicació humana que és el més important del llenguatge. Pensem-hi.

A mode de balanç

Malgrat estar jubilat des de fa 4 anys, encara segueixo les notícies relacionades amb el món educatiu. Tot just acaba un curs que no deu haver estat gens fàcil ni per alumnes, ni mestres, ni famílies. Però contra tots els pronòstics inicials, no s’han hagut de tancar les escoles.

Ara bé quan s’acaba un curs el que cal sempre és fer balanç, per tal de cercar estratègies de millora. Aquests darrers mesos he llegit un parell d’articles que posen al sistema educatiu davant el mirall i que haurien de portar a tots els més directament implicats en el món educatiu a trobar sortides de l’atzucac en el que sembla trobar-se el sistema.

• Deu dades que demostres que el sistema educatiu està estancat.
• La meitat dels que volen ser mestres no aproven les proves d’aptitud.

 

L’anuari de la Fundació Bofill dona un toc d’alerta amb el seu acurat recull de dades. M’ha sobtat molt que el director d’aquest estudi sigui Cèsar Coll. No tinc res a dir sobre la seva vàlua com a professional, però estaria bé trobar recanvis a aquests lideratges que fa massa temps que perduren. Recordo que va ser un dels caps visibles de la LOGSE, la reforma educativa del 1992. El proper curs farà ja 30 anys.

No tot en educació s’arregla amb més despesa, però aquesta està estancada des de fa massa temps, fins el punt que s’incompleix greument la Llei d’Educació que fixa un 6% del PIB com a despesa. ¿Com es pot justificar l’incompliment d’una llei pròpia aprovada per una gran majoria del Parlament? ¿Potser hem de pensar que les lleis són un brindis al sol?

Fa massa anys que es parla, i es torna a parlar, amb diferents noms de l’escola inclusiva. A finals dels 80 ja es parlava de normalització i d’integració i del més que desitjable tancament de les escoles d’educació especial. Ha plogut molt, i en l’entremig es va promulgar l’ambiciosa llei de l’educació inclusiva, però els avenços són massa lents.

Encara hi ha massa diferències en els resultats educatius. Com diu l’informe “l’estatus socioeconòmic condiciona en excés els resultats educatius, i les diferencies entre alumnes rics i pobres són pràcticament iguals que l’any 2003”. Aquestes diferències es noten en molts dels aspectes que condicionen, i molt, les oportunitats educatives d’un infant:

• Accés a internet, amb la bretxa digital que s’ha fet famosa arrel del confinament.
• Molts centres educatius amb majoria d’alumnes immigrants
• Taxa d’abandonament escolar massa elevada i que aboca a aquests joves a trobar feines precàries i amb sous de low cost que condicionaran el seu futur.

Hi ha molta feina a fer. L’Administració Educativa té molts deures. Però als mestres també els cal fer una reflexió. No tot és responsabilitat de l’Administració. Tenim un exemple clar amb els resultats de les Proves d’Aptitud Personal per accedir als estudis de Magisteri. Amb els anys que porten d’aplicació els resultats no paren de baixar. És preocupant el poc nivell de formació inicial dels aspirants a futurs mestres. Quelcom cal fer al respecte.

I una reflexió personal final. Per assolir èxits educatius i personals en el futur de l’alumnat és clau poder oferir a les aules educació emocional, possiblement la competència més important poder enfrontar-se a la vida adulta.

L’escola atrapada

L’escola, vulguem o no vulguem, es troba atrapada entre al menys tres focs que ens encaminen en tres direccions diferents:

• Ensenyar per la vida, despertar la curiositat, aprendre a aprendre
• Sancionar, als vàlids, validar, seleccionar,
• Fer de guarderia.

Des de la promulgació de la LOGSE el 1992 i després amb tot el desplegament de les competències bàsiques, s’ha posat en el centre del debat educatiu uns objectius que molts mestres sempre han tingut per prioritaris, però dels que a hores d’ara es parla molt. De fet són tan innovadors com ens volen fer pensar des de algunes de les plataformes que s’han posat en marxa, ja que alguns d’aquests objectius ja formaven part de l’essència de les escoles innovadores que la guerra civil i el franquisme van escapçat.

Ara bé la mateixa normativa que fa aquesta demanda d’educar pel futur, d’aprenentatge cooperatiu, d’educació inclusiva també exigeix una avaluació formal que discrimini entre els que superen els objectius i els que es queden pel camí. Uns podran seguir estudis superiors, els altres hauran encaminar els seus passos per altres viaranys menys valorats socialment, d’altres senzillament abandonaran el camí de l’educació formal.

I finalment, les famílies tenim un objectiu a vegades ocult i és que les escoles, al menys en l’etapa de primària, els hi guardem els seus fills mentre treballen.

Conjugar els tres objectius no resulta gens senzill, però és el que ens toca fer moltes vegades. Molts mestres ens sentim molt identificats amb el primer dels objectius, però no podem obviar els altres, ja que vulguem o no, també formen part de les nostres funcions i de les atribucions que ens atorga la societat que ens confia els seus fills i filles.

En moltes més ocasions de les que voldríem ens trobem atrapats entre aquests tres focs.

Em preocupa la simplicitat de les lectures infantils

El fet de tornar a ser tutor després de molts cursos de treballar gairebé en exclusiva d'especialista d'anglès ha fet que torni a interessar-me per les lectures dels meus alumnes. Ja fa temps que havia observat el fenomen Gerònimo Stilton, Diari de Greg, i altres llibres d'aquest estil.

