Profe, quan farem futbol ?

Profe, quan farem futbol ? Quantes vegades hauré escoltat aquesta pregunta ? I de fet encara l’escolto, malgrat que saben la resposta.

Entre d’altres activitats dins de l’àrea d’educació física introdueixo el treball d’alguns esports com a eina motivadora per assolir tot tipus d’objectius. En aquests moments en concret estic treballant la introducció al hoquei amb els grups d’alumnes de cinquè i la introducció al voleibol amb els alumnes de sisè. I en general, puc dir que en no massa sessions es veuen progressos importants en l’adquisició de les diferents habilitats necessàries per la pràctica d’aquests dos esports, cada alumne dintre de les seves possibilitats. Ara que ja portem unes quantes classes els veig gaudir en la pràctica de les diferents propostes d’activitats al llarg de les sessions. Però malgrat que reconeixen que s’ho passen bé practicant aquests esports i d’altres segueixen reclamant el futbol.

Està clar que el futbol és l’esport que mana. Fins i tot, a l’escola on treballo que té un equip federat de handbol des de fa 25 anys, es fa molt difícil engrescar un grup de nois i noies que puguin mantenir la pedrera d’aquest esport. Aprofitant que al principi de curs és quan els alumnes han de fer la seva opció respecte a les activitats extraescolars a les que s’inscriuran tan a cinquè com a sisè programo unes sessions d’handbol el més divertides possibles. Molts reconeixen que els hi agraden, que s’ho passen bé, però la major part d’ells acaben fent futbol, ja sigui a l’escola, o amb altres equips del barri o de la ciutat. Anar a contracorrent és veritablement difícil. 

Primera jornada postnadalenca

Ja ha passat el primer dia de retorn a l’escola després de tants dies de gaudir del lleure nadalenc.

Per començar, avui he tingut que tornar als entrenaments de matinada. Amb el que m’agrada entrenar amb el solet del migdia com aquests dies de les vacances de Nadal.

Un cop revisades les dades i comparades amb les del passat dilluns en que vaig fer el mateix (10 pujades de 300 metres, davant del Tall Britànic) la mitjana de temps de les mateixes és igual que la setmana passada, però avui he fet la millor pujada amb 1-38, per 1-42 dilluns passat i la mitjana de pulsacions bastant més baixa. De 163 he passat a 157.

Malgrat haver deixat les primeres classes preparades abans de marxar de vacances per no tenir que començar en blanc, com sempre a les primeres hores estava una mica espès i descol·locat, però a mesura que ha avançat la jornada ja m'he anat posant a to. Suposo que com a les curses, cal un petit escalfament. Després del pati, considero que la cosa ja estava normalitzada. A última hora de la tarda, els nois estaven ja molt pesats o potser era jo que ja en tenia prou per ser el primer dia.

Al migdia m’he quedat a l’escola per tal d’orientar-me una mica en aquest inici de trimestre i deixar la setmana a punt. Acostumo a fer-ho molts dilluns. Em menjo un bocata i enllesteixo molta feina (fotocòpies, organització de la classe, ...)

Però a la tornada a casa aviat he estat cercant el bocata al fons del meu estomac i no l’he trobat. Era com el conte del Patufet. Patufet, on ets ? Bocata, on ets? Però aquest no apareixia per enlloc. Estava be amagat.

Per tant, a sopar aviat s'ha dit amb un menú força interessant: sopeta de pa torrat amb pilotilles petitetes segons recepta de la mamà i ingredients importants de la comarca d'Osona. Ummmmm! i truita farcida de tot el que he atrapat per la nevera. Ha estat bé. Llàstima que la companyia en forma de les declaracions de Rajoy i d’alguns militars no ha estat gens agradable.

Jocs infantils vulnerables

Según LASCH (1979) los padres, sobre todo las madres, es muy frecuente que consideren al niño como una prolongación de sí mismos, les prodigan atenciones completamente inadecuadas a sus necesidades, dándoles excesivos cuidados aparentemente solícitos, pero poco cálidos en realidad. Al tratar al niño como una “posesión exclusiva” suya, estimula en él una sensación exagerada de su propia importancia; al mismo tiempo, hace que para el niño resulte difícil admitir la decepción que sufre ante sus defectos.

Los niños educados en estos medios narcisistas experimentan, a menudo, la pérdida de los límites del yo: la incapacidad para distinguir entre ellos mismos y sus padres.

Esto provoca la carencia de límites psicológicos claros. Ayudados por las pautas cambiantes de la vida social, al mismo tiempo se experimenta el mundo como algo inestable e inmerso en una rápida transformación. Este yo se convierte en una fuente de incertidumbre y vulnerabilidad.

ANDY HARGREAVES.- "Profesorado, cultura y postmodernidad"

Algunes consideracions de A. Hargreaves

Los profesores trabajan en un mundo en cambio.

GIDDENS (1990): Muchos de nosotros tenemos la sensación de estar atrapados en un universo de acontecimientos que no entendemos del todo y que parece estar, en gran parte, fuera de nuestro control.

Estamos experimentando un cambio desde un pequeño número de singularidades estables de conocimientos y creencias a una pluralidad fluctuante y en continua transformación de sistemas y creencias. La duda está en todas partes, la tradición se muestra en retirada y las certezas moral y científica han perdido su credibilidad. Este paso de la cultura de la certeza a la cultura de la incertidumbre se produce por diversas razones:

1. La información y las fuentes de conocimiento se expanden a nivel global
2. La comunicación y la tecnología comprimen el espacio y el tiempo, lo que lleva a un ritmo creciente de cambio lo que amenaza de forma constante los fundamentos de nuestro conocimiento convirtiéndose éste en frágil y provisional.
3. Las migraciones multiculturales y los viajes internacionales provoca un contacto entre sistemas de creencias diferentes.
4. La comunicación rápida, la reforzada orientación al conocimiento y su continuo desarrollo y aplicación están llevando a una relación entre investigación y desarrollo social cada vez más fuerte e interactiva, en donde el mundo social cambia a medida que lo estudiamos, en parte debido a nuestra propia investigación.

Es evidente que esta falta de certezas pone en dificultades la elaboración de los currículos escolares. ¿Qué hay que enseñar?

ANDY HARGREAVES.- "Profesorado, cultura y postmodernidad"