Darrers dies

Es van desgranant els darrers dies d’escola. Cada cop són menys normals. Tret de les dues primeres hores, la resta s’omple amb activitats especials: preparació de les diferents activitats de la festa fi de curs, preparació del festival Mozart, i tot d’activitats especials que es fan aquests dies. El ritme de treball i l’aire que es respira és ben diferent. Aquest curs ha trigat més, però la calor ja està arribant i a partir de l’hora de l’esbarjo es fa ben evident, sobre tot quan toca educació física. Les tardes sense classe són de ben aprofitar per anar tancant temes i fer desaparèixer algunes de les anotacions de la llista de coses pendents per fer.

Pels alumnes de sisè es tanca una etapa de la seva vida i se’n obra un altre de diferent. Han passat moltes hores entre les parets d’aquesta escola, més de la meitat 9 anys de la seva vida. Avui des de català tot parlant del que es una autobiografia els he proposat que escriguin alguns dels seus records d’aquests anys, per fer-ne després una mena de llibre que s’emportaran com record del seu pas per primària.

Està clar aquests darrers dies d’escola desperten en ells una mena nostàlgia del temps que han passat junts. Aviat deixaran de ser els grans, pel setembre passar a ser els petits, en un lloc nou i desconegut, que d’alguna manera encara veuen lluny amb unes llargues vacances pel mig.

Un somni possible

L’altre dia llegia al Periòdic de l’Estudiant la següent nota:"Catalunya és a la cua, juntament amb Canàries de les comunitats espanyoles on els estudiants amb necessitats educatives especials assisteixen a les escoles ordinàries segons dades del Ministeri d'Educació. En total, estan escolaritzats en aquests centres un 67.5 %, lluny del 89.7 % de Cantàbria i Melilla"

A finals de la dècada dels 80 quan vaig entrar a treballar en una escola d’educació especial el mot de moda era la integració. Les autoritats educatives catalanes van arribar a pronosticar la desaparició de les escoles d’educació especial. Aleshores va començar a baixar la matrícula en aquests centres. On treballava en pocs anys varem passar de 80 alumnes matriculats a poc més de 30.

A la meitat dels 90 es canvia la terminologia i en lloc de parlar d’integració es parla d’inclusió, de modificacions curriculars, etc. , però les escoles d’educació especial comencen a recuperar matrícula, i alguns alumnes que alguns anys enrere haurien, si més no d’entrada, gaudit d’alguna oportunitat a l’aula ordinària ja es comencen a matricular directament a escoles especials.

Ara ja fa uns anys que he abandonat el món de les escoles d’educació especial i torno a treballar a l’escola ordinària, però pel que indica aquesta nota de la premsa estem molt lluny del compliment d’aquell pronòstic.

Queda molt bé elaborar lleis que parlin de normalització, integració, inclusió i altres paraules ben boniques. De fet és políticament incorrecte defensar el contrari. Però finalment queda tot en paper mullat i com a societat avancem molt poc en aquest sentit. Potser caldria analitzar que s’està fent malament per tal que la inclusió total dels alumnes amb necessitats educatives especials en el sistema educatiu ordinari no sigui possible. Estic convençut que amb mesures adients, un bon recolzament, esforç i treball per part de tots, aquest somni seria possible. A què esperem ?

Recta final

Tota una setmana a Cala Monjoi, prop de Roses, amb els alumnes de sisè. Tret de petits incidents poc remarcables han estat uns dies tranquils. Ja tenia ganes de tornar a casa i refer les rutines diàries. Porto deus setmanes de jornada continuada, primer per les oposicions i després pel viatge fi de curs.

De fet divendres vaig tornar tard i el dissabte tenia un altre jornada maratoniana d’oposicions. Començava el que “popularment” es coneix com la tancada amb els aprovats de la primera prova. Va ser tot el dia non-stop, des de les 9 del mati, fins passades les 7 de la tarda.

Aquest matí m’he retrobat amb els entrenaments. Feia dues setmanes que per unes raons o unes altres no sortia córrer. Han estat 80 minuts suaus per camins de terra. I després he aprofitat la jornada per posar en ordre la casa i planificar aquests darrers dies d’escola. Demà iniciarem la recta final. Per sort només treballarem amb alumnes els matins.