Al llarg d'aquests dos trimestre m'he llegit alguns dels llibres que hi ha a la biblioteca de la meva aula, entre ells, aquests que els meus alumnes de tercer llegeixen amb fervor, i que ja he citat abans. I el que he pogut copsar és que repeteixen l'esquema de molts dels best-sellers d'adults. Són llibres amb poc interès, que tan sols cerquen situar-se líders de venta i fer un bon negoci. On estan els llibres de col·leccions que en altres moments omplien els prestatges de les aules, com els Grumets de la Galera, el Vaixell de Vapor?, i autors nostrats com Michael Ende, Chisrtine Nöstlinger, Roal Dahl, Josep Carbó, Jaume Cela, Gianni Rodari, ...? Ja no estan en el centre d'interès dels nens i nenes. Hi ha nous autors que els han substituït? Quins són?

He pogut comprovar que escolten embadalits la lectura en veu alta que faig d'aquests llibres, però ells segueixen amb les seves lectures. No observo cap canvi substancial i em preocupa cap a on anem. Potser només cerquen l'entreteniment fàcil, sense complicacions. Tot plegat no m'agrada gens i em preocupa.

Aquesta setmana he pogut llegir a Núvol "el català infantil està de rebaixes?". Sense estar del tot d'acord amb el que explica Griselda Oliver, ja que penso que les lectures que posem al seu abast no poden incloure un vocabulari massa allunyat dels seus coneixements, ja que pot dificultar molt la comprensió i el gaudi de la lectura. Però tampoc ens hem de col·locar en l'altre extrem, i deixar que s'abonin a lectures d'un llenguatge pla, sense cap dificultat, i d'argument tan simple que poc o gens fan pensar, i que poca creativitat i imaginació aporten, i en les que tot passa molt i molt ràpid, a la velocitat del videoclip.

Si no provoquem un gir radical en els seus gustos lectors estem abocant a aquests alumnes a no augmentar el seu vocabulari i en futur a tenir veritables problemes per llegir textos amb un mínim de complexitat. I en conseqüència esdevindran uns adults amb un pobre nivell intel·lectual.

Recursos esportius versus recursos educatius

Gairebé cada dia quan surto de l'escola puc veure com entrenen les categories inferiors del C.E. Sabadell a les instal·lacions de l'Olímpia. I també cada dia m'indigno. Veig grups de 8 a 10 nens entrenant amb entusiasme sota les ordres d'un parell d'entrenadors. D'aquesta manera poden polir el més petit detall tècnic.

Aleshores no puc evitar pensar que a l'escola ens passem 5 hores diàries tancats en una aula 1 mestre i 25 alumnes. Suposo que aquesta diferència de ràtio entre mestre i alumne té la seva motivació en la gran dificultat que té l'aprenentatge del futbol comparat amb la diversificació de matèries que intentem ensenyar a l'escola. O potser la raó és que aprendre a jugar a futbol és molt més important que aprendre a llegir i a escriure.

Com a societat ens omplim la boca amb afirmacions sobre la gran importància que té l'educació. Però aquestes afirmacions no es corresponen a la realitat. Només hem de realitzar algunes comparacions amb el món de l'esport i veurem amb claredat qui en surt guanyador i per golejada:

• comparem els recursos que destinem al món educatiu i el que destinem a l'esport,
• els sous que es cobren en ensenyament i alguns dels sous que es cobren al món del futbol i altres esports,
• i també el temps i l'espai que els mitjans de comunicació dediquen a l'esport i a l'educació.

Caldria repensar-ho tot plegat una mica i invertir aquestes proporcions, o simplement ser sincers com a societat i reconèixer que l'esport és prioritari respecte a l'educació i deixar d'enganyar-nos. I ho dic des de la visió d'una persona esportista i que li agrada l'esport, però molt poc satisfet de que aquest sigui considerat com una de les activitats més importants, a la que es destinen milions i més milions, i a les que es dediquen hores i hores en els mass-media.

És possible canviar el futur?

No ens agrada llegir-lo però en tots els estudis que es fan sobre el rendiment i resultats dels alumnes, el factor més decisiu és l'origen socioeconòmic d'aquests alumnes i la professió dels pares. O sigui que el futur de tots nosaltres està directament relacionat al tipus de família i entorn social del que procedim. Els mateixos resultats de PISA diuen que el 85% de la diferent puntuació assolida pels alumnes són una conseqüència directa del nivell socioeconòmic de la família.

L'escola es baralla per tal que aquestes diferències socials siguin els menys significatives possibles, però malgrat el seu esforç no se n'acaba sortint. De fet un dels objectius de l'escola és fer disminuir aquestes diferències d'origen. Però siguem realistes malgrat que els alumnes passen moltes hores a l'escola, on realment passen més hores és en l'entorn familiar. Aleshores, què és el que es pot fer ?

