Sensacions desagradables

S’apropa el final de curs i d’alguna manera començo a fer balanç. I em passa com en algunes altres ocasions, per sort no en totes.

Ha estat un curs en que ha estat necessari tocar moltes tecles i a la mateixa hora. Tinc la sensació desagradable i alhora compartida amb altres companys del centre d’haver fet moltes coses, però de no haver-les fet prou bé, de fer-ho a mitges i no poder-les fer com realment m’agradaria.

Per acabar-ho d’adobar estem portant un trimestre farcit de reunions i més reunions tant als migdies com a les tardes, plegant gairebé tots els dies força tard. I no sols això, sinó també activitats especials (Sant Jordi, Jornada Esportiva, Competències Bàsiques, preparació del Viatge Fi de Curs, ...) amb els alumnes que trenquen completament el ritme habitual de les classes.

Necessito aturar-me i poder pensar amb tranquil·litat, però això és cada cop més impossible. La proximitat del final de curs comprimeix el temps. I malgrat les circumstàncies poc favorables, els mestres hem de seguir, sense cap possibilitat d’aturar, les classes davant d’uns alumnes que ens demanen una acció continuada. Aleshores és quan treus l’ofici i l’experiència que et permet donar classes encara que no sigui en les condicions més òptimes, i en les que moltes vegades simplement et limites a proposar activitats, però sense tenir una consciència massa clara de quins objectius hi ha al darrera d’aquestes, tret de passar l’hora sense massa problemes. És evident que en aquestes situacions els aprenentatges dels alumnes no es veuen afavorits de la mateixa manera que quan les classes les pots preparar amb més cura.

És lamentable que sigui així, però els mestres no som superhomes.