Els sindicats son poc de fiar

 

Quan vaig escoltar la notícia de que els sindicats CCOO i UGT firmaven un acord amb el Departament d’Educació a esquenes de la resta de sindicats em va venir a la memòria el que va passa el 1988. No puc evitar fer una mica de iaio “cebolleta”.

Aquell any els docents de tot l’Estat estàvem mobilitzats per una sèrie de demandes. Vam fer molts dies de vaga i moltes manifestacions. Fins i tot, hi va haver una gran manifestació a Madrid amb docents de tot l’Estat. Aleshores era el representant de la meva escola en les reunions que es feien setmanalment per prendre decisions sobre què fer i com continuar les mobilitzacions. Per tant, vaig poder seguir de primera mà tot el que va passar en aquell moment. El seguiment era majoritari. A l’escola fins i tot vam anar de colònies que ja teníem pagades però fent constar oficialment que fèiem vaga.

Aquella vaga ens va costar molts diners. Si no recordo malament vam perdre 100.000 ptes. que en aquell moment eren molts calés. Estàvem decidits a anar a la vaga indefinida quan un migdia a l’arribar a casa després d’una manifestació multitudinària m’esperava la notícia de que els sindicats havien signat amb el Ministerio, i que desconvocaven totes les mobilitzacions. Millor no explico la decepció i l’emprenyament que vaig agafar. Ens havien traït. Abduïen que aquestes estaven perdent força quan la realitat no era així.

Des d’allò vaig deixar de confiar en els sindicats i al llarg de la resta de la meva vida laboral vaig participar en ben poques vagues i mobilitzacions ja que acostumaven a sentir-me manipulat i enganyat per uns sindicats que només defensen els seus interessos i que ben poques vegades em representen. Han passat els anys i els mateixos protagonistes (CCOO, UGT i PSOE) de sempre ho han tornat a fer. I per més inri al dia següent presentaven un acord amb la concertada del que se n’ha parlat ben poc.

Aquesta vegada sembla que alguns sindicats volen continuar mobilitzats espero que no es rendeixin i que acabin assolint un bon acord. El món de l’educació necessita una bona sacsejada si vol sortir del carreró fosc en el que es troba.

Bye, bye Cambray.

 

Ja fa uns dies de la notícia de la destitució de Josep González Cambray de la conselleria d’Educació. Ara ja estic jubilat, però he treballar 36 anys com a mestre de primària. En tots els meus anys de docència he conegut 11 consellers d’educació. Del que en tenia pitjor record era Ernest Maragall. En el seu moment ja li havia dedicat algun comentari en aquest mateix blog. Però puc dir que en J. G. Cambray l’ha superat. Ha estat poc més de dos anys en el càrrec, ens el que ha sabut posar-se a tots els ensenyants, sindicats i també a moltes famílies en contra. El pitjor de tot ha estat el seu tarannà poc dialogant i la seva actitud constant de ordeno i mano.

Com moltes vegades passa en molts consellers, la seva formació acadèmica no té res a veure en les àrees en les que ha de prendre decisions. Reconec que segurament el que cal per ser Conseller són coneixements de gestió, però també és important tenir experiència sobre els àmbits que cal gestionar.

Faig una mica de repàs de les seves decisions més polèmiques. Segurament la més sonada ha estat l’avançament de l’inici de curs. Una polèmica del tot inútil que no resolt res, i que l’únic que aconsegueix és posar-se a tot el professorat en contra. Avançar una setmana l’inici de curs no resolt el problema de la conciliació familiar. Si es vol avançar en aquesta qüestió cal posar sobre la taula molts més elements, però la solució no està en el canvi d’uns pocs dies del calendari escolar. És un tema molt complex que no es resolt només des de l’escola.

Amb les seves declaracions i formes d’actuar només ha aconseguit desprestigiar al col·lectiu dels mestres. En cap moment ha defensat la seva tasca. Ja fa massa temps que no es fa res per prestigiar una professió que és cabdal pel futur dels ciutadans del país. Tenim mala peça al teler.

Hi hagut molta retòrica buida en la defensa del català en l’ensenyament. S’han aprovat algunes lleis que suposadament defensen la utilització del català a l’escola, però res d’efectiu. Les escoles en que el jutge imposa el 25 per cent de castellà han d’acatar les sentències, i el català cada vegada està més arraconant en les aules i els patis i poc s’ha fet per saber quina és la realitat, i posar-se a treballar per revertir una situació cada dia més preocupant. Es parla molt de que la immersió és innegociable, però potser cal re-pensar tot, immersió inclosa. Però no ho farem. Costa massa. Vol dir pensar i treballar, i no sembla que estiguem disposats a fer-ho. Resulta més fàcil fer una declaració rere l’altra encara que sigui sense contingut.

Tenim una conselleria que es deixar manar pels lobbies que defensen els seus interessos i no els de la societat, amagats darrere informes i estudis. El més conegut de tots és la Fundació Bofill. Ja fa temps que és així. Aquest són els que manen i imposen les seves maneres de pensar a la conselleria i als mitjans i, a vegades, també als mestres i a la societat.

I per acabar, ja portem massa anys en el que Departament omple a la professió educativa d’imposicions burocràtiques creixents, que ocupen el temps de molts docents en lloc del que és la seva tasca essencial que és ensenyar. Abans de proposar quelcom cal pensar quin benefici comporta per la formació dels alumnes, ja que omplir molts formularis per l’administració s’acaba convertint en una pèrdua de temps que en poc ajuda als alumnes que haurien de ser l’objectiu prioritari.

