L'objectivitat és possible ?

Entre d'altres tasques als mestres ens correspon avaluar als alumnes i tractem de ser objectius, però realment és possible l'objectivitat en l'avaluació ?

Tractem de dotar-nos d'eines i criteris que ens permetin aquesta objectivitat, però és una tasca molt complexe i no sé si en realitat ens n'acabem sortir. Ser objectius en l'avaluació seria desitjable, però situats davant un grup d'alumnes això és quelcom molt difícil, ja que no és el mateix l'alumne que presenta dificultats i s'esforça en aprendre que l'alumne llest i que no treballa gens, però és capaç de treure bé les diferents proves.

Que hem de valorar ? El treball, l'esforç, tot el procés per arribar al final ? o tan sols el producte final, els coneixements adquirits ? Moltes vegades és tot un dilema de solució difícil. De fet prenguem la decisió final que prenguem mai acabem del tot satisfets.

La realitat és que és molt difícil reflectir en un informe i molt menys amb un número el resultat de tot un procés d'aprenentatge.

De ben segur que és un tema que es veu molt diferent segons sigui l'edat dels alumnes.

També cal considerar que la societat el que vol són ciutadans i professionals competents. No n'hi ha prou amb esforçar-se també cal fer les coses ben fetes.

Expressió escrita i TIC

La millora de l'expressió escrita dels estudiants és un camp de batalla des de fa temps a l'educació. És una de les competències bàsiques a assolir al final de l'escolaritat. Fàcilment es confon una bona expressió escrita amb absència de faltes d'ortografia, però tots sabem que no és tan sols això. L'elaboració d'un text per part d'un alumne és tot un procés, des del moment en que es planteja la tasca a realitzar fins que tenim el producte final.

No podem tan sols valorar aquest producte final, sinó que cal tenir en compte els diferents passos realitzats fins arribar al text final i en la realització d'aquests passos les eines TIC poden jugar un paper facilitador.

Qualsevol escrit requereix tot un procés d'elaboració llarg on la reescriptura acostuma a jugar un paper important si volem assolir un mínim de resultats satisfactoris. Segons com, afrontar aquest procés de reescriptura amb paper es pot fer feixuc. Possiblement la utilització de les eines TIC en aquest procediment pot resultar una eina afavoridora important ja que el fet de reescriure no és una feina tan pesada.

Jornades sobre les diferències d'aprenentatge

 Em vaig inscriure a una Jornada Internacional sobre experiències en l'àmbit de les diferències d'aprenentatge que es feien a l'auditori de Sant Cugat. El títol de la Jornada, així com les diferents ponències del programa prometia. A més feia temps que no m'apuntava a un d'aquests esdeveniments.

La primera sorpresa és que ens donen una entrada, com si d'un espectacle es tractés, per entrar. Mai m'havia passat això en una jornada, com a molt donen una acreditació.

En la presentació de les jornades, un representant de la Fundació Ricardo Fisas que dóna suport a la jornada explica el motiu de la mateixa. Havia anat a viure a Dallas per feina. En el moment de la matrícula a l'escola passen unes proves a les seves filles. Van observar alguns petits problemes en una d'elles i el van adreçar a la Shelton School. Allà li van detectar dislèxia i li van aplicar un programa. D'això ja fa uns anys. Des d'aleshores havia insistit en portar aquesta experiència a Catalunya i finalment aquesta jornada serà el punt de partida per fer-ho. El proper curs s'aplicarà un programa pilot en 6 escoles de Sant Cugat amb el suport de l'Ajuntament, el Departament d'Ensenyament i la UAB. La idea és que si la experiència funciona i obté resultats positius es traslladarà a d'altres zones educatives.

No tan sols l'anècdota és molt americana, l'escenari i els continguts de la jornada també ho són. Ho sento però tot aquest espectacle em genera un cert rebuig. Malgrat tot, les hores assegut a la butaca escoltant els diferents participants em fa reflexionar:

• La major part de la jornada es centra en la dislèxia i el TDAH i els processos d'ensenyament de la lectura. En el programa inicial això no era evident. Tenia la impressió que parlarien de les dificultats d'aprenentatge sense centrar-se gairebé en exclusivitat en aquestes dues.
• Hi ha una certa cultura entre els mestres que posa en dubte la existència tant de la dislèxia com del TDAH, en canvi els científics de la jornada no en tenen cap de dubte. Aquest coneixement científic moltes vegades no arriba als docents que treballen a les aules. Caldria cercar mecanismes per tal d'evitar aquest distanciament.
• Els agrada més parlar de diferències d'aprenentatge que no de dificultats d'aprenentatge. Ja tornem a estar amb un canvi de nom per continuar dient el mateix. Mira que ens agrada canviar el nom de les coses. És un fenomen molt típic del món educatiu.
• La detecció precoç d'aquestes dificultats és cabdal per posar-hi remei. No entenc que sigui tant important i que encara no estigui generalitzada. Ja seria hora que es faci alguna cosa per tal que funcioni d'una vegada. Fa molt de temps que sabem de la seva importància.
• Pel que expliquen existeixen formes clares d'establir diagnòstics i també programes que funcionen i resolen la major part de les diferències d'aprenentatge que generen aquests dificultats. El problema estaria en que no s'apliquen o s'apliquen poc. Doncs a què esperen per implantar-ho d'una vegada ?
• Què ens manca a l'escola ? Treballar amb mètode i remar tots en la mateixa direcció. ¿Si hi ha metodologies que s'ha demostrat que funcionen i tot és tan senzill com expliquen alguns dels ponents de la jornada per quina raó no s'aplica als centres educatius? Segurament els mestres estem massa acostumats anar cadascú a la nostra i compartir poc el que fem. I tampoc ens agrada que ningú ens expliqui què hem de fer i cóm ho hem de fer.

Possiblement aquest és el repte: portem molts anys donant voltes a les mateixes qüestions i pràcticament tot segueix igual. Continuem tenint alumnes a les aules que tenen dificultats d'aprenentatge i no és fàcil aconseguir un diagnòstic i tenir clar que és el que s'ha de fer per ajudar-los. Fem el que bonament podem, però no n'hi ha prou, ja seria hora que avancéssim tots junts en el bon camí.

 

La dificultat dels canvis

 La societat canvia i els alumnes que tenim al davant també. La forma d'ensenyar evoluciona amb el pas del temps, però a vegades no resulta senzill implementar canvis en les escoles. Cal vèncer la resistència a les innovacions. D'una manera o altra és fàcil escoltar: "Sempre ho hem fet així". Fa mandra fer-ho diferent. És molt més còmode seguir amb les rutines de sempre que a més ens donen seguretat.

Ara bé, el canvi pel canvi no sempre ha de ser positiu, però a petites dosi i després de reflexionar-ho amb cura, es pot convertir en un bon revulsiu. Als mestres ens correspon estar en un constant procés de reflexió al voltant del que fem a les nostres sessions de classe i del que passa a diari a les aules i cercar com introduir formes de millora. Ens cal mantenir el que ja ens funciona, però també analitzar que ens convé modificar, però sense deixar-nos enlluernar pel que és nou, ja que no sempre les novetats són millors que les velles metodologies. Cada mestre té el seu estil i és fàcil acomodar-se i seguir fent el sempre hem fet sense plantejar-se, ni dubtar de res.

Hem de vèncer la inèrcia de mantenir-ho tot igual. Entrem en el període de fer balanç de com ens ha funcionat el curs. És el moment de pensar què podem introduir que ens ajudi a millorar la nostra pràctica diària a l'aula.

MUFACE, un contrasentit en si mateixa

MUFACE va ser una de les meves sorpreses en el moment en que em vaig convertir en funcionari després de guanyar les oposicions. I d'això ja fa molts anys. De fet encara no em deixa de sorprendre. Resulta que sóc funcionari públic, i si vull, puc gaudir de sanitat privada de manera gratuïta. Per mi és tota una contradicció. Personalment m'he acollit sempre a la Seguretat Social i mai he estat en cap de les mútues que m'ofereix el privilegi de ser de MUFACE. És una qüestió de principis.

S'organitzen manifestacions i ens omplim la boca en defensa dels serveis públics, però ens beneficiem dels privilegis que ens atorga MUFACE.

Conec una mica la història i MUFACE va néixer per tal de donar cobertura sanitària als funcionaris ja que molts no en tenien, però ara ens hem convertit en uns privilegiats. Tenim feina vitalícia i podem escollir entre diferents mútues. I filant una mica prim, encara que no ho sé del cert, suposo que els metges del servei públic de sanitat poden escollir ser beneficiaris d'una mútua privada.

Si realment creiem que la societat del benestar ha de cobrir les nostres necessitats bàsiques, no té cap sentit que els funcionaris públics gaudim del privilegi de MUFACE. Tots haurien de rebre els serveis de la sanitat pública com la resta de treballadors.

 

Quin començament de tercer trimestre!

Fa tres setmanes que he iniciat aquest trimestre i encara no he aconseguit agafar el ritme de treball adient. Han estat uns dies molt accidentats, farcits d’esdeveniments extraordinaris o al menys diferents que d’una o altra manera m’han impedit posar-me a treballar com m’agrada.

El segon dia del trimestre va ser Sant Jordi, una celebració sempre especial a les escoles. El mateix divendres d’aquell setmana havíem de celebrar la Jornada Esportiva que finalment van decidir ajornar el mateix dijous a la tarda degut a una previsió meteorològica incerta que després no es va complir.

A conseqüència del pont del primer de maig, la segona setmana següent es va convertir en una setmana de tan sols 3 dies. A part de ser una mini-setmana, al mig hi ha havia una sortida de tot el dia.

I arriba la tercera setmana, la primera sencera. Però no us penseu que ha estat una setmana normal. És la setmana de la prova de les Competències Bàsiques de sisè. Com altres anys sóc aplicador. Per aquesta raó em passo dos matins en una altra escola aplicant aquestes proves. I per acabar la setmana el dijous haig de portar la meva mare al metge i també haig de substituir a un mestre absent i el divendres acabem celebrant la jornada esportiva que havíem aplaçat.

De tot plegat se'n ressenten les classes, ja que no s'agafa un bon ritme per avançar i seguir aprenent. Espero poder entrar en la normalitat demà ja que avui era festa local a partir d'ara i aprofitar els pocs dies de curs que ens queden i que ja tinc pràcticament planificats fins el final.

Més autisme ?

El meu primer contacte amb aquesta paraula es va produir al llarg dels meus anys d'estudiant universitari (mitjans dels 70), però aleshores no estava massa interessat pel tema, ja que m'inclinava més per temes de la psicologia social i els fenòmens del poder.

Quan vaig començar a treballar en un centre d'educació especial me'ls vaig trobar al davant i la pregunta era: que els hi passava a aquells nens tan misteriosos que tenien l'etiqueta d'autistes ? Va ser el moment de llegir i llegir llibres i també preguntar i escoltar als experts.

I a partir d'aquí s'ha convertit amb un tema que d'una manera o un altre  m'ha acompanyat sempre. Han aparegut noves etiquetes per explicar el mateix (trastorn generalitzat del desenvolupament, trastorn d'espectre autista) i també descripcions més detallades i aprofundides dels símptomes així com canvis en la forma de treballar amb aquests alumnes.

  

Imatge del bloc recursos per l'educació especial: http://blocs.xtec.cat/recursosee/

I una pregunta que fa temps que els que treballem a l'ensenyament ens fem a vegades amb veu baixa, és si hi ha cada vegada més alumnes autistes.  Potser és que simplement s'han millorat les eines diagnòstiques. També cal tenir en compte que no fa pas tants que un bon grapat de nois i noies que avui es troben en els nivells alts del Trastorn d'Espectre Autista (TEA) eren simplement considerats rarets i poca cosa més. I avui en dia aquests també els col·loquem en el calaix d'autistes. De fet no hem d'anar pas tants anys enrere per comprovar que autisme i deficiència intel·lectual anaven de bracet i en canvi ara no és ni molt menys així i es coneixen molts autistes capaços de portar una vida que podem qualificar de normal. És evident que no presenten les mateixes dificultats els autistes amb nivells d'intel·ligència normals que els que tenen associada una discapacitat intel·lectual.

Es fa molt difícil de treure'n l'entrellat a aquesta qüestió. No sempre s'utilitzen els mateixos criteris per emetre el diagnòstic i segurament la metodologia també és diferent. Això fa que les dades de les que es disposa no són comparables les unes amb les altres.

Ara bé, els que fa temps que treballem en el món de l'educació tenim la impressió que el nombre de diagnosticats, sigui pel motiu que sigui ha anat en augment de forma progressiva. De fet 30 o 40 anys enrere eren ben pocs els que coneixien el tema i ara pràcticament ha arribat a totes les aules i a tots els mestres. Gairebé tots els mestres en un moment o altre de la seva pràctica educativa han tingut un alumne amb diagnòstic d'autista a l'aula. Tan sols això ja ha fet aquests trastorns a hores d'ara siguin molt més visibles.

Ara bé la popularització del terme també fa que a vegades es parli amb molta facilitat d'alumnes amb trets autistes, i cal clarificar que no és el mateix tenir trets que ser autista. De fet qui no té en algunes ocasions trets o reaccions autistes ?

La diferència entre tenir trets autistes i ser autista és molt gran i cal vigilar i no posar a tots en el mateix calaix de sastre, ja que ens pot portar a confusions que no ens ajudaran gens en la nostra pràctica a l'aula.

Cal ser molt curós amb el tema. Diagnosticar bé és important i cal fer-ho amb cura. Però més que diagnosticar el que necessitem es trobar la millor manera d'abordar aquests trastorns i la millora manera d'ajudar a aquests alumnes a afrontar el repte de adaptar-se a una realitat ja de per si difícil i feixuga per molts alumnes i molt més per ells.