Jornada esportiva

Avui ha estat un dia diferent: la VI trobada esportiva. És una jornada on ens trobem uns 800 alumnes de sisè de més de 20 escoles per compartir una matí de 10 a 14 hores tot practicant esports i jocs de tot tipus.

Ha començat la jornada amb la presentació del decàleg de l’esport i l’educació física que ha estat llegit per dos alumnes. La primera activitat és un cros d’uns 500 metres. Per evitar aglomeracions, sobre tot, en el moment de la sortida, dividim els alumnes participants en cinc sèries. Ho havíem preparat a consciència en les darreres setmanes. Alguns tenien per objectiu aconseguir acabar sense tenir que caminar, altres assolir un bon temps, i alguns pocs volien guanyar. Han acabat molt satisfets de com els hi havia anat. Han regulat molt bé el seu esforç i el seu ritme de cursa sense contagiar-se de la rapidesa de la sortida i passat la meitat del recorregut han pogut avançar a molts altres nens i nenes que ja estaven molt cansats. Això els permetia acabar amb un molt bon regust final.

Acabat el cros, cada escola tenia organitzats els seus alumnes en equips d’uns 10 alumnes com a màxim. Cada equip té un capità o alumne responsable i un horari de les 5 activitats (futbol, bàsquet, handbol, volei, jocs, salt d’alçada, llargada, pes, malabars, raquetes, mate, velocitat, relleus, bitlles, ....) que li corresponen fer amb el seu equip al llarg del matí, juntament amb un plànol d’on estan situades. Un professor es responsabilitza de la realització de cada una de les activitats.

He passat una part del matí a futbol i l’altra part a handbol. Encara que a tots els agrada guanyar, ha estat molt agradable comprovar que tots els nois i noies fonamentalment el que volien era jugar i passar-ho bé. Fins i tot, s’han donat un parell de casos en que al comprovar que hi havia molta diferència entre els dos equips, han acceptat la proposta de barrejar-se i així igualar més el nivell de joc.

El temps també ha acompanyat, ja que en el moment en que el sol començava molestar, els núvols l’han tapat una mica. El proper divendres ens trobarem per fer-ne una valoració, recollir els aspectes positius i negatius i començar a preparar l’edició del 2007.

Renuncia a l'aprenentatge

A gairebé totes les aules sempre hi ha alumnes que donen la impressió que han renunciat a aprendre. No mostren interès per gairebé res i els seus resultats acadèmics tampoc els importen. En alguns casos, no sempre, hi ha alguna matèria en la que treballen i s’esforcen, però a vegades ni això. La pregunta sempre és que hem fet entre tots, i sobre tot, que hem fet des de l’escola per produir aquest tipus d’alumnes, quines son les nostres responsabilitats, quines son les responsabilitats de l’ambient i què podem fer per revertir la situació, si és que això és possible. Moltes vegades us he de dir que em sembla impossible.

Normalment aquests alumnes presenten dificultats d’aprenentatge. Aleshores ens plantegem presentar activitats al seu abast per tal que partint del seu nivell de coneixements puguin avançar en el mesura del possible. Però aquí tornem a topar amb la seva manca d’interès i de nou amb la seva renúncia a aprendre. No és el mateix, l’alumne al qui li costa aprendre però que amb esforç va millorant, que l’alumne que no vol aprendre, crec que amb aquest hi molt poca cosa a fer, excepte esperar que en algun moment de la seva vida es produeixi algun canvi. Mentrestant estan a les aules escalfant cadires, i moltes vegades molestant i entorpint el procés d’aprenentatge dels companys de classe.

És fotut pensar així, però hi ha alumnes ben petits que ja no volen aprendre, si més no, no volen aprendre el que els oferim des de l’escola.

Oposicions

La setmana passada mentre estàvem lliurant els premis de poesia del concurs de Sant Jordi puja el conserge amb el telèfon: “una trucada des d’inspecció”. Què estrany! Sorpresa, sorpresa! era per informar-me que formava part d’un tribunal d’oposicions i d’una reunió als Serveis Territorials per constituir el Tribunal.

