Migdia del darrer dia del trimestre: baixo amb la fila i a la sortida hi ha un grup d’ex-alumnes esperant. Són alumnes de segon d’ESO. Venen a ensenyar les notes que els hi acaben de donar a l’IES. Abans d’anar a casa seva passen per l’escola per mostrar la seva satisfacció davant de les notes que els hi ha posat. Les mirem i els felicitem. És una de les grans alegries del mestres, constatar que els teus ex-alumnes encara es recorden de tu.
De fet, aquesta alegria encara és més gran, quan els ex-alumnes que et trobes, o millor dit que et troben, ja estan casats i tenen fills o filles.
L’altre dia a la oficina d’atenció ciutadana un alumne de la primera classe de vuitè d’EGB que vaig tenir, allà per 1981, encara recordava anècdotes de classe i alguna de les meves preferències més secretes. A mi m’agradava Rory Gallagher, un guitarrista irlandès de rock. Ell era un gran fan de Pink Floyd i de les curses de formula 1, sobre tot, d’Alain Prost.
I també un altre dia, sortint de l’escola en la que treballo ara, m’atura un pare i em pregunta si jo havia treballat en un altre escola. Li responc que si. Resulta que també és un alumne del mateix grup de vuitè que l’anterior. Ara és pare d’un alumne de P4 del centre. Feia dies que m’ho volia preguntar perquè tenia dubtes de si era jo. Quan era el seu profe no portava barba com ara i a més han passat molts anys. Varem parlar una bona estona d’alguns companys de la seva classe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada