Taller d'històries

La setmana passada els alumnes de sisè van fer aquest taller amb el nom d’històries de vida. Es tracta d’un taller gratuït que ens va oferir l’Ajuntament. Venen des d’una associació d’ajuda a l’immigrant del Raval, un treballador d’aquesta associació que dinamitza l’activitat i dos immigrants, un amb papers que porta més temps entre nosaltres, en Younes del Marroc, i un altre sense papers i que fa poc que està per aquí, en Massu del Senegal.

Després d’una petita introducció on es demostra als alumnes que tots tenim el nostre origen en algun fenomen migratori, i que de fet no fa tants anys els espanyols per diferents motius hem estat immigrants al llarg dels temps, tant el Younes com el Massu expliquen amb poques paraules el seu viatge fins a Espanya, un va passar 24 hores sota un camió, i l’altre 7 dies en una “cayuco”.

A partir d’aquesta breu explicació els alumnes pregunten si van passar por, que els va empènyer a deixar tot i venir cap aquí, com van ser els seus primers moments aquí, quina és la seva situació actual, si pensen en tornar al seu país. Aconsegueixen captar plenament la seva atenció. Entre els alumnes també hi ha uns quants immigrants que també aporten el seu granet de sorra, el que ells saben, i el que ells han viscut de primera mà.

En els seus països d’origen només hi ha gent molt rica, poca, i gent molt pobre, molta. La classe mitja no existeix. Allà el concepte de família és molt diferent al concepte de família. Aquí les famílies tenen pocs fills per poder-los mantenir fins que aquests són grans. Allà no es cobra ni atur, ni jubilació, i aleshores es tenen molts fills tot esperant que aquests quan siguin grans mantindran als pares. De fet, no fa massa anys aquest també era el concepte de família que teníem per aquí.

Amb les diferents preguntes i les corresponents respostes es van fent una idea de les dificultats que comporta la decisió d’emigrar a un altre lloc i que els immigrants no són persones estranyes, sinó que simplement volen aconseguir millorar les seves condicions de vida, i pensen que això tan sols ho poden assolir venint al món occidental. També s’assabenten d’algunes de les costums, formes de vida i tradicions dels països d’origen dels Younes i del Massu

L’hora i mitjà de l’activitat ha passat volant. Ha estat una classe molt profitosa i en la que tots hem aprés molt. 

Atenció s’avalua!

El cap de setmana passat va ser el de corregir els darrers exàmens del trimestre. Al llarg de la setmana vaig recollir els dossiers amb tota la feina del trimestre per valorar com havien treballat i la seva capacitat per ordenar i presentar el seu treball. També al llarg d’aquesta setmana hem fet dues reunions d’avaluació on parlem de la dinàmica dels grups i dels alumnes que més ens preocupen, tant pel seu rendiment, com per la seva actitud. Encara ens queda una reunió pendent per acabar de parlar d’un dels grups, però aquest matí he acabat de posar les creus en els informes que lliurarem a les famílies el darrer dia del trimestre.  

Avaluar és una de les moltes funcions que realitza el mestre al llarg del curs,i quan avalua el que fa, entre altres coses, és informar a les famílies del grau en el que seus fills han assolit els aprenentatges que pretenia ensenyar. És aquesta una tasca feixuga i en certa manera burocràtica. Cal revisar totes les anotacions preses des del mes de gener fins ara, tan en la feina diària a la classe, així com en els exàmens puntuals. Tota aquesta informació s’ha de traduir en paraules entenedores per la família de l’alumne per tal que aquesta pugui copsar la nostra opinió sobre l’evolució dels aprenentatges del seu fill o filla. Quan aquesta informació és positiva i afalagadora no hi problema, però quan no és així sorgeixen els interrogants.

De fet l’avaluació no només és aquest moment en el que es posen les “notes”, sinó que és un procés, que va estretament lligat a tot el procés d’ensenyament-aprenentatge, i no tan sols implica l’avaluació de l’alumne sinó que també implica l’autoavaluació del propi mestre, qüestionant-se la metodologia d’ensenyament i la idoneïtat les diferents activitats d’aprenentatge que proposa als alumnes. D’alguna manera el moment de l’avaluació representa un moment d’inflexió, d’aturada i reflexió de si els alumnes estan aprenent, però també com estem ensenyant els mestres.

Quan has acabat de posar les “creus” i les “observacions” en els informes estàs tranquil i descansat perquè has acabat una feina, però això no és només que un punt i seguit i la tasca d’ensenyar continua amb el dia a dia l’aula.

Les TIC a l'escola

Tots els alumnes de l’escola van a l’aula d’informàtica del centre una sessió cada dues setmanes, ja que aquesta és petita i no té cabuda per una classe sencera de 25 alumnes. 

També a totes les aules disposen d’un ordinador. Ara bé la incorporació d’aquests mitjans en el currículum i en l’activitat diària és ben diferent i sempre depèn directament tan del domini d’aquests mitjans per part del mestre com de les ganes que cadascú hi posa per utilitzar-les. Hi ha classes que cerquen totes les oportunitats possibles per fer ús dels ordinadors, tan de l’aula d’informàtica com de les aules, i d’altres que les utilitzen molt poc.

Aquest curs hem actualitzat la imatge i la distribució dels continguts de la pàgina web de l’escola, però en molts moments és fa difícil obtenir materials per penjar. La veritat és que no sabem què fer per tal que tothom tingui més en compte aquesta nova eina de la que disposem. Si algú té idees, us ho agraírem. Procurem mantenir-la actualitzada perquè tingui interès tan pels propis alumnes com per les famílies, però s’acaba convertint en la pàgina web d’unes poques classes. Són les classes que tenen un professor més implicat en aquest món de les tecnologies i que també elaboren programes de ràdio i vídeos. La darrera ha estat l’entrada en el món dels blocs, un bloc per cada grup de sisè: la nosta classe, sisè A. Ara haurem d’esperar la resposta dels alumnes a aquesta nova proposta.

Individualitat i cooperació

És clar que el treball directe amb els alumnes es realitza la major part del temps de manera individual. Però aquesta tasca individual en front del grup d’alumnes tancat tot sol a l’aula, que cadascú assumeix amb el seu propi estil i les seves conviccions pedagògiques, està immers dins d’una institució escolar. Amb tota seguretat els alumnes sortiran molt més beneficiats d’un treball conjunt dels mestres que no pas d’un treball on cadascú funcioni a la seva. Són importants les reunions dels equips docents per arribar a acords i establir línies mestres d’actuació conjunta que després caldrà respectar i seguir. Però cercar l’equilibri entre el necessari treball en equip i el no menys necessari treball individual de cada mestre per preparar les seves classes moltes vegades no resulta fàcil. Les institucions escolars han esdevingut cada cop més complexes.

Encara que algú pot pensar que el que fa ell és el millor, que no és precisament el meu cas, ja que gairebé sempre estic ple de dubtes, el que no es pot fer en una escola és actuar cadascú a la seva manera sense fer cas als demés, o fins i tot, en clara contraposició a tot el que fa la resta de membres del Claustre. És necessari que cada mestre s’emmotlli en la mesura de les seves possibilitats al tarannà que cada centre, que encara que a vegades sigui ocult sempre existeix d’una manera o un altre de forma més o menys vaga.

Trobar-se bé i a gust en el si d’equip docent, no sentir-se sol i aïllat, saber que darrera la tasca individual a l’aula hi ha un recolzament per part del grup docent és important pel mestre, així com saber que les seves iniciatives personals seran tingudes en compte.

Segurament la clau esta en conjugar els dos pols i assolir un cert equilibri, tot i que no resulta fàcil.

Individualisme i individualitat

En el sistema educativo actual se considera una herejía el individualismo del profesor frente al concepto de misión y de trabajo en grupo.

Los profesores, en su inmensa mayoría siguen enseñando solos, tras las puertas cerradas, en el ambiente insular y aislado de sus propias aulas. El aislamiento del aula permite mantener su deseado nivel de intimidad, una protección frente a interferencias exteriores. Sin embargo, el aislamiento también tiene problemas. No les gusta ser observados y, aún menos, que los evalúen porque temen la crítica que puede acompañar la evaluación. “Parece que los maestros aislados cubren sus dudas sobre sí mismos y sus ineptitudes con reconfortantes capas de autoengaños”. (ROSENHOLTZ).

Se considera que el individualismo del profesor se deriva del hecho físico del aislamiento, propio de la arquitectura tradicional de las escuelas y sus modelos de organización celular de aulas separadas.

Es curioso que nadie niegue la premisa de que, en último término, el individualismo y el aislamiento son perniciosos y, en consecuencia, haya que eliminarlos. No existe ninguna duda al respecto.

El individualismo ha llegado a relacionarse con una práctica mala y floja, con deficiencias del profesor y con aquello que hay que cambiar. Sin embargo, en la práctica, el individualismo tiene otros significados y connotaciones cuyo carácter no todo es negativo.

Tres determinantes del individualismo:

• Individualismo restringido: como respuesta a la fuerza de las circunstancias de la situación que no permiten otra forma de trabajar.
• Individualismo estratégico: se escoge una vez realizado el cálculo estratégico de la inversión eficaz del tiempo y la energía, valorada la situación de trabajo, la cantidad de tareas a realizar y el escaso tiempo disponible.
• Individualismo electivo: el individualismo como la opción libre de trabajar solo, como la manera preferida de actuación profesional.

Las mayores satisfacciones de la enseñanza son recompensas psíquicas derivadas de la atención a los alumnos y de trabajar con ellos, poniendo la colaboración con los compañeros en un segundo plano. Son muchos los maestros que consideran a sus alumnos como una propiedad.

ANDY HARGREAVES (1994)

Profesorado, cultura y postmodernidad

Alteracions del ritme habitual.

Ha acabat la setmana i amb ella uns dies farcits d’activitats extres i diferents. Acostuma a passar un cop o dos per curs que malgrat els intents de programar de forma equilibrada el calendari de sortides, per uns motius o altres, gairebé sempre hem de fer front a aquests períodes on en poc temps els alumnes fan moltes activitats que trenquen el ritme habitual de les classes

Això és així, perquè un cop hem escollit el que considerem interessant les entitats organitzadores són les que determinen les dates en que les podem fer, i aleshores sempre ens resta molt poc marge de maniobra. Per acabar-ho d’adobar a mig curs sempre sorgeix alguna altra proposta engrescadora amb la que no havíem comptat en un primer moment i a la que també ens apuntem.

Així ens hem trobat que en aquestes dues darreres setmanes els alumnes de cicle superior hem rebut la visita de dos immigrants que han explicat als alumnes com van arribar al nostre país i quines raons els van empènyer a fer-ho, hem fet una excursió a peu pel rodal per tal que coneguin el nostre entorn natural i celebrar al mateix temps el dijous gras, la celebració del Carnestoltes amb tot el que implica, una excursió al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, assistir a una representació teatral en anglès, rebre una visita a l’escola d’un escriptor del que havien llegit el seu llibre. Tot això amb la feina afegida d’escriure les nostres aportacions per la revista escolar i per un llibre de la nostra ciutat que estem elaborant entre tota l’escola.

Cada curs arribem a la conclusió de que no tornarem a caure en aquesta trampa, però sembla que és inevitable i malgrat tenir-ho en compte, any rere any ens trobem amb el mateix problema.

Tantes activitats alteren el ritme normal de les classes. En aquestes setmanes el que resulta estrany és poder donar una classe “normal” entre mig de tantes activitats extres. Es fa difícil saber exactament en quin punt et trobes i tot resulta estar una mica alterat. Per fi s’han acabat i tornarem a la normalitat per afrontar la recta final del trimestre.

Per aprendre és necessari esforçar-se.

Aprendre ha de ser engrescador i motivant, encara que no necessàriament divertit. Els mestres hem de procurar que l’aprenentatge dels nostres alumnes resulti agradable, però no sempre pot ser així. Cal tenir present que per aprendre cal esforçar-se i que a vegades aprendre no resulta fàcil. Com en qualsevol activitat, es necessita un entrenament continuat per assolir una millora de les nostres habilitats. El premi d’aquest treball és que al final del camí el que en algun moment semblava difícil i costós pot arribar a ser més fàcil i senzill.

Moltes vegades poso als meus alumnes el futbol com exemple. Tots saben jugar a futbol, però n’hi ha uns que ho fan millor que altres. Alguns han pogut experimentar en pròpia pell que si practiquen amb esforç aconsegueixen millores importants: xuten més fort, i col·locat, aturen més pilotes, ...

També és cert que no tots naixem amb les mateixes habilitats, però no és menys cert que aquestes són entrenables. Si volem, podem. És massa fàcil rendir-se i dir no ho sé fer i abandonar tot esforç. A diari contemplem a les aules alumnes que ho fan, amb l’excusa que no saben. Però per sort també hi ha qui s’esforça malgrat les seves limitacions i assoleixen resultats prou satisfactoris. Altres vegades alumnes amb unes bones possibilitats inicials es perden pel camí per no treballar-les i viure de renta, fins que arriba un moment en que la renta inicial s’acaba. Aleshores els resultats comencen a ser dolents, i si no es reacciona a temps es pot fer tard i perdre el tren que acaba de passar per davant nostre.

Una pregunta habitual abans d’un examen: “és difícil ?” No hi ha exàmens ni fàcils, ni difícils, hi ha alumnes que estudien i treballen, i alumnes que no. Pels primers els exàmens acostumen a ser fàcils, i pels segons, acaben resultant difícils.