Realitzar intervencions en l'àmbit familiar que generin alguns canvis podria ser el camí. Alguns dels canvis que serien desitjables podrien ser que:

• els alumnes tinguin un temps i un lloc per poder treballar/estudiar a casa seva.
• dediquen una part del lleure familiar a la lectura. Tots sabem que una bona lectura és cabdal per la millora escolar i acadèmica.
• la família vagi sovint a l'escola a parlar amb el mestre del seu fill
• la família valori el treball escolar del nen i que ho faci evident.
• s'estableixen en el sí de la família unes rutines favorables al treball escolar
• l'alumne dormi les hores necessàries per arribar ben descansat al matí a l'escola.
• la família s'asseguri que el seu fill porti cada dia tot el que necessita pel treball escolar.
• la família estimuli les visites a la biblioteca del barri.
• s'estableixin períodes de tranquil·litat amb els diferents aparells tecnològics actuals tancats.
• es milloren les expectatives de futur del nen

¿On podem trobar el desllorigador d'aquesta situació en que la família i la seva situació socioeconòmica són la part més important per oferir una millor possibilitat de futur al nen?

Només veig una possibilitat: establir una mena de formació de la família. L'escola ha de treballar tant amb l'alumne com amb la família per incidir el màxim en aquests punts i ajudar a la família per establir els canvis que poden afavorir un millor esdevenidor per l'infant. No és fàcil, però ningú ha dit mai que l'educació i oferir un millor futur al nostre alumnat per tal de trencar les barreres de la desigualtat sigui un camí de roses.

Del 1981 al 2015

El setembre del 1981 començava a fer de mestre i fins ara. Són un munt anys, de classes i d'alumnes. Era jove i inexpert. Ara ja sóc gran i amb experiència. Al llarg d'aquests anys tot ha canviat i molt.

Vaig començar en una escola concertada religiosa en el que aleshores s'anomenava segona etapa (6è, 7è i 8è d'EGB). A les aules hi havia de 35 a més de 40 alumnes. Eren aules només de nois. L'educació mixta que ja s'estava implantant a l'escola no havia arribat als cursos més alts. Entre d'altres matèries impartia francès. Era la llengua estrangera majoritària. L'anglès tot just arribava a algunes escoles. La llengua vehicular era el castellà. El català feia poc que havia arribat a les aules. Si no em falla la memòria a part del català, també es feien amb català les socials i poca cosa més. L'atenció a la diversitat estava a les beceroles. Bé de fet gairebé ningú en parlava. Les TIC no sabíem el que eren. En els cinc cursos que hi vaig treballar és va construir una sala d'usos múltiples amb televisor per veure alguns vídeos i vam començar a gravar amb una càmera Betamax. Tota una modernitat!

Entre el 1981 i el 2015, he vist passar per les aules un bon nombre de reformes educatives. La més sonada i que va implicar grans canvis organitzatius va estar la LOGSE als anys 90 . Altres reformes han passat sense pena ni glòria. Els mestres estem tan acostumats a les lleis de Reforma Educativa, gairebé una cada quatre anys, que ja no fem cas. També he vist alguns invents de durada efímera: la sisena hora, la setmana blanca, ... Val a dir que al llarg de tots aquests anys també he constatat alguns encerts i alguns canvis conceptuals que han arribat per quedar-se: alumnes amb necessitats educatives especials, competències bàsiques, ...

2015: després de passar per l'escola d'educació especial pública, ja fa més d'una dècada que treballo en la mateixa escola pública. També he vist la seva evolució en aquests més de 10 anys. Les imparables TIC han entrat a les aules, des de fa ja un temps totes amb ordinador i projector i algunes amb PDI. Però encara no les hem acabat d'integrar del tot en el nostre treball diari. Malgrat les retallades, seguim al voltant de 25-26 alumnes a l'aula. El francès i els vídeos pràcticament han desaparegut de les escoles. El català és la llengua vehicular indiscutible, malgrat el ministre Wert i el seu desig d'espanyolitzar-nos. De l'atenció a la diversitat se'n parla i molt. En el camí han canviat els noms i els conceptes: normalització, integració, inclusió. Però, encara resta molt per fer. Com diu el poeta tot està per fer i tot és encara possible.

Com seran les escoles i l'educació d'aquí a 35 anys? 2050!!!!

La guia de la meva tasca educativa

"Aprende a leer, aprende a escribir, aprende a contar, aprendre a hablar. Aprende. Es tu única oportunidad de no parecerte a nosotros" però sobre tot "aprende a pensar" li diu l'avia de Nawal Marwan a la seva néta, una dona musulmana que viu en un camp de refugiats en l'obra de teatre Incendis de Wajdi Mouawad.

Està clar, els alumnes han d'aprendre a llegir, escriure, comptar, parlar, però per sobre de tot han d'aprendre a pensar. Pensar és el que els farà persones lliures

Els mestres els hem d'ajudar teixint una bastida que els ajudi a progressar, i amb posterioritat treure la bastida a poc a poc i amb precaució per tal que el coneixement construït s'aguanti dret tot sol, sense ajuda externa.

Però a l'escola no només s'han d'aprendre coneixements. L'altra pilar de l'educació bàsica és l'educació emocional dels alumnes. Ajudar-los a posicionar-se el millor possible en aquest món de les emocions i els sentiments tan complexe. El benestar emocional és cabdal. Si volem que assoleixen aprenentatges, necessitem uns alumnes amb el cap despert i obert a rebre'ls. Si tenen el seu cap ocupat per problemes emocionals que no saben o no poden resoldre poc podran avançar. Cal treballar per tal que es situïn en la posició vital del "jo estic bé, tu estàs bé", la posició que ens permet està bé dins del món.

Un altre pal de paller de tota educació és la individualització de l'aprenentatge en la mesura del possible. No hi cap alumne igual. Dins d'un aula tenim tantes individualitats com alumnes i malgrat les dificultats que suposa cal ser capaç d'atendre les seves diferències. És tot un repte, però un repte engrescador sens dubte.

Un dels eixos vertebradors de tota la nostra tasca educativa és l'avaluació dels alumnes i al mateix temps l'autoavaluació de la nostra pròpia tasca. Ens ha de permetre conèixer els nostres infants i conduir la classe cap endavant, analitzant amb cura on estem i on volem arribar.

En el món que ens ha toca viure no podem deixar de banda les TIC que ens rodegen a tots en la nostra vida quotidiana. Aquestes han de tenir una presència constant a l'aula. Han de formar part de la vida diària a l'aula de la mateixa manera que formen part de la vida diària fora de les aules. No podem utilitzar-les tan sols de forma esporàdiques o com un premi, estem en l'obligació d'integrar-les com una eina més al servei del coneixement i de l'aprenentatge.

I lectura, lectura i lectura, convertir als alumnes en uns bons lectors. La lectura dóna informació i plaer, i ens condueix cap a la reflexió. Ens ajuda a pensar. Hem de convertir-los ens uns viciosos de la lectura.

I finalment hem de tenir en compte que l'aprenentatge és global. Cal integrar els diferents coneixements. No podem parcel·lar els continguts de les diferents matèries, ans el contrari, necessitem donar un tractament de globalitat als continguts de les diferents àrees que han de deixar de viure en uns espais estancs que són del tot artificials.

No sé si ho assoleixo, però al menys m'agradaria intentar que aquestes idees fossin les guies del meu treball educatiu diari a l'aula

 

Són multitasques els nostres alumnes ?

Actualment és fàcil llegir i escoltar opinions donant per segur que els alumnes que avui en dia tenim a les nostres aules són multitasques. Personalment no ho tinc pas tan clar. Hi ha algun alumne que potser si que ho és, però en la majoria de casos no és certa aquesta afirmació.

Fan més d'una activitat en el mateix moment, o al menys ho intenten, però els resultats no són bons. Fer qualsevol tasca d'aprenentatge requereix un mínim de concentració, i quan aquesta està absent  l'aprenentatge no es produeix.

El que segurament és cert és que estem davant d'una majoria d'alumnes que són incapaços de centrar-se en una sola tasca. I això no és positiu i possiblement té una relació directe amb l'augment exponencial de diagnòstics de dèficit d'atenció.

Convertir-se en multitasca és entrenable i millorable amb la pràctica, com gairebé tot, però té un límit i a més a més dependrà de les qualitats personals, així com de la complexitat de la tasca a realitzar. No totes les activitats exigeixen el mateix grau de concentració per la seva realització.

Es poden fer diferents feines al mateix temps, sobre tot, si alguna d'elles està molt automatitzada, però quan la feina que s'ha de fer no és automàtica, forçosament hem d'aplicar-hi tota la nostra atenció si volem reeixir en la mateixa. La majoria dels alumnes apliquen la llei del mínim esforç i per aquest motiu s'abonen a la multitasca, ja que no volen renunciar al que els agrada per l'estudi. De ben segur, que el resultat no és el mateix quan apliquem tota l'atenció en una sola activitat que quan repartim la nostra atenció entre diferents activitats.

Abonar-se a la multitasca vol dir accés fragmentat a tot el que s'està intentant realitzar, i res s'acaba fent realment bé. Es poden fer diferents tasques a l'hora, però centrant l'atenció ara en una, ara en l'altra. Fer-ho així significa no tenir l'atenció al cent per cent en cap d'elles, i propiciar la realització de treballs molt superficials i poc aprofundits i en el que prima és simplement presentar la feina encomanda més que aprendre d'aquesta feina. Si el que realment es desitja és aprendre, aquesta no és de ben segur la millor opció. Potser el que cal és ensenyar als alumnes a no ser multitasca.

  

Imatge del bloc del Casal del Mestre de Granollers: https://casaldelmestregranollers.wordpress.com

El WhatsApp a l'escola

Com moltes de les aplicacions de les ja no tan noves tecnologies el WhatsApp ha irromput amb força en la nostra vida. A l'escola que no deixa de ser un reflex de la societat en la que vivim també ha penetrat encara que en algunes ocasions els mestres no en siguem plenament conscients.

A partir de Cicle Superior els alumnes ja l'utilitzen per comunicar-se i en ocasions els missatges enviats per WhatsApp s'acaben convertint en font de conflictes que requereixen la intervenció de l'escola per trobar solucions a conductes no desitjables. Com tota nova eina tecnològica té la seva part positiva, però també les seus inconvenients.

Les famílies també es comuniquen per aquest mitjà. Es creen grups de famílies que d'aquesta manera estan en contacte. En aquests grups es repeteixen les interaccions que abans només es realitzaven a la porta del centre. Ara va més enllà i poden estar tot el dia en contacte, per lo bo i per lo dolent.

Alguns mestres l'utilitzen per comunicar-se amb alguna família, però no és pas quelcom massa habitual, i també per comunicar-se entre ells.

En realitat, el WhatsApp s'està utilitzant més per l'entorn educatiu que per la pròpia escola. No sé si en algun moment acabarà tenint alguna utilitat educativa. De moment no ho sembla. Potser amb el temps es pot acabar convertint en una eina més de comunicació entre les famílies i l'escola. De moment no sembla que sigui així. Es tracta de quelcom que tenim al nostra voltant, que ens afecta de forma col·lateral, però sense una incidència directa en la nostra pràctica educativa quotidiana.

La lectura d'aquest apunt d'una mare que es nega a ser l'agenda de la seva filla és la que m'ha inspirat a escriure aquest apunt. Com tota nova eina de comunicació les seves bondats i les seves perversions depenen directament de la forma com siguin utilitzades pels propis usuaris que en definitiva som els que donem sentit a aquests mitjans. No matem al missatger que no té cap culpa dels missatges que ens porta i cerquem en que ens pot ser d'utilitat per la nostra tasca educativa diària amb els alumnes i amb les famílies.

 

Imatge de http://www.elcorreo.com/

 

L'objectivitat és possible ?

Entre d'altres tasques als mestres ens correspon avaluar als alumnes i tractem de ser objectius, però realment és possible l'objectivitat en l'avaluació ?

Tractem de dotar-nos d'eines i criteris que ens permetin aquesta objectivitat, però és una tasca molt complexe i no sé si en realitat ens n'acabem sortir. Ser objectius en l'avaluació seria desitjable, però situats davant un grup d'alumnes això és quelcom molt difícil, ja que no és el mateix l'alumne que presenta dificultats i s'esforça en aprendre que l'alumne llest i que no treballa gens, però és capaç de treure bé les diferents proves.

Que hem de valorar ? El treball, l'esforç, tot el procés per arribar al final ? o tan sols el producte final, els coneixements adquirits ? Moltes vegades és tot un dilema de solució difícil. De fet prenguem la decisió final que prenguem mai acabem del tot satisfets.

La realitat és que és molt difícil reflectir en un informe i molt menys amb un número el resultat de tot un procés d'aprenentatge.

De ben segur que és un tema que es veu molt diferent segons sigui l'edat dels alumnes.

També cal considerar que la societat el que vol són ciutadans i professionals competents. No n'hi ha prou amb esforçar-se també cal fer les coses ben fetes.

Expressió escrita i TIC

La millora de l'expressió escrita dels estudiants és un camp de batalla des de fa temps a l'educació. És una de les competències bàsiques a assolir al final de l'escolaritat. Fàcilment es confon una bona expressió escrita amb absència de faltes d'ortografia, però tots sabem que no és tan sols això. L'elaboració d'un text per part d'un alumne és tot un procés, des del moment en que es planteja la tasca a realitzar fins que tenim el producte final.

No podem tan sols valorar aquest producte final, sinó que cal tenir en compte els diferents passos realitzats fins arribar al text final i en la realització d'aquests passos les eines TIC poden jugar un paper facilitador.

Qualsevol escrit requereix tot un procés d'elaboració llarg on la reescriptura acostuma a jugar un paper important si volem assolir un mínim de resultats satisfactoris. Segons com, afrontar aquest procés de reescriptura amb paper es pot fer feixuc. Possiblement la utilització de les eines TIC en aquest procediment pot resultar una eina afavoridora important ja que el fet de reescriure no és una feina tan pesada.

Jornades sobre les diferències d'aprenentatge

 Em vaig inscriure a una Jornada Internacional sobre experiències en l'àmbit de les diferències d'aprenentatge que es feien a l'auditori de Sant Cugat. El títol de la Jornada, així com les diferents ponències del programa prometia. A més feia temps que no m'apuntava a un d'aquests esdeveniments.

La primera sorpresa és que ens donen una entrada, com si d'un espectacle es tractés, per entrar. Mai m'havia passat això en una jornada, com a molt donen una acreditació.

En la presentació de les jornades, un representant de la Fundació Ricardo Fisas que dóna suport a la jornada explica el motiu de la mateixa. Havia anat a viure a Dallas per feina. En el moment de la matrícula a l'escola passen unes proves a les seves filles. Van observar alguns petits problemes en una d'elles i el van adreçar a la Shelton School. Allà li van detectar dislèxia i li van aplicar un programa. D'això ja fa uns anys. Des d'aleshores havia insistit en portar aquesta experiència a Catalunya i finalment aquesta jornada serà el punt de partida per fer-ho. El proper curs s'aplicarà un programa pilot en 6 escoles de Sant Cugat amb el suport de l'Ajuntament, el Departament d'Ensenyament i la UAB. La idea és que si la experiència funciona i obté resultats positius es traslladarà a d'altres zones educatives.

No tan sols l'anècdota és molt americana, l'escenari i els continguts de la jornada també ho són. Ho sento però tot aquest espectacle em genera un cert rebuig. Malgrat tot, les hores assegut a la butaca escoltant els diferents participants em fa reflexionar:

