" Una societat que escriu malament, no pot pensar bé"
(Escoltat en una entrevista al Telenotícies Vespre de TV3 del diumenge 29 de maig de 2011)
 |
| Boira a la Serra de El Corredor |
El domini del llenguatge és cabdal per articular el propi pensament. Sense un llenguatge precís no és possible desenvolupar el propi pensament. D'aquí la importància d'un bon ensenyament del llenguatge comprensiu i expressiu a les escoles.
El passat diumenge el programa 30 minuts de TV3 va estar dedicat a l'educació amb un reportatge on es mostraven experiències d’Estats Units i de Finlàndia i comentaris sobre les mateixes d'alguns experts d'aquí.
Aquestes experiències posen l’accent de la millora en el professorat i en la tria dels professors i en el paper fonamental de les direccions i dels equips directius com a líders dels equips docents. També van presentar una escola que actualitzava a diari la seva web amb informació constant dels alumnes i els seus progressos. Estic convençut que encara no li hem tret tot el suc possible a les noves tecnologies com a forma de comunicació amb les famílies.
A Finlàndia es mostraven aules amb molt pocs alumnes. Allà la professió de mestre, és una professió molt reconeguda socialment i a la que hi accedeixen els millors. En els barris amb més problemes d'immigració construeixen la millor escola. L'alumne passa tota la primària (6 anys) amb el mateix mestre i gairebé l'imparteix totes les matèries que suposa un coneixement molt aprofundit de l'alumne. Un lema important és que cap alumne pot quedar enrere, tots han de tirar endavant, amb les ajudes que calgui. Solucionar els problemes d'aprenentatge individuals és vital.
Veure i escoltar el reportatge planteja unes qüestions i convida a fer algunes reflexions:
Què fer amb un centre que no dóna bons resultats ?
Per què hi ha escoles que no funcionen ? I què es pot fer per tal que funcionin i els seus alumnes assoleixin bons resultats ? Aquesta és una qüestió sobre la que ja fa temps que es parla. De fet hi ha estudis que determinen quines actuacions fa diferents una escola amb bons resultats i amb mals resultats, però després les conclusions d'aquests estudis no es porten a la pràctica.
Què és millor una avaluació externa dels centres o una avaluació interna ? A vegades és té la sensació d'excessiu control governamental de les escoles amb moltes proves. Tanta avaluació sobre el sistema és bona, serveix per millorar ?
El nostre país pateix un dèficit de directors preparats. Venim d'una tradició de directors com a representant dels treballadors i és difícil passar a un altre tipus de model. Fa anys que s'intenta, però no s'avança. Hi ha un rebuig i una resistència enfront als directors de carrera, però per altra banda pocs mestres volen exercir el càrrec de director. És una tasca difícil i amb poques compensacions i per la que cal preparació.
Ens cal reflexionar sobre el model educatiu que volem. No podem anar copiant d'altres llocs. Tampoc podem anar donant tombs i discutint sobre temes banals: la sisena hora, el calendari escolar, l'uniforme. Com diu el director de l'institut-escola Jacint Verdaguer el nostre sistema educatiu depèn massa de casualitat i l'educació és massa important perquè sigui així. És imprescindible que la societat i l'entorn més immediat tingui confiança en l'escola
Què ha dit la xarxa sobre el programa:
Atendre la diversitat és tot un repte per l'educació i pel dia a dia dels mestres a l'aula. Els alumnes d'una classe són tots ben diferents. Sempre ha estat així, però possiblement cada cop aquesta constatació és més evident pels mestres. Trobar recursos per atendre aquesta diversitat de manera satisfactòria no és gens fàcil.
Hom va provant estratègies i metodologies. Algunes funcionen però d'altres no. Poques vegades s'assoleix la satisfacció desitjada. Bé, de fet els mestres acostumem a ser inconformistes i gairebé sempre tenim la sensació de que ho podem fer millor. Incorporem les pràctiques que alguna vegada ens han funcionat i les que no ens funcionen intentem canviar-les.
Aquest llibre de Robert Ruiz és una bona eina de reflexió. En alguns moments la seva lectura no resulta del tot fàcil i es fa feixuga, però ofereix idees que segurament es poden aplicar a l'aula.
