L’escola és una de les institucions fonamentals dins de la societat occidental. Els
infants i adolescents hi passen moltes hores, un mínim de 13 anys de la seva
vida, dels 3 als 16. Allà es formen i conviuen amb altres infants i
adolescents. Malgrat les transformacions que han sofert les diferents
institucions, diversos autors, entre ells Hard i Negri (2002, 303) consideren
que, “las instituciones sociales
que constituyen la sociedad disciplinaria (la escuela, la familia, el hospital,
la fábrica)… están en crisis en todas partes…”.
En aquest
treball, em proposo reflexionar sobre com ha canviat l’escola des de la dècada
dels anys 60, en els darrers anys del franquisme, fins el moment actual ja en
ple segle XXI, en la suposada democràcia plena en la que vivim a hores d’ara. L’objectiu principal, doncs, consistirà en
intentar copsar els canvis que s’han produït en la institució escolar al llarg
d’aquest més de mig segle. Ho intentaré fer tal com ho fa Foucault en les seves
investigacions genealògiques. “La genealogía abre inmensas posibilidades
de libertad, porque no hay ninguna necesidad para lo que hoy “es” deba ser como
es… La genealogía permite problematizar muchas cosas” (Ibañez, 2001, 131). Posaré en el punt de mira la institució
escolar per intentar problematitzar-la: “se trata, simplemente, de conseguir
que todo aquello que damos por evidente, todo aquello que damos por seguro,
todo aquello que se presenta como incuestionable, que no suscita dudas ..., se
torne precisamente problemático y necesite ser cuestionado, repensado,
interrogado” (Ibañez, 2001, 132). Anem doncs a repensar l’escola.
L’escola franquista dels anys 60
Comencem amb un breu anàlisi
de com era l’escola dels anys 60 sota el franquisme. El poder sobirà del que
ens parla Foucault en les seves obres es manifestava clarament dins de les
parets de l’escola d’aquella època. El poder emanava del sobirà, en aquest cas concret del
dictador, que al mateix temps
l’havia rebut de Déu. Era un poder que depenia totalment de l’existència física
del dictador i que travessava tota la societat amb la relació bàsica que
s’establia entre dictador i súbdit. El seu poder es basava en la força i en la
repressió més crua i cruel. Tenia dret sobre la vida i la mort. Era un poder
que anava de dalt a baix: “por
un lado un poder legislador, y por otro un sujeto obediente” (Foucault 1978b, 104).
En tenim
exemples ben clars a l’analitzar com s’estructuraven les aules i com s’impartien
les classes:
-
La disposició
de les taules a l'aula, perquè tots els alumnes poguessin està sempre mirant
al mestre.
-
L’aula presidida pel crucifix (poder de Déu), així com la foto del dictador (poder del sobirà) i la foto de José Antonio
(el màrtir i l’ideòleg).
-
El mestre instal·lat dalt d’una tarima des d’on
controlava i impartia la seva classe magistral
i imposava els exercicis a
realitzar.
-
El silenci era el tret més característic: escoltar i
callar
-
Es valorava la memòria per sobre de la comprensió i el
raonament.
-
Els càstigs verbals i físics estaven normalitzats.
En definitiva, l’escola
i el mestre mai eren posats en qüestió. Ambdós rebien l’autoritat directament
del dictador i sempre tenien tota la raó.
La societat d’aquells
anys no acceptava la discrepància, ni la diferència. Això quedava ben reflectit
en la segregació per sexes, així com en la no-escolarització dels infants
discapacitats. Un exemple clar d’aquesta no acceptació de la diferència és que,
en molts casos, els mal anomenats “subnormals”, eren amagats amb vergonya a les
cases per les pròpies famílies.
L’escola en
el segle XXI
Com és l’escola avui en dia, ja ben entrat el segle XXI, i
després de 8 lleis generals d’educació?
Encara que a la societat actual hi
ha restes del poder sobirà, hem entrat en un període històric en què predomina
el bio-poder. Les seves formes han entrat de ple a l’escola, on ja no cal recórrer
a l’existència del sobirà per imposar-se. Algunes de les pràctiques educatives
del temps de la dictadura s’han abandonat, i d’altres simplement s’han
modificat.
