dimecres, 7 de juny de 2006

Un somni possible

L’altre dia llegia al Periòdic de l’Estudiant la següent nota:"Catalunya és a la cua, juntament amb Canàries de les comunitats espanyoles on els estudiants amb necessitats educatives especials assisteixen a les escoles ordinàries segons dades del Ministeri d'Educació. En total, estan escolaritzats en aquests centres un 67.5 %, lluny del 89.7 % de Cantàbria i Melilla"

A finals de la dècada dels 80 quan vaig entrar a treballar en una escola d’educació especial el mot de moda era la integració. Les autoritats educatives catalanes van arribar a pronosticar la desaparició de les escoles d’educació especial. Aleshores va començar a baixar la matrícula en aquests centres. On treballava en pocs anys varem passar de 80 alumnes matriculats a poc més de 30.

A la meitat dels 90 es canvia la terminologia i en lloc de parlar d’integració es parla d’inclusió, de modificacions curriculars, etc. , però les escoles d’educació especial comencen a recuperar matrícula, i alguns alumnes que alguns anys enrere haurien, si més no d’entrada, gaudit d’alguna oportunitat a l’aula ordinària ja es comencen a matricular directament a escoles especials.

Ara ja fa uns anys que he abandonat el món de les escoles d’educació especial i torno a treballar a l’escola ordinària, però pel que indica aquesta nota de la premsa estem molt lluny del compliment d’aquell pronòstic.

Queda molt bé elaborar lleis que parlin de normalització, integració, inclusió i altres paraules ben boniques. De fet és políticament incorrecte defensar el contrari. Però finalment queda tot en paper mullat i com a societat avancem molt poc en aquest sentit. Potser caldria analitzar que s’està fent malament per tal que la inclusió total dels alumnes amb necessitats educatives especials en el sistema educatiu ordinari no sigui possible. Estic convençut que amb mesures adients, un bon recolzament, esforç i treball per part de tots, aquest somni seria possible. A què esperem ?


I amb aquesta ja en portem 8. Tot un rècord.

De nou es repeteix una pel·lícula que ja hem vist massa vegades, i de nou ens encallem en els mateixos problemes que llei rere llei queden p...