La seva proposta és l'elaboració d'uns plans de treball d'aula multinivell que puguin permetre el treball dels alumnes en diferents nivells de dificultats en funció de les seves característiques particulars. De fet no dista massa del que algunes vegades fem a l'aula on oferim diferents nivells de treball als alumnes, encara que en ocasions no d'una forma del tot sistemàtica. La seva proposta és sistematitzar una mica aquesta oferta multinivell i que amb el temps aquestes propostes de treball es vagin acumulant i estenent en les nostres programacions del dia a dia a l'aula. No és fàcil, però tampoc és impossible. Segurament és més qüestió de posar-s'hi que una altra cosa.
En les pàgines finals del llibre ofereix unes reflexions a tenir en compte i més venint d'una de les persones que més va treballar i treballa per estendre el concepte d'integració i normalització, primer, i d'inclusió després. Robert Ruiz va ser el que va introduir i desenvolupar tant el concepte d'els ACI com diferents eines per la seva utilització a casa nostra, que des de fa uns pocs anys han desaparegut de la normativa en educació sent substituïts per un eteris i fantasmagòrics Plans Individualitzats que a ben pocs ens queden clars com s'han d'utilitzar.
“La nostra tradició és la de plantejar la planificació personalitzada o individualitzada dels suports sense cap vinculació legal amb la provisió i el finançament públic i gratuït” Poques vegades l'Administració garanteix els suports que en la planificació individualitzada dels alumnes es realitza des dels centres o des dels tècnics dels EAP
“Els ACI eren en els seus orígens un dispositiu pensat per a la integració escolar, però per unes o altres raons alguns dels seus termes han servit, en algunes memorables ocasions, per fonamentar idees i pràctiques més aviat vinculades a vestir endèmics processos i realitats d'exclusió”. En moltes ocasions s'ha fet una utilització perversa de les ACI, ja que més que justificar processos d'integració, han justificat processos de segregació.
“L'empobriment del currículum i la limitació d'oportunitats no semblen una història del passat, sinó la resposta habitual que molts alumnes amb necessitats especials experimenten quotidianament. Es tracta d'uns esquemes organitzatius que, la majoria de vegades, no semblen contemplar altra possibilitat que la de continus suports fora de l'aula de referència, suposadament per reforçar “el bàsic”. Això sí, presentat sota l'etiqueta “d'adaptacions curriculars” que del seu original plantejament només solen conservar el nom, i sempre embolicades amb la traïdorenca actitud de les “bones intencions”, que deixa les consciències tranquil·les però discrimina els alumnes que les pateixen” ECHEITA i VERDUGO (2004) Massa vegades es treu l'alumne de l'aula per donar-li un suport que segurament es podria oferir dins de l'aula i dins del seu grup-classe i que és molt possible que més alumnes en poguessin treure beneficis en el seu aprenentatge.
Coincidint amb el període de pre-inscripció a l'ensenyament obligatori ens vam veure bombardejats de missatges sobre l'ensenyament, primer per la mateixa Consellera i després en els diferents mitjans i tertúlies on tothom es veu amb cor de dir la seva, opinar i pontificar sobre qualsevol tema.
És ben curiós que cada any quan entrem en el període de pre-inscripció, ensenyament es converteix en el punt de mira de tots els mitjans i informatius.
Del que més s'ha escrit i parlat ha estat de l'aturada del projecte 1x1 i ben poc s'ha dit de la previsió de més alumnes pel proper curs i de l'anunci de no augmentar el nombre de professorat, qüestió que considero que és molt preocupant.
Estic d'acord en aquesta aturada per avaluar resultats del famós projecte 1x1. De fet la seva posada en marxa va ser precipitada després d'un anunci a bombo i plateret del President de Govern en el Congres dels Diputats en el debat de l'Estat de la Nació. Dubto molt de la eficàcia d'aquest 1x1 per decret. La implementació dels mitjans tecnològics als centres educatius ha de ser progressiva i a mesura que els propis centres presentin els seus projectes i la incloguin en el seu treball quotidià. Segurament no ha estat malament aquesta invasió d'ordinadors a les aules ja que haurà implicat alguns canvis, però la simple aparició dels ordinadors a l'aula no soluciona res si no suposa un canvi important en la metodologia de treball docent. En molts casos la seva aplicació genera molts dubtes.