En l’educació del
segle XXI sota la democràcia parlamentària, la diversitat s’ha situat en el
centre de l’educació. De fet, ja fa molt de temps que les diferents pràctiques
educatives situen l’alumne en el centre. S’accepta que tots els alumnes siguin
diferents, i que, per tant, l’escola, i el sistema educatiu hagin d’entomar una
gran diversitat d’alumnes a l’aula. La llei catalana de l’escola inclusiva del
2017 n’és un exemple. En aquest sentit, la comunitat educativa no es cansa de
reclamar de forma constant més recursos per poder fer efectiva la inclusió de
tots els alumnes.
Com afirmen Hard
i Negri (2002, 304) “el tránsito
a la sociedad de control no significa en modo alguno el fin de la disciplina”.
Moltes característiques del poder disciplinari que descriu Foucault s’imposen
en el model escolar vigent:
- L’escola vigila, controla i rep informació
permanent dels individus , per exemple, a través de diverses formes de
registres i de fulls d’observació, entre d’altres eines.
- L’escola classifica als individus. En alguns moments,
l’escola s’apropa més a un model mèdic de diagnòstic i de cura que a un
lloc on l’objectiu és transmetre coneixements.
- L’escola analitza els comportaments dels alumnes
per modificar-los. Un clar exemple seria com han entrat de ple a les aules
els mètodes i les teories provinents de la psicologia.
- La funció de l’escola és normativitzar: adaptar el
màxim possible els individus a les normes socials. És una institució clau
per canalitzar conductes disruptives indesitjables.
- L’escola pretén que tots els individus siguin útils
al sistema on cadascú trobi el seu lloc.
D’altra banda,
cal tenir en compte com alguns dels mecanismes de la societat de control també
han entrat en el sistema educatiu. Aquest mostra una gran preocupació per les
estadístiques dels resultats acadèmics. En aquest sentit, l’objectiu principal
d’aquest sistema consisteix en què el nombre d’alumnes que no assoleixin els
continguts mínims no sobrepassi un determinat percentatge. La superació d’un
determinat llindar d’alumnes sense les competències mínimes es considera un
risc i un perill per la supervivència del sistema social; en unes altres paraules, hi hauria més subjectes dels desitjats
amb poca formació per ser útils a la societat.
Que un nombre elevat
d’alumnes abandonin el sistema abans d’hora no es considera tolerable. Tot i
que, aquest no és un fenomen nou i ja es
produïa en l’època franquista. Però aleshores era molt diferent, els alumnes
deixaven l’escola per a incorporar-se al món del treball. A hores d’ara, en
canvi, el seu destí és augmentar els percentatges de ni-nis, i encarar un futur
personal incert.
Hi ha tantes diferències?
D’entrada, algú que entrés en una escola dels anys 60 i en una escola del 2022 les veuria
molt diferents. En aparença ho són, però realment és així? L’escola com la
societat han evolucionat en aquests més de 50 anys, tot i que es manté un
subtil substrat de pràctiques que
segueixen invariables.
Per exemple, en una entrevista, Foucault afirma que el professor és
algú que diu
als alumnes “hi ha una certa quantitat de
coses que vostès no saben però que haurien de saber...; aquestes coses que
vostès no saben jo les sé i les hi ensenyaré...; i quan les hi hagi ensenyat,
les han d’haver aprés i verificaré si ha estat així...” (Foucault, 1975).
Han passat gairebé 50 anys, i aquesta és una descripció perfectament vàlida del
que fa el mestre a l’escola d’avui en dia.
El control del cos
Per diverses raons
s’observa una tendència a incorporar l’infant a l’escola com més petit millor. Es
tracta que l’infant entri a l’engranatge de la societat a fi de controlar, modelar i disciplinar el seu cos
com més aviat millor. Així és com
l’escola convertirà l’infant en alumne, tot cercant la seva obediència. En
paraules de Foucault, la disciplina escolar “implica obedecer a otro y tiene por objeto principal un
aumento del dominio de uno sobre el propio cuerpo… La disciplina fabrica así
cuerpos sometidos y ejercitados “cuerpos dóciles” (Foucault, 2018,
160)
Una de les àrees de
l’ensenyament que més ha canviat ha estat l’educació física. A l’escola dels
anys 60 rebia el nom de gimnàstica i es reduïa a l’execució de les taules
gimnàstiques on tots els cossos estaven separats i on tots els subjectes havien
d’actuar seguint la veu de l’instructor. A més a més de les taules, hi havia els
aparells que havien de saltar-se. No es feia cap demostració prèvia de com
s’havia de dur a la pràctica, simplement els alumnes es posaven en fila i saltaven
un rere l’altre. Ser maldestre en aquests exercicis equivalia a rebre burles dels
companys i severes recriminacions del docent.
A l’escola actual, en
canvi, l’educació física és
molt més relacional. Els cossos ja no estan separats, i poden interaccionar en
els diferents jocs proposats. Amb tot, és el mestre qui segueix imposant què
s’ha de fer. En definitiva, continua sent el mestre qui prescriu els exercicis
que creu que convenen als seus alumnes. “La disposición en serie de las actividades sucesivas
permite que el poder haga toda una fiscalización de la duración: posibilidad de
un control detallado y de una intervención puntual en cada momento del tiempo” (Foucault, 2018,
186). Malgrat l’evidència dels canvis, els alumnes i els seus cossos segueixen
sota control amb la imposició dels exercicis a realitzar.
L’espai i el temps
L’escola s’ha obert
molt més a l’entorn, però continua sent un espai delimitat i tancat que s’organitza en aules. Malgrat les
diferents possibilitats actuals de disposició de les taules a l’aula, els
alumnes tenen assignat un lloc i no estan autoritzats a cap canvi sense permís del
mestre.
“Es preciso anular los efectos
de las distribuciones indecisas, la desaparición incontrolada, su circulación
difusa…”
(Foucault, 2018, 166). Veiem, doncs,
com tots els moviments dins de l’escola estan definits i controlats.
L’organització de l’espai escolar i dels moviments dins l’escola continua sent un element clau dels centres educatius.
“El espacio escolar
como máquina de aprender, pero también de vigilar, de jerarquizar, de
recompensar” (Foucault, 2018, 170). S’intenta no deixar-se res a la improvisació.
Tot ha d’estar regularitzat. Tot ha d’estar previst. Només es permet la lliure
mobilitat en moments puntuals, com per exemple l’hora de l’esbarjo.
El temps és un altre
paràmetre ben controlat i organitzat amb uns horaris rígids tant per l’alumne
com per al mestre. “El
tiempo penetra el cuerpo y, con él, todos los controles minuciosos del poder” (Foucault, 2028,
176). A l’escola tot el temps està ocupat. “Está prohibido perder el tiempo” (Foucault, 2018,
178).
L’obligació
Per llei l’escola és
obligatòria per a tots els infants. No hi van perquè ells vulguin. És una
decisió de la societat i, també, de les seves famílies. En conseqüència,
s’exerceix un control exhaustiu de l’assistència.
En els primers anys de
l’escolaritat els infants van contents a l’escola, però ben aviat no serà així.
Convertir l’aprendre i el saber en quelcom que és obligatori, l’acaba
convertint per molts alumnes en quelcom no desitjat, i fins i tot, rebutjat.
Foucault en l’entrevista citada anteriorment (1975) contraposa el saber com a
font de plaer, al saber “trist” quan aquest és obligat. A més a més, el filòsof és qüestiona si
aquest no és realment l’objectiu últim que es cerca amb l’obligatorietat de
l’escola.
Els exàmens
Podríem afirmar, sense
temor a equivocar-nos, que no hi ha escoles, ni sistema educatiu sense exàmens.
I encara que no vulguem, aquests s’acaben convertint en un dels punts centrals
de l’ensenyament. Els exàmens serveixen per verificar si l’alumne ha après el
que se suposa que el mestre li ha ensenyat, però també per poder-se comparar
amb els altres. “El examen como fijación a la vez
ritual y “científica” de las diferencias individuales” (Foucault, 2018,
223). Poc
han canviat els exàmens amb el pas del temps. “El examen se halla en el centro de los procedimientos que
constituyen al individuo como objeto y efecto de poder, como efecto y objeto de
saber”
(Foucault, 2018, 223).
Relacions de poder i
resistència
Foucault
considera que “el éxito del poder está en proporción directa con
los mecanismos que logra esconder” (Foucault, 1978b, 105). Amagar
els seus mecanismes és tan important i indispensable per als que ostenten el
poder com per als que el pateixen, ja que, d’altra manera segurament no seria
acceptat: “Lo que hace que se acepte el poder es simplemente
que no pesa sólo como una fuerza que dice que no, sino que de hecho atraviesa,
produce cosas, induce placer, forma saber, produce discursos; es preciso
considerarlo como una red productiva que atraviesa todo el cuerpo social más
que como una instancia negativa que tiene como función reprimir”
(Foucault, 1978a, 182). L’escola és acceptada, perquè no només és un centre de
poder disciplinari i de control, sinó que també és un lloc on l’alumne troba
molts moments de plaer i gaudi. D’altra manera, no hauria resistit com a
institució al llarg dels anys.
Foucault afirma
repetides vegades en la seva obra que on hi ha poder, hi ha resistència. Això
també s’observa a l’escola. Tant els mestres com els alumnes són productors de
resistència en el sí de la institució escolar:
-
Els mestres ho són
quan no segueixen les directrius que emanen dels diferents poders
institucionalitzats i utilitzen la seva llibertat de càtedra per ensenyar el què
i el com els dicta el seu propi criteri.
-
Els alumnes amb el seu comportament també són un punt de
resistència dins de la institució i de les aules amb els seus actes
d’indisciplina i de transgressió de les normes.
A tall de conclusió, per Foucault el
poder pretén fer creure que existeix l’alliberació en tot allò que el propi
poder utilitza pel nostre control. L’escola n’és un fidel reflex d’aquesta “ironía
del dispositivo: nos hace creer que en ello reside nuestra liberación”
(Foucault, 1978b, 194). Ens volen fer creure que l’escola dota als infants de
les eines pel seu desenvolupament com a subjectes lliures quan molt
probablement no és així.
I què podem fer per canviar l’escola? Per
fer una escola diferent? Ens caldria, fer nostra la proposta de Deleuze “d’experimentar, inventar, ... noves
possibilitats de vida’” (Garcés, 2010, 16) i també noves possibilitats
d’escola. Això suposaria “atrevir-se a
pensar una cosa que fins ara havia quedat impensada” (Garcés, 2010, 17) i,
per tant, pensar també en una escola encara impensada.
En definitiva, d’acord
amb Foucault, ens cal pensar d’una altra manera i ser conscients que estem tancats
en una presó conceptual. Siguem valents, i agafem el martell, símbol de
l’herència nietzschiana, i destruïm
l’escola tal com la coneixem, a fi de
començar de nou amb una escola diferent.
FOUCAULT, M. (1975). Michel Foucault acerca de la enseñanza. . [document en vídeo] https://www.youtube.com/watch?v=DAe0wpX2xQc
FOUCAULT, M. (1978a). Microfísica de poder: Madrid: Las
Ediciones de La Piqueta.
FOUCAULT, M. (1978b). Historia de
la sexualidad. 1. La voluntat de saber. Madrid: Siglo XXI
FOUCAULT, M. (2018). Vigilar y
castigar. Nacimiento de la prisión.
México: Siglo XXI
GARCÉS, M. (2010). El
problema de la diferència. BARCELONA: UOC
GARCÉS, M. (2015). Filosofía inacabada: Galaxia Gutenberg
HARDT, M.; NEGRI, A. (2002). Imperio:
Paidós
IBAÑEZ, T. (2001). Municiones para
disidentes. Realidad – Verdad – Política. Barcelona: Gedisa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada