Vull ser famós o famosa

És evident que els temps han canviat. Quan jo era alumne a la pregunta que volies ser de gran, potser les respostes més habituals eren algunes professions uniformades (policia, bomber,...) i d'altres d'un cert prestigi social com metge o fins i tot, futbolista. Però ara han canviat del tot i la resposta potser més escoltada és "vull ser famós o famosa" o al menys aquesta és la idea que hi ha al darrera de voler ser futbolista, cantant, actriu, ...

De fet fa pocs dies en un control d'anglès on demanava en una pregunta que em posessin noms d'oficis en anglès i la seva traducció al català. En no pocs exàmens va aparèixer com a professió: famous = famós

Com i quan es produeix aquest canvi? La gran popularització dels mitjans de comunicació en tenen una gran part de responsabilitat. El somni dels nostres infants és ser popular i sortir als mitjans de comunicació. Qui no surt a la tele, no existeix. Ser objecte de conversa, o potser ser objecte de desig i enveja dels altres. I darrera de ser famós també hi ha el somni de destacar per sobre dels demés. Com que no ho podré ser pel saber, potser per aquest camí serà tot plegat més fàcil. També hi ha al darrera el desig de ser algú reconegut dins de la societat i deixar de ser un subjecte anònim al qui ningú coneix. Aquest és l'actual somni dels contes de fades dels nostres infants. És això ?

El castellà està en perill d'extinció ?

Fa dies que una nova sentència d'aquesta justícia espanyola assentada a Catalunya, que no sap o no vol  escriure en català, vol imposar a 5 aules que el 25 % de les seves hores lectives  s'imparteixin en castellà. I tot tan sols per què els pares d'un dels alumnes de cada una de les aules així ho exigeix. I on estan els drets de les altres famílies dels alumnes d'aquestes aules ?

Veiem el que passa en una escola qualsevol del nostre país. En l'escola on treballo la major part de l'alumnat i de les seves famílies són de parla castellana. També tenim immigrants però no són una xifra important i la major part també són de parla espanyola. Els alumnes catalanoparlants són minoria. Les classes s'imparteixen en català, excepte les hores de llengua castellana.

Malgrat aquesta immersió educativa els resultats de les avaluacions tant internes com externes són prou clars. Els resultats en castellà acostumen a ser molt millors que els resultats en català.

Un factor important d'aquests millors resultats és la utilització massiva que fan els alumnes de la llengua castellana en tots els entorns. La llengua de comunicació habitual entre els alumnes és el castellà. Poques vegades en les seves interrelacions espontànies es pot escoltar el català. Fins i tot, és del tot habitual escoltar als alumnes catalanoparlants parlar en castellà. No ho hem comptabilitzat, però ben segur que supera el 25 %, aquest que volen imposar per la força judicial el nombre d'hores que l'alumnat de les nostres escoles estant exposats i bombardejats per la llengua de l'imperi. No sé pas perquè pateixen tant. De fet, tal com va dir Màrius Serra a la concentració del passat dilluns, algú de vosaltres coneix algun català que sigui monolingüe ? que només parli català tot el dia ? En canvi quants castellanoparlants només parlen castellà al llarg de tota la jornada ?

El grup Contrastant ha publicat aquesta interessant reflexió sobre el tema  a Vilaweb: Qui decideix la llengua de l'escola ?

 

Els ni-ni, problema pendent

Fa molt de temps que es parla dels ni-nis, però poc s'ha fet per tal de trobar-hi solucions. Segurament sempre hi ha hagut joves en aquesta situació, però sembla que el nombre va en augment. Les raons que porten a un jove a no treballar i a no estudiar per un període de temps poden ser molt diverses. Però tenir a 140.000 joves en aquesta situació i a més de forma molt perllongada es converteix en un problema greu: fàcilment està molt de temps continuat sense fer res, ni tenir unes obligacions pot fer perdre els hàbits de treball adquirits en el temps passat a l’escola i per tant, és molt probable que acabi tenint conseqüències a llarg termini.

És un col·lectiu que acostumen a no voler seguir estudiant i al no trobar feina es troben en terra de ningú. En altres èpoques quan hom no volia estudiar era molt fàcil trobar feina, però des de ja fa un temps no és així. A més a més, en la cerca de feina pot rebre moltes respostes negatives amb la frustració que aquest fet poc implicar i la sensació d’inutilitat que pot donar.

