diumenge, 21 de novembre de 2021

Amb l'escola no és suficient

Portem unes quantes setmanes en que són freqüents les notícies educatives als mitjans. La primera que va saltar va ser el poc ús del català per part de l’alumnat. Però, oh sorpresa!, també per part del professorat. No sé com poden dir que no ho sabien. Ja fa més de 4 anys que no trepitjo una aula i aleshores ja feia temps que aquest fenomen es donava. 

Manifestació de Som Escola juny del 2014
 

L’ús del català als centres educatives, tant per part de l’alumnat com del professorat, no ha estat mai tan optimista com les xifres del departament volien fer veure. Després del canvi que es produeix al llarg de les dues darreres dècades del segle passat, es va estancar i va començar una franca davallada en part impulsada pel discurs d’odi en contra del català de Ciutadans. Aquest discurs ha fet molt de mal.

En els anys que ha durat el procés el govern català no va voler fer res que pogués emprenyar a la gent que es podia sentir perseguida per l’exigència de la utilització del català. Portem al menys una dècada en que no hi ha accions d’impuls de l’ús del català, no sigui que siguem considerats els dolents i els racistes, ... Mentrestant des del Gobierno d’España i des de la seva “injustícia” han seguit impulsant normes i sentències contràries a l’ús del català i posant més i més entrebancs a la nostra llengua. La seva estratègia és clara: convertir el català en una llengua residual només utilitzada en privat, i la pràctica desaparició del català en la vida pública. I no cal ser massa llest per veure que a poc a poc ho van aconseguint i que des d’aquí, entre tots, els hi estem posant molt fàcil

I ara, després d’escoltar repetides vegades que no anem bé i no fer cas, ens estripem les vestidures, ens escandalitzem i diem que posarem mans a l’obra per revertir la situació a l’educació. No haurem fet tard?

S’ha establert un pla d’actuació a les escoles. Però molt em temo que només quedarà en normes i paraules esperant que sorgeixi el miracle de la resurrecció del català. Com a societat tenim la mania que quan sorgeix un problema del tipus que sigui mirem cap a l’escola i pensem que allà s’arreglarà. Està bé que es realitzin polítiques per promocionar l’ús del català en el medi educatiu, però amb això sol no hi ha prou. Fa temps que el govern disposa d’eines legals per exigir l’ús del català en diferents àmbits, però aquestes lleis arribat el moment no es posen en pràctica i estem gairebé sense pel·lícules en català al cinema, en l’àmbit de la justícia gairebé tampoc s’utilitza, molts metges tampoc l’entenen, molts cambrers i molts treballadors dels comerços, ... Als àmbits i als barris dels nostres pobles i ciutats com més va, més s’escolta castellà.

D’aquesta manera és cada vegada més difícil viure en català en el nostre propi país. I això no només s’arregla posant en marxa programes d’incentivació i de control de l’ús del català a l’escola. Com diuen alguns experts el català està travessant una situació d’emergència i cal un pla de xoc ambiciós per revertir la situació que de moment no es veu per enlloc. El català només ens té a nosaltres i ens hi hem de posar amb urgència o farem tard.

dilluns, 28 de juny de 2021

A mode de balanç

Malgrat estar jubilat des de fa 4 anys, encara segueixo les notícies relacionades amb el món educatiu. Tot just acaba un curs que no deu haver estat gens fàcil ni per alumnes, ni mestres, ni famílies. Però contra tots els pronòstics inicials, no s’han hagut de tancar les escoles.

Ara bé quan s’acaba un curs el que cal sempre és fer balanç, per tal de cercar estratègies de millora. Aquests darrers mesos he llegit un parell d’articles que posen al sistema educatiu davant el mirall i que haurien de portar a tots els més directament implicats en el món educatiu a trobar sortides de l’atzucac en el que sembla trobar-se el sistema.

 

L’anuari de la Fundació Bofill dona un toc d’alerta amb el seu acurat recull de dades. M’ha sobtat molt que el director d’aquest estudi sigui Cèsar Coll. No tinc res a dir sobre la seva vàlua com a professional, però estaria bé trobar recanvis a aquests lideratges que fa massa temps que perduren. Recordo que va ser un dels caps visibles de la LOGSE, la reforma educativa del 1992. El proper curs farà ja 30 anys.

No tot en educació s’arregla amb més despesa, però aquesta està estancada des de fa massa temps, fins el punt que s’incompleix greument la Llei d’Educació que fixa un 6% del PIB com a despesa. ¿Com es pot justificar l’incompliment d’una llei pròpia aprovada per una gran majoria del Parlament? ¿Potser hem de pensar que les lleis són un brindis al sol?

Fa massa anys que es parla, i es torna a parlar, amb diferents noms de l’escola inclusiva. A finals dels 80 ja es parlava de normalització i d’integració i del més que desitjable tancament de les escoles d’educació especial. Ha plogut molt, i en l’entremig es va promulgar l’ambiciosa llei de l’educació inclusiva, però els avenços són massa lents.

Encara hi ha massa diferències en els resultats educatius. Com diu l’informe “l’estatus socioeconòmic condiciona en excés els resultats educatius, i les diferencies entre alumnes rics i pobres són pràcticament iguals que l’any 2003”. Aquestes diferències es noten en molts dels aspectes que condicionen, i molt, les oportunitats educatives d’un infant:

  • Accés a internet, amb la bretxa digital que s’ha fet famosa arrel del confinament.
  • Molts centres educatius amb majoria d’alumnes immigrants
  • Taxa d’abandonament escolar massa elevada i que aboca a aquests joves a trobar feines precàries i amb sous de low cost que condicionaran el seu futur.

Hi ha molta feina a fer. L’Administració Educativa té molts deures. Però als mestres també els cal fer una reflexió. No tot és responsabilitat de l’Administració. Tenim un exemple clar amb els resultats de les Proves d’Aptitud Personal per accedir als estudis de Magisteri. Amb els anys que porten d’aplicació els resultats no paren de baixar. És preocupant el poc nivell de formació inicial dels aspirants a futurs mestres. Quelcom cal fer al respecte.

I una reflexió personal final. Per assolir èxits educatius i personals en el futur de l’alumnat és clau poder oferir a les aules educació emocional, possiblement la competència més important poder enfrontar-se a la vida adulta.

Problematitzar l'escola

  L’escola és una de les institucions fonamentals dins de la societat occidental. Els infants i adolescents hi passen moltes hores, un míni...