diumenge, 23 de juliol del 2006

El jo sense límits

LASCH (1979): Los padres, sobre todo las madres, como es muy frecuente que consideren al niño como una prolongación de sí mismos, les prodigan atenciones completamente inadecuadas a sus necesidades, dándoles excesivos cuidados aparentemente solícitos, pero poco cálidos en realidad. Al tratar al niño como una “posesión exclusiva” suya, estimula en él una sensación exagerada de su propia importancia; al mismo tiempo, hace que para el niño resulte difícil admitir la decepción que sufre ante sus defectos.

Los niños educados en estos medios narcisistas experimentan, a menudo, la pérdida de los límites del yo: la incapacidad para distinguir entre ellos mismos y sus padres, a causa de los límites, diferencias y disciplina que éstos no consiguen imponer.

Esto provoca la carencia de límites psicológicos claros ayudada por las pautas cambiantes de la vida social, al mismo tiempo se experimenta el mundo como algo inestable e inmerso en una rápida transformación. Este yo se convierte en una fuente de incertidumbre y vulnerabilidad.

ANDY HARGREAVES (1994)
Profesorado, cultura y
postmodernidad

dissabte, 8 de juliol del 2006

Vacances

Per fi han arribat les vacances. Aquesta primera setmana no ha estat totalment de vacances. Encara he anat alguns dies a l’escola, bàsicament per renovar la pàgina web de l’escola tant en imatge com en continguts. També tinc unes gestions a realitzar que sempre que puc les deixo pendents per aquests dies. Però a poc a poc vaig agafant el ritme de vacances, aquell ritme lent, d’anar fent sense presa i amb el rellotge oblidat al calaix. És un ritme que em permet establir unes rutines que em són agradables: entrenar sense pensar en l’hora de tornar a casa per anar a treballar, llegir el diari al bar, fer el vermut tot llegint alguna novel·la, ...

Al llarg d’aquests dies tinc previst estar un parell de setmanes fora. La propera setmana aniré uns dies a la comarca del Ripollès, en concret a la vila de Camprodon, i més tard, a principis del mes d’agost uns dies a la vall de Pineta al bell mig del Pirineu Aragonès.

I la resta de dies, tinc un bon grapat de llibres que vull llegir: novel·les, poesia, assaigs, i alguns que podríem anomenar de psicologia social i de teoria de l’educació. Unes quantes pel·lícules per veure, aquelles que al llarg del curs no m’ha estat possible. També em caldrà temps per reordenar la casa. Cada estiu trec tots els llibres i papers dels prestatges i cerco una millor manera d’ordenar-los. Serveix entre altres coses per fer neteja d’alguns papers inútils que acumulo al llarg del curs. Escriure i continuar amb el bloc i potser també revisar i actualitzar la meva pàgina web que tinc abandonada fa temps.

Tot aprofitant les idees que m’ha donat escoltar els opositors m’agradaria revisar i refer la programació d’anglès.
Al final de les vacances serà el moment de fer balanç i veure que ha donat de si l’estiu. 

divendres, 7 de juliol del 2006

Les oposicions en xifres

Primera notícia de formar part del tribunal: 21 d’abril

Constitució del Tribunal: 28 d’abril

Primer acte amb els opositors: prova de llengua: 19 de maig

Opositors: 120

Aprovats de la primera prova: 39, un 32.5 %

Aprovats un cop acabat tot el procés: 26, un 21,66 % del total d’opositors i un 66,66 % dels que havien superat la primera prova.

Dies treballats: 19. Tres dies no vaig estar en les diferents sessions de treball del tribunal per estar de viatge fi de curs amb els alumnes de 6è. D’aquests 19 dies, 5 han estat dissabtes i un diumenge.

Dinars fora de casa per causa de les oposicions: 7

Hores de feina: aproximadament 100 hores

Càlcul provisional en brut de compensació econòmica a percebre: 2200 €

Aproximadament 22 € per hora treballada

Tancament real del Tribunal : 3 de juliol

Tancament oficial del Tribunal: 7 de juliol

dijous, 6 de juliol del 2006

Oposicions: final

Tal com vaig explicar en un post, tot va començar el 21 d’abril al bell mig de la celebració escolar de la diada de Sant Jordi. Estàvem lliurant els premis als millors poemes de Cicle Superior quan una trucada des d’Inspecció m’anunciava la bona nova: “la deessa Fortuna havia decidit que formés part d’un tribunal d’oposicions”.

Han estat dos mesos inacabables amb hores i hores de feina, per una banda, tota la gestió burocràtica del procés de les oposicions, la part més avorrida, i per altra banda la part més acadèmica, amb inacabables correccions, però també la part humana, el contacte i el coneixement dels opositors. Bé de fet, potser hauria d’escriure opositores, ja que les dones han estat majoria. L’ofici de mestre continua sent un ofici de dones.

Els primers pensaments que vaig tenir un cop havia assumit la notícia van ser que podia ser una bona experiència i també la responsabilitat que queia sobre les meves espatlles de decidir sobre si una persona era apte o no per l’exercici vitalici de la professió de mestre.

Sens dubte, ha estat una experiència de la que he extret algunes coses positives. Bàsicament la segona prova, la coneguda com “la tancada” m’ha permès, llegir programacions interessants, escoltar altres maneres de fer a la classe, i recollir un bon munt d’idees, algunes d’elles tractaré de posar en pràctica el proper curs. Però han estat dos mesos amb pocs moments de descans.

El fet de ser un tribunal amb cinc components fa que la responsabilitat es dilueixi d’alguna forma i no quedi personalitzada. De fet, en el moment de prendre les decisions, cal dir que hi ha pocs dubtes entre aprovar i suspendre. Els aprovats i els suspensos acostumen a ser clars, després cal matisar la puntuació. En la majoria dels casos tenim opinions molts semblants entre els diferents membres del tribunal. Al llarg de tot el procés també hi ha alguns moments de dubtes i de discrepàncies que resolem tornant a revisar les proves i prenen la decisió que entre tots ens sembla més justa.

El passat dilluns tancàvem definitivament el tribunal. S’ha acabat tot el procés. Ha canviat molt el model d’oposicions des de que les vaig fer. Crec que és molt clar en el model actual que passar la primera prova té un component de coneixements, però també de sort (que et toqui un tema que dominis), però que el factor clau és la segona prova: defensar la teva programació i exposar una unitat de programació. I en aquesta segona part, si la programació està treballada i és fruït de l’experiència personal difícilment es pot fer malament, encara que sempre els nervis poden jugar una mala passada a la opositora.

Bye, bye Cambray.

  Ja fa uns dies de la notícia de la destitució de Josep González Cambray de la conselleria d’Educació. Ara ja estic jubilat, però he trebal...