• La major part de la jornada es centra en la dislèxia i el TDAH i els processos d'ensenyament de la lectura. En el programa inicial això no era evident. Tenia la impressió que parlarien de les dificultats d'aprenentatge sense centrar-se gairebé en exclusivitat en aquestes dues.
• Hi ha una certa cultura entre els mestres que posa en dubte la existència tant de la dislèxia com del TDAH, en canvi els científics de la jornada no en tenen cap de dubte. Aquest coneixement científic moltes vegades no arriba als docents que treballen a les aules. Caldria cercar mecanismes per tal d'evitar aquest distanciament.
• Els agrada més parlar de diferències d'aprenentatge que no de dificultats d'aprenentatge. Ja tornem a estar amb un canvi de nom per continuar dient el mateix. Mira que ens agrada canviar el nom de les coses. És un fenomen molt típic del món educatiu.
• La detecció precoç d'aquestes dificultats és cabdal per posar-hi remei. No entenc que sigui tant important i que encara no estigui generalitzada. Ja seria hora que es faci alguna cosa per tal que funcioni d'una vegada. Fa molt de temps que sabem de la seva importància.
• Pel que expliquen existeixen formes clares d'establir diagnòstics i també programes que funcionen i resolen la major part de les diferències d'aprenentatge que generen aquests dificultats. El problema estaria en que no s'apliquen o s'apliquen poc. Doncs a què esperen per implantar-ho d'una vegada ?
• Què ens manca a l'escola ? Treballar amb mètode i remar tots en la mateixa direcció. ¿Si hi ha metodologies que s'ha demostrat que funcionen i tot és tan senzill com expliquen alguns dels ponents de la jornada per quina raó no s'aplica als centres educatius? Segurament els mestres estem massa acostumats anar cadascú a la nostra i compartir poc el que fem. I tampoc ens agrada que ningú ens expliqui què hem de fer i cóm ho hem de fer.

Possiblement aquest és el repte: portem molts anys donant voltes a les mateixes qüestions i pràcticament tot segueix igual. Continuem tenint alumnes a les aules que tenen dificultats d'aprenentatge i no és fàcil aconseguir un diagnòstic i tenir clar que és el que s'ha de fer per ajudar-los. Fem el que bonament podem, però no n'hi ha prou, ja seria hora que avancéssim tots junts en el bon camí.

 

La dificultat dels canvis

 La societat canvia i els alumnes que tenim al davant també. La forma d'ensenyar evoluciona amb el pas del temps, però a vegades no resulta senzill implementar canvis en les escoles. Cal vèncer la resistència a les innovacions. D'una manera o altra és fàcil escoltar: "Sempre ho hem fet així". Fa mandra fer-ho diferent. És molt més còmode seguir amb les rutines de sempre que a més ens donen seguretat.

Ara bé, el canvi pel canvi no sempre ha de ser positiu, però a petites dosi i després de reflexionar-ho amb cura, es pot convertir en un bon revulsiu. Als mestres ens correspon estar en un constant procés de reflexió al voltant del que fem a les nostres sessions de classe i del que passa a diari a les aules i cercar com introduir formes de millora. Ens cal mantenir el que ja ens funciona, però també analitzar que ens convé modificar, però sense deixar-nos enlluernar pel que és nou, ja que no sempre les novetats són millors que les velles metodologies. Cada mestre té el seu estil i és fàcil acomodar-se i seguir fent el sempre hem fet sense plantejar-se, ni dubtar de res.

Hem de vèncer la inèrcia de mantenir-ho tot igual. Entrem en el període de fer balanç de com ens ha funcionat el curs. És el moment de pensar què podem introduir que ens ajudi a millorar la nostra pràctica diària a l'aula.

Més autisme ?

El meu primer contacte amb aquesta paraula es va produir al llarg dels meus anys d'estudiant universitari (mitjans dels 70), però aleshores no estava massa interessat pel tema, ja que m'inclinava més per temes de la psicologia social i els fenòmens del poder.

Quan vaig començar a treballar en un centre d'educació especial me'ls vaig trobar al davant i la pregunta era: que els hi passava a aquells nens tan misteriosos que tenien l'etiqueta d'autistes ? Va ser el moment de llegir i llegir llibres i també preguntar i escoltar als experts.

I a partir d'aquí s'ha convertit amb un tema que d'una manera o un altre  m'ha acompanyat sempre. Han aparegut noves etiquetes per explicar el mateix (trastorn generalitzat del desenvolupament, trastorn d'espectre autista) i també descripcions més detallades i aprofundides dels símptomes així com canvis en la forma de treballar amb aquests alumnes.

  

Imatge del bloc recursos per l'educació especial: http://blocs.xtec.cat/recursosee/

I una pregunta que fa temps que els que treballem a l'ensenyament ens fem a vegades amb veu baixa, és si hi ha cada vegada més alumnes autistes.  Potser és que simplement s'han millorat les eines diagnòstiques. També cal tenir en compte que no fa pas tants que un bon grapat de nois i noies que avui es troben en els nivells alts del Trastorn d'Espectre Autista (TEA) eren simplement considerats rarets i poca cosa més. I avui en dia aquests també els col·loquem en el calaix d'autistes. De fet no hem d'anar pas tants anys enrere per comprovar que autisme i deficiència intel·lectual anaven de bracet i en canvi ara no és ni molt menys així i es coneixen molts autistes capaços de portar una vida que podem qualificar de normal. És evident que no presenten les mateixes dificultats els autistes amb nivells d'intel·ligència normals que els que tenen associada una discapacitat intel·lectual.

Es fa molt difícil de treure'n l'entrellat a aquesta qüestió. No sempre s'utilitzen els mateixos criteris per emetre el diagnòstic i segurament la metodologia també és diferent. Això fa que les dades de les que es disposa no són comparables les unes amb les altres.

Ara bé, els que fa temps que treballem en el món de l'educació tenim la impressió que el nombre de diagnosticats, sigui pel motiu que sigui ha anat en augment de forma progressiva. De fet 30 o 40 anys enrere eren ben pocs els que coneixien el tema i ara pràcticament ha arribat a totes les aules i a tots els mestres. Gairebé tots els mestres en un moment o altre de la seva pràctica educativa han tingut un alumne amb diagnòstic d'autista a l'aula. Tan sols això ja ha fet aquests trastorns a hores d'ara siguin molt més visibles.