Avui acaba el curs i la nova consellera porta pocs dies al capdavant del Departament. Té molta feina pel davant per engegar el nou curs, i començar a revertir tot el que la gestió del nefast senyor Cambray ha empitjorat. Ho sento molt i, malgrat que ja m’agradaria, no soc gens optimista que canviïn massa les coses. M’agradaria molt equivocar-me.

Un nou curs ja és aquí

 

Aquest matí m’he creuat amb molts nens i nenes que es dirigien cap el seu primer dia d’escola d’aquest curs. A Sabadell, ahir encara era Festa Major, i el curs començava avui pels alumnes d’Infantil i Primària. Demà ho faran els de Secundària. Aquest és el sisè curs que m’ho miro de lluny. Però malgrat estar jubilat les notícies del món educatiu encara m’interessen.

Aquest és un curs especial. Per primera vegada es comencen les classes el 5 de setembre. Fa molts anys que es parla de modificar el calendari lectiu, però la manera en que s’ha fet no ha estat la millor. El conseller ha buscat acontentar les famílies i fer quedar malament els mestres amb “acusacions encobertes”. Les grans decisions i els grans canvis no es poden fer d’aquesta manera.

Encara no fa una setmana el conseller i els sindicats signaven la pau. El conseller va fer una proposta de darrera hora i els sindicats s’hi agafen com a un ferro roent per no sortir escaldats d’una convocatòria de vaga que tot feia preveure que seria un fracàs. Així queda tot arreglat de moment, però els problemes reals segueixen allà.

Fa molt de temps que tinc la percepció que l’escola i el sistema educatiu no acaba d’anar prou bé i que no s’acaba de trobar el que cal fer per capgirar la tendència. No soc, ni he sigut mai d’aquells que diuen que abans els alumnes estaven millor preparats, sense concretar mai quan era aquest abans. Això ho he escoltat des de sempre, i si realment fos veritat hauríem arribat a un punt que la societat i el sistema no podria funcionar. Ara bé, és cert que no anem bé.

Seguim amb la política educativa de fer més i més lleis. Els governs, els ministres i els consellers de torn pensen que tot arreglen amb una nova llei en la que canvien quatre noms pensant que han descobert la sopa d’all. Lleis que gairebé sempre es queden amb paper mullat, ja que una cosa és fer la llei i l’altre és dotar al sistema de recursos per aplicar-la. Els mestres estan molt cansats d’aquests canvis i, amb bon criteri, no en fan massa cas.

En definitiva rebre una bona educació depèn sempre de l’escola que et toqui en sort, i dins de l’escola del mestre que tinguis. Dins de la pitjor escola et pot tocar un bon mestre i dins de la millor escola et pot tocar un mal mestre. I a mesura que s’avança en el sistema educatiu, moltes vegades les preferències i eleccions dels alumnes depenen molt directament del professorat de cada assignatura.

Què tingueu sort en aquest curs que acaba de començar amb el mestre o mestres que us toquin.

Pla de les Forques, 2022

Amb l'escola no és suficient

Portem unes quantes setmanes en que són freqüents les notícies educatives als mitjans. La primera que va saltar va ser el poc ús del català per part de l’alumnat. Però, oh sorpresa!, també per part del professorat. No sé com poden dir que no ho sabien. Ja fa més de 4 anys que no trepitjo una aula i aleshores ja feia temps que aquest fenomen es donava. 

Manifestació de Som Escola juny del 2014

 

L’ús del català als centres educatives, tant per part de l’alumnat com del professorat, no ha estat mai tan optimista com les xifres del departament volien fer veure. Després del canvi que es produeix al llarg de les dues darreres dècades del segle passat, es va estancar i va començar una franca davallada en part impulsada pel discurs d’odi en contra del català de Ciutadans. Aquest discurs ha fet molt de mal.

En els anys que ha durat el procés el govern català no va voler fer res que pogués emprenyar a la gent que es podia sentir perseguida per l’exigència de la utilització del català. Portem al menys una dècada en que no hi ha accions d’impuls de l’ús del català, no sigui que siguem considerats els dolents i els racistes, ... Mentrestant des del Gobierno d’España i des de la seva “injustícia” han seguit impulsant normes i sentències contràries a l’ús del català i posant més i més entrebancs a la nostra llengua. La seva estratègia és clara: convertir el català en una llengua residual només utilitzada en privat, i la pràctica desaparició del català en la vida pública. I no cal ser massa llest per veure que a poc a poc ho van aconseguint i que des d’aquí, entre tots, els hi estem posant molt fàcil

I ara, després d’escoltar repetides vegades que no anem bé i no fer cas, ens estripem les vestidures, ens escandalitzem i diem que posarem mans a l’obra per revertir la situació a l’educació. No haurem fet tard?

S’ha establert un pla d’actuació a les escoles. Però molt em temo que només quedarà en normes i paraules esperant que sorgeixi el miracle de la resurrecció del català. Com a societat tenim la mania que quan sorgeix un problema del tipus que sigui mirem cap a l’escola i pensem que allà s’arreglarà. Està bé que es realitzin polítiques per promocionar l’ús del català en el medi educatiu, però amb això sol no hi ha prou. Fa temps que el govern disposa d’eines legals per exigir l’ús del català en diferents àmbits, però aquestes lleis arribat el moment no es posen en pràctica i estem gairebé sense pel·lícules en català al cinema, en l’àmbit de la justícia gairebé tampoc s’utilitza, molts metges tampoc l’entenen, molts cambrers i molts treballadors dels comerços, ... Als àmbits i als barris dels nostres pobles i ciutats com més va, més s’escolta castellà.

D’aquesta manera és cada vegada més difícil viure en català en el nostre propi país. I això no només s’arregla posant en marxa programes d’incentivació i de control de l’ús del català a l’escola. Com diuen alguns experts el català està travessant una situació d’emergència i cal un pla de xoc ambiciós per revertir la situació que de moment no es veu per enlloc. El català només ens té a nosaltres i ens hi hem de posar amb urgència o farem tard.

I amb aquesta ja en portem 8. Tot un rècord.

De nou es repeteix una pel·lícula que ja hem vist massa vegades, i de nou ens encallem en els mateixos problemes que llei rere llei queden per solucionar, i amb aquesta ja van 8 lleis d’educació en el que portem de governs democràtics, una mitjana d’una llei cada cinc anys i mig.

La LOMCE va ser aprovada aprofitant la majoria absoluta del PP. Aquesta serà aprovada amb el vot favorable de més grups parlamentaris, però no resolt el problema de la necessària estabilitat de les lleis d’educació que permetin als docents caminar per un camí segur. El PP i tota la dreta ha posat el crit al cel, amb els crits de “llibertat” “llibertat” en la seva posada en escena al Congrés que cada vegada sembla més un mal teatre. Ha seguit repetint el model de recollida de firmes que ja va utilitzar per l’Estatut. No em puc estar de recordar les meses “petitòries” de l’època franquista. Realment resultaria patètic si no fos que obtenen moltes firmes i que tenen un ampli recolzament en vots.

Fa anys que es demana un pacte educatiu entre els partits per tal de consensuar una llei educació que duri anys i no que es canviï amb cada ministre d’educació. Segur que no seria una llei al gust de tothom, però al menys acabaria amb aquests canvis que no ens porten a enlloc. Si deixessin fer als tècnics i no als polítics, el mateix que es demana en qüestions de salut, segur que seria més fàcil arribar a un cert consens.

Cada vegada que es posa a debat s’acaben encallant en els mateixos punts:

1.- Escola pública, escola concertada i escola privada. En aquest punt es reben moltes pressions del lobby de les escoles privades i concertades que veuen perillar el seu negoci a través dels partits de la dreta.

2.- La religió, en el que l’església també exerceix la seva pressió que és molta.

3.- La llengua. La defensa del castellà, com si aquest estigues en perill d’extinció. En aquest cas és un tema que dona molts vots a determinats partits.

4.- Educació en valors, ètica, educació per la ciutadania, una matèria que ha anat i vingut, ha canviat de nom, i sobre la que sempre pesa la sospita de manipulació dels alumnes ....

En aquesta llei s’ha posat també sobre la taula un tema en el que hi ha consens com és la inclusió, sota la falsa acusació del PP que implica la desaparició dels centres d’educació especial. Cal tenir present que una part important dels centres especials també són privats.

Si m’haig de definir prefereixo aquesta llei que no m’he llegit ni penso llegir-me, que la LOMCE que si que em vaig llegir en el seu moment i que era una llei absolutament infumable, fins i tot, en al seva redacció. Vaig viure el seus primers anys d’aplicació a l’escoles i realment els mestres i els centres en vàrem fer molt poc cas. Vam seguir fent el que ja fèiem.

I per acabar-ho d’adobar avui surten al carrer atiats pels partits de la dreta més rància i el lobby dels centres concertats i l’església amb la campanya del llaç taronja. No tinc ni idea de qui és l’invent, però el color el converteix en molt sospitós. Els anti-llaços grocs ara es posen en campanya amb els llaços taronges. Aviat no quedaran lliures colors per a tants llaços.

Taga (2040 metres), gener 2020

 

Em preocupa la simplicitat de les lectures infantils

El fet de tornar a ser tutor després de molts cursos de treballar gairebé en exclusiva d'especialista d'anglès ha fet que torni a interessar-me per les lectures dels meus alumnes. Ja fa temps que havia observat el fenomen Gerònimo Stilton, Diari de Greg, i altres llibres d'aquest estil.

Al llarg d'aquests dos trimestre m'he llegit alguns dels llibres que hi ha a la biblioteca de la meva aula, entre ells, aquests que els meus alumnes de tercer llegeixen amb fervor, i que ja he citat abans. I el que he pogut copsar és que repeteixen l'esquema de molts dels best-sellers d'adults. Són llibres amb poc interès, que tan sols cerquen situar-se líders de venta i fer un bon negoci. On estan els llibres de col·leccions que en altres moments omplien els prestatges de les aules, com els Grumets de la Galera, el Vaixell de Vapor?, i autors nostrats com Michael Ende, Chisrtine Nöstlinger, Roal Dahl, Josep Carbó, Jaume Cela, Gianni Rodari, ...? Ja no estan en el centre d'interès dels nens i nenes. Hi ha nous autors que els han substituït? Quins són?

He pogut comprovar que escolten embadalits la lectura en veu alta que faig d'aquests llibres, però ells segueixen amb les seves lectures. No observo cap canvi substancial i em preocupa cap a on anem. Potser només cerquen l'entreteniment fàcil, sense complicacions. Tot plegat no m'agrada gens i em preocupa.

Aquesta setmana he pogut llegir a Núvol "el català infantil està de rebaixes?". Sense estar del tot d'acord amb el que explica Griselda Oliver, ja que penso que les lectures que posem al seu abast no poden incloure un vocabulari massa allunyat dels seus coneixements, ja que pot dificultar molt la comprensió i el gaudi de la lectura. Però tampoc ens hem de col·locar en l'altre extrem, i deixar que s'abonin a lectures d'un llenguatge pla, sense cap dificultat, i d'argument tan simple que poc o gens fan pensar, i que poca creativitat i imaginació aporten, i en les que tot passa molt i molt ràpid, a la velocitat del videoclip.

Si no provoquem un gir radical en els seus gustos lectors estem abocant a aquests alumnes a no augmentar el seu vocabulari i en futur a tenir veritables problemes per llegir textos amb un mínim de complexitat. I en conseqüència esdevindran uns adults amb un pobre nivell intel·lectual.