Tinc una llista força llarga de coses per fer: fer alguns exàmens, posar notes, fer els informes per les famílies i per secundària, corregir encara algunes competències bàsiques, les memòries, .... Malgrat que sembla molta feina si m’organitzo bé i no ho deixo tot pel darrer moment finalment no serà tant. Estar clar que caldrà aprofitar les tardes per anar acabant feines el més aviat millor.

Oposicions: setmana de jornada continuada

Això sí que ha estat una veritable setmana de jornada intensiva i continuada. Començava el dilluns a les 9 del matí amb la jornada escolar habitual i acabava ahir passades les vuit del vespre, però amb tot corregit i amb les notes posades, encara que no publicades.

Tota la setmana, excepte el dimarts, que tenia reunió de pares i mares, per valorar el curs i preparar el viatge de curs, al finalitzar la meva jornada lectiva normal, a les cinc, iniciava la segona part de la jornada amb la correcció de les oposicions. Eren unes tres hores llargues de llegir i llegir exàmens i valorar-los segons els criteris que havíem prèviament establert. Arribava a casa molt tard, i pensant només en anar a dormir, per descansar i afrontar la nova jornada. No tenia temps de res, de fet, gairebé ni temps per comprar el necessari per la supervivència alimentària del dia a dia.

El dijous, molt tard, passats dos quarts de 10 acabàvem la correcció de tots els exàmens de la primera prova. Semblava que també ens tocaria treballar el diumenge si volíem deixar-ho tot llest, però entre el divendres i amb un dissabte maratonià hem aconseguit acabar-ho.

El dissabte a la tarda al passar les notes, era el moment de prendre les decisions difícils. Cada prova és corregida per tres membres del tribunal i la nota que se li dóna és la mitjana de les tres, però quan hi ha dubte, o molta discrepància entre les tres valoracions, es demana una nova correcció a un altre dels components per tractar de ser més objectiu, però amb tot això, en alguns casos sempre et quedes amb dubtes personals sobre l’objectivitat de tot el procés.

Corregir és realment difícil i segurament hi intervenen molts factors: l’estona que portes corregint, l’examen que has corregit abans, la lletra, la presentació, la forma d’expressar-se i d’organitzar-se, .... Es suposa que quan una mateixa prova es valorada per tres persones diferents aquestes variables s’aconsegueixen equilibrar, però ...

De fet, és molt clar que aquest sistema no garanteix en cap moment la idoneïtat dels elegits per donar classes. Un examen escrit sobre determinats continguts només garanteix que el “futur mestre públic” té determinats coneixements teòrics sobre la matèria que ha d’impartir, però difícilment pot dilucidar com serà la seva pràctica davant dels alumnes.

Fins ara els opositors són persones sense rostre, només són el número d’una etiqueta enganxada als diferents exàmens, però a partir de dissabte ja tindran nom i rostre. Farà això que sigui més difícil prendre algunes decisions ?

De moment una setmana de parèntesi. Demà me’n vaig de viatge de fi de curs amb els de sisè i no tornaré fins divendres, amb el temps just per descansar i iniciar la segona fase de les oposicions el dissabte.

Les oposicions: primer acte

Tot va començar dijous a la tarda amb una reunió per concretar els horaris i preparar el material per aquests dies. Divendres a la tarda esperàvem a dos opositors que tenien que fer la prova de català, però no es van presentar. Aprofitarem la tarda per ultimar els preparatius pel dissabte, i deixar a punt el tauler d’anuncis amb totes les informacions necessàries.

A l’IES seu del tribunal, hi ha 4 tribunals més i dissabte està ple d’una munió de joves expectants a l’espera de l’inici de les proves. A les 9.30 acte de presentació per explicar el procés i el calendari i repartir les etiquetes identificatives. Majoria de dones, potser el nombre d’homes arriba com a molt al 10%. A les 10.30 repartits en tres aules s’inicia la primera prova, una traducció i uns exercicis de gramàtica. Tenen tres hores. Dóna temps per seure, passejar, contemplar les vistes que es veuen des de la finestra, llegir tot el que hi ha penjat a l’aula de primer d’ESO: poemes, treballs, murals, informacions diverses. Arriba a ser avorrit això de vigilar exàmens!

A la tarda un cop instal·lats de nou a les 4 aules, procedim al sorteig dels temes. Un cop llegits em sembla que són uns bons temes pels opositors, però uns temes difícils de corregir, ja que tothom hi podrà dir la seva i caldrà filar molt prim en l’estructura i la coherència de les exposicions. Malgrat que a mi em semblen fàcils hi ha alguns opositors que abandonen.