Aquesta si que no me l’esperava. Fa 20 anys que sóc funcionari i fins ara no m’havia tocat. De fet havia oblidat del tot l’existència d’aquesta possibilitat. Però igual amb una mica de sort només m’havia tocat ser suplent. No ha esta així, sóc titular.

A l’escola som dos que ens estrenarem en un tribunal, jo en anglès i un company que estarà en un tribunal d’educació física.

Ja s’ha constituït el tribunal, i ja conec el calendari d’actuacions que s’iniciaran el divendres 19 de maig i acabaran el 3 de juliol. Serà un mes i mig una mica frenètic, ja que a aquesta feina caldrà sumar la ja habitual dels finals de curs, amb viatge fi de curs inclòs amb els de sisè dels que sóc tutor.

Estar en un tribunal no deixa de ser una nova experiència. D’entrada quan t’ho diuen no et ve gens de gust. De fet encara ara no em va massa de gust, però ja que és inevitable tractaré de veure-hi els aspectes positius.

Sempre havia estat a l’altre cantó. Pot estar bé, per una vegada, viure l’experiència d’unes oposicions des de l’altra banda. El que abans eren nervis per aprovar, ara es convertirà en responsabilitat davant dels opositors. Avaluar i decidir és sempre una tasca difícil i, sobre tot, quan aquesta decisió pot afectar directament la vida d’altres persones que han esmerçat un temps i uns esforços per superar aquestes proves. Espero fer-ho el millor possible.

Dimarts complert

Dimarts va estar un dia complert. El matí abans d’anar a treballar un entrenament d’una hora de rodatge suau. Les dues primeres hores de classe d’anglès normals. Però després de l’hora d’esbarjo tenia classe d’educació física amb un grup de sisè.

Estem preparant una jornada esportiva en la que participen altres grups de sisè d’escoles de Sabadell. Una de les proves d’aquesta jornada és un cros d’uns 500 metres. Malgrat que la participació en el cros és voluntària m’agrada que hi participin tots els alumnes de la classe i que cadascú es marqui uns objectius realistes en la cursa. Ja fa dies que ho estem treballant, però els hi costa molt agafar el ritme adient. Acostumen a sortir molt ràpid i després tenen problemes per acabar en condicions i sense tenir que posar-se a caminar.

Vaig decidir córrer amb ells, però no tots a l’hora sinó amb tres grups diferents segons els seus objectius i els seus possibles ritmes de curses. Primer varem fer un bon escalfament per posar el cos a punt per l’esforç al que l’havíem de sotmetre. El primer grup amb el que vaig córrer era el dels lents, l’objectiu era fer-ho en tres minuts, i així va estar. Vaig entrar amb les dues darreres amb 3-05 i sense aturar-se en cap moment. Fins i tot, alguns d’aquest grup van poder apropar-se als 2-30.

L’objectiu del segon grup, un grup força nombrós era 2-30. En aquest grup els primers van arribar en 2-10 i els darrers ho varem fer en 2-25.

I per fi el darrer grup, ens posàvem com objectiu baixar dels 2 minuts. Només eren 4 nois, els més ràpids. I així va ser el primer va fer 1-55 i els dos darrers que van entrar amb mi ho van fer amb 1-59.

Al final, tots estaven molt contents amb els seus temps, molt millors que els de la setmana passada i demanant que el proper dimarts ho tornem a repetir. D’alguna manera havia fet un 3 x 500 metres.

Però aquí encara no s’havia acabat la meva jornada esportiva. Per la tarda tenia educació física amb un grup de cinquè. Estem fent una unitat de programació d’atletisme i em tocava introduir el salt d’alçada. En aquesta sessió introductòria faig un mica de repàs de les diferents formes de saltar alçada fins arribar a l’estil Fosbury, l’estil actual. També és una activitat de molt èxit, però que en molts moments em suposa fer molts salts de demostració.

Finalment vaig arribar a casa francament cansat, després de tanta activitat física al llarg de tot el dia.