Són multitasques els nostres alumnes ?

Actualment és fàcil llegir i escoltar opinions donant per segur que els alumnes que avui en dia tenim a les nostres aules són multitasques. Personalment no ho tinc pas tan clar. Hi ha algun alumne que potser si que ho és, però en la majoria de casos no és certa aquesta afirmació.

Fan més d'una activitat en el mateix moment, o al menys ho intenten, però els resultats no són bons. Fer qualsevol tasca d'aprenentatge requereix un mínim de concentració, i quan aquesta està absent  l'aprenentatge no es produeix.

El que segurament és cert és que estem davant d'una majoria d'alumnes que són incapaços de centrar-se en una sola tasca. I això no és positiu i possiblement té una relació directe amb l'augment exponencial de diagnòstics de dèficit d'atenció.

Convertir-se en multitasca és entrenable i millorable amb la pràctica, com gairebé tot, però té un límit i a més a més dependrà de les qualitats personals, així com de la complexitat de la tasca a realitzar. No totes les activitats exigeixen el mateix grau de concentració per la seva realització.

Es poden fer diferents feines al mateix temps, sobre tot, si alguna d'elles està molt automatitzada, però quan la feina que s'ha de fer no és automàtica, forçosament hem d'aplicar-hi tota la nostra atenció si volem reeixir en la mateixa. La majoria dels alumnes apliquen la llei del mínim esforç i per aquest motiu s'abonen a la multitasca, ja que no volen renunciar al que els agrada per l'estudi. De ben segur, que el resultat no és el mateix quan apliquem tota l'atenció en una sola activitat que quan repartim la nostra atenció entre diferents activitats.

Abonar-se a la multitasca vol dir accés fragmentat a tot el que s'està intentant realitzar, i res s'acaba fent realment bé. Es poden fer diferents tasques a l'hora, però centrant l'atenció ara en una, ara en l'altra. Fer-ho així significa no tenir l'atenció al cent per cent en cap d'elles, i propiciar la realització de treballs molt superficials i poc aprofundits i en el que prima és simplement presentar la feina encomanda més que aprendre d'aquesta feina. Si el que realment es desitja és aprendre, aquesta no és de ben segur la millor opció. Potser el que cal és ensenyar als alumnes a no ser multitasca.

  

Imatge del bloc del Casal del Mestre de Granollers: https://casaldelmestregranollers.wordpress.com

Religió i escola: anem a pams

Aquesta setmana s'ha publicat al BOE el currículum de la religió catòlica i m'agradaria fer algunes consideracions sobre la qüestió:

1.- Encara que pertànyer a una o altre religió és en part un fenomen social, les creences religioses de cadascú són una qüestió estrictament personal.

2.- Considero molt important tenir coneixements de cultura religiosa i m'agradaria que aquests coneixements entrin a formar part de la educació bàsica, com també en formen part coneixements de geografia, història, medi natural, valors, ....

3.- Amb els anys que han passat des del final de la dictadura franquista nacionalcatòlica, un sistema polític imbuït de les més ràncies creences religioses, em faig creus que encara no s'hagi trobat la manera de tancar de forma definitiva el debat entre educació i religió.

4.- La religió de cap de les confessions existents no ha d'entrar dins de l'escola pública. Ara bé si hi entra una religió també tenen dret a entrar-hi totes les altres. Per què una sí, i altres no ?

5.- La religió s'ha d'ensenyar fora de les escoles, ja sigui en la pròpia família o en els temples respectius. Com a molt es pot ensenyar en les escoles privades que pertanyen a ordres religiosos. Quan una família hi porta al seu fill ja sap el que s'hi trobarà.

6.- Segons el currículum publicat al BOE per ser feliç cal creure en Déu. No ho entenc. Fa molts anys que no crec en Déu, i em considero feliç.

7.- Fins i tot, aquest currículum publicat en el BOE ha estat criticat per membres de les pròpies escoles cristianes. Mira que ho arriben a fer malament que ni els que pensen igual que ells mateixos no ho veu bé.

 

 Imatge de la web http://locampusdiari.com/

 

La LOMCE, o la llei infumable

Realment s'han de posar-hi moltes ganes per llegir la LOMCE. És un llei escrita amb un llenguatge que fa olor a ranci i molt allunyada del que són les pràctiques educatives actuals.

En el preàmbul parla molt de lluitar contra els mals resultats que situen el nostre sistema educatiu molt lluny del que seria desitjable per penjar-se medalles. Des que les proves PISA s'han posat de moda aquestes centren les preocupacions dels nostres polítics entorn al món educatiu. Tots els polítics s'emmirallen en Finlàndia i els seus excel·lents resultats, sense prendre massa exemple de que allà tenen una llei general educativa de consens entre els diferents grups polítics i educadors que no ha canviat en els darrers anys.

La LOMCE, en canvi,  ha estat una llei elaborada amb molt poc de temps, per uns suposats tècnics tancats en algun despatx ministerial en aquells edificis imperials i neoclàssics que emplenen el centre de Madrid. I un cop l'han tingut elaborada i el ministre ha donat el seu vist-i-plau tot va estar llest per sentència i res a dir. La amenaça de l'oposició de que la derogarà en el moment en que guanyi les eleccions ha servit de ben poc. Esperem tenir sort i que ho compleixin: en pocs mesos pot ja no estar en vigor. Quina pèrdua de temps per tothom!

Afirma en el preàmbul "es necesaria una reforma sensata y pràctica que permita desarrollar el máximo potencial de cada alumno/a" Si amb el que han escrit i que fa un trimestre que en teoria estem aplicant ho pretenen assolir estem arreglats.