Ja ho tinc tot vist i ara són dues hores més. Passo la tarda observant els diferents estris que fan servir per escriure. La majoria són puntes fines i el color és el blau. Però també hi ha qui utilitza bolígrafs tipus BIC, i també hi ha una noia que escriu amb ploma, i una altra amb llapis. També és una curiositat observar el desplegament d’estris que fan sobre la taula. Hi ha algunes, que no hi tenen res excepte l’estri que fan servir per escriure, però hi ha qui té de tot a sobre la taula, bolis i estris de tots els colors i maneres. Per què en necessitaran tants ? Han passat les dues hores, és hora d’acabar i de recollir.

El diumenge al matí ens tornem a trobar per començar a corregir. És fa feixuc i costa avançar. Alguns respostes als exercicis ens produeixen dubtes i els comentem entre tots per tal d’arribar a un consens i procurar ser el més justos possible.

Al migdia cap a casa, a procurar gaudir del que resta de cap de setmana, agafar forces per poder afrontar amb energia la setmana intensiva de correccions que ens espera després de la jornada diària de classes.

Alumnes no escolars

De sempre he pensat que entre altres podem establir una divisió entre els alumnes escolars i els no-escolars. No necessàriament uns són millors que els altres, però si que aconsegueixen una millor adaptació al medi escolar. L’escola i les classes en particular són una institució amb un funcionament molt peculiar i una mica o un molt d’artificialitat. Hem d’ensenyar per la vida en un espai i en una situació en què la vida està reglamentada d’una manera molt específica i que a vegades té poc a veure amb la vida real que hi ha fora les aules. Els alumnes escolars són els que s’adapten a aquesta idiosincràsia pròpia de la institució escolar.

Els alumnes no-escolars són aquells que malgrat tenir bones capacitats, no estan interessats pels continguts que l’escola els vol ensenyar, i no s’adapten a les formes de treballar que els hi volem imposar. Els interessos d’aquests alumnes no passen per l’escola, i d’aquesta manera no aprofiten les seves capacitats. Aleshores acostuma a passar que malgrat que podrien tenir un bon rendiment escolar, s’acaben convertint en alumnes incòmodes que només treballen i s’involucren a les classes quan apareixen temes que són del seu interès, però que la major part del temps el passen distrets, sense treballar i moltes vegades molestant.

Si això ja passa a primària, ¿ què no ha de passar a secundària quan aquests alumnes es fan més grans i la forma que tenen d’entendre la vida és molt diferent de la que oferim des dels centres educatius ?

Sensacions desagradables

S’apropa el final de curs i d’alguna manera començo a fer balanç. I em passa com en algunes altres ocasions, per sort no en totes.

Ha estat un curs en que ha estat necessari tocar moltes tecles i a la mateixa hora. Tinc la sensació desagradable i alhora compartida amb altres companys del centre d’haver fet moltes coses, però de no haver-les fet prou bé, de fer-ho a mitges i no poder-les fer com realment m’agradaria.

Per acabar-ho d’adobar estem portant un trimestre farcit de reunions i més reunions tant als migdies com a les tardes, plegant gairebé tots els dies força tard. I no sols això, sinó també activitats especials (Sant Jordi, Jornada Esportiva, Competències Bàsiques, preparació del Viatge Fi de Curs, ...) amb els alumnes que trenquen completament el ritme habitual de les classes.

Necessito aturar-me i poder pensar amb tranquil·litat, però això és cada cop més impossible. La proximitat del final de curs comprimeix el temps. I malgrat les circumstàncies poc favorables, els mestres hem de seguir, sense cap possibilitat d’aturar, les classes davant d’uns alumnes que ens demanen una acció continuada. Aleshores és quan treus l’ofici i l’experiència que et permet donar classes encara que no sigui en les condicions més òptimes, i en les que moltes vegades simplement et limites a proposar activitats, però sense tenir una consciència massa clara de quins objectius hi ha al darrera d’aquestes, tret de passar l’hora sense massa problemes. És evident que en aquestes situacions els aprenentatges dels alumnes no es veuen afavorits de la mateixa manera que quan les classes les pots preparar amb més cura.

És lamentable que sigui així, però els mestres no som superhomes.