dilluns, 5 de desembre del 2022

Problematitzar l'escola

 

L’escola és una de les institucions fonamentals dins de la societat occidental. Els infants i adolescents hi passen moltes hores, un mínim de 13 anys de la seva vida, dels 3 als 16. Allà es formen i conviuen amb altres infants i adolescents. Malgrat les transformacions que han sofert les diferents institucions, diversos autors, entre ells Hard i Negri (2002, 303) consideren que,  las instituciones sociales que constituyen la sociedad disciplinaria (la escuela, la familia, el hospital, la fábrica)… están en crisis en todas partes”.

En aquest treball, em proposo reflexionar sobre com ha canviat l’escola des de la dècada dels anys 60, en els darrers anys del franquisme, fins el moment actual ja en ple segle XXI, en la suposada democràcia plena en la que vivim a hores d’ara. L’objectiu principal, doncs, consistirà en intentar copsar els canvis que s’han produït en la institució escolar al llarg d’aquest més de mig segle. Ho intentaré fer tal com ho fa Foucault en les seves investigacions genealògiques. La genealogía abre inmensas posibilidades de libertad, porque no hay ninguna necesidad para lo que hoy “es” deba ser como es… La genealogía permite problematizar muchas cosas” (Ibañez, 2001, 131). Posaré en el punt de mira la institució escolar per intentar problematitzar-la: se trata, simplemente, de conseguir que todo aquello que damos por evidente, todo aquello que damos por seguro, todo aquello que se presenta como incuestionable, que no suscita dudas ..., se torne precisamente problemático y necesite ser cuestionado, repensado, interrogado” (Ibañez, 2001, 132). Anem doncs a repensar l’escola.

 

L’escola franquista dels anys 60

Comencem amb un breu anàlisi de com era l’escola dels anys 60 sota el franquisme. El poder sobirà del que ens parla Foucault en les seves obres es manifestava clarament dins de les parets de l’escola d’aquella època. El poder emanava del sobirà, en aquest cas concret del dictador, que al mateix temps l’havia rebut de Déu. Era un poder que depenia totalment de l’existència física del dictador i que travessava tota la societat amb la relació bàsica que s’establia entre dictador i súbdit. El seu poder es basava en la força i en la repressió més crua i cruel. Tenia dret sobre la vida i la mort. Era un poder que anava de dalt a baix: “por un lado un poder legislador, y por otro un sujeto obediente” (Foucault 1978b, 104).

En tenim exemples ben clars a l’analitzar com s’estructuraven les aules i com s’impartien les classes:

-          La disposició de les taules a l'aula, perquè tots els alumnes poguessin està sempre mirant al mestre.

-          L’aula presidida pel crucifix (poder de Déu), així com la foto del dictador (poder del sobirà) i la foto de José Antonio (el màrtir i l’ideòleg).

-          El mestre instal·lat dalt d’una tarima des d’on controlava i impartia la seva classe magistral  i imposava els exercicis a realitzar.

-          El silenci era el tret més característic: escoltar i callar

-          Es valorava la memòria per sobre de la comprensió i el raonament.

-          Els càstigs verbals i físics estaven normalitzats.

En definitiva, l’escola i el mestre mai eren posats en qüestió. Ambdós rebien l’autoritat directament del dictador i sempre tenien tota la raó.

La societat d’aquells anys no acceptava la discrepància, ni la diferència. Això quedava ben reflectit en la segregació per sexes, així com en  la no-escolarització dels infants discapacitats. Un exemple clar d’aquesta no acceptació de la diferència és que, en molts casos, els mal anomenats “subnormals”, eren amagats amb vergonya a les cases per les pròpies famílies.


L’escola en el segle XXI

Com és l’escola avui en dia, ja ben entrat el segle XXI, i després de 8 lleis generals d’educació?

Encara que a la societat actual hi ha restes del poder sobirà, hem entrat en un període històric en què predomina el bio-poder. Les seves formes han entrat de ple a l’escola, on ja no cal recórrer a l’existència del sobirà per imposar-se. Algunes de les pràctiques educatives del temps de la dictadura s’han abandonat, i d’altres simplement s’han modificat.

En l’educació del segle XXI sota la democràcia parlamentària, la diversitat s’ha situat en el centre de l’educació. De fet, ja fa molt de temps que les diferents pràctiques educatives situen l’alumne en el centre. S’accepta que tots els alumnes siguin diferents, i que, per tant, l’escola, i el sistema educatiu hagin d’entomar una gran diversitat d’alumnes a l’aula. La llei catalana de l’escola inclusiva del 2017 n’és un exemple. En aquest sentit, la comunitat educativa no es cansa de reclamar de forma constant més recursos per poder fer efectiva la inclusió de tots els alumnes.  

Com afirmen Hard i Negri (2002, 304) “el tránsito a la sociedad de control no significa en modo alguno el fin de la disciplina”. Moltes característiques del poder disciplinari que descriu Foucault s’imposen en el model escolar vigent:

  1. L’escola vigila, controla i rep informació permanent dels individus , per exemple, a través de diverses formes de registres i de fulls d’observació, entre d’altres eines.
  2. L’escola classifica als individus. En alguns moments, l’escola s’apropa més a un model mèdic de diagnòstic i de cura que a un lloc on l’objectiu és transmetre coneixements.
  3. L’escola analitza els comportaments dels alumnes per modificar-los. Un clar exemple seria com han entrat de ple a les aules els mètodes i les teories provinents de la psicologia.
  4. La funció de l’escola és normativitzar: adaptar el màxim possible els individus a les normes socials. És una institució clau per canalitzar conductes disruptives indesitjables.
  5. L’escola pretén que tots els individus siguin útils al sistema on cadascú trobi el seu lloc.

 

D’altra banda, cal tenir en compte com alguns dels mecanismes de la societat de control també han entrat en el sistema educatiu. Aquest mostra una gran preocupació per les estadístiques dels resultats acadèmics. En aquest sentit, l’objectiu principal d’aquest sistema consisteix en què el nombre d’alumnes que no assoleixin els continguts mínims no sobrepassi un determinat percentatge. La superació d’un determinat llindar d’alumnes sense les competències mínimes es considera un risc i un perill per la supervivència del sistema social; en unes altres paraules, hi hauria més subjectes dels desitjats amb poca formació per ser útils a la societat.

Que un nombre elevat d’alumnes abandonin el sistema abans d’hora no es considera tolerable. Tot i que, aquest no és un fenomen nou i  ja es produïa en l’època franquista. Però aleshores era molt diferent, els alumnes deixaven l’escola per a incorporar-se al món del treball. A hores d’ara, en canvi, el seu destí és augmentar els percentatges de ni-nis, i encarar un futur personal incert.

 

Hi ha tantes diferències?

D’entrada, algú que entrés en una escola dels anys 60 i en una escola del 2022 les veuria molt diferents. En aparença ho són, però realment és així? L’escola com la societat han evolucionat en aquests més de 50 anys, tot i que es manté un subtil substrat de pràctiques que segueixen invariables.

Per exemple, en una entrevista, Foucault afirma que el professor és algú que diu als alumnes “hi ha una certa quantitat de coses que vostès no saben però que haurien de saber...; aquestes coses que vostès no saben jo les sé i les hi ensenyaré...; i quan les hi hagi ensenyat, les han d’haver aprés i verificaré si ha estat així...” (Foucault, 1975). Han passat gairebé 50 anys, i aquesta és una descripció perfectament vàlida del que fa el mestre a l’escola d’avui en dia.

 

El control del cos

Per diverses raons s’observa una tendència a incorporar  l’infant a l’escola com més petit millor. Es tracta que l’infant entri a l’engranatge de la societat a fi de  controlar, modelar i disciplinar el seu cos com més aviat millor. Així és com l’escola convertirà l’infant en alumne, tot cercant la seva obediència. En paraules de Foucault, la disciplina escolarimplica obedecer a otro y tiene por objeto principal un aumento del dominio de uno sobre el propio cuerpo… La disciplina fabrica así cuerpos sometidos y ejercitados “cuerpos dóciles” (Foucault, 2018, 160)

Una de les àrees de l’ensenyament que més ha canviat ha estat l’educació física. A l’escola dels anys 60 rebia el nom de gimnàstica i es reduïa a l’execució de les taules gimnàstiques on tots els cossos estaven separats i on tots els subjectes havien d’actuar seguint la veu de l’instructor. A més a més de les taules, hi havia els aparells que havien de saltar-se. No es feia cap demostració prèvia de com s’havia de dur a la pràctica, simplement els alumnes es posaven en fila i saltaven un rere l’altre. Ser maldestre en aquests exercicis equivalia a rebre burles dels companys i severes recriminacions del docent.

A l’escola actual, en canvi, l’educació física és molt més relacional. Els cossos ja no estan separats, i poden interaccionar en els diferents jocs proposats. Amb tot, és el mestre qui segueix imposant què s’ha de fer. En definitiva, continua sent el mestre qui prescriu els exercicis que creu que convenen als seus alumnes. “La disposición en serie de las actividades sucesivas permite que el poder haga toda una fiscalización de la duración: posibilidad de un control detallado y de una intervención puntual en cada momento del tiempo” (Foucault, 2018, 186). Malgrat l’evidència dels canvis, els alumnes i els seus cossos segueixen sota control amb la imposició dels exercicis a realitzar.

 

L’espai i el temps

L’escola s’ha obert molt més a l’entorn, però continua sent un espai delimitat i tancat que s’organitza en aules. Malgrat les diferents possibilitats actuals de disposició de les taules a l’aula, els alumnes tenen assignat un lloc i no estan autoritzats a cap canvi sense permís del mestre.

Es preciso anular los efectos de las distribuciones indecisas, la desaparición incontrolada, su circulación difusa…” (Foucault, 2018, 166). Veiem, doncs, com tots els moviments dins de l’escola estan definits i controlats. L’organització de l’espai escolar i dels moviments dins l’escola continua sent un element clau dels centres educatius. “El espacio escolar como máquina de aprender, pero también de vigilar, de jerarquizar, de recompensar” (Foucault, 2018, 170). S’intenta no deixar-se res a la improvisació. Tot ha d’estar regularitzat. Tot ha d’estar previst. Només es permet la lliure mobilitat en moments puntuals, com per exemple l’hora de l’esbarjo.

El temps és un altre paràmetre ben controlat i organitzat amb uns horaris rígids tant per l’alumne com per al mestre. El tiempo penetra el cuerpo y, con él, todos los controles minuciosos del poder” (Foucault, 2028, 176). A l’escola tot el temps està ocupat. “Está prohibido perder el tiempo” (Foucault, 2018, 178).

 

L’obligació

Per llei l’escola és obligatòria per a tots els infants. No hi van perquè ells vulguin. És una decisió de la societat i, també, de les seves famílies. En conseqüència, s’exerceix un control exhaustiu de l’assistència.

En els primers anys de l’escolaritat els infants van contents a l’escola, però ben aviat no serà així. Convertir l’aprendre i el saber en quelcom que és obligatori, l’acaba convertint per molts alumnes en quelcom no desitjat, i fins i tot, rebutjat. Foucault en l’entrevista citada anteriorment (1975) contraposa el saber com a font de plaer, al saber “trist” quan aquest és obligat. A més a més, el filòsof és qüestiona si aquest no és realment l’objectiu últim que es cerca amb l’obligatorietat de l’escola.

 

Els exàmens

Podríem afirmar, sense temor a equivocar-nos, que no hi ha escoles, ni sistema educatiu sense exàmens. I encara que no vulguem, aquests s’acaben convertint en un dels punts centrals de l’ensenyament. Els exàmens serveixen per verificar si l’alumne ha après el que se suposa que el mestre li ha ensenyat, però també per poder-se comparar amb els altres. El examen como fijación a la vez ritual y “científica” de las diferencias individuales” (Foucault, 2018, 223). Poc han canviat els exàmens amb el pas del temps. “El examen se halla en el centro de los procedimientos que constituyen al individuo como objeto y efecto de poder, como efecto y objeto de saber” (Foucault, 2018, 223).

 

Relacions de poder i resistència

Foucault considera que “el éxito del poder está en proporción directa con los mecanismos que logra esconder” (Foucault, 1978b, 105). Amagar els seus mecanismes és tan important i indispensable per als que ostenten el poder com per als que el pateixen, ja que, d’altra manera segurament no seria acceptat:  “Lo que hace que se acepte el poder es simplemente que no pesa sólo como una fuerza que dice que no, sino que de hecho atraviesa, produce cosas, induce placer, forma saber, produce discursos; es preciso considerarlo como una red productiva que atraviesa todo el cuerpo social más que como una instancia negativa que tiene como función reprimir” (Foucault, 1978a, 182). L’escola és acceptada, perquè no només és un centre de poder disciplinari i de control, sinó que també és un lloc on l’alumne troba molts moments de plaer i gaudi. D’altra manera, no hauria resistit com a institució al llarg dels anys.

Foucault afirma repetides vegades en la seva obra que on hi ha poder, hi ha resistència. Això també s’observa a l’escola. Tant els mestres com els alumnes són productors de resistència en el sí de la institució escolar:

-          Els mestres ho són quan no segueixen les directrius que emanen dels diferents poders institucionalitzats i utilitzen la seva llibertat de càtedra per ensenyar el què i el com els dicta el seu propi criteri.

-          Els alumnes amb el seu comportament també són un punt de resistència dins de la institució i de les aules amb els seus actes d’indisciplina i de transgressió de les normes.

 

A tall de conclusió, per Foucault el poder pretén fer creure que existeix l’alliberació en tot allò que el propi poder utilitza pel nostre control. L’escola n’és un fidel reflex d’aquesta “ironía del dispositivo: nos hace creer que en ello reside nuestra liberación” (Foucault, 1978b, 194). Ens volen fer creure que l’escola dota als infants de les eines pel seu desenvolupament com a subjectes lliures quan molt probablement no és així.

I què podem fer per canviar l’escola? Per fer una escola diferent? Ens caldria, fer nostra la proposta de Deleuzed’experimentar, inventar, ... noves possibilitats de vida’” (Garcés, 2010, 16) i també noves possibilitats d’escola. Això suposaria “atrevir-se a pensar una cosa que fins ara havia quedat impensada” (Garcés, 2010, 17) i, per tant, pensar també en una escola encara impensada.

En definitiva, d’acord amb Foucault, ens cal pensar d’una altra manera i ser conscients que estem tancats en una presó conceptual. Siguem valents, i agafem el martell, símbol de l’herència nietzschiana, i  destruïm l’escola tal com la coneixem, a fi de començar de nou amb una escola diferent.  

 

 

Bibliografia:

FOUCAULT, M. (1975). Michel Foucault acerca de la enseñanza. [document en vídeo] https://www.youtube.com/watch?v=DAe0wpX2xQc

FOUCAULT, M. (1978a). Microfísica de poder: Madrid: Las Ediciones de La Piqueta.

FOUCAULT, M. (1978b). Historia de la sexualidad. 1. La voluntat de saber. Madrid: Siglo XXI

FOUCAULT, M. (2018). Vigilar y castigar. Nacimiento de la prisión. México: Siglo XXI

GARCÉS, M. (2010). El problema de la diferència. BARCELONA: UOC

GARCÉS, M. (2015). Filosofía inacabada: Galaxia Gutenberg

HARDT, M.; NEGRI, A. (2002). Imperio: Paidós

IBAÑEZ, T. (2001). Municiones para disidentes. Realidad – Verdad – Política. Barcelona: Gedisa

 

 


dimarts, 6 de setembre del 2022

Un nou curs ja és aquí

 

Aquest matí m’he creuat amb molts nens i nenes que es dirigien cap el seu primer dia d’escola d’aquest curs. A Sabadell, ahir encara era Festa Major, i el curs començava avui pels alumnes d’Infantil i Primària. Demà ho faran els de Secundària. Aquest és el sisè curs que m’ho miro de lluny. Però malgrat estar jubilat les notícies del món educatiu encara m’interessen.

Aquest és un curs especial. Per primera vegada es comencen les classes el 5 de setembre. Fa molts anys que es parla de modificar el calendari lectiu, però la manera en que s’ha fet no ha estat la millor. El conseller ha buscat acontentar les famílies i fer quedar malament els mestres amb “acusacions encobertes”. Les grans decisions i els grans canvis no es poden fer d’aquesta manera.

Encara no fa una setmana el conseller i els sindicats signaven la pau. El conseller va fer una proposta de darrera hora i els sindicats s’hi agafen com a un ferro roent per no sortir escaldats d’una convocatòria de vaga que tot feia preveure que seria un fracàs. Així queda tot arreglat de moment, però els problemes reals segueixen allà.

Fa molt de temps que tinc la percepció que l’escola i el sistema educatiu no acaba d’anar prou bé i que no s’acaba de trobar el que cal fer per capgirar la tendència. No soc, ni he sigut mai d’aquells que diuen que abans els alumnes estaven millor preparats, sense concretar mai quan era aquest abans. Això ho he escoltat des de sempre, i si realment fos veritat hauríem arribat a un punt que la societat i el sistema no podria funcionar. Ara bé, és cert que no anem bé.

Seguim amb la política educativa de fer més i més lleis. Els governs, els ministres i els consellers de torn pensen que tot arreglen amb una nova llei en la que canvien quatre noms pensant que han descobert la sopa d’all. Lleis que gairebé sempre es queden amb paper mullat, ja que una cosa és fer la llei i l’altre és dotar al sistema de recursos per aplicar-la. Els mestres estan molt cansats d’aquests canvis i, amb bon criteri, no en fan massa cas.

En definitiva rebre una bona educació depèn sempre de l’escola que et toqui en sort, i dins de l’escola del mestre que tinguis. Dins de la pitjor escola et pot tocar un bon mestre i dins de la millor escola et pot tocar un mal mestre. I a mesura que s’avança en el sistema educatiu, moltes vegades les preferències i eleccions dels alumnes depenen molt directament del professorat de cada assignatura.

Què tingueu sort en aquest curs que acaba de començar amb el mestre o mestres que us toquin.

Pla de les Forques, 2022


Bye, bye Cambray.

  Ja fa uns dies de la notícia de la destitució de Josep González Cambray de la conselleria d’Educació. Ara ja estic jubilat, però he trebal...