Costa de veure reflectit en el seu articulat molt complex ja que en tot moment s'està referint a l'anterior Llei General d'Educació (LOE 2006), alguns dels principis en els que diu que pivota i alguns dels àmbits en els que afirma fer més incidència.

Parla d'augmentar l'autonomia als centres, però sura centralització per tots els costats, augmentant les avaluacions externes i deixant molt poc marge d'actuació als centres. Recorda allò "de todo atado y bien atado"

3 mesos d'aplicació de la LOMCE

Portem tres mesos d'aplicació de la LOMCE als cursos de 1r., 3r. i 5è, precisament en els que imparteixo docència. I en que s'ha notat ? En el meu cas particular que sóc especialista d'anglès en res. Però, i la resta de l'escola ?

En ben poca cosa.

Ara que ens toca avaluar en lloc de posar una única nota de Coneixement del Medi, aquesta quedarà desglossada en Medi Natural i Medi Social, dues notes en lloc d'una, però cap canvi en el que s'ensenya i en el com s'ensenya, i tampoc en els llibres de text que són els mateixos.

L'altra novetat és l'aparició de l'educació en valors de la que també haurem de posar nota. No sabem massa com es poden avaluar els valors, però ho intentarem. En l'horari, aquesta suposada nova matèria ha ocupat el que abans era la tutoria i poc més.

La resta tot segueix igual. Penso que el canvi de lleis cada cop influeix menys en la forma de treballar dels centres. La història i tradició del propi centre s'imposa a aquest intent de modificar-ho des de fora a cop de llei, sobre tot, quan la llei és com la LOMCE que en realitat poques aportacions "reals" fa, ja que tan sols introdueix canvis formals, als que els mestres cansats de tantes i tantes lleis d'educació cada cop fem menys cas.

La nostra preocupació és que l'alumne aprengui a desenvolupar-se en aquest món tan complex que ens ha tocat en sort i que adquireixi els coneixements i les eines necessàries per poder-se adaptar al futur que li correspondrà viure. I les lleis amb les que es vol vestir tot això no ens afecten massa.

 

Imatge manllevada de la web de l'AMPA del CEIP Mario Benedetti de la comunitat de Madrid

MUFACE, un contrasentit en si mateixa

MUFACE va ser una de les meves sorpreses en el moment en que em vaig convertir en funcionari després de guanyar les oposicions. I d'això ja fa molts anys. De fet encara no em deixa de sorprendre. Resulta que sóc funcionari públic, i si vull, puc gaudir de sanitat privada de manera gratuïta. Per mi és tota una contradicció. Personalment m'he acollit sempre a la Seguretat Social i mai he estat en cap de les mútues que m'ofereix el privilegi de ser de MUFACE. És una qüestió de principis.

S'organitzen manifestacions i ens omplim la boca en defensa dels serveis públics, però ens beneficiem dels privilegis que ens atorga MUFACE.

Conec una mica la història i MUFACE va néixer per tal de donar cobertura sanitària als funcionaris ja que molts no en tenien, però ara ens hem convertit en uns privilegiats. Tenim feina vitalícia i podem escollir entre diferents mútues. I filant una mica prim, encara que no ho sé del cert, suposo que els metges del servei públic de sanitat poden escollir ser beneficiaris d'una mútua privada.

Si realment creiem que la societat del benestar ha de cobrir les nostres necessitats bàsiques, no té cap sentit que els funcionaris públics gaudim del privilegi de MUFACE. Tots haurien de rebre els serveis de la sanitat pública com la resta de treballadors.

 

El castellà està en perill d'extinció ?

Fa dies que una nova sentència d'aquesta justícia espanyola assentada a Catalunya, que no sap o no vol  escriure en català, vol imposar a 5 aules que el 25 % de les seves hores lectives  s'imparteixin en castellà. I tot tan sols per què els pares d'un dels alumnes de cada una de les aules així ho exigeix. I on estan els drets de les altres famílies dels alumnes d'aquestes aules ?

Veiem el que passa en una escola qualsevol del nostre país. En l'escola on treballo la major part de l'alumnat i de les seves famílies són de parla castellana. També tenim immigrants però no són una xifra important i la major part també són de parla espanyola. Els alumnes catalanoparlants són minoria. Les classes s'imparteixen en català, excepte les hores de llengua castellana.

Malgrat aquesta immersió educativa els resultats de les avaluacions tant internes com externes són prou clars. Els resultats en castellà acostumen a ser molt millors que els resultats en català.

Un factor important d'aquests millors resultats és la utilització massiva que fan els alumnes de la llengua castellana en tots els entorns. La llengua de comunicació habitual entre els alumnes és el castellà. Poques vegades en les seves interrelacions espontànies es pot escoltar el català. Fins i tot, és del tot habitual escoltar als alumnes catalanoparlants parlar en castellà. No ho hem comptabilitzat, però ben segur que supera el 25 %, aquest que volen imposar per la força judicial el nombre d'hores que l'alumnat de les nostres escoles estant exposats i bombardejats per la llengua de l'imperi. No sé pas perquè pateixen tant. De fet, tal com va dir Màrius Serra a la concentració del passat dilluns, algú de vosaltres coneix algun català que sigui monolingüe ? que només parli català tot el dia ? En canvi quants castellanoparlants només parlen castellà al llarg de tota la jornada ?

El grup Contrastant ha publicat aquesta interessant reflexió sobre el tema  a Vilaweb: Qui decideix la llengua de l'escola ?

 

De la llei Wert res de res

Ja tenim aprovada la setena llei general d'educació de la democràcia. Una llei més que no passarà a la història per la seva efectivitat. De nou l'únic que fa és maquillar i posar pedaços al gust personal de la ideologia del ministre de torn: posar i treure matèries, unes hores per aquí, unes hores allà i poca cosa més. Això si una introducció afirmant que amb aquesta llei es superarà el fracàs escolar endèmic que sembla patir aquest país i que amb la seva aplicació tot seran flors i violes.

