dissabte, 29 d’abril del 2006

Dimarts complert

Dimarts va estar un dia complert. El matí abans d’anar a treballar un entrenament d’una hora de rodatge suau. Les dues primeres hores de classe d’anglès normals. Però després de l’hora d’esbarjo tenia classe d’educació física amb un grup de sisè.

Estem preparant una jornada esportiva en la que participen altres grups de sisè d’escoles de Sabadell. Una de les proves d’aquesta jornada és un cros d’uns 500 metres. Malgrat que la participació en el cros és voluntària m’agrada que hi participin tots els alumnes de la classe i que cadascú es marqui uns objectius realistes en la cursa. Ja fa dies que ho estem treballant, però els hi costa molt agafar el ritme adient. Acostumen a sortir molt ràpid i després tenen problemes per acabar en condicions i sense tenir que posar-se a caminar.

Vaig decidir córrer amb ells, però no tots a l’hora sinó amb tres grups diferents segons els seus objectius i els seus possibles ritmes de curses. Primer varem fer un bon escalfament per posar el cos a punt per l’esforç al que l’havíem de sotmetre. El primer grup amb el que vaig córrer era el dels lents, l’objectiu era fer-ho en tres minuts, i així va estar. Vaig entrar amb les dues darreres amb 3-05 i sense aturar-se en cap moment. Fins i tot, alguns d’aquest grup van poder apropar-se als 2-30.

L’objectiu del segon grup, un grup força nombrós era 2-30. En aquest grup els primers van arribar en 2-10 i els darrers ho varem fer en 2-25.

I per fi el darrer grup, ens posàvem com objectiu baixar dels 2 minuts. Només eren 4 nois, els més ràpids. I així va ser el primer va fer 1-55 i els dos darrers que van entrar amb mi ho van fer amb 1-59.

Al final, tots estaven molt contents amb els seus temps, molt millors que els de la setmana passada i demanant que el proper dimarts ho tornem a repetir. D’alguna manera havia fet un 3 x 500 metres.

Però aquí encara no s’havia acabat la meva jornada esportiva. Per la tarda tenia educació física amb un grup de cinquè. Estem fent una unitat de programació d’atletisme i em tocava introduir el salt d’alçada. En aquesta sessió introductòria faig un mica de repàs de les diferents formes de saltar alçada fins arribar a l’estil Fosbury, l’estil actual. També és una activitat de molt èxit, però que en molts moments em suposa fer molts salts de demostració.

Finalment vaig arribar a casa francament cansat, després de tanta activitat física al llarg de tot el dia.

diumenge, 23 d’abril del 2006

No vull un ajut, simplement vull cobrar per la feina feta

Aquesta setmana he omplert els impresos per demanar els ajuts per les activitats fora del centre fetes el curs 2004-2005, bàsicament les popularment conegudes com a colònies i estic indignat per dos motius:

  • Primer de tot pel nom d’ajuts. No necessito que m’ajudin, tan sols, vull que em paguin per la feina feta. En aquest cas per les hores extra de feina que suposa passar 24 hores al dia amb els alumnes.
  • Segon pel retard en el que rebré aquests ajuts. Ara tot just acabo de demanar uns ajuts per unes hores extres que vaig fer a l’octubre de 2005 i que segurament no cobraré fins a finals del 2006, o sigui, un any després.

També vull fer algunes altres consideracions, el fet d’haver-ho de demanar des de l’escola on vas participar d’aquestes activitats fa que si canvies d’escola difícilment ho cobres, ja que la formalitat es signar un paper que ha de presentar a l’Administració la direcció de l’escola on vas fer les colònies. Realment el sistema és ben complicat.

Em sembla que seria molt més simple que les direccions comuniquin directament a l’Administració Educativa els mestres que han participat d’aquestes activitats que implica treballar hores extres i que l’Administració es limiti a pagar el que estigui pactat amb els sindicats en el corresponent conveni.