En molts casos aquests ni-ni abandonen aquesta recerca de feina i aleshores  ser un ni-ni vol dir trobar-se en una situació de lleure permanent, amb pocs recursos, depenent de la família qui és qui finança les seves despeses. Aquesta situació no és gens favorable per tal de promoure l’autonomia del noi o noia.

Si a Catalunya la xifra és 140.000 en el total d’Espanya entre els 18 i 24 anys aquests s’eleven fins a 800.000 ni-nis, un 23,1 % de la població d’aquesta edat.

Víctor Hugo deia que quan la crisi tenalla una nació és més necessari que mai duplicar els fons destinats als sabers i a l’educació dels joves per evitar que la societat es precipiti en l’abisme de la ignorància. Malgrat no ser fàcil aquesta podria estar una via interessant per trobar alguna sortida a aquests nois i noies, però no sembla pas que estem en aquest camí.

 

 

Llibres de text, lleis educatives i editorials

Treballo en una escola que fa temps que aplica la política de reutilització de llibres. D'aquesta manera aconseguim disminuir la despesa de les famílies a l'inici de cada curs. Ara fa temps que no renovem llibres i comencen a estar força malmesos. Ho hem revisat i els llibres que utilitzem actualment a les aules tenen entre 4 i 6 anys. Com una curiositat a cada llibre figura el nom de l'alumne que l'ha utilitzat en cada un dels cursos al llarg dels seus anys de vida útil. Estem estudiant quina serà la millor manera d'organitzar la renovació dels llibres ara que el programa de reutilització de llibres de la Generalitat està aturat com un efecte més de les retallades. L'idea és renovar un llibre cada curs començant pels més vells,  i així en 4 cursos podrem tenim tots els llibres renovats. Però la organització d'aquesta renovació se'ns complica amb la reforma educativa del Sr. Wert pel mig. Les editorials estan a l'espera de saber com acaba tot plegat per llançar al mercat els seus nous productes: moltes vegades llibres iguals que els anteriors amb simples canvis d'ordre i de fotos.

Parlant de tot això en les darreres reunions a l'escola ens ha sortit la sospita que darrera aquestes reformes continuades del sistema hi ha el lobby de les editorials de llibre de text molt interessades en que les escoles canviem de llibres més sovint i així augmentar els seus guanys. I cercant informació sobre el tema de les editorials de llibres de text el que hem comprovat és que darrera de moltes editorials hi ha capital de diferents ordres religioses. Per tant la darrera reforma educativa suposa un doble guany per l'Església Catòlica: a més de guanyar protagonisme dins dels continguts del currículum que es volen imposar també augmentaran els seus beneficis amb el canvi de llibres de text a l'escoles. No deixa de ser una jugada perfecta. Potser aquests polítics tan interessats en els canvis educatius constants ens haurien d'explicar quina pressió reben d'aquests lobbys editorials. Al menys d'aquesta manera tot quedaria molt més clar.

 

Aula global

De cop i volta deixa de funcionar el projector de la PDI de l'aula d'anglès. Després de fer les oportunes comprovacions i de consultar el manual del model de projector arribem a la conclusió que es tracta de la bombeta. Ja és la segona vegada que ens passa en aquesta aula.  Aquest va ser el primer espai de l'escola on es va instal·lar aquesta tecnologia. I malgrat que sembla que va ser ahir, d'això ja en fa un munt de cursos. A hores d'ara i des de ja fa un temps en disposem a totes les aules del centre amb o sense PDI.

Fem una cerca per Internet per trobar el recanvi més econòmic i el demanem. Aquests recanvis no baixen de 120-140 €, els més econòmics i suposen una despesa important pels minvats pressupostos de les escoles després de totes les retallades que hem patit, tot i no comprar les bombetes originals de l'aparell.

Amb poc menys de dues setmanes ja torno a tenir el projector en funcionament. Però la sorpresa ha estat que la bombeta ha vingut de Praga. Estic fent classes en una autèntica aula global: és l'aula d'anglès, el projector és de la comunitat valenciana degut a que per una averia en el mateix quan encara estava en període de garantia ens van canviar l'aparell i per la nostra sorpresa ens en van posar un que porta en lletres ben grans Conselleria d'Educació de la Generalitat de la Comunitat Valenciana, i ara la bombeta que dóna llum a aquest projector ha vingut de Praga. Treballo en una aula totalment global.

 

Silenci avaluem

En els darrers dies del trimestre entrem en ple període d'avaluació dels alumnes. Bé de fet els alumnes estant en avaluació continua al llarg de tot el trimestre. Els mestres fem observacions, prenem anotacions del que fan i del com ho fan, però quan arriba el moment de lliurar l'informe a les famílies tot això s'ha de convertir en una nota i poca cosa més i no resulta gens fàcil. Hi ha alumnes molt clars, però altres et presenten molts dubtes. Acostumen a ser dies de molta feina, ja que a part de preparar i donar les classes amb normalitat cal afegir-hi aquesta altra tasca que per molt prevista que tinguem sempre suposa un "plus" més.

Primer de tot cada un de nosaltres fa la seva valoració personal de cada alumne, però després ens reunim en una sessió d'avaluació on posem en comú el que pensem de l'evolució de cada un dels alumnes del grup. Evidentment no és la primera vegada que parlem dels alumnes al llarg del trimestre. Dels alumnes que evolucionen sense entrebancs en parlem ben poc, tot s'ha de dir.  Fonamentalment ocupen el nostre temps els alumnes que considerem que no aprenen com haurien d'aprendre.  Sobre aquests tractem de consensuar mesures que els puguin ajudar a superar les seves dificultats. També ocupen temps en aquestes sessions els alumnes que no compleixen amb les perspectives que teníem d'ells, així com, els que s'han mostrat irregulars al llarg d'aquest període. Finalment tot això es tradueix en una nota, amb algunes observacions a l'informe i en alguns casos amb intervencions d'algun especialista o una entrevista amb la família.

L'avaluació del primer trimestre és segurament la més important del curs. Pensem que encara tenim sis mesos per endavant per redreçar la situació, però caldrà començar-ho el mes de gener sense perdre més temps, ja que si aquestes mesures les dilatem en el temps arribarà el final de curs i tot seguirà més o menys igual.

Just avui he finalitzat del tot aquesta tasca i ara ja tan sols resta la darrera setmana de classe de trimestre, una setmana diferent, ja que a part de començar a treballar temes nous també caldrà dedicar algun dia a celebracions pròpies d'aquestes festes.

 

De la llei Wert res de res

Ja tenim aprovada la setena llei general d'educació de la democràcia. Una llei més que no passarà a la història per la seva efectivitat. De nou l'únic que fa és maquillar i posar pedaços al gust personal de la ideologia del ministre de torn: posar i treure matèries, unes hores per aquí, unes hores allà i poca cosa més. Això si una introducció afirmant que amb aquesta llei es superarà el fracàs escolar endèmic que sembla patir aquest país i que amb la seva aplicació tot seran flors i violes.

I què farem a les escoles ? Simplement seguir impartint classes com sempre. Cada cop fem menys cas del que diuen les lleis d'educació. Normalment l'únic que suposen és molt soroll per a no res. Provoquen algunes mobilitzacions, protestes, vagues i després tot segueix si fa no fa igual que abans de l'aprovació de la nova llei. De fet la única llei que va suposar un canvi important en l'educació va ser la LOGSE. La resta han passat sense pena ni glòria.

Segur que fa falta un canvi en les nostres lleis d'educació. D'això no hi ha dubte. Però el canvi no es pot fer d'aquesta manera. Si realment és veritat que als nostres polítics els interessa l'educació la recepta és ben fàcil: una llei de consens entre tots els partits i amb el compromís de que sigui una llei de llarga durada. No pot ser que cada ministre i cada govern vulguin deixar la seva petjada i canviïn la llei d'educació. No hauria de ser tan difícil que es posessin d'acord, sobre tot, si d'entrada acceptessin que les persones que elaborin la llei siguin experts en educació i no polítics que d'educació en saben ben poca cosa.

Ja poden anar elaborant lleis generals com la del senyor Wert que les escoles seguirem tranquil·lament amb la nostra feina diària i no canviarem ni una sola coma del que fem a les nostres classes per aquests absurditats legislatives que ens pretenen imposar.