I què farem a les escoles ? Simplement seguir impartint classes com sempre. Cada cop fem menys cas del que diuen les lleis d'educació. Normalment l'únic que suposen és molt soroll per a no res. Provoquen algunes mobilitzacions, protestes, vagues i després tot segueix si fa no fa igual que abans de l'aprovació de la nova llei. De fet la única llei que va suposar un canvi important en l'educació va ser la LOGSE. La resta han passat sense pena ni glòria.

Segur que fa falta un canvi en les nostres lleis d'educació. D'això no hi ha dubte. Però el canvi no es pot fer d'aquesta manera. Si realment és veritat que als nostres polítics els interessa l'educació la recepta és ben fàcil: una llei de consens entre tots els partits i amb el compromís de que sigui una llei de llarga durada. No pot ser que cada ministre i cada govern vulguin deixar la seva petjada i canviïn la llei d'educació. No hauria de ser tan difícil que es posessin d'acord, sobre tot, si d'entrada acceptessin que les persones que elaborin la llei siguin experts en educació i no polítics que d'educació en saben ben poca cosa.

Ja poden anar elaborant lleis generals com la del senyor Wert que les escoles seguirem tranquil·lament amb la nostra feina diària i no canviarem ni una sola coma del que fem a les nostres classes per aquests absurditats legislatives que ens pretenen imposar.

 

He tornat a no fer vaga

Fa poc que hem començat el curs i ja tenim una nova jornada de vaga. Els darrers cursos sortim a dos o tres dies de vaga per curs i que n'hem tret de tot plegat ? El col·lectiu de mestres i de funcionaris hem fet gairebé vaga per a tot i seguim al mateix lloc. Tinc molts dubtes personals de que la vaga d'un dia sigui un recurs efectiu per canviar les coses, excepte si es converteix en una quelcom més contundent en forma de vaga indefinida. Però a això no estem pas disposats.

Una vaga d'un dia és una excusa perfecte pels sindicats per justificar que fan alguna acció de protesta en contra de tot i de tots, que sembla la seva única funció. A vegades sembla que el seu sou de sindicalista alliberat i per tant sense treballar es justifica per l'èxit de les vagues que convoquen. També va molt bé a l'Administració que s'estalvia un munt de diners: a 100 € per vaguista ja podeu anar calculant l'estalvi que suposa.

Estem bàsicament davant d'una vaga contra la LOMCE. Un bon grup de mestres han fet vaga i s'han manifestat. Altres simplement han fet vaga i altres no n'hem fet. Molts dels que no n'hem fet tampoc estem d'acord amb la LOMCE. Crec que ben pocs mestres estem d'acord amb aquesta llei que no va enlloc i que no servirà per a res. En realitat la seva durada serà ben breu,  ja que quan tinguem un canvi de govern el més probable és que promulguin una nova llei. Aquest és un hàbit ben arrelat en aquest país.

Malgrat que a vegades faig vaga, ja fa temps que no crec massa en aquest mètode per canviar l'educació. És millor treballar des de dins fent la feina el millor possible i proposant projectes des de les pròpies escoles. Els grans canvis comencen per canviar nosaltres la nostra manera d'actuar i pensar i no esperar que vinguin de les grans lleis imposades pel govern de torn. Fa anys que treballo a l'ensenyament, i la promulgació de lleis i més lleis poc ha fet que canviï la meva forma d'ensenyar. Els canvis sempre han vingut de lectures, de la reflexió sobre la pròpia pràctica i de les converses amb els companys de l'equip docent.

Deixem que els polítics vagin canviant les lleis sense cap sentit i sense cap fonament i nosaltres seguim treballant en el que creiem. Encara que s'apliqui la llei Wert tampoc canviarà pas tant la meva manera de treballar i evidentment seguiré utilitzant el català a les meves classes. Ja pot anar cantant missa aquest senyor. Ja som grandets i els temps de la por, per sort, ja han passat a la història.

Retorn al passat

Com molt bé ha mostrat el diari Ara en l'edició del dissabte 18 de maig, retornem al passat, a l'època del blanc i negre: revàlides, castellà, història igual per a tothom i imposat des de la capital del Regne, la Reconquesta, els Reis Catòlics, la Literatura Castellana en exclusivitat, ....

Ben aviat els crucifixos tornaran a presidir les aules, juntament amb les fotos dels nostres governants i començarem la jornada escolar cantant, alegres, l'himne nacional. En lloc de les competències bàsiques tornarem a ensenyar als nostres alumnes l'orgull de ser espanyols. Després de contemplar com són capaços d'homenatjar la "División Azul" sense que passi res escoltar segons quines manifestacions en els líders del PP em fa agafar por. Cap on ens condueix aquest gent tot brandant la seva majoria parlamentària ?

Estic segur que ells poden anar cantant missa que a les escoles seguirem el nostre camí. Les seves lleis no ens faran pas canviar en el que sabem que hem d'ensenyar als nostres alumnes. Els governants pensen que les escoles es canvien a cop de llei, però estan ben equivocats. Les escoles es canvien amb la feina del dia a dia dels mestres i amb la pròpia reflexió sobre aquesta feina diària.

Aneu perdent el temps fent una llei rere l'altra amb la ens voleu retornar cap el passat que nosaltres seguirem treballant pel futur dels nostre alumnat i dels nostres ciutadans.

Fart del ministre Wert

El ministre Wert és una mina per a tertulians i mitjans de comunicació. Encara no havia acabat d'escriure sobre la primera grossa que va dir que avui mateix n'ha dit una segona. Realment ens té ben distrets.