Simplement vull cobrar pel que treballo, no vull que m’ajudin, ni que em facin favors. 


dijous, 20 d’abril del 2006

Una mica més em socarrimo!

Ahir a darrera hora del matí estava a l’aula d’idiomes fent anglès amb un grup de cinquè. Després de presentar unes estructures lingüístiques en diferents activitats, feien pràctiques orals guiades en petits grups. Aquesta activitat genera una mica de soroll. De cop i volta, entra la mestra que estava a l’aula del costat, i em pregunta si no he escoltat res “Han sonat els tres timbres anunciadors del simulacre d’emergència”

Evidentment ningú de la classe havia sentit res. Dic als alumnes:

- Atenció, simulacre! – i els indico que ho deixin tot i es posin en fila per sortir de l’aula de la forma més ordenada possible. Per ells és com una festa. Tanquem les finestres i els indico que segueixin la fila de l’altra classe, ja que sóc l’encarregat de fer de mestre escombra de la planta.

Reviso els lavabos i miro que totes les aules de la planta estiguin tancades. Quan arribo a la primera planta em trobo una alumna que tornava a la seva classe des del lavabo. Li explico que estem fent un simulacre i que ha de sortir amb mi al pati. No massa convençuda em segueix.

Un cop al pati fem recompte i falta una classe. Com qui falta és professor d’Educació Física pensem que estarà al gimnàs i que no haurà escoltat els timbres. Comprovem que allà no hi és. Està a la seva aula !!!!!!! S’ha cremat amb tots els seus alumnes !!!!!!

Tampoc havia escoltat res. És una de les aules per les que havia passat per davant i al veure tancada havia pensat que ja havien sortit.

Hem fet el simulacre moltes vegades, però sempre sabíem amb anterioritat que aquella setmana es faria. Aleshores acostumava a sortir bé. Aquesta era la primera vegada que ho fèiem sense avís previ. Està clar que necessitem millorar, començant perquè l’Ajuntament instal·li algun sistema d’avis que es pugui escoltar sense problemes des de tot arreu.


dimarts, 18 d’abril del 2006

Paradoxa de la llengua

Per Setmana Santa visitarem la comarca del Matarranya en terres de l’Aragó. Tot i sabent que pertany a la franja pensàvem que tindríem que parlar castellà.

Estic tant acostumat al català que sempre que arribo a terres de parla castellana, els primers moments en els que haig de parlar-lo a tot arreu i a tot hora em costa i d’alguna manera se’m fa difícil.

Però de seguida ens adonem que tothom parla en català, nens, adolescents i adults. D’entrada quedem del tot sobtats. De fet al llarg de tots els dies que hem estat per allà no ens ha estat necessari parlar castellà en cap moment. Pràcticament no hem escoltat parlar castellà en cap moment, molt el contrari del que passa en el nostre dia a dia a Catalunya.

Hem preguntat i ens han dit que l’ensenyament a la comarca és en castellà. Això si que és tota una sorpresa. Ens fa pensar en una gran paradoxa. A Catalunya l’ensenyament és en català i els alumnes entre ells es passen el dia parlant en castellà, a l’esbarjo, i per jugar. En canvi al Matarranya és a l’inrevés. Potser ens hem equivocat d’estratègia ?



dilluns, 17 d’abril del 2006

Fent números

Abans de retornar demà a l’escola fem una mica els números d’aquest darrer i intens trimestre que ens espera: 10 setmanes de classe, un total de 46 dies. Les primeres 6 setmanes seguim amb l’horari de matí i tarda, però tindrem tres dilluns festius, comptant el d’avui, un cada dues setmanes.

Abans de l’inici de la jornada continuada gaudirem d’una setmana del que anomenen “Viatge de Fi de Curs” amb els alumnes de 6è. I a la tornada només ens quedaran tres setmanes de jornada continuada només en horari de matí.

Però seran unes setmanes i uns dies moltes vegades canviants i diferents en els que serà difícil agafar el ritme de treball adient. Començarem amb una setmana especial que ja varem deixar una mica a punt abans de marxar de vacances: la setmana de Sant Jordi, el dia de la rosa i del llibre. També gaudirem d’una setmana amb els horaris trastocats per les proves de Competències Bàsiques, i de dos dies especials amb les seves respectives preparacions: la Jornada Esportiva amb els alumnes de 6è, i la jornada a les Pistes d’Atletisme amb els alumnes de 5è.

Continuant amb els números he comptat que em queden unes 18 sessions d’Educació Física, 24 sessions d’anglès i unes 19 de català. Aquest curs l’horari de l’àrea de català ha estat el pitjor i és el que ha sortir més malparat cada vegada que hem fet alguna activitat especial (festes, sortides pedagògiques, ...) i continua així aquest trimestre.

Aquests números m’han servit per deixar planificat una mica a grosso modo les classes que resten per acabar aquest curs, tenint en compte que sempre sorgeixen entrebancs i imprevistos que fa que la programació prevista no es pugui portar a terme en la seva totalitat.


dissabte, 8 d’abril del 2006

Ex-alumnes

Migdia del darrer dia del trimestre: baixo amb la fila i a la sortida hi ha un grup d’ex-alumnes esperant. Són alumnes de segon d’ESO. Venen a ensenyar les notes que els hi acaben de donar a l’IES. Abans d’anar a casa seva passen per l’escola per mostrar la seva satisfacció davant de les notes que els hi ha posat. Les mirem i els felicitem. És una de les grans alegries del mestres, constatar que els teus ex-alumnes encara es recorden de tu.

De fet, aquesta alegria encara és més gran, quan els ex-alumnes que et trobes, o millor dit que et troben, ja estan casats i tenen fills o filles.

L’altre dia a la oficina d’atenció ciutadana un alumne de la primera classe de vuitè d’EGB que vaig tenir, allà per 1981, encara recordava anècdotes de classe i alguna de les meves preferències més secretes. A mi m’agradava Rory Gallagher, un guitarrista irlandès de rock. Ell era un gran fan de Pink Floyd i de les curses de formula 1, sobre tot, d’Alain Prost.

I també un altre dia, sortint de l’escola en la que treballo ara, m’atura un pare i em pregunta si jo havia treballat en un altre escola. Li responc que si. Resulta que també és un alumne del mateix grup de vuitè que l’anterior. Ara és pare d’un alumne de P4 del centre. Feia dies que m’ho volia preguntar perquè tenia dubtes de si era jo. Quan era el seu profe no portava barba com ara i a més han passat molts anys. Varem parlar una bona estona d’alguns companys de la seva classe. 


La nova llei d'Educació, tan nova ?

Ja tenim nova Llei d’Educació i també nova Ministra del ram. No sé com ho hem d’entendre d’això de que un cop aprovada la nova llei, el President del Govern canviï la ministra. Però la meva pregunta és, canvien tantes coses amb aquesta nova llei d’Educació ?

Tinc la impressió que estem pràcticament igual. No tinc clar que valgui molt la pena de fer una nova llei per deixar les coses pràcticament igual. Quines són les diferències ? Hi ha canvis radicals respecte a l’anterior normativa ?

Sembla que a cada nou Govern tindrem una nova llei d’Educació que instaurarà petits canvis per no modificar res i seguir com estàvem sense fer els canvis radicals que segurament necessita l’ensenyament.

Estem al segle XXI i encara funcionem com estructures, institucions i amb currículums de mitjans del segle XX. Una societat amb canvis tan profunds i accelerats, però no és capaç d’instaurar aquest canvis en el seu sistema educatiu que simplement perpetua els continguts i les maneres d’ensenyar que els actuals docents varem patir en els nostres cervells.
I a més a més, cada nou Govern s’omple la boca dient que farà la gran reforma de l’ensenyament, la gran reforma que ha d’encarar amb garanties el futur de la nostra societat. I es debat al Parlament i alguns estaments fan grans manifestacions al carrer. I ja tenim una nova llei, tot plegat per continuar igual.

De fet la gran darrera reforma educativa és va fer amb la LOGSE a principis dels 90. Tot el que ha vingut després han estat petites modificacions, i de fet a les escoles i als instituts fa temps que es continua fent el mateix. Pràcticament l’únic en el que a vegades afecten aquestes grans reformes de l’educació, és en la butxaca de les famílies, ja que s’han de canviar els llibres de text per adaptar-se a la nova llei. Uns llibres que l’únic que fan es canviar l’ordre d’alguns temes i algunes de les fotos o il·lustracions dels mateixos.

dimarts, 4 d’abril del 2006

Una mica de relax al final del trimestre

Arriba el final de trimestre i com sempre s’acumula la feina: correccions, reunions d’avaluació, informes .... Malgrat els anys i l’experiència i haver-ho planificat per tal de poder-ho fer amb certa tranquil·litat, sempre hi ha moments en que s’apodera de mi la sensació de tenir molta i molta feina. Segurament a tot això cal afegir les ganes de gaudir d’uns dies descans. Aquestes augmenten a mesura que s’apropen.

Finalment no ha estat, per tant. Puc dir que pràcticament ja ho tinc tot fet, tan sols em resten els darrers serrells per poder dir que he acabat del tot. I aquesta tarda tot aprofitant que he tingut que acompanyar a la meva mare a fer-se una petita operació ambulatòria en un ull he aprofitat per relaxar-me de la feinada d’aquests dies. Primer a la sala d’espera i després llegint una bona estona assegut en un banc del parc de l’hospital tot gaudint d’una temperatura primaveral.

Demà espero poder donar per completament acabades aquestes tasques de final de trimestre. Jo només restarà el Consell Escolar de dijous que espero que no acabem massa tard. I el dissabte marxaré uns dies a donar un tomb per les Terres de l’Ebre. Ja en tinc ganes.


diumenge, 2 d’abril del 2006

No anem bé

Dins del programa de la Diputació de Barcelona Conèixer els Parcs Naturals, dijous passat varem anar d’excursió al Montcau, amb dos grups de sisè.

Cada cop que fem una excursió hem de recordar la llista d’objectes prohibits: mòbil, mp3, jocs electrònics, etc. Si no ho féssim així les excursions s’acabarien convertint en una gran fira d’objectes per d’alguna manera demostrar qui en té més i de més sofisticació. Amb tot hi això no és evitable que en lloc d’aigua portin tota mena de refrescs, malgrat la recomanació seriosa de que el millor per beure a les excursions és l’aigua. També són inevitables les bosses amb gormanderies de tot tipus. I també cada cop són més freqüents les càmeres de fotos digitals. Hi ha molts alumnes que en porten i no paren al llarg de tot el dia de fer fotos i fotos sense cap tipus de sentit. De fet per alguns sembla que aquest és l’únic objectiu de l’excursió.

Està clar que aquesta generació que puja està atrapada pel virus del consumisme desenfrenat i sense sentit.

Aquestes excursions de caminar per la muntanya serveixen, entre altres coses, per poder escoltar les converses que els alumnes mantenen entre ells. Un alumne que properament farà anys està preparant la festa de celebració d’aniversari. Ja té decidida la llista dels amics i amigues que vol invitar. Però també ha decidit quin regal vol rebre: una de les darreres novetats de consola. No sé pas exactament què és, ja que aquest és un món desconegut per a mi. Un regal pel que hem esbrinat costa més de 200 €. Vol que entre tots els convidats a la festa posin una quantitat de diners per poder fer-li el regal desitjat.

A on hem arribat ? Aviat en les festes d’aniversari infantils es farà una llista de regals com en els casament. Està clar que no anem bé.

Bye, bye Cambray.

  Ja fa uns dies de la notícia de la destitució de Josep González Cambray de la conselleria d’Educació. Ara ja estic jubilat, però he trebal...