Matrícula permanent ?

En aquests dos primers mesos de cursos, s'han produït moltes noves matrícules un cop començat el curs. Per mi es tracta d'un fenomen nou.

Fa uns anys en plena arribada d'immigrants era habitual el que es va conèixer com a matrícula viva: un degoteig d'alumnes provinents d'altres països al llarg de tot el curs. Per la zona on està ubicada l'escola on treballo, aquest fenomen no ens va afectar massa.

Som una escola amb moltes aules a 25 o per sobre de 25, i fins i tot, amb aquesta ràtio s'han matriculat alumnes al centre al llarg d'aquest període d'inici de curs. A hores d'ara sembla haver-se aturat aquest degoteig, encara que sempre és millor no cantar victòria.

Excepte un cas no han estat alumnes provinents de la immigració estrangera sinó que han estat nens i nenes de famílies que han canviat de domicili, ja sigui dins de la mateixa població o de poblacions properes, i fins i tot, en algun cas d'altres llocs d'Espanya.

No sabem si això és una qüestió puntual o si pot ser el signe d'algun canvi de major durada i potser caldrà que ens acostumem a aquesta entrada i també sortida, encara que en menys mesura d'alumnes.

Per alguns comentaris això no s'ha produït tan sols al nostre centre. Es podria  tractar de quelcom més general. No sé si és un fet puntual o és indicatiu d'alguna mena de canvi de costums: el continu canvi de domicili d'algunes famílies.

Un problema real de matemàtiques: l'alumne sense llibre

Per fi aquesta setmana un alumne de l'escola de tercer ha portat el llibre d'activitats d'anglès.

Treballo en una escola on la norma des de fa molts anys és la reutilització dels llibres. Això implica que les famílies tenen una despesa mínima en llibres, ja que aquests els troben a l'aula des del primer dia de classe. Només els cal comprar alguns quaderns i alguns llibres d'activitats. Aquest fet redueix molt la despesa de les famílies a l'inici del curs. Amb tot sempre hi ha a alguna família que per diferents motius no li resulta fàcil realitzar aquesta despesa i triga alguns dies a tenir tot el material

Resulta que aquest alumne que ha trigat dos mesos per portar aquest llibre, molts matins en el meu camí cap a l'escola el veia esmorzar juntament amb la seva mare en un bar.

De fet es tracta d'un un senzill problemes de matemàtiques:

Una família ha de comprar un llibre d'activitats d'anglès que costa 18,8 €. Com que no té massa diners decideix estalviar-se l'esmorzar que alguns dies és pren al bar. Acostuma a anar al bar 3 dies a la setmana. Cada dia que va al bar es gasta 4,7 €. ¿ Quants dies trigarà a estalviar els diners suficients per poder comprar el llibre ?

Necessitem la P

Tot comença l'1 de setembre, el primer dia de curs. Com ja comença a ser habitual cada any, comencem amb problemes informàtics. Acostumaven a ser problemes de connexió a Internet. Fins i tot, tenien la teoria que al llarg del mes d'agost Telefònica ens tallava la connexió i fins que no ens queixaven no restablia el servei.

Però aquest any el problema és ben diferent: "ha petat el servidor". Això vol dir que no tenim accés a tota la informació compartida del centre en els fitxers que guardem en les diferents unitats del servidor: la P, la M, la T, la R, ... Sense menysprear les altres unitats la P és la més important pel funcionament general del centre.

No es pot arreglar i aquí comença el calvari. Sort que disposem de còpia de seguretat i tota la feina que tenim emmagatzemada no ha desaparegut, i podem accedir a les carpetes i fitxers més imprescindibles.

El Departament ens proposa una solució amb un nou servidor amb Linux. No ens acaba de convèncer massa perquè a l'escola ningú domina el Linux, però acabem acceptant. Quin remei ens toca!

Amb tot això van passant els dies i comencem el curs amb els alumnes el 15 de setembre i encara no funcionen les unitats de xarxa. Aquest fet implica que una part de la feina de gestió la tenim a mig fer, ja que és cabdal poder compartir documents per avançar. També és un greu inconvenient pel normal funcionament de les classes ja que en aquestes unitats tenim desats activitats que utilitzem a les aules.

Quan ens posen el nou servidor (bé del tot nou no era, tot s'ha de dir), no acaba de funcionar bé i ens dóna problemes que es van solucionant, excepte que la seva poca capacitat no admet la unitat R on guardem les imatges. Això de moment no ens preocupa massa.

Quan ja sembla que la situació s'ha normalitzat, el nou servidor també deixa de funcionar i l'han de canviar de nou. Però resulta que el darrer que ens porten no arriba a funcionar ni 24 hores. Tot aquest llarg procés ha implicat problemes de funcionament per l'escola, hores de feines perdudes per part de molts mestres, sobre tot, equip directiu i coordinadora d'informàtica, moltes anades i vingudes de tècnics informàtics del Departament o contractats pel Departament. La pregunta que ens fem és si no hauria estat més econòmic comprar un servidor nou.

Per l'escola ja circulen teories alternatives del que passa amb aquest servidor, des de que igual està infectat per l'ebola o de que em troba a faltar, ja que fins aquest curs l'aula on estava ubicat el servidor havia estat la English classroom, l'aula que ocupava més estones. Però aquest any és l'aula d'un grup de 3r.

Estem a finals d'octubre i continuem sense la P, i els mestres som uns P addictes i la necessitem. Fins quan podrem sobreviure sense la nostra dosi diària de P és tot un enigma.

L'objectivitat és possible ?

Entre d'altres tasques als mestres ens correspon avaluar als alumnes i tractem de ser objectius, però realment és possible l'objectivitat en l'avaluació ?

Tractem de dotar-nos d'eines i criteris que ens permetin aquesta objectivitat, però és una tasca molt complexe i no sé si en realitat ens n'acabem sortir. Ser objectius en l'avaluació seria desitjable, però situats davant un grup d'alumnes això és quelcom molt difícil, ja que no és el mateix l'alumne que presenta dificultats i s'esforça en aprendre que l'alumne llest i que no treballa gens, però és capaç de treure bé les diferents proves.

Que hem de valorar ? El treball, l'esforç, tot el procés per arribar al final ? o tan sols el producte final, els coneixements adquirits ? Moltes vegades és tot un dilema de solució difícil. De fet prenguem la decisió final que prenguem mai acabem del tot satisfets.

La realitat és que és molt difícil reflectir en un informe i molt menys amb un número el resultat de tot un procés d'aprenentatge.

De ben segur que és un tema que es veu molt diferent segons sigui l'edat dels alumnes.

També cal considerar que la societat el que vol són ciutadans i professionals competents. No n'hi ha prou amb esforçar-se també cal fer les coses ben fetes.

Expressió escrita i TIC

La millora de l'expressió escrita dels estudiants és un camp de batalla des de fa temps a l'educació. És una de les competències bàsiques a assolir al final de l'escolaritat. Fàcilment es confon una bona expressió escrita amb absència de faltes d'ortografia, però tots sabem que no és tan sols això. L'elaboració d'un text per part d'un alumne és tot un procés, des del moment en que es planteja la tasca a realitzar fins que tenim el producte final.

No podem tan sols valorar aquest producte final, sinó que cal tenir en compte els diferents passos realitzats fins arribar al text final i en la realització d'aquests passos les eines TIC poden jugar un paper facilitador.

Qualsevol escrit requereix tot un procés d'elaboració llarg on la reescriptura acostuma a jugar un paper important si volem assolir un mínim de resultats satisfactoris. Segons com, afrontar aquest procés de reescriptura amb paper es pot fer feixuc. Possiblement la utilització de les eines TIC en aquest procediment pot resultar una eina afavoridora important ja que el fet de reescriure no és una feina tan pesada.

Jornades sobre les diferències d'aprenentatge

 Em vaig inscriure a una Jornada Internacional sobre experiències en l'àmbit de les diferències d'aprenentatge que es feien a l'auditori de Sant Cugat. El títol de la Jornada, així com les diferents ponències del programa prometia. A més feia temps que no m'apuntava a un d'aquests esdeveniments.

La primera sorpresa és que ens donen una entrada, com si d'un espectacle es tractés, per entrar. Mai m'havia passat això en una jornada, com a molt donen una acreditació.

