Ahir a la tarda llegia la notícia a vilaweb.cat: havia mort una nena que estava de colònies a Torre Ametller. Una de les nenes amb la que havíem compartit allotjament al llarg dels tres dies de colònies. Mentre nosaltres realitzàvem les activitats de la prehistòria, tres grups de diferents llocs d’Espanya (La Línea, Segovia i País Basc) havien vingut a conèixer la nostra comunitat dins del programa “Escoles Viatgeres”. Coincidíem al menjador en el moment de l’esmorzar i del sopar. La resta de la jornada estaven fora dedicats a visitar diferents llocs acompanyats dels seus mestres i de monitors. També els havíem vist jugar i córrer per l’alberg mentre esperaven l’hora del sopar.
Quina mort tan fulminant! Es va trobar malament el dijous al matí a Montserrat i malgrat ser visitada per dos metges diferents al llarg del dia no van esbrinar que tenia i a la matinada moria en l’alberg. Nosaltres ja no hi érem havíem marxat aquell migdia cap a casa. Quin cop més dur per tots, en primer lloc per la família, però també pels seus companys de classe que l’acompanyaven en uns dies que havien de ser d’aprenentatge i de diversió, segurament llargament esperats. I la mestra responsable del grup ? Quan marxes d’excursió amb un grup d’alumnes, ja sigui per un dia o per més, saps que assumeixes un risc, però sempre penses que no et passarà mai res. Per sort gairebé no passa mai, però quan passa, cal prendre decisions, comunicar el fet a la família. Quin tràngol!
A hores d’ara encara no se sap el motiu de la mort. Ahir ingressava una de les nostres alumnes a l’Hospital amb una simptomatologia com la descrita a la notícia. Li han diagnosticat gastroenteritis i evoluciona bé. Quin ensurt! Estem a l’espera de conèixer les causes d’aquesta mort per saber si cal prendre algun tipus de mesura. Ningú s’ha posat en contacte amb nosaltres. Ha estat el director de la nostra escola qui ha tingut que demanar que ens mantinguin informats per si cal prendre mesures preventives.
Moltes vegades un alumne s’exclama que li fa mal aquí o allà. Acostumes a dir-li que no és res que ja li passarà. I així és, en la major part dels casos, ja que simplement cerquen una mica d’atenció. Gairebé sempre són els mateixos alumnes els que ho fan, però després de viure aquest cas de tan a prop no sé si em replantejaré canviar la meva forma d’actuar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada