dimecres, 28 de setembre del 2005

Un bon exemple

Poques vegades de l’esport professional es poden extreure lliçons que siguin aplicables a l’escola. En general és un món massa competitiu, on l’únic important són les diners i els triomfs. Els mitjans de comunicació tampoc ajuden massa a que altre tipus d’actituds i valors proliferin.

Quan es va anunciar que Ronaldhino i Deco no estaven convocats pel partit de lliga del dissabte, l’únic que interessava als mitjans era aconseguir unes declaracions dels jugadors on es demostressin les seves queixes per aquesta decisió de l’entrenador.

Ahir van jugar el partit de Champions, a més de ser els golejadors, van jugar un molt bon partit. De nou hi havia expectació per escoltar la queixa dels jugadors. No ha estat així. Han reconegut l’autoritat de l’entrenador i han acceptat les seves decisions, malgrat que reconeixen que els agradaria jugar sempre. Fins i tot, esportistes de la seva classe reconeixen que encara han de millorar i aprendre. Les declaracions de l’entrenador també han estat exquisides, com gairebé sempre que parla Rijkaard.

Segurament, tot això ha sigut així perquè en la plantilla del Barça actual hi ha un veritable esperit d’equip.

En l’esport escolar i en la pràctica de l’educació física a les escoles, és important que els aprenents d’esportistes i d’adults aprenguin:

    • a respectar les decisions de l’entrenador amb respecte tant si els hi agraden com si no,


    • l’equip està per sobre de les individualitats,


    • han de jugar tots, bons i dolents, i això ho han d’acceptar, sobre tot, els bons


    • tots poden aprendre, ningú en sap el suficient.


I moltes vegades és fa molt difícil nedar a contracorrent del que els nois i noies escolten que diuen els esportistes que ells admiren. Lo que ha passat aquests dies amb el Barça i els seus "cracks" és un bon exemple de bon utilitzar.

dilluns, 19 de setembre del 2005

Canvi d'imatge

A principi de l’estiu ja havia decidit passar per la perruqueria per tallar-me el cabell. Feia més de dos anys que no ho feia i lluïa una llarga cua. Amb el pas dels dies prenia un altre decisió: "quan me’l talli també m’afaitaré la barba". Volia tornar a veure tota la meva cara després d’uns sis o set anys.
Va passar tot l’estiu i vaig començar a treballar: "un dia a la tornada de la feina que no trobi ningú a la perruqueria em pelaré". I el dimarts passat, el segon dia del nou curs, va ser el moment escollit:

    • Primer tallar el cabell, força curt.


    • Segon al sortir de la perruqueria compro tot l’instrumental necessari per procedir a l’operació de fer desaparèixer la meva barba.


    • Tercer un cop a casa més de 40 minuts de feixuga feina per deixar tota la cara sense pels.

L’endemà a la feina tot són comentaris del que he canviat. Al lloc on treballo no m’havien vist mai sense barba. Uns opinen que estic millor ara, altres que estava millor abans. Tots coincideixen en que m’he tret un bon grapat d’anys de sobre. Alguns en veuen i no em reconeixen. Altres pregunten pels motius del canvi.

En els primers moments a l’aula els alumnes creuen que sóc un mestre substitut, fins que no m’escolten parlar.

Aquests primers dies aquest canvi d’imatge és el comentari d’imatge a tots els llocs on em veuen per primer cop sense cabell llarg ni barba.

Demà aniré a casa dels meus pares que encara no m’han vist així i sé que els hi donaré una bona alegria. Ho diuen poques vegades però sé que a ells els agrado més amb el cabell ben tallat i la barba ben afaitada.

I quan de temps s’allargarà aquesta nova imatge ? De fet tornarà passar molt de temps d’aquí a que em torni a tallar el cabell. No m’agrada anar a la perruqueria. Ho considera una gran pèrdua de temps. Fins ara aquesta setmana m’he afaitat un parell de cops, però ara que ja estic acostumat a no tenir que fer-ho estic segur que se’m farà molt feixuc.

Però encara hi ha una raó més poderosa. No sé si ho podreu creure, però quan miro aquesta nova imatge al mirall, no em reconec a mi mateix. Aquest que es reflexa al mirall no soc jo, i sembla que no m’acostumaré a la meva nova imatge. Crec que molt aviat tornaré a portar barba.

Aquesta manca d’autoreconeixement em fa pensar amb les dificultats que han de patir les persones que es sotmeten a una operació de cirurgia estètica per reconèixer-se a ells mateixos en la seva nova imatge.

divendres, 16 de setembre del 2005

La primera setmana

Ha acabat la primera setmana, ja he tingut els primers contactes amb tots els grups d’alumnes amb els que faré classe al llarg d’aquest curs. A uns ja els coneixia, i d’altres són nous.

Els primers dies amb un grup d’alumnes són claus pel que serà la docència i la relació amb ells a l’escola. Al menys hi ha estudis que així ho indiquen. Un mal començament fa molt difícil redreçar amb posterioritat la relació que s’estableix. En aquests primers moments cal deixar clar no només en paraules, sinó també amb gestos i tarannà què és el que es pretén d’ells. És fonamental la creació d’un bon clima de treball en el si de la classe, així mateix, com establir els límits del que s’està disposat a permetre i del que es considerarà intolerable.

Aquests dies a classe han estat agradables. Hem repassat alguns conceptes ja adquirits en anteriors cursos que hauran de ser la base dels nous aprenentatges, així com hem introduït alguna de les noves exigències i responsabilitats que suposa fer-se grans i avançar en el nivell d’estudis.

Els alumnes ja han omplert els primers fulls de les seves llibretes. Això ho fan sempre amb molta cura i il·lusió. Després ja vindrà el desànim i la presentació més descuidada dels treballs. Aquests dies tots, fins i tot, els que no acostumen a fer-ho, han fet els pocs deures que s’han endut per casa.

També han obert els nous llibres, pocs, que tant els hi agraden i que més endavant ja no seran tan interessants. Hem repartit també els llibres, ja vells, que els companys d’anys anteriors han deixat a l’escola per tal que siguin re-utilitzats. Pràcticament ja tots disposen de tot el material que necessitaran utilitzar al llarg del curs.

Aquesta setmana ha estat també l’estrena d’un nou horari. Hem canviat el tradicional de 9 a 12 i de 15 a 17 pel nou horari de 9 a 12.30 i de 15.30 a 17. L’objectiu és aprofitar millor l’horari de matí on creim que el rendiment és molt millor. El canvi era petit i l’adaptació ha estat fàcil. Curiosament tinc la impressió de tenir més temps al migdia i d’anar més relaxat que amb l’anterior horari. És ben estrany perquè el marge de temps és exactament igual.

dilluns, 12 de setembre del 2005

Bon Any Nou

De fet malgrat la insistència en que l’any comença l’u de gener des de sempre per a mi l’any comença al setembre i sobre tot, quan a mitjans de setembre es dóna inici al curs escolar. L’u de gener no deixa de ser un simple artifici astronòmic. Psicològicament és ara quan em faig els nous bons propòsits pel nou curs-any que comença.

De fet tota la meva vida des dels tres anys l’he passat anant a estudi. Primer d’alumne en una escola religiosa, després d’alumne en un institut públic i finalment a la Universitat. A continuació un petit i obligat parèntesi de dos anys vestit de caqui i torno a l’escola. Ja la devia enyorar. Primer faig de mestre en la mateixa escola concertada religiosa en la que havia estudiat de petit, i després en diferents escoles públiques fins avui.

En aquest llarg període de temps de mestre, he tornat a desenvolupar el rol d’alumne en els cursos de formació (quants cursos portaré a les meves esquenes !) així com alguns estudis universitaris, com a hores d’ara que segueixo estudiant a la UOC, pel simple plaer de saber més coses i anar ampliant i actualitzant alguns coneixements que amb el temps es van oxidant.

Bé, aquestes quatre ratlles és per desitjar a tots els a que avui comencen el seu nou any un Bon Any Nou o potser s’hauria de dir un Bon Curs Nou.

divendres, 9 de setembre del 2005

Tot a punt

Ja estem a punt per començar. Els dies de preparació s’han acabat. El mateix divendres vàrem ultimar la preparació de les aules, però encara resten molts llocs de l’escola per endreçar (l’aula d’informàtica, algunes sales de reunions, laboratori, aula de plàstica). Se suposa que hauran aprofitat el cap de setmana per netejar el pati i demà podrem començar sense cap entrebanc i a mesura que avanci el curs anirem reconquerint aquests espais per tal de que també passin a formar part de la vida escolar activa. Esperem que tot sigui qüestió de poc temps. De segur que el que ens prendrà més de temps serà el muntatge de l’aula d’informàtica.

Malgrat no tenir-ho tot preparat com a mi m’agrada el divendres marxava satisfet, però tard, de l’escola amb el sentiment d’haver fet tot el que havia estat possible, per tal de iniciar el curs de la millor manera: com rebrem els alumnes, el que farem els primers dies, les classes ordenades, ….

També tenim un altre problema afegit a aquest començament de curs. Al llarg de les obres d’aquest estiu han desaparegut algunes elements de valor que necessitem pel bon funcionament d’algunes classes: la càmera de vídeo digital, les dues càmeres de fotos digitals, alguns radiocassettes de les aules. Ja hem fet la denúncia corresponent, però la reposició d’aquests aparells no serà tan immediata com és el nostre desig, i per tant algunes classes (audiovisuals, anglès, …) se’n veuran perjudicades. Esperem disposar d’alguna partida de diners que ens permeti recuperar aviat aquesta dotació tecnològica, ja que no confiem massa que l’assegurança cobreixi aquesta eventualitat. Com ja sabem per experiència aquestes són bones i ràpides per cobrar, però a l’hora de cobrir aquestes contingències el procediment sempre és molt lent.

dimecres, 7 de setembre del 2005

Dos dies menys

A només dos dies efectius de l’inici del curs amb els alumnes i a l’escola encara està tot pel mig. Les obres de col·locació de les finestres no han acabat, la primera neteja dels diferents espais tampoc, els horaris no acaben de sortir…. Encara que tots sabem que el dilluns a les 9 estarà tot a punt, a hores d’ara això sembla del tot impossible. A la meitat de les classes encara no es pot entrar. Les taules ja estan al seu lloc, però pràcticament no es pot tocar res ja que tot està ple de pols.

Estic neguitós. No acaba d’arrancar el curs i no aconsegueixo agafar el ritme de treball necessari per afrontar-lo amb garanties. A més a més a les tardes a casa, perdo miserablement el temps sense fer res de profit. Ja comença a ser hora que dediqui una mica del meu temps de les tardes a preparar aquests primers dies que s’apropen. Sé que com més trigui a posar-m’hi més atabalat de feina aniré després. Però ho vaig deixant. Sempre trobo alguna cosa millor que fer.

dilluns, 5 de setembre del 2005

Ha començat el compte enrera …

Hem trobat una escola amb les obres per acabar i plena de brutícia. La pols és la reina de tots els espais. Tenim tota l’escola potes enlaire. El primer de tot ha estat habilitar alguns espais per poder fer alguna reunió per prendre les primeres decisions.

Donades les circumstàncies han estat dos matins força profitosos. Ens hem vist obligats a dedicar el temps a organitzar-nos. Hi ha quatre cares noves. Un altre alegria ha estat la confirmació de la reducció de la plantilla. Ara som 26 en lloc de 27.

Inicialment semblava que estava previst que fes de tutor a cinquè, però al final seguiré amb la tutoria del grup que ja tenia des de gener passat, o sigui, seré tutor de 6-B. I encara no del tot definit però segurament a l’Anglès i a l’Educació Física hi afegiré Català i Visual i Plàstica. Però això ho sabrem més segur quan comencem a elaborar els horaris definitius.

Demà està previst que una brigada especial iniciï la gran neteja que a partir de dimecres ens haurà de permetre, posar ordre en els diferents espais de l’escola: taules, cadires, armaris, llibres, material …. 

Ara encara està tot pel mig i el proper dilluns arriben els alumnes. Queden pocs dies i molta feina per fer.

Bye, bye Cambray.

  Ja fa uns dies de la notícia de la destitució de Josep González Cambray de la conselleria d’Educació. Ara ja estic jubilat, però he trebal...