Ara bé la popularització del terme també fa que a vegades es parli amb molta facilitat d'alumnes amb trets autistes, i cal clarificar que no és el mateix tenir trets que ser autista. De fet qui no té en algunes ocasions trets o reaccions autistes ?

La diferència entre tenir trets autistes i ser autista és molt gran i cal vigilar i no posar a tots en el mateix calaix de sastre, ja que ens pot portar a confusions que no ens ajudaran gens en la nostra pràctica a l'aula.

Cal ser molt curós amb el tema. Diagnosticar bé és important i cal fer-ho amb cura. Però més que diagnosticar el que necessitem es trobar la millor manera d'abordar aquests trastorns i la millora manera d'ajudar a aquests alumnes a afrontar el repte de adaptar-se a una realitat ja de per si difícil i feixuga per molts alumnes i molt més per ells.

Tres tòpics

Com a tot arreu les escoles estan plenes de tòpics i de converses que es repeteixen una vegada i un altre:

1.- No tenim temps: és una constant escoltar dir als mestres que ens falta temps. En certa manera ho podem considerar cert. La feina de mestre requereix de molt de temps i sempre tens la sensació de no poder arribar a tot. Aquesta sensació és més aguda en els inicis quan encara et manca experiència. Però amb posterioritat el que cal es relativitzar-ho: disposem d'un temps de dedicació diari i setmanal i el que hem de fer és prioritzar les nostres tasques en el ben entès que sempre ens deixarem feines al tinter que no podrem abordar. Simplement ens hem d'organitzar i procurar que res del que considerem important resti per fer.

2.- Papers i més papers que no serveixen per res. Als mestres no ens agrada omplir papers sota l'argument que no tenen cap utilitat i que considerem que són tan sols una tasca burocràtica que ens pren temps del nostre objectiu cabdal que és l'atenció dels alumnes. Per altra banda, tenim molta facilitat de caure en la trampa d'elaborar papers que ens poden ser útils i deixar-los abandonats de forma immediata al fons d'un calaix. De ben segur que si volem, els papers ens podem ser d'utilitat. Són un bon moment per reflexionar sobre la nostra feina i trobar noves formes per a millorar-la en la mesura del possible. Ara bé si els elaborem de pressa i corrents sense pensar, seran del tot inútils i no tindran cap sentit.

3.- El nivell dels alumnes baixa en cada promoció. Aquesta és una cantarella que s'escolta a la sala de mestres així com en moltes converses informals entre educadors. Fins i tot sorgeix de tarda en tarda en els mitjans de comunicació. L'altre dia tot parlant amb un company a l'hora de l'esbarjo em va dir que aquesta ja era una frase que deia Plató en el segle V abans de Crist sobre els seus deixebles.  Si realment fora certa aquesta afirmació podríem pensar que l'especie humana en lloc d'evolucionar el que està és en regressió. La realitat és que els temps canvien i els alumnes també i que cada promoció és diferent. Quan afirmem que els nivells baixen no ho fem amb les dades a la mà, sinó que simplement ens basem en impressions personals del moment. Hem de pensar que si fora així ens estaríem tirant pedres sobre el nostre propi terrat, ja que voldria dir que la nostra experiència serveix de ben poc i que en realitat cada any ho fem pitjor.

Aquests tres tòpics són tres simples exemples. Hi ha molts més temes que fàcilment s'acaben convertint en un tòpic en la nostra feina. Ara bé això no tan sols passa entres mestres sinó que també passa en altres àmbits laborals.

Imatge manllevada del bloc de Carmelo Urso: tiempo presente

Els ni-ni, problema pendent

Fa molt de temps que es parla dels ni-nis, però poc s'ha fet per tal de trobar-hi solucions. Segurament sempre hi ha hagut joves en aquesta situació, però sembla que el nombre va en augment. Les raons que porten a un jove a no treballar i a no estudiar per un període de temps poden ser molt diverses. Però tenir a 140.000 joves en aquesta situació i a més de forma molt perllongada es converteix en un problema greu: fàcilment està molt de temps continuat sense fer res, ni tenir unes obligacions pot fer perdre els hàbits de treball adquirits en el temps passat a l’escola i per tant, és molt probable que acabi tenint conseqüències a llarg termini.

És un col·lectiu que acostumen a no voler seguir estudiant i al no trobar feina es troben en terra de ningú. En altres èpoques quan hom no volia estudiar era molt fàcil trobar feina, però des de ja fa un temps no és així. A més a més, en la cerca de feina pot rebre moltes respostes negatives amb la frustració que aquest fet poc implicar i la sensació d’inutilitat que pot donar.

En molts casos aquests ni-ni abandonen aquesta recerca de feina i aleshores  ser un ni-ni vol dir trobar-se en una situació de lleure permanent, amb pocs recursos, depenent de la família qui és qui finança les seves despeses. Aquesta situació no és gens favorable per tal de promoure l’autonomia del noi o noia.

Si a Catalunya la xifra és 140.000 en el total d’Espanya entre els 18 i 24 anys aquests s’eleven fins a 800.000 ni-nis, un 23,1 % de la població d’aquesta edat.

Víctor Hugo deia que quan la crisi tenalla una nació és més necessari que mai duplicar els fons destinats als sabers i a l’educació dels joves per evitar que la societat es precipiti en l’abisme de la ignorància. Malgrat no ser fàcil aquesta podria estar una via interessant per trobar alguna sortida a aquests nois i noies, però no sembla pas que estem en aquest camí.

 

 

Llibres de text, lleis educatives i editorials

Treballo en una escola que fa temps que aplica la política de reutilització de llibres. D'aquesta manera aconseguim disminuir la despesa de les famílies a l'inici de cada curs. Ara fa temps que no renovem llibres i comencen a estar força malmesos. Ho hem revisat i els llibres que utilitzem actualment a les aules tenen entre 4 i 6 anys. Com una curiositat a cada llibre figura el nom de l'alumne que l'ha utilitzat en cada un dels cursos al llarg dels seus anys de vida útil. Estem estudiant quina serà la millor manera d'organitzar la renovació dels llibres ara que el programa de reutilització de llibres de la Generalitat està aturat com un efecte més de les retallades. L'idea és renovar un llibre cada curs començant pels més vells,  i així en 4 cursos podrem tenim tots els llibres renovats. Però la organització d'aquesta renovació se'ns complica amb la reforma educativa del Sr. Wert pel mig. Les editorials estan a l'espera de saber com acaba tot plegat per llançar al mercat els seus nous productes: moltes vegades llibres iguals que els anteriors amb simples canvis d'ordre i de fotos.

Parlant de tot això en les darreres reunions a l'escola ens ha sortit la sospita que darrera aquestes reformes continuades del sistema hi ha el lobby de les editorials de llibre de text molt interessades en que les escoles canviem de llibres més sovint i així augmentar els seus guanys. I cercant informació sobre el tema de les editorials de llibres de text el que hem comprovat és que darrera de moltes editorials hi ha capital de diferents ordres religioses. Per tant la darrera reforma educativa suposa un doble guany per l'Església Catòlica: a més de guanyar protagonisme dins dels continguts del currículum que es volen imposar també augmentaran els seus beneficis amb el canvi de llibres de text a l'escoles. No deixa de ser una jugada perfecta. Potser aquests polítics tan interessats en els canvis educatius constants ens haurien d'explicar quina pressió reben d'aquests lobbys editorials. Al menys d'aquesta manera tot quedaria molt més clar.

 

De pressa, de pressa

De pressa, de pressa. Tot ha de ser de pressa i corrents i immediat. No podem esperar. No sabem esperar.

Tinc la sensació que cada vegada els alumnes van més i més accelerats. De ben segur que són els signes del temps, però penso que n’estem fent un gra massa. A vegades, es fa difícil realitzar una tasca reflexiva a classe que requereixi temps. Tot ha de ser ràpid i estímuls potents Molts alumnes acaben les tasques el més ràpid possible sense aturar-se a pensar si allò que han fet està bé, o si ho podrien fer millor. Manifesten una gran necessitat d'enllestir les feines com més aviat millor i un cop han acabat no saben estar-se sense fer res. També cal aturar-los de manera constant per tal que no comencin la feina abans d’hora sense escoltar les explicacions del que es demana o simplement llegir els enunciats.

I per altra banda també cada cop manifesten menys autonomia i necessiten preguntar sovint què és el que han de fer. No intenten resoldre els seus dubtes amb les eines que tenen a l’abast (instruccions pròpies de l’exercici, llibres de consulta, ...). No llegeixen les instruccions amb atenció. És més fàcil i còmode, preguntar que esforçar-se a llegir i entendre el que es llegeix.

La rapidesa i l’acceleració a fer-ho tot en un moment i la manca d’autonomia en resoldre tasques senzilles, semblen dues característiques contradictòries, però es presenten moltes vegades en un mateix alumne. Deuen ser els signes del temps, o potser, és que ja començo a tenir una edat i no m'agraden les presses.

La infancia consumidora

Nada más aprenden a leer (o, quizás, incluso mucho antes),  se instala en los niños una "dependencia de las tiendas". Bombardeados continuamente a sugerencias sobre lo mucho que necesitan determinados productos para ser las personas que hay que ser, los niños se sienten inadecuados, deficientes y de inferior calidad si no responde con rapidez a la llamada.

En la situación actual los niños de hoy son los consumidores de mañana. ... Así que es mejor que los niños empiecen pronto a prepararse para el rol de compradores/consumidores ávidos y avezados que se les vendrá encima. No habrá dinero dedicado a ese entrenamiento que esté mal empleado...

Según Juliet B. Shor en las últimas dos décadas, "el mercado infantil se ha expandido espectacularmente, tanto en términos de gasto directo como de influencia de los niños y las niñas en las compras de los padres" ... Los padres consideran, por ejemplo, que sus hijos "saben elegir" con buen criterio porque están en posesión de conocimientos de los que sus progenitores tienen una carencia patente, como, por ejemplo, qué se lleva y qué está ya "anticuado" en ese momento en el terreno de la moda. De ahí que los padres consulten cada vez más a sus hijos antes de tomar la decisión de comprar algo para éstos o, incluso, para sí mismos.

Según James U. McNeal: "Los niños y las niñas entre los 4 y 12 años influyeron directamente a lo largo de 2002 en compras de adultos por valor de unos 300.000 millones de dólares"

La infancia com sugiere Kiku Adatto se convierte en "una preparación para la venta de la propia persona" ya que a los niños se les educa "para ver todas las relaciones en términos de mercado" y para contemplar a los demás seres humanos (incluidos amigos y familiares) a través del prisma de percepciones y evaluaciones generadas por el propio mercado.

Vida Líquida

Zygmunt Bauman