Fa pocs dies va afirmar amb contundència i sense cap vergonya de que hi ha evidències que relacionen l'augment de l'independentisme amb el sistema educatiu. Realment m'agradaria que expliqui on són aquestes evidències. ¿Vol dir potser que tots els que vam sortir amb les estelades l'11 de setembre ho vam fer com a conseqüència del pervers i nefast sistema educatiu català?

Tinc molts dubtes que això sigui així. És inevitable que un mestre, com a persona que és, exerceixi una influència en els seus alumnes, ja que a part d'ensenyar els mestres fins i tot, sense voler transmeten unes actituds i uns valors. Però d'aquí a dir que el sistema educatiu català està al darrera de l'augment de l'independentisme hi ha un abisme.

Un exemple ben clar és l'escola religiosa i franquista que vam rebre tots els que ja tenim una edat, en unes classes presidides per la creu, i la foto del dos lladres als costats. Una educació on el català estava prohibit i amb Formació del Espirítu Nacional i Religió a dojo. I per sort els que vam sortir d'aquelles aules que pretenien ser uniformadores som ben diversos. Tanta influència no deuen tenir les aules malgrat les seves malèfiques intencions. Si no ho va aconseguir la dictadura, com es pot pensar que ho aconsegueix l'escola catalana rodejada de cultura castellana per tots els costats.

En l'alumnat de l'escola catalana actual hi trobem de tot: alumnes catalanistes, i espanyolistes i malgrat els ministres i consellers aquestes diferències hi conviuen prou bé. Pot ser viuríem molt millor sense ministre d'Educació i al mateix temps ens estalviaríem un sou que bona falta ens fa. Podríem dedicar aquests diners a beques.

La xarxa va plena d'opinions d'aquest ministre. Al menys ha aconseguit que es parli d'ell:

Quina #wertgonya per Jordi Roca

Un ministre d’educació que ha perdut la xaveta per Joan Lladonet

Wert i la Història per Xavier Diez

El ministro Wert españolea sin rubor ni talento per Lluís Foix

Quins ......s!

Després de reunir-se amb els Consellers d'Educació i proposar entre altres mesures:

• Augmentar un 20% el nombre d'alumnes per classe (el que implica 30 alumnes/aula a primària i 36 a secundària).
  

• Establir un nou pla de substitucions de professorat: el centre ha de cobrir la plaça els primers deu dies de baixa i a partir d'aleshores se n'ocupa l'administració. No es cobriran les baixes del personal de menys de dues setmanes
  

Wert, el ministre d'Educació  ha afirmat: 'Estem demanant un sacrifici important als docents. Estem en disposició de parlar amb ells. Són mesures realistes, que no comporten un perjudici substancial o directe a la qualitat de l'ensenyament.'

Dubto que les seves propostes permetin estalviar els 3000 milions que volen estalviar, però el més greu és que s'atreveix a dir públicament que aquestes mesures no comportin un perjudici directe a la qualitat de l'ensenyament. Ja que estan disposats a retallar i retallar al menys el que poden fer és callar i no dir bestieses.

 

Canvis, canvis i més canvis

A finals d'any es va produir el canvi de govern. De nou CiU s'instal·la en el poder. La nova Consellera d'Ensenyament es dedica a realitzar moltes declaracions als diferents mitjans per tal d'anar explicant el que pensa fer. Es fixa bàsicament dos objectius: controlar la despesa i lluitar contra el fracàs escolar. I va realitzant declaracions d'intencions i anunciant mesures que no concreta fins passades les eleccions municipals quan el curs està a punt d'acabar.

Aleshores es succeeixen els decrets, ordres i altres normatives que concreten els canvis anunciats.

I ara ens toca córrer a tots (equips directius, famílies, mestres, ...) per adaptar-nos a aquests canvis depressa i corrents sense massa temps a assimilar-los.

No vull entrar a valorar les diferents propostes que potser, fins i tot són encertades. Però la sensació que plana per les escoles és que ens passem el dia fent i desfent. Primer blanc, quan ho tenim organitzat i sembla que funciona, toca negre. Encara no hem paït un canvi que ja en tenim un altre a sobre.

Tan sols dos exemples:

1.- Després d'uns cursos experimentant amb petits canvis al calendari pràcticament hem tornat on estàvem. No hi ha valor per obrir un debat amb temps i amb estudis reals per saber realment quin seria el millor calendari i horari possible pels alumnes encara que el més probable és que no hi ha una resposta única a aquesta qüestió en la que també es barregen molts interessos personals de cadascú que són els que acostumen a primar en les decisions.

2.- A les escoles l'adaptació a la sisena hora no va ser gens fàcil. De fet els mestres no hi estàvem d'acord. Ens hi vam manifestar en contra per activa i per passiva. I com sempre no ens van fer cap cas. Som ben manats, i hi vam dedicar moltes hores a la seva organització. Va costar però ara ja hi estàvem adaptats. De nou haurem de dedicar temps a reorganitzar la distribució horària en lloc de dedicar aquest temps a pensar com ho hem de fer per tal que el rendiment dels nostres alumnes millori i assoleixin les competències bàsiques i avancin en el seu coneixement.

Com demana el Doctor Enric Roca en el seu bloc a l'ara.cat estaria bé d'una vegada per totes que confiessin de veritat en els centres educatius i els seus equips docents. Només demano un marc normatiu general i la suficient autonomia per poder treballar amb tranquil·litat sense tenir que estar pendents de les declaracions dels polítics i del DOG a partir del que cada centre elabori el seu projecte i el pugui avaluar i introduir les  mesures de millora adaptades al seu context i als seus alumnes. És això tan difícil ? Estic molt cansat de perdre el temps en assumptes que no m'interessen (25 o 30 hores, començar el 7, el 12 o el 15, jornada continuada, dies de lliure disposició). Si us plau senyora Consellera deixi'ns treballar.

La normativa estreta per la que hem de circular i allà al fons la nova normativa que ens espera.	(Castell de Montsoriu)

Notes d'opinió

 

El passat diumenge el programa 30 minuts de TV3 va estar dedicat a l'educació amb un reportatge on es mostraven experiències d’Estats Units i de Finlàndia i comentaris sobre les mateixes d'alguns experts d'aquí.

Aquestes experiències posen l’accent de la millora en el professorat i en la tria dels professors i en el paper fonamental de les direccions i dels equips directius com a líders dels equips docents. També van presentar una escola que actualitzava a diari la seva web amb informació constant dels alumnes i els seus progressos. Estic convençut que encara no li hem tret tot el suc possible a les noves tecnologies com a forma de comunicació amb les famílies.

A Finlàndia es mostraven aules amb molt pocs alumnes. Allà la professió de mestre, és una professió molt reconeguda socialment i a la que hi accedeixen els millors. En els barris amb més problemes d'immigració construeixen la millor escola. L'alumne passa tota la primària (6 anys) amb el mateix mestre i gairebé l'imparteix totes les matèries que suposa un coneixement molt aprofundit de l'alumne. Un lema important és que cap alumne pot quedar enrere, tots han de tirar endavant, amb les ajudes que calgui. Solucionar els problemes d'aprenentatge individuals és vital.

Veure i escoltar el reportatge planteja unes qüestions i convida a fer algunes reflexions:

• Què fer amb un centre que no dóna bons resultats ?

• Per què hi ha escoles que no funcionen ? I què es pot fer per tal que funcionin i els seus alumnes assoleixin bons resultats ? Aquesta és una qüestió sobre la que ja fa temps que es parla. De fet hi ha estudis que determinen quines actuacions fa diferents una escola amb bons resultats i amb mals resultats, però després les conclusions d'aquests estudis no es porten a la pràctica.

• Què és millor una avaluació externa dels centres o una avaluació interna ? A vegades és té la sensació d'excessiu control governamental de les escoles amb moltes proves. Tanta avaluació sobre el sistema és bona, serveix per millorar ?

• El nostre país pateix un dèficit de directors preparats. Venim d'una tradició de directors com a representant dels treballadors i és difícil passar a un altre tipus de model. Fa anys que s'intenta, però no s'avança. Hi ha un rebuig i una resistència enfront als directors de carrera, però per altra banda pocs mestres volen exercir el càrrec de director. És una tasca difícil i amb poques compensacions i per la que cal preparació.

Ens cal reflexionar sobre el model educatiu que volem. No podem anar copiant d'altres llocs. Tampoc podem anar donant tombs i discutint sobre temes banals: la sisena hora, el calendari escolar, l'uniforme. Com diu el director de l'institut-escola Jacint Verdaguer el nostre sistema educatiu depèn massa de casualitat i l'educació és massa important perquè sigui així. És imprescindible que la societat i l'entorn més immediat tingui confiança en l'escola

Què ha dit la xarxa sobre el programa:

 

Alló dels millors professors europeus

 

Notes d'educació

Missatges d'ensenyament, altra època anomenat educació

Coincidint amb el període de pre-inscripció a l'ensenyament obligatori ens vam veure bombardejats de missatges sobre l'ensenyament, primer per la mateixa Consellera i després en els diferents mitjans i tertúlies on tothom es veu amb cor de dir la seva, opinar i pontificar sobre qualsevol tema.

És ben curiós que cada any quan entrem en el període de pre-inscripció, ensenyament es converteix en el punt de mira de tots els mitjans i informatius.

Del que més s'ha escrit i parlat ha estat de l'aturada del projecte 1x1 i ben poc s'ha dit de la previsió de més alumnes pel proper curs i de l'anunci de no augmentar el nombre de professorat, qüestió que considero que és molt preocupant.

Estic d'acord en aquesta aturada per avaluar resultats del famós projecte 1x1. De fet la seva posada en marxa va ser precipitada després d'un anunci a bombo i plateret del President de Govern en el Congres dels Diputats en el debat de l'Estat de la Nació. Dubto molt de la eficàcia d'aquest 1x1 per decret. La implementació dels mitjans tecnològics als centres educatius ha de ser progressiva i a mesura que els propis centres presentin els seus projectes i la incloguin en el seu treball quotidià. Segurament no ha estat malament aquesta invasió d'ordinadors a les aules ja que haurà implicat alguns canvis, però la simple aparició dels ordinadors a l'aula no soluciona res si no suposa un canvi important en la metodologia de treball docent. En molts casos la seva aplicació genera molts dubtes.

Es vol lluitar contra el fracàs escolar. De fet aquest es diu que és el gran objectiu del Departament pels propers cursos. I una de les mesures anunciada és la detecció precoç dels problemes d'aprenentatge per tal de poder-hi incidir com més aviat millor. Però incidir vol dir en molts casos disposar de més mestres per tal de poder treballar amb aquests alumnes en grups més reduïts i amb una atenció més individualitzada. És una contradicció directe amb l'anunci de no augmentar professorat.

Tornem a una política massa d'aparador del Departament amb massa informacions a la premsa i poca informació als centres i als mestres que som els que hem d'aplicar aquesta política. Hi ha massa costum d'informar a través de la premsa. Estaria bé que alguna vegada les informacions de les novetats del que es pensa fer els primers en saber-ho fóssim els que ho hem d'aplicar.

 

Foto manllevada del bloc de l'AMPA IPSE