Cursa d’orientació a l’escola

El procés per organitzar una cursa d’orientació és laboriós. Feia temps que tenia ganes de fer-ne una a l’escola, aprofitant el pati i un complex esportiu annex. El primer pas ha estat elaborar el mapa, que he aconseguit gràcies a un company del club.

Un cop tenim el mapa hem decidit provar-ho en el darrer dia de curs. Ho fem amb els grups de 5è i 6è. Primer he explicat com funcionen aquestes curses a les classes. Alguns ja havien participat en alguna activitat d’aquestes característiques ja sigui en les colònies, o en iniciació esportiva. El terreny on es desenvolupa la cursa és molt conegut per ells, i això ho facilita.

La modalitat de cursa és score. Hi ha 11 fites i dues fites de memòria pels grups que aconsegueixin fer-ho més ràpid. Ho fan en grups de 4, amb un alumne de cada un dels grups classe que participin, en total són 24 grups, amb tres sortides en massa amb 8 grups a cada sortida.

Entenen la mecànica i aviat els veiem a tots corrent amunt i avall cercant les fites a tota velocitat. En alguns grups algú més expert o espavilat porta la veu cantant, en altres grups les decisions del camí a prendre es consensuen més.

Cada un d’ells agafa una mecànica diferent però s’ho agafen amb entusiasme. Arribant ben cansats al final però satisfets d’haver trobat tots els controls que havíem amagat. El primer grup ho ha fet amb menys de 20 minuts i darrera d’ells hi ha 4 grups amb poc més de 23 minuts. Hi ha qui li ha quedat alguna fita per trobar.

Ha estat divertit. Espero que algú hagi acabat amb ganes de tornar a repetir l’experiència.

Darrer dia d’escola

L’últim dia de curs és una jornada diferent. Els alumnes ja no porten motxilles, les aules estan més buides del que és habitual ja que el dia abans ja ho han recollit tot. És tot un matí per acomiadar tot una any de feina i aprenentatges. Per alguns alumnes i alguns mestres és un dia ben especial, el seu darrer dia a l’escola.

Aquesta any ha estat un curs atípic en quan a temperatures, el darrer dia d’escola va coincidir amb el primer dia de calor estiuenca. La falta de costum va fer que la notéssim més.

A primera hora varem fer uns quants jocs al pati. Després va venir el comiat d’una companya de feina que es jubila. Aquí van començar les emocions. Els alumnes de sisè començant a plorar.

De fet el seu comiat és llarg s’inicia amb el final del viatge fi de curs a Cala Montjoi, la darrera setmana de maig. Aleshores s’acumulen diferents actes que es desborden finalment en els darrers minuts a la classe amb el lliurament dels informes finals, i l’adéu definitiu baixant l’escala per última vegada i un passadís al vestíbul fet per tot el personal del centre i que continua al pati amb els alumnes que els esperen tot aplaudint.

Una nova promoció d’alumnes que ha marxat. I el dia següent els mestres tornem a l’escola i la sensació és ben diferent. A les 9 del matí entrem en un edifici desert i silenciós. No sembla el mateix lloc i comença el moment d’acabar de recollir, endreçar, fer memòria i valoració del que hem fet i pensar en el proper curs.

A poc a poc s’acaba

S’escola el temps entre els dits i un nou curs s’acaba i en van 27.

Els primers anys de treball són feixucs amb molta feina. Costa trobar el ritme, tot és nou. A mesura que passen els anys i malgrat els canvis d’escola, es va adquirint experiència i tot es torna més fàcil.

Però sempre l’inici de cada curs suposa un nou repte: nous alumnes, noves idees al cap, nous projectes. I quan s’apropa el final ja amb la feina gairebé del tot feta, arriba el moment de fer balanç: què volíem fer i què hem fet realment i què podem fer per tal de millorar en el proper curs. Sempre el mateix.

Ara la feina del curs ja està feta i ja hem de començar a pensar en el proper curs. I això que encara tenim els alumnes a les aules i encara hem d’acabar d’acomiadar als grans que ja marxen.

El Departament d’Educació del tripartit

Em pregunto quants funcionaris treballen al Departament. Suposo que la seva funció primordial són les tasques pròpiament administratives d’aquest Departament de la mateixa manera que la tasca principal dels mestres és la d’educar als alumnes.

Realment se’m fa difícil d’entendre que gairebé per norma les lleis, decrets, instruccions, etc. acostumin a sortir a darrera hora amb retard i envoltades de dubtes.

Hi ha molts exemples d’això en els darrers temps. Realment cada cop estic més decebut d’aquest Departament des que governa el tripartit.        

Respecte a la darrera ordenació dels ensenyaments d’educació primària el calendari de la seva normativa ha estat veritablement singular.

1.- Es publica el 26 de juny de 2007 un decret que s’ha de començar a aplicar en el Cicle Inicial al setembre del mateix any i en el moment en que ja fa dies que les escoles han escollit els llibres i materials que faran servir. I evidentment a l’inici de curs els mestres de Cicle Inicial no saben massa exactament que es demana d’ells amb aquesta nova llei. Però no acaba aquí el via crucis

2.- El 7 de desembre publiquen el Reial Decret que estableix els nous principis d’avaluació, en el moment en que molts centres i mestres ja teníem les avaluacions ultimades. Aleshores corre-m’hi tots a canviar els informes que tenim que lliurar a les famílies.

3.- I ara la darrera, el 6 de juny publiquen les instruccions per l’avaluació final, quan moltes d’aquestes avaluacions ja estan fetes. I a més amb l’afegit de que els aplicatius informàtics sobre els que té que realitzar la part més administrativa de la mateixa aquesta avaluació no estan a punt. Un exemple de les mateixes instruccions: “S’autoritza els centres a ajornar el lliurament de l’historial acadèmic fins al moment que l’aplicatiu informàtic en permeti l’elaboració.”

És realment possible fer-ho pitjor ? ¿ No és possible publicar totes aquestes normatives en uns terminis que permetin fer les coses com cal i no donar la impressió de tenir que canviar-ho tot al darrer moment ?

I tot això mentre esperem el pitjor de la Llei d’Educació de Catalunya. Què la Moreneta ens agafi confessats amb el desgavell que poden organitzar.

La moda de la baldufa

Des de fa un parell de setmanes el joc de moda a l’escola no té res a veure amb les noves tecnologies. Es tracta de la tradicional baldufa. Tots van amb una baldufa a la butxaca, i uns amb més habilitat i altres amb menys, intenten fer-li donar voltes i altres variants del joc. Els mestres hem de vigilar per tal que no es posin a jugar dins de l’aula o en els passadissos tot confiscant la baldufa a qui és atrapat cometent aquesta infracció.

Em crida molt l’atenció que en l’època de la publicitat i dels jocs tecnològics aquests jocs tradicionals aconsegueixen sobreviure sense anuncis a la televisió ni altres ajudes. Al llarg del curs es van posant de moda aquests jocs i gairebé ningú sap com és. De cop i volta apareix un noi amb una baldufa a la classe, i amb poc temps tots porten baldufes i gairebé tots participen amb més o menys entusiasme del joc. I finalment tan misteriosament com ha fet la seva aparició també desapareix.

M’agradaria saber quin és el mecanisme d’aquestes modes. I també si aquest fenomen es produeix a tot arreu a l’hora o és diferent en llocs diferents.