No vull un ajut, simplement vull cobrar per la feina feta

Aquesta setmana he omplert els impresos per demanar els ajuts per les activitats fora del centre fetes el curs 2004-2005, bàsicament les popularment conegudes com a colònies i estic indignat per dos motius:

• Primer de tot pel nom d’ajuts. No necessito que m’ajudin, tan sols, vull que em paguin per la feina feta. En aquest cas per les hores extra de feina que suposa passar 24 hores al dia amb els alumnes.
• Segon pel retard en el que rebré aquests ajuts. Ara tot just acabo de demanar uns ajuts per unes hores extres que vaig fer a l’octubre de 2005 i que segurament no cobraré fins a finals del 2006, o sigui, un any després.

També vull fer algunes altres consideracions, el fet d’haver-ho de demanar des de l’escola on vas participar d’aquestes activitats fa que si canvies d’escola difícilment ho cobres, ja que la formalitat es signar un paper que ha de presentar a l’Administració la direcció de l’escola on vas fer les colònies. Realment el sistema és ben complicat.

Em sembla que seria molt més simple que les direccions comuniquin directament a l’Administració Educativa els mestres que han participat d’aquestes activitats que implica treballar hores extres i que l’Administració es limiti a pagar el que estigui pactat amb els sindicats en el corresponent conveni.

Simplement vull cobrar pel que treballo, no vull que m’ajudin, ni que em facin favors. 

Una mica més em socarrimo!

Ahir a darrera hora del matí estava a l’aula d’idiomes fent anglès amb un grup de cinquè. Després de presentar unes estructures lingüístiques en diferents activitats, feien pràctiques orals guiades en petits grups. Aquesta activitat genera una mica de soroll. De cop i volta, entra la mestra que estava a l’aula del costat, i em pregunta si no he escoltat res “Han sonat els tres timbres anunciadors del simulacre d’emergència”

Evidentment ningú de la classe havia sentit res. Dic als alumnes:

- Atenció, simulacre! – i els indico que ho deixin tot i es posin en fila per sortir de l’aula de la forma més ordenada possible. Per ells és com una festa. Tanquem les finestres i els indico que segueixin la fila de l’altra classe, ja que sóc l’encarregat de fer de mestre escombra de la planta.

Reviso els lavabos i miro que totes les aules de la planta estiguin tancades. Quan arribo a la primera planta em trobo una alumna que tornava a la seva classe des del lavabo. Li explico que estem fent un simulacre i que ha de sortir amb mi al pati. No massa convençuda em segueix.

Un cop al pati fem recompte i falta una classe. Com qui falta és professor d’Educació Física pensem que estarà al gimnàs i que no haurà escoltat els timbres. Comprovem que allà no hi és. Està a la seva aula !!!!!!! S’ha cremat amb tots els seus alumnes !!!!!!

Tampoc havia escoltat res. És una de les aules per les que havia passat per davant i al veure tancada havia pensat que ja havien sortit.

Hem fet el simulacre moltes vegades, però sempre sabíem amb anterioritat que aquella setmana es faria. Aleshores acostumava a sortir bé. Aquesta era la primera vegada que ho fèiem sense avís previ. Està clar que necessitem millorar, començant perquè l’Ajuntament instal·li algun sistema d’avis que es pugui escoltar sense problemes des de tot arreu.

Paradoxa de la llengua

Per Setmana Santa visitarem la comarca del Matarranya en terres de l’Aragó. Tot i sabent que pertany a la franja pensàvem que tindríem que parlar castellà.

Estic tant acostumat al català que sempre que arribo a terres de parla castellana, els primers moments en els que haig de parlar-lo a tot arreu i a tot hora em costa i d’alguna manera se’m fa difícil.

Però de seguida ens adonem que tothom parla en català, nens, adolescents i adults. D’entrada quedem del tot sobtats. De fet al llarg de tots els dies que hem estat per allà no ens ha estat necessari parlar castellà en cap moment. Pràcticament no hem escoltat parlar castellà en cap moment, molt el contrari del que passa en el nostre dia a dia a Catalunya.

Hem preguntat i ens han dit que l’ensenyament a la comarca és en castellà. Això si que és tota una sorpresa. Ens fa pensar en una gran paradoxa. A Catalunya l’ensenyament és en català i els alumnes entre ells es passen el dia parlant en castellà, a l’esbarjo, i per jugar. En canvi al Matarranya és a l’inrevés. Potser ens hem equivocat d’estratègia ?