dimecres, 30 de novembre del 2005

A grans mals, grans remeis.

A l’escola no hi ha mai dos dies igual. Malgrat planificar el que faràs a la classe sempre sorgeixen imprevistos. Estem immersors en una Avaluació Externa Globalitzada per haver sol·licitat gaudir d’un Projecte d’Autonomia de Centre. Dos inspectors de fora de la nostra zona educativa en són els responsables. La setmana passada van fer la presentació al Claustre de què implicava sotmetre al centre a aquest tipus d’avaluació.

Els mestres hem hagut de contestar un qüestionari per via telemàtica. Avui era el torn dels alumnes de Cicle Superior. Els alumnes van escollir als seus representats, en total 12 entre cinquè i sisè. M’ha tocat acompanyar als inspectors i als alumnes mentre contestaven les preguntes del qüestionari. Per sorpresa meva les preguntes eren les mateixes que vàrem contestar els mestres, i per tant, amb el vocabulari críptic dels docents i de molt difícil comprensió pels alumnes, tal com els mateixos inspectors han reconegut. La feina què tenien per fer comprensible les preguntes als alumnes! De fet, els pobres han contestat el que han pogut i com han pogut. A la tarda comentaven que era molt difícil i que moltes coses no les entenien.

Respondre totes les preguntes ha comportat el seu temps, però el més interessant ha estat en el moment d’enviar les respostes. Quan ho han fet han estat rebutjades pel servidor del Departament. Després hem esbrinat que a l’excedir-se en el temps de resposta, el servidor no les admetia.

Hem enviat els alumnes a les seves respectives aules, però la pregunta era ¿ què podíem fer per no perdre la informació que teníem en pantalla ? La solució era imprimir-ho, però la impressora que tenim en xarxa a l’aula no funciona des de fa uns dies i encara no han vingut a reparar-la. Un nou entrebanc.

Finalment hem optat per una solució casolana. Un de nosaltres entrava en un nou qüestionari en un dels ordinadors que estava lliure, mentre un altre li dictava les respostes d’un dels alumnes i així amb els 12 qüestionaris, un a un. Està clar, a gran mals, grans remeis.

dilluns, 28 de novembre del 2005

Un amic especial

El curs passat dins de l’espai de tutoria dels grups de cinquè i amb motiu de l’arribada de tres alumnes nous vàrem fer una mica d’història dels dos grups. Ambdós grups han sofert molts canvis des dels seus inicis a P-3, amb molts alumnes que han marxat a altres centres i d’altres que s’han anat incorporat, ja sigui a l’inici del curs, ja sigui amb el curs començat. De fet, a hores d’ara, només la meitat dels alumnes d’aquests dos grups de sisè van iniciar la seva escolaritat a l’escola.

Hem pensat donar un pas més per afavorir el coneixement que tenen dels companys amb una proposta de treball que hem presentat avui i que ja havíem comentat en la reunió amb les famílies de principi de curs.

L’objectiu és conèixer en profunditat a un company o companya de classe. Per fer-ho, hauran de conviure (visitar casa seva, fer els deures junts, jugar, anar al cinema, …) amb ell al llarg de dues setmanes i conèixer la seva família.

Un cop creguin conèixer bé al company tindrà que d’entrevistar-lo.

Al final haurà de lliurar un petit treball que es tindrà en compte per l’avaluació de català amb l’entrevista que hagi fet, una descripció (aspecte físic, manera de ser, relacionar-se, comportar-se, …, ), un petit resum de les coses més sorprenents que ha descobert i que abans de fer aquest treball desconeixia, explicar els moments més agradables de la relació establerta al llarg d’aquest període, així com els possibles moments desagradables, si aquests s’han produït, i aconsellar al company algun aspecte del seu caràcter o manera de ser que creu que seria millor que canviés. Per últim lliurar un cartell publicitari que penjarem a l’aula per fer propaganda de les bones qualitats descobertes en el nou amic.

La presentació d’avui ha creat una gran expectació, sobre tot, el moment del sorteig que determinaria el company amb el que tindran que conviure tot aquest període de temps. Alguns han estat més contents que altres del resultat del mateix, però a l’hora de l’esbarjo, ja he vist algunes parelles fent plans del que farien aquest dies.

dilluns, 21 de novembre del 2005

A un mes vista

Ja portem més de dos mesos de curs i d’aquí un mes s’haurà acabat el primer trimestre.

He revisat la meva planificació de classes fins a final de trimestre. Malgrat les poques classes que resten crec que portem un bon ritme i que aconseguirem fer tot el que havia previst per aquest trimestre a l’inici de curs. No sempre és així.

Comencen els dies dels controls i de les avaluacions. A part de les anotacions i observacions dels alumnes fetes al llarg de tots aquests dies, avaluar, moltes vegades, suposa pensar i preparar les activitats dels diferents controls. Corregir aquests controls, una de les tasques més pesades i poc gratificants pels mestres. També acostumo a revisar els dossiers i les llibretes per veure la feina que han fet cada dia.

Divendres vaig fer el control de català i avui el d’anglès. Segurament encara en faré algun altre abans d’acabar el trimestre i poder decidir amb més fonament les diferents "creus" que posaré en l’informe.
En aquestes matèries hi ha elements objectius que et permeten prendre una decisió més fonamentada en el moment d’avaluar. El realment difícil, moltes vegades, és omplir els apartats de personalitat i habilitats socials.

També resulta complexa l’avaluació de l’educació física. Són classes amb 25 alumnes en moviment continu, realitzant activitats on prendre anotacions no resulta senzill i quan has d’afrontar l’elaboració de l’informe no saps molt bé què posar. Malgrat haver fet alguns intents d’objectivitzar d’alguna manera les observacions, acabo sent intuïtiu amb el risc d’equivocar-me.

En definitiva, l’avaluació és un dels moments més difícils del procés educatiu. Cal sospesar l’evolució de cada alumne al llarg d’aquest període de temps i tot tractant de ser just posar una "nota" que ajudi a l’alumne a continuar en el seu aprenentatge i procés de millora.

Bé, ja s’apropa el moment, i després uns dies d’un bon descans.

dilluns, 14 de novembre del 2005

A voltes amb l'educació

Els mitjans de comunicació, els polítics, fins i tot, els bisbes parlen d’educació. Hauríem d’estar contents i alegres que consideren que l’educació és molt important, que és la peça clau per qualsevol canvi. Estan preocupats perquè les dades dels resultats del nostre sistema ens situa a la cua dels països del nostre entorn. Cal fer alguna cosa per tal de canviar la situació.

Però no s’atreveixen a fer una reforma amb profunditat i es passen el dia discutint per petits detalls fent veure que aquests són molt importants
  • fer religió o no i que aquesta sigui o no avaluable permetrà augmentar els índex de lectura?
  • les repeticions de curs amb dos, tres o quatre suspensos solucionarà l’alt índex de fracàs escolar? I, els nostres alumnes augmentaran espectacularment la seva motivació i disposició per l’estudi?
  • noves assignatures com l’educació per la ciutadania evitaran les conductes violentes i de falta de respecte?
  • una hora més de classe al dia evitarà que els nens estiguin sols quan arribin a casa?
Com sempre en els darrers intents d’introduir reformes tot són grans paraules i grans principis, però els canvis que es proposen sempre són petits detalls que no passen de ser exercicis de maquillatge per continuar tal com estàvem.

Els temps canvien, però les escoles segueixen funcionat si fa no fa com molts anys enrere. Les assignatures són les mateixes i el món i els interessos de l’alumnat són molt diferents.

La diversitat ha augmentat de forma considerable. Ara tothom va a l’escola fins els 16 anys. La realitat que ens envolta és molt més complexa, la estimulació que rep avui en dia un alumne en un dia supera a la que es rebia en tota la vida només fa uns quants anys: la televisió, la publicitat, la ciutat, els viatges, el ritme de vida, ….

La organització de les escoles és també molt més complexa. Abans un mestre a la classe ho ensenyava tot. Ara tenim especialistes i molts més recursos, però els resultats estan lluny dels nostres desigs.

Segurament cal repensar el currículum que s’ensenya i, sobre tot, com s’ensenya. Ens falta molta reflexió sobre la pròpia pràctica. Aniria molt bé poder analitzar com fem les classes i variar el que no funciona.

Malgrat que a vegades treballem amb equip, en el moment en que ens enfrontem als alumnes ho fem sols i es fa molt difícil poder valorar com interaccionem amb els alumnes com posem en pràctica el que hem planificat, en definitiva valorar les nostres actuacions amb els alumnes. Potser estaria bé trobar moments en que dos mestres poguessin treballar junts en una mateixa aula i després poder avaluar i compartir com han anat les classes.

dimecres, 9 de novembre del 2005

Cantant sota la pluja

Malgrat les previsions meteorològiques i la pluja de la nit, aquest matí camí cap a l’escola el cel estava blau i seré. Res feia pensar que s’havia de posar a ploure. De fet, feia vergonya anar a treballar amb el paraigua a la mà.

Avui els dos grups de sisè anàvem a veure un musical sobre Beethoven. Començava a les 9.45, i com que l’auditori on teníem que anar no estava massa lluny, hem anat tot passejant. A mesura que ens apropàvem al nostre destí, ja hem observat que el cel ennegria per moments i, fins i tot, hem comentat entre nosaltres que a la tornada ens tocaria mullar-nos.

El musical ha esta força bé i els alumnes han gaudit de l’espectacle tot aprenent algunes curiositats de la vida i l’obra del gran músic. En alguns moments de la representació hem escoltat tronar, i també ens ha semblat sentir la remor d’una forta pluja.

A la sortida hem pogut comprovar que no estàvem equivocats, estava plovent. Ningú portava paraigua, molts l’havíem deixat a l’escola confiant que no plouria.

Hem renunciat al nostre propòsit d’esmorzar al petit parc que hi ha davant l’auditori. I com que no feia aspecte de voler parar de ploure, al poc temps, hem decidit emprendre el camí de tornada a l’escola sota la pluja. No plovia massa, però hem quedat ben xops. Malgrat algunes petites queixes i protestes ha estat un retorn divertit i ple de bon humor.

Ja de nou a la classe, i després de donar temps per menjar-se l’esmorzar, hem aprofitat per comentar l’obra i arxivar, endreçar i posar una mica d’ordre tan en l’aula en general com en les seves carpetes i calaixos. A alguns, els hi feia bona falta.

En definitiva ha estat un matí ben remullat.

dilluns, 7 de novembre del 2005

Una definició d'educar i molts interrogants

"Educar a l'escola és ajudar als alumnes a convertir-se en amos de seu destí, a desenvolupar i adquirir les capacitats que els permetin actuar i interactuar constructivament amb els altres i amb l'entorn" (C. Coll)

Quina definició més bonica! ¡Ja m’agradaria tenir la sensació de que és això, o alguna cosa similar, el que faig amb el meu treball diari a l’aula! Els llibres d’educació van plens d’aquestes definicions tan boniques. ¿ Però què fem realment els mestres en el nostre batallar diari amb els alumnes ?

Moltes vegades simplement presentem coneixements als alumnes, els hi proposem unes activitats per ajudar-los a assimilar aquests continguts, corregim les seves errades i avaluem la seva adquisició. Però al mig de tot aquest procés sorgeixen mil i un imprevistos que ens obliguen a canviar el que inicialment havíem previst: l’alumne que molesta, les conseqüències d’una baralla al pati, els dubtes sobre alguna qüestió, un tema d’actualitat que cal aprofitar, …

Realment a les escoles ajudem als alumnes a convertir-se en amos del seu destí ? M’agradaria pensar que si, però ¿com ho podem fer, si segurament nosaltres mateixos no som amos del nostre destí en moltes ocasions?

¿Els ajudem a interactuar constructivament amb els altres i amb l’entorn? Estaria bé que fos així, però aleshores ¿com podem explicar la gran quantitat de conflictes que hi ha a molts dels centres d’ensenyament? Segurament alguna cosa no devem fer bé.


Bye, bye Cambray.

  Ja fa uns dies de la notícia de la destitució de Josep González Cambray de la conselleria d’Educació. Ara ja estic jubilat, però he trebal...