Es vol lluitar contra el fracàs escolar. De fet aquest es diu que és el gran objectiu del Departament pels propers cursos. I una de les mesures anunciada és la detecció precoç dels problemes d'aprenentatge per tal de poder-hi incidir com més aviat millor. Però incidir vol dir en molts casos disposar de més mestres per tal de poder treballar amb aquests alumnes en grups més reduïts i amb una atenció més individualitzada. És una contradicció directe amb l'anunci de no augmentar professorat.
Tornem a una política massa d'aparador del Departament amb massa informacions a la premsa i poca informació als centres i als mestres que som els que hem d'aplicar aquesta política. Hi ha massa costum d'informar a través de la premsa. Estaria bé que alguna vegada les informacions de les novetats del que es pensa fer els primers en saber-ho fóssim els que ho hem d'aplicar.
El passat dilluns 7 de febrer el President Mas enviava a tots els funcionaris una carta a través del correu electrònic. En la que després de parlar dels moments de greu crisi que estem travessant ens adreçava dos missatges:
“El primer, agrair-vos la feina que feu. Feina que cadascú de vosaltres desenvolupeu amb dedicació, interès i ganes envers les tasques que teniu encomanades. És un exercici de responsabilitat i un bon exemple de cara a la nostra societat.
El segon, és demanar-vos tota la complicitat i tot l’esforç. Els temps excepcionals que vivim requereixen de decisions excepcionals, no sempre fàcils d’entendre. És fonamental la vostra col·laboració i ajut per fer una institució més eficient i eficaç. Ens cal assumir que, amb menys, hem de fer més i millor. La gent espera molt de la Generalitat i no els podem defraudar.”
Aquestes decisions excepcionals, no sempre fàcils d'entendre poden ser perilloses i fan mal pensar. El problema no és que no siguin fàcils d'entendre sinó que no ens agradin, que impliquin treballar més hores o que ens toquin un altre cop la butxaca. Estarem a l'aguait.
Ja tenim nova consellera i les primeres declaracions que fa, són sobre la setmana blanca i la possibilitat que les escoles que així ho decideixin no la facin aquest curs. Només faltava això en aquest calendari!
Aquest tema està sobre la taula des de fa temps.
L'anterior conseller el volia implantar pel curs 2009-2010, però al final ho va deixar per aquest 2010-2011. Ara bé, un cop presa la decisió no es va pas acabar la problemàtica: molt soroll, per fer canvis més aviat superficials, poc útils i poc consensuats amb una comunitat educativa que ja estava molt farta del Conseller.
A empentes i rodolons és possible iniciar el curs el 7 de setembre i encara amb moltes decisions dels centres al tinter, i, sobre tot, amb un tema calent: una part important de les escoles no organitzaran ni colònies, ni sortides fora de l'horari lectiu ja que les hores que els mestres fan de més en aquestes activitats no es veuen compensades amb la jornada continuada del mes de juny que havia desaparegut en el nou calendari imposat. No va estar una decisió fàcil. Va suposar moltes hores de reunió. Es va malgastar un temps molt valuós que és més útil emprar per preparar classes o per discussions pedagògiques.
De cop i volta, amb un calendari amb menys d'un any de vigència, el Conseller cedeix a la pressió de Claustres i AMPAS i admet que els centres que ho demanin i ho justifiquin podran fer jornada continuada.
Aleshores la major part dels centres fan marxa enrere i organitzaran colònies i sortides de tot el dia. Reconsiderar la decisió presa al setembre suposa més hores de reunió i discussió, així com realitzar les reserves i refer el calendari. De fet marxem de vacances de Nadal i encara hi ha detalls per ultimar.
Ja gairebé ningú parlava de la setmana blanca, i la nova Consellera només arribar al càrrec treu el tema.
El nou calendari es converteix en el calendari dels despropòsits, dels canvis i de les improvisacions. Alguns s'incorporaran a l'escola avui mateix i altres el proper dilluns, a menys de dos mesos de la setmana blanca i amb el més calent a l'aigüera. De nou haurem de malgastar hores en discussions que poc tenen a veure amb la nostra feina prioritària: educar.
Ja fa temps que a Catalunya ens toca suportar a l'Estat Espanyol imposant els seus criteris en el nostre territori. Malgrat parlar d'autonomia en tenim ben poca. Només podem decidir sobre el que ens deixen. Quan quelcom del que fem no els agrada només han de posar en marxa els seus múltiples tribunals.
A l'estiu el Constitucional ens va regalar unes bones vacances, i ara ha estat el Suprem, tot coincidint amb la grossa de Nadal. Està clar que estem en un règim de llibertat vigilada.
Com a resposta a tres recursos de pares d'alumnes que volen que els seus fills estudiïn en castellà i també volen rebre en castellà les comunicacions del centre escolar el Suprem declara "el dret a que el castellà s'utilitzi també com a llengua vehicular, juntament amb el català... i el dret a que totes les comunicacions, circulars i qualsevol altra documentació, tant oral com escrita, que li siguin remeses pel centre siguin també en castellà".
De ben segur que el millor és l'aprenentatge a l'escola en la pròpia llengua materna, però en una nació on conviuen dues llengües això és molt difícil d'articular si no es vol crear una doble xarxa escolar amb les conseqüències que aquesta decisió podria comportar. Per tant la decisió d'escolaritzar als alumnes en una situació d'immersió en la llengua més feble ha estat un encert força demostrat amb les comparatives de resultats en proves de comprensió efectuades en les diferents comunitats, tot tenint en compte que aquests anàlisi sempre poden ser subjectes a manipulació interessada.
Però el que si que és un fet, és que fruït d'aquest procés d'immersió lingüística a les escoles tothom entén i parla el castellà i tothom entén i parla, si vol, el català.
És cert que als centres educatius el català és la llengua vehicular oficial, però en molts d'ells la realitat és que el català és emprat per la majoria de mestres, no tots, a l'hora de fer les classes, però que molts alumnes entre ells parlen sempre en castellà. I això no tan sols és així a les hores d'esbarjo, sinó que també, passa sovint dins les mateixes classes de català. I també en moltes de les reunions dels mestres el castellà s'acaba convertint en moltes ocasions en la llengua majoritària, per no dir vehicular. No cal que pateixin els senyors del Suprem, ni els de “Ciudadanos”, ni els de PP, ja que un estudi sobre el tema demostraria fàcilment que a les escoles la utilització del castellà malgrat no ser oficial està al 50% respecte al català. Aquesta és la realitat, ningú es perseguit per parlar en català.
La família de Sabadell que ha guanyat aquest recurs és de la barriada de Can Puiggener, una barriada de població castellanoparlant i en la que vaig treballar a la dècada dels 80, en una escola pública on tot alumnat parlava castellà a tort i a dret, i segurament encara deu ser així. Però la seva filla va a una escola concertada del centre, una escola que al menys quan jo era adolescent era considerada una “escola de pijas”. Segur que ha escollit aquest centre pensant en oferir una millor educació a la seva filla, per tant, quin problema té què aquesta educació sigui en català ?
A l'escola la llengua vehicular oficial és el català però encara hi ha molts àmbits en els que el castellà és la llengua preferent i a vegades gairebé única: cinema, justícia, .... Per mostra un parell de botons, ahir vaig sortir a donar un tomb pel barri, en cap de les converses que vaig escoltar ningú parlava en català, aquesta tarda aniré al cinema, si vull anar al cinema en català, només podré escollir entre dos pel·lícules.
Cada cop és més clar que des d'Espanya ni ens entenen, ni ens volen entendre. Ara ho veig no ens poden entendre ja que parlem i escrivim en català. Això no és pas el final, hi haurà més sentències. Fins quan aguantarem ?
A la xarxa també es pot llegir:
Els catalans (anomenats “nous”)
de Veu Pròpia defensen la immersió lingüística
Què cal saber, de Catalunya i de la
resta?
Quan vaig escoltar la notícia de que els sindicats CCOO i UGT firmaven un acord amb el Departament d’Educació a esquenes de la resta de si...