En la presentació de les jornades, un representant de la Fundació Ricardo Fisas que dóna suport a la jornada explica el motiu de la mateixa. Havia anat a viure a Dallas per feina. En el moment de la matrícula a l'escola passen unes proves a les seves filles. Van observar alguns petits problemes en una d'elles i el van adreçar a la Shelton School. Allà li van detectar dislèxia i li van aplicar un programa. D'això ja fa uns anys. Des d'aleshores havia insistit en portar aquesta experiència a Catalunya i finalment aquesta jornada serà el punt de partida per fer-ho. El proper curs s'aplicarà un programa pilot en 6 escoles de Sant Cugat amb el suport de l'Ajuntament, el Departament d'Ensenyament i la UAB. La idea és que si la experiència funciona i obté resultats positius es traslladarà a d'altres zones educatives.

No tan sols l'anècdota és molt americana, l'escenari i els continguts de la jornada també ho són. Ho sento però tot aquest espectacle em genera un cert rebuig. Malgrat tot, les hores assegut a la butaca escoltant els diferents participants em fa reflexionar:

• La major part de la jornada es centra en la dislèxia i el TDAH i els processos d'ensenyament de la lectura. En el programa inicial això no era evident. Tenia la impressió que parlarien de les dificultats d'aprenentatge sense centrar-se gairebé en exclusivitat en aquestes dues.
• Hi ha una certa cultura entre els mestres que posa en dubte la existència tant de la dislèxia com del TDAH, en canvi els científics de la jornada no en tenen cap de dubte. Aquest coneixement científic moltes vegades no arriba als docents que treballen a les aules. Caldria cercar mecanismes per tal d'evitar aquest distanciament.
• Els agrada més parlar de diferències d'aprenentatge que no de dificultats d'aprenentatge. Ja tornem a estar amb un canvi de nom per continuar dient el mateix. Mira que ens agrada canviar el nom de les coses. És un fenomen molt típic del món educatiu.
• La detecció precoç d'aquestes dificultats és cabdal per posar-hi remei. No entenc que sigui tant important i que encara no estigui generalitzada. Ja seria hora que es faci alguna cosa per tal que funcioni d'una vegada. Fa molt de temps que sabem de la seva importància.
• Pel que expliquen existeixen formes clares d'establir diagnòstics i també programes que funcionen i resolen la major part de les diferències d'aprenentatge que generen aquests dificultats. El problema estaria en que no s'apliquen o s'apliquen poc. Doncs a què esperen per implantar-ho d'una vegada ?
• Què ens manca a l'escola ? Treballar amb mètode i remar tots en la mateixa direcció. ¿Si hi ha metodologies que s'ha demostrat que funcionen i tot és tan senzill com expliquen alguns dels ponents de la jornada per quina raó no s'aplica als centres educatius? Segurament els mestres estem massa acostumats anar cadascú a la nostra i compartir poc el que fem. I tampoc ens agrada que ningú ens expliqui què hem de fer i cóm ho hem de fer.

Possiblement aquest és el repte: portem molts anys donant voltes a les mateixes qüestions i pràcticament tot segueix igual. Continuem tenint alumnes a les aules que tenen dificultats d'aprenentatge i no és fàcil aconseguir un diagnòstic i tenir clar que és el que s'ha de fer per ajudar-los. Fem el que bonament podem, però no n'hi ha prou, ja seria hora que avancéssim tots junts en el bon camí.

 

La dificultat dels canvis

 La societat canvia i els alumnes que tenim al davant també. La forma d'ensenyar evoluciona amb el pas del temps, però a vegades no resulta senzill implementar canvis en les escoles. Cal vèncer la resistència a les innovacions. D'una manera o altra és fàcil escoltar: "Sempre ho hem fet així". Fa mandra fer-ho diferent. És molt més còmode seguir amb les rutines de sempre que a més ens donen seguretat.

Ara bé, el canvi pel canvi no sempre ha de ser positiu, però a petites dosi i després de reflexionar-ho amb cura, es pot convertir en un bon revulsiu. Als mestres ens correspon estar en un constant procés de reflexió al voltant del que fem a les nostres sessions de classe i del que passa a diari a les aules i cercar com introduir formes de millora. Ens cal mantenir el que ja ens funciona, però també analitzar que ens convé modificar, però sense deixar-nos enlluernar pel que és nou, ja que no sempre les novetats són millors que les velles metodologies. Cada mestre té el seu estil i és fàcil acomodar-se i seguir fent el sempre hem fet sense plantejar-se, ni dubtar de res.

Hem de vèncer la inèrcia de mantenir-ho tot igual. Entrem en el període de fer balanç de com ens ha funcionat el curs. És el moment de pensar què podem introduir que ens ajudi a millorar la nostra pràctica diària a l'aula.