Ja fa uns dies de la notícia de la
destitució de Josep González Cambray de la conselleria d’Educació. Ara ja estic
jubilat, però he treballar 36 anys com a mestre de primària. En tots els meus
anys de docència he conegut 11 consellers d’educació. Del que en tenia pitjor record era Ernest Maragall. En el seu moment ja li havia dedicat algun comentari en aquest mateix blog. Però puc dir que en J. G. Cambray l’ha
superat. Ha estat poc més de dos anys en el càrrec, ens el que ha sabut
posar-se a tots els ensenyants, sindicats i també a moltes famílies en contra.
El pitjor de tot ha estat el seu tarannà poc dialogant i la seva actitud
constant de ordeno i mano.
Com moltes vegades passa en molts
consellers, la seva formació acadèmica no té res a veure en les àrees en les
que ha de prendre decisions. Reconec que segurament el que cal per ser
Conseller són coneixements de gestió, però també és important tenir experiència
sobre els àmbits que cal gestionar.
Faig una mica de repàs de les
seves decisions més polèmiques. Segurament la més sonada ha estat l’avançament
de l’inici de curs. Una polèmica del tot inútil que no resolt res, i que l’únic
que aconsegueix és posar-se a tot el professorat en contra. Avançar una setmana
l’inici de curs no resolt el problema de la conciliació familiar. Si es vol
avançar en aquesta qüestió cal posar sobre la taula molts més elements, però la
solució no està en el canvi d’uns pocs dies del calendari escolar. És un tema
molt complex que no es resolt només des de l’escola.
Amb les seves declaracions i
formes d’actuar només ha aconseguit desprestigiar al col·lectiu dels mestres.
En cap moment ha defensat la seva tasca. Ja fa massa temps que no es fa res per
prestigiar una professió que és cabdal pel futur dels ciutadans del país. Tenim
mala peça al teler.
Hi hagut molta retòrica buida en
la defensa del català en l’ensenyament. S’han aprovat algunes lleis que suposadament
defensen la utilització del català a l’escola, però res d’efectiu. Les escoles
en que el jutge imposa el 25 per cent de castellà han d’acatar les sentències,
i el català cada vegada està més arraconant en les aules i els patis i poc s’ha
fet per saber quina és la realitat, i posar-se a treballar per revertir una
situació cada dia més preocupant. Es parla molt de que la immersió és
innegociable, però potser cal re-pensar tot, immersió inclosa. Però no ho
farem. Costa massa. Vol dir pensar i treballar, i no sembla que estiguem
disposats a fer-ho. Resulta més fàcil fer una declaració rere l’altra encara
que sigui sense contingut.
Tenim una conselleria que es deixar
manar pels lobbies que defensen els seus interessos i no els de la societat,
amagats darrere informes i estudis. El més conegut de tots és la Fundació
Bofill. Ja fa temps que és així. Aquest són els que manen i imposen les seves
maneres de pensar a la conselleria i als mitjans i, a vegades, també als
mestres i a la societat.
I per acabar, ja portem massa anys
en el que Departament omple a la professió educativa d’imposicions
burocràtiques creixents, que ocupen el temps de molts docents en lloc del que
és la seva tasca essencial que és ensenyar. Abans de proposar quelcom cal
pensar quin benefici comporta per la formació dels alumnes, ja que omplir molts
formularis per l’administració s’acaba convertint en una pèrdua de temps que en
poc ajuda als alumnes que haurien de ser l’objectiu prioritari.
Avui acaba el curs i la nova
consellera porta pocs dies al capdavant del Departament. Té molta feina pel
davant per engegar el nou curs, i començar a revertir tot el que la gestió del
nefast senyor Cambray ha empitjorat. Ho sento molt i, malgrat que ja m’agradaria,
no soc gens optimista que canviïn massa les coses. M’agradaria molt
equivocar-me.
Ja fa temps que les notícies que
ens arriben des del món educatiu no son gens positives. Un parell de les
darreres que està generant un cert rebombori són el baix nivell de comprensió
lectora dels alumnes catalans, i la poca afició lectora d’una part important dels
mestres. De fet, diria que no son cap novetat, però no per això deixen de
generar alarma.
Podem considerar que hem desterrat
l’analfabetisme, però persones amb baix nivell de comprensió es converteixen en
analfabetes funcionals. Saben llegir, però no entenen el que llegeixen. De fet,
penso que algú que té problemes de compressió lectora és molt segur que en
tingui per entendre els missatges orals d’una certa complexitat. Aquests tipus
de dificultats comporten problemes per entendre la realitat que els envolta. En
definitiva, estem omplint el país de ciutadans amb una limitada comprensió del
món i, per tant, fàcilment manipulables. En tenim un exemple amb les darreres
campanyes electorals, campanyes farcides de missatges senzills i més centrades
en desqualificar als adversaris que en explicar el projecte de cadascú.
Si no hi posem remei amb
celeritat abocarem el país cap el que molts desitgen, un país de ciutadans sense
opinió que només entenguin consignes senzilles i poca cosa més.
“Una lletra no sembla res, és
una cosa humil, però unida a d’altres formen paraules, les paraules formen
textos, i els textos pensaments”
Jaume Plensa
Malauradament els infants amb
baix nivell de comprensió són capaços de llegir lletres, paraules i textos,
però no són capaços de comprendre els pensaments que hi ha darrera d’aquests
signes lingüístics i, per tant, no accedeixen a la comunicació humana que és el
més important del llenguatge. Pensem-hi.
L’escola ésuna de les institucions fonamentals dins de la societat occidental. Els
infants i adolescents hi passen moltes hores, un mínim de 13 anys de la seva
vida, dels 3 als 16. Allà es formen i conviuen amb altres infants i
adolescents. Malgrat les transformacions que han sofert les diferents
institucions, diversos autors, entre ells Hard i Negri (2002, 303) consideren
que, “las instituciones sociales
que constituyen la sociedad disciplinaria (la escuela, la familia, el hospital,
la fábrica)… están en crisis en todas partes…”.
En aquest
treball, em proposo reflexionar sobre com ha canviat l’escola des de la dècada
dels anys 60, en els darrers anys del franquisme, fins el moment actual ja en
ple segle XXI, en la suposada democràcia plena en la que vivim a hores d’ara. L’objectiu principal, doncs, consistirà en
intentar copsar els canvis que s’han produït en la institució escolar al llarg
d’aquest més de mig segle. Ho intentaré fer tal com ho fa Foucault en les seves
investigacions genealògiques. “La genealogía abre inmensas posibilidades
de libertad, porque no hay ninguna necesidad para lo que hoy “es” deba ser como
es… La genealogía permite problematizar muchas cosas” (Ibañez, 2001, 131). Posaré en el punt de mira la institució
escolar per intentar problematitzar-la: “se trata, simplemente, de conseguir
que todo aquello que damos por evidente, todo aquello que damos por seguro,
todo aquello que se presenta como incuestionable, que no suscita dudas ..., se
torne precisamente problemático y necesite ser cuestionado, repensado,
interrogado” (Ibañez, 2001, 132). Anem doncs a repensar l’escola.
L’escola franquista dels anys 60
Comencem amb un breu anàlisi
de com era l’escola dels anys 60 sota el franquisme. El poder sobirà del que
ens parla Foucault en les seves obres es manifestava clarament dins de les
parets de l’escola d’aquella època. El poder emanava del sobirà, en aquest cas concret del
dictador, que al mateix temps
l’havia rebut de Déu. Era un poder que depenia totalment de l’existència física
del dictador i que travessava tota la societat amb la relació bàsica que
s’establia entre dictador i súbdit. El seu poder es basava en la força i en la
repressió més crua i cruel. Tenia dret sobre la vida i la mort. Era un poder
que anava de dalt a baix: “por
un lado un poder legislador, y por otro un sujeto obediente” (Foucault 1978b, 104).
En tenim
exemples ben clars a l’analitzar com s’estructuraven les aules i com s’impartien
les classes:
-La disposició
de les taules a l'aula, perquè tots els alumnes poguessin està sempre mirant
al mestre.
-L’aula presidida pel crucifix (poder de Déu), així comla foto del dictador (poder del sobirà) i la foto de José Antonio
(el màrtir i l’ideòleg).
-El mestre instal·lat dalt d’una tarima des d’on
controlava i impartia la seva classe magistral
i imposava els exercicis a
realitzar.
-El silenci era el tret més característic: escoltar i
callar
-Es valorava la memòria per sobre de la comprensió i el
raonament.
-Els càstigs verbals i físics estaven normalitzats.
En definitiva, l’escola
i el mestre mai eren posats en qüestió. Ambdós rebien l’autoritat directament
del dictador i sempre tenien tota la raó.
La societat d’aquells
anys no acceptava la discrepància, ni la diferència. Això quedava ben reflectit
en la segregació per sexes, així com en la no-escolarització dels infants
discapacitats. Un exemple clar d’aquesta no acceptació de la diferència és que,
en molts casos, els mal anomenats “subnormals”, eren amagats amb vergonya a les
cases per les pròpies famílies.
L’escola en
el segle XXI
Com és l’escola avui en dia, ja ben entrat el segle XXI, i
després de 8 lleis generals d’educació?
Encara que a la societat actual hi
ha restes del poder sobirà, hem entrat en un període històric en què predomina
el bio-poder. Les seves formes han entrat de ple a l’escola, on ja no cal recórrer
a l’existència del sobirà per imposar-se. Algunes de les pràctiques educatives
del temps de la dictadura s’han abandonat, i d’altres simplement s’han
modificat.
En l’educació del
segle XXI sota la democràcia parlamentària, la diversitat s’ha situat en el
centre de l’educació. De fet, ja fa molt de temps que les diferents pràctiques
educatives situen l’alumne en el centre. S’accepta que tots els alumnes siguin
diferents, i que, per tant, l’escola, i el sistema educatiu hagin d’entomar una
gran diversitat d’alumnes a l’aula. La llei catalana de l’escola inclusiva del
2017 n’és un exemple. En aquest sentit, la comunitat educativa no es cansa de
reclamar de forma constant més recursos per poder fer efectiva la inclusió de
tots els alumnes.
Com afirmen Hard
i Negri (2002, 304) “el tránsito
a la sociedad de control no significa en modo alguno el fin de la disciplina”.
Moltes característiques del poder disciplinari que descriu Foucault s’imposen
en el model escolar vigent:
L’escola vigila, controla i rep informació
permanent dels individus , per exemple, a través de diverses formes de
registres i de fulls d’observació, entre d’altres eines.
L’escola classifica als individus. En alguns moments,
l’escola s’apropa més a un model mèdic de diagnòstic i de cura que a un
lloc on l’objectiu és transmetre coneixements.
L’escola analitza els comportaments dels alumnes
per modificar-los. Un clar exemple seria com han entrat de ple a les aules
els mètodes i les teories provinents de la psicologia.
La funció de l’escola és normativitzar: adaptar el
màxim possible els individus a les normes socials. És una institució clau
per canalitzar conductes disruptives indesitjables.
L’escola pretén que tots els individus siguin útils
al sistema on cadascú trobi el seu lloc.
D’altra banda,
cal tenir en compte com alguns dels mecanismes de la societat de control també
han entrat en el sistema educatiu. Aquest mostra una gran preocupació per les
estadístiques dels resultats acadèmics. En aquest sentit, l’objectiu principal
d’aquest sistema consisteix en què el nombre d’alumnes que no assoleixin els
continguts mínims no sobrepassi un determinat percentatge. La superació d’un
determinat llindar d’alumnes sense les competències mínimes es considera un
risc i un perill per la supervivència del sistema social; en unes altres paraules, hi hauria més subjectes dels desitjats
amb poca formació per ser útils a la societat.
Que un nombre elevat
d’alumnes abandonin el sistema abans d’hora no es considera tolerable. Tot i
que, aquest no és un fenomen nou ija es
produïa en l’època franquista. Però aleshores era molt diferent, els alumnes
deixaven l’escola per a incorporar-se al món del treball. A hores d’ara, en
canvi, el seu destí és augmentar els percentatges de ni-nis, i encarar un futur
personal incert.
Hi ha tantes diferències?
D’entrada, algú que entrésen una escola dels anys 60 i en una escola del 2022 les veuria
molt diferents. En aparença ho són, però realment és així? L’escola com la
societat han evolucionat en aquests més de 50 anys, tot i que es manté un
subtil substrat de pràctiquesque
segueixen invariables.
Per exemple, en una entrevista, Foucault afirma que el professor és
algú que diu
als alumnes “hi ha una certa quantitat de
coses que vostès no saben però que haurien de saber...; aquestes coses que
vostès no saben jo les sé i les hi ensenyaré...; i quan les hi hagi ensenyat,
les han d’haver aprés i verificaré si ha estat així...” (Foucault, 1975).
Han passat gairebé 50 anys, i aquesta és una descripció perfectament vàlida del
que fa el mestre a l’escola d’avui en dia.
El control del cos
Per diverses raons
s’observa una tendència a incorporar l’infant a l’escola com més petit millor. Es
tracta que l’infant entri a l’engranatge de la societat a fi decontrolar, modelar i disciplinar el seu cos
com més aviat millor. Així és com
l’escola convertirà l’infant en alumne, tot cercant la seva obediència. En
paraules de Foucault, la disciplina escolar “implica obedecer a otro y tiene por objeto principal un
aumento del dominio de uno sobre el propio cuerpo… La disciplina fabrica así
cuerpos sometidos y ejercitados “cuerpos dóciles” (Foucault, 2018,
160)
Una de les àrees de
l’ensenyament que més ha canviat ha estat l’educació física. A l’escola dels
anys 60 rebia el nom de gimnàstica i es reduïa a l’execució de les taules
gimnàstiques on tots els cossos estaven separats i on tots els subjectes havien
d’actuar seguint la veu de l’instructor. A més a més de les taules, hi havia els
aparells que havien de saltar-se. No es feia cap demostració prèvia de com
s’havia de dur a la pràctica, simplement els alumnes es posaven en fila i saltaven
un rere l’altre. Ser maldestre en aquests exercicis equivalia a rebre burles dels
companys i severes recriminacions del docent.
A l’escola actual, en
canvi, l’educació física és
molt més relacional. Els cossos ja no estan separats, i poden interaccionar en
els diferents jocs proposats. Amb tot,és el mestre qui segueix imposant què
s’ha de fer. En definitiva, continua sent el mestre qui prescriu els exercicis
que creu que convenen als seus alumnes. “La disposición en serie de las actividades sucesivas
permite que el poder haga toda una fiscalización de la duración: posibilidad de
un control detallado y de una intervención puntual en cada momento del tiempo” (Foucault, 2018,
186). Malgrat l’evidència dels canvis, els alumnes i els seus cossos segueixen
sota control amb la imposició dels exercicis a realitzar.
L’espai i el temps
L’escola s’ha obert
molt més a l’entorn, però continua sent un espai delimitat i tancat que s’organitza en aules. Malgrat les
diferents possibilitats actuals de disposició de les taules a l’aula, els
alumnes tenen assignat un lloc i no estan autoritzats a cap canvi sense permís del
mestre.
“Es preciso anular los efectos
de las distribuciones indecisas, la desaparición incontrolada, su circulación
difusa…”
(Foucault, 2018, 166). Veiem, doncs,
comtots els moviments dins de l’escola estan definits i controlats.
L’organització de l’espai escolar i dels moviments dins l’escola continua sentun element clau dels centres educatius.
“El espacio escolar
como máquina de aprender, pero también de vigilar, de jerarquizar, de
recompensar” (Foucault, 2018, 170). S’intenta no deixar-se res a la improvisació.
Tot ha d’estar regularitzat. Tot ha d’estar previst. Només es permet la lliure
mobilitat en moments puntuals, com per exemple l’hora de l’esbarjo.
El temps és un altre
paràmetre ben controlat i organitzat amb uns horaris rígids tant per l’alumne
com per al mestre. “El
tiempo penetra el cuerpo y, con él, todos los controles minuciosos del poder” (Foucault, 2028,
176). A l’escola tot el temps està ocupat. “Está prohibido perder el tiempo” (Foucault, 2018,
178).
L’obligació
Per llei l’escola és
obligatòria per a tots els infants. No hi van perquè ells vulguin. És una
decisió de la societat i, també, de les seves famílies. En conseqüència,
s’exerceix un control exhaustiu de l’assistència.
En els primers anys de
l’escolaritat els infants van contents a l’escola, però ben aviat no serà així.
Convertir l’aprendre i el saber en quelcom que és obligatori, l’acaba
convertint per molts alumnes en quelcom no desitjat, i fins i tot, rebutjat.
Foucault en l’entrevista citada anteriorment (1975) contraposa el saber com a
font de plaer, al saber “trist” quan aquest és obligat. A més a més, el filòsof és qüestiona si
aquest no és realment l’objectiu últim que es cerca amb l’obligatorietat de
l’escola.
Els exàmens
Podríem afirmar, sense
temor a equivocar-nos, que no hi ha escoles, ni sistema educatiu sense exàmens.
I encara que no vulguem, aquests s’acaben convertint en un dels punts centrals
de l’ensenyament. Els exàmens serveixen per verificar si l’alumne ha après el
que se suposa que el mestre li ha ensenyat, però també per poder-se comparar
amb els altres. “El examen como fijación a la vez
ritual y “científica” de las diferencias individuales” (Foucault, 2018,
223). Poc
han canviat els exàmens amb el pas del temps. “El examen se halla en el centro de los procedimientos que
constituyen al individuo como objeto y efecto de poder, como efecto y objeto de
saber”
(Foucault, 2018, 223).
Relacions de poder i
resistència
Foucault
considera que “el éxito del poder está en proporción directa con
los mecanismos que logra esconder” (Foucault, 1978b, 105). Amagar
els seus mecanismes és tan important i indispensable per als que ostenten el
poder com per als que el pateixen, ja que, d’altra manera segurament no seria
acceptat:“Lo que hace que se acepte el poder es simplemente
que no pesa sólo como una fuerza que dice que no, sino que de hecho atraviesa,
produce cosas, induce placer, forma saber, produce discursos; es preciso
considerarlo como una red productiva que atraviesa todo el cuerpo social más
que como una instancia negativa que tiene como función reprimir”
(Foucault, 1978a, 182). L’escola és acceptada, perquè no només és un centre de
poder disciplinari i de control, sinó que també és un lloc on l’alumne troba
molts moments de plaer i gaudi. D’altra manera, no hauria resistit com a
institució al llarg dels anys.
Foucault afirma
repetides vegades en la seva obra que on hi ha poder, hi ha resistència. Això
també s’observa a l’escola. Tant els mestres com els alumnes són productors de
resistència en el sí de la institució escolar:
-Els mestres ho són
quan no segueixen les directrius que emanen dels diferents poders
institucionalitzats i utilitzen la seva llibertat de càtedra per ensenyar el què
i el com els dicta el seu propi criteri.
-Els alumnes amb el seu comportament també són un punt de
resistència dins de la institució i de les aules amb els seus actes
d’indisciplina i de transgressió de les normes.
A tall de conclusió, per Foucault el
poder pretén fer creure que existeix l’alliberació en tot allò que el propi
poder utilitza pel nostre control. L’escola n’és un fidel reflex d’aquesta “ironía
del dispositivo: nos hace creer que en ello reside nuestra liberación”
(Foucault, 1978b, 194). Ens volen fer creure que l’escola dota als infants de
les eines pel seu desenvolupament com a subjectes lliures quan molt
probablement no és així.
I què podem fer per canviar l’escola? Per
fer una escola diferent? Ens caldria, fer nostra la proposta de Deleuze “d’experimentar, inventar, ... noves
possibilitats de vida’” (Garcés, 2010, 16) i també noves possibilitats
d’escola. Això suposaria “atrevir-se a
pensar una cosa que fins ara havia quedat impensada” (Garcés, 2010, 17) i,
per tant, pensar també en una escola encara impensada.
En definitiva, d’acord
amb Foucault, ens cal pensar d’una altra manera i ser conscients que estem tancats
en una presó conceptual. Siguem valents, i agafem el martell, símbol de
l’herència nietzschiana, i destruïm
l’escola tal com la coneixem, a fi de
començar de nou amb una escola diferent.
Aquest matí m’he creuat amb molts nens i nenes que es dirigien cap el seu
primer dia d’escola d’aquest curs. A Sabadell, ahir encara era Festa Major, i
el curs començava avui pels alumnes d’Infantil i Primària. Demà ho faran els de
Secundària. Aquest és el sisè curs que m’ho miro de lluny. Però malgrat estar
jubilat les notícies del món educatiu encara m’interessen.
Aquest és un curs especial. Per primera vegada es comencen les classes el 5
de setembre. Fa molts anys que es parla de modificar el calendari lectiu, però
la manera en que s’ha fet no ha estat la millor. El conseller ha buscat
acontentar les famílies i fer quedar malament els mestres amb “acusacions
encobertes”. Les grans decisions i els grans canvis no es poden fer d’aquesta
manera.
Encara no fa una setmana el conseller i els sindicats signaven la pau. El
conseller va fer una proposta de darrera hora i els sindicats s’hi agafen com a
un ferro roent per no sortir escaldats d’una convocatòria de vaga que tot feia
preveure que seria un fracàs. Així queda tot arreglat de moment, però els
problemes reals segueixen allà.
Fa molt de temps que tinc la percepció que l’escola i el sistema educatiu
no acaba d’anar prou bé i que no s’acaba de trobar el que cal fer per capgirar
la tendència. No soc, ni he sigut mai d’aquells que diuen que abans els alumnes
estaven millor preparats, sense concretar mai quan era aquest abans. Això ho he
escoltat des de sempre, i si realment fos veritat hauríem arribat a un punt que
la societat i el sistema no podria funcionar. Ara bé, és cert que no anem bé.
Seguim amb la política educativa de fer més i més lleis. Els governs, els
ministres i els consellers de torn pensen que tot arreglen amb una nova llei en
la que canvien quatre noms pensant que han descobert la sopa d’all. Lleis que
gairebé sempre es queden amb paper mullat, ja que una cosa és fer la llei i l’altre
és dotar al sistema de recursos per aplicar-la. Els mestres estan molt cansats
d’aquests canvis i, amb bon criteri, no en fan massa cas.
En definitiva rebre una bona educació depèn sempre de l’escola que et toqui
en sort, i dins de l’escola del mestre que tinguis. Dins de la pitjor escola et
pot tocar un bon mestre i dins de la millor escola et pot tocar un mal mestre.
I a mesura que s’avança en el sistema educatiu, moltes vegades les preferències
i eleccions dels alumnes depenen molt directament del professorat de cada
assignatura.
Què tingueu sort en aquest curs que acaba de començar amb el mestre o
mestres que us toquin.
Portem unes quantes setmanes en que
són freqüents les notícies educatives als mitjans. La primera que va saltar va
ser el poc ús del català per part de l’alumnat. Però, oh sorpresa!, també per
part del professorat. No sé com poden dir que no ho sabien. Ja fa més de 4 anys
que no trepitjo una aula i aleshores ja feia temps que aquest fenomen es
donava.
Manifestació de Som Escola juny del 2014
L’ús del català als centres
educatives, tant per part de l’alumnat com del professorat, no ha estat mai tan
optimista com les xifres del departament volien fer veure. Després del canvi
que es produeix al llarg de les dues darreres dècades del segle passat, es va
estancar i va començar una franca davallada en part impulsada pel discurs d’odi
en contra del català de Ciutadans. Aquest discurs ha fet molt de mal.
En els anys que ha durat el
procés el govern català no va voler fer res que pogués emprenyar a la gent que
es podia sentir perseguida per l’exigència de la utilització del català. Portem
al menys una dècada en que no hi ha accions d’impuls de l’ús del català, no
sigui que siguem considerats els dolents i els racistes, ... Mentrestant des
del Gobierno d’España i des de la seva “injustícia” han seguit impulsant normes
i sentències contràries a l’ús del català i posant més i més entrebancs a la
nostra llengua. La seva estratègia és clara: convertir el català en una llengua
residual només utilitzada en privat, i la pràctica desaparició del català en la
vida pública. I no cal ser massa llest per veure que a poc a poc ho van
aconseguint i que des d’aquí, entre tots, els hi estem posant molt fàcil
I ara, després d’escoltar
repetides vegades que no anem bé i no fer cas, ens estripem les vestidures, ens
escandalitzem i diem que posarem mans a l’obra per revertir la situació a l’educació.
No haurem fet tard?
S’ha establert un pla d’actuació
a les escoles. Però molt em temo que només quedarà en normes i paraules
esperant que sorgeixi el miracle de la resurrecció del català. Com a societat tenim
la mania que quan sorgeix un problema del tipus que sigui mirem cap a l’escola
i pensem que allà s’arreglarà. Està bé que es realitzin polítiques per
promocionar l’ús del català en el medi educatiu, però amb això sol no hi ha
prou. Fa temps que el govern disposa d’eines legals per exigir l’ús del català
en diferents àmbits, però aquestes lleis arribat el moment no es posen en
pràctica i estem gairebé sense pel·lícules en català al cinema, en l’àmbit de
la justícia gairebé tampoc s’utilitza, molts metges tampoc l’entenen, molts
cambrers i molts treballadors dels comerços, ... Als àmbits i als barris dels
nostres pobles i ciutats com més va, més s’escolta castellà.
D’aquesta manera és cada vegada
més difícil viure en català en el nostre propi país. I això no només s’arregla
posant en marxa programes d’incentivació i de control de l’ús del català a
l’escola. Com diuen alguns experts el català està travessant una situació
d’emergència i cal un pla de xoc ambiciós per revertir la situació que de
moment no es veu per enlloc. El català només ens té a nosaltres i ens hi hem de
posar amb urgència o farem tard.
Malgrat estar jubilat des de fa 4 anys, encara segueixo les notícies
relacionades amb el món educatiu. Tot just acaba un curs que no deu haver estat
gens fàcil ni per alumnes, ni mestres, ni famílies. Però contra tots els
pronòstics inicials, no s’han hagut de tancar les escoles.
Ara bé quan s’acaba un curs el que cal sempre és fer balanç, per tal de
cercar estratègies de millora. Aquests darrers mesos he llegit un parell
d’articles que posen al sistema educatiu davant el mirall i que haurien de
portar a tots els més directament implicats en el món educatiu a trobar
sortides de l’atzucac en el que sembla trobar-se el sistema.
L’anuari de la Fundació Bofill dona un toc d’alerta amb el seu acurat
recull de dades. M’ha sobtat molt que el director d’aquest estudi sigui Cèsar
Coll. No tinc res a dir sobre la seva vàlua com a professional, però estaria bé
trobar recanvis a aquests lideratges que fa massa temps que perduren. Recordo
que va ser un dels caps visibles de la LOGSE, la reforma educativa del 1992. El
proper curs farà ja 30 anys.
No tot en educació s’arregla amb més despesa, però aquesta està estancada
des de fa massa temps, fins el punt que s’incompleix greument la Llei
d’Educació que fixa un 6% del PIB com a despesa. ¿Com es pot justificar
l’incompliment d’una llei pròpia aprovada per una gran majoria del Parlament? ¿Potser
hem de pensar que les lleis són un brindis al sol?
Fa massa anys que es parla, i es torna a parlar, amb diferents noms de l’escola
inclusiva. A finals dels 80 ja es parlava de normalització i d’integració i del
més que desitjable tancament de les escoles d’educació especial. Ha plogut
molt, i en l’entremig es va promulgar l’ambiciosa llei de l’educació inclusiva,
però els avenços són massa lents.
Encara hi ha massa diferències en els resultats educatius. Com diu l’informe
“l’estatus socioeconòmic condiciona en excés els resultats educatius, i les
diferencies entre alumnes rics i pobres són pràcticament iguals que l’any 2003”.
Aquestes diferències es noten en molts dels aspectes que condicionen, i molt,
les oportunitats educatives d’un infant:
Accés a internet, amb la bretxa digital que s’ha fet famosa arrel del
confinament.
Molts centres educatius amb majoria d’alumnes immigrants
Taxa d’abandonament escolar massa elevada i que aboca a aquests joves a
trobar feines precàries i amb sous de low cost que condicionaran el seu futur.
Hi ha molta feina a fer. L’Administració Educativa té molts deures. Però als
mestres també els cal fer una reflexió. No tot és responsabilitat de l’Administració.
Tenim un exemple clar amb els resultats de les Proves d’Aptitud Personal per
accedir als estudis de Magisteri. Amb els anys que porten d’aplicació els
resultats no paren de baixar. És preocupant el poc nivell de formació inicial
dels aspirants a futurs mestres. Quelcom cal fer al respecte.
I una reflexió personal final. Per assolir èxits educatius i personals en
el futur de l’alumnat és clau poder oferir a les aules educació emocional,
possiblement la competència més important poder enfrontar-se a la vida adulta.
De nou es repeteix una pel·lícula
que ja hem vist massa vegades, i de nou ens encallem en els mateixos problemes
que llei rere llei queden per solucionar, i amb aquesta ja van 8 lleis
d’educació en el que portem de governs democràtics, una mitjana d’una llei cada
cinc anys i mig.
La LOMCE va ser aprovada
aprofitant la majoria absoluta del PP. Aquesta serà aprovada amb el vot
favorable de més grups parlamentaris, però no resolt el problema de la
necessària estabilitat de les lleis d’educació que permetin als docents caminar
per un camí segur. El PP i tota la dreta ha posat el crit al cel, amb els crits
de “llibertat” “llibertat” en la seva posada en escena al Congrés que cada
vegada sembla més un mal teatre. Ha seguit repetint el model de recollida de
firmes que ja va utilitzar per l’Estatut. No em puc estar de recordar les meses
“petitòries” de l’època franquista. Realment resultaria patètic si no fos que
obtenen moltes firmes i que tenen un ampli recolzament en vots.
Fa anys que es demana un pacte
educatiu entre els partits per tal de consensuar una llei educació que duri
anys i no que es canviï amb cada ministre d’educació. Segur que no seria una
llei al gust de tothom, però al menys acabaria amb aquests canvis que no ens
porten a enlloc. Si deixessin fer als tècnics i no als polítics, el mateix que
es demana en qüestions de salut, segur que seria més fàcil arribar a un cert
consens.
Cada vegada que es posa a debat
s’acaben encallant en els mateixos punts:
1.- Escola pública, escola
concertada i escola privada. En aquest punt es reben moltes pressions del lobby
de les escoles privades i concertades que veuen perillar el seu negoci a través
dels partits de la dreta.
2.- La religió, en el que
l’església també exerceix la seva pressió que és molta.
3.- La llengua. La defensa del
castellà, com si aquest estigues en perill d’extinció. En aquest cas és un tema
que dona molts vots a determinats partits.
4.- Educació en valors, ètica,
educació per la ciutadania, una matèria que ha anat i vingut, ha canviat de
nom, i sobre la que sempre pesa la sospita de manipulació dels alumnes ....
En aquesta llei s’ha posat també
sobre la taula un tema en el que hi ha consens com és la inclusió, sota la
falsa acusació del PP que implica la desaparició dels centres d’educació
especial. Cal tenir present que una part important dels centres especials també
són privats.
Si m’haig de definir prefereixo
aquesta llei que no m’he llegit ni penso llegir-me, que la LOMCE que si que em
vaig llegir en el seu moment i que era una llei absolutament infumable, fins i
tot, en al seva redacció. Vaig viure el seus primers anys d’aplicació a l’escoles
i realment els mestres i els centres en vàrem fer molt poc cas. Vam seguir fent el que ja fèiem.
I per acabar-ho d’adobar avui
surten al carrer atiats pels partits de la dreta més rància i el lobby dels
centres concertats i l’església amb la campanya del llaç taronja. No tinc ni
idea de qui és l’invent, però el color el converteix en molt sospitós. Els
anti-llaços grocs ara es posen en campanya amb els llaços taronges. Aviat no
quedaran lliures colors